Benvolguts,
D’entrada, genial interpretació del dibuixant crític Domènech, de les Acampades vistes pels polítics i els banquers:
Els diaris, des del dilluns, en van plens de les acampades a la Puerta del Sol de Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona i a moltes altres places per la pell de brau. Per què hi ha molta més gent a Madrid que a Barcelona? Jo no ho sé ni ho entenc!
La percepció dels polítics, i evidentment dels banquers, és que els estan fent el llit. La percepció de la gent del poble és que ja n’hi ha prou!
El mot clau és “Indigneu-vos” que el filòsof Stéphane Hessel va patentar en un llibret editat fa un any i que podria ser comparable al Petit Llibre Roig de Mao-Tse-Tung en quant als efectes al carrer al mon occidental (l’un respecte al maig del 68 i l’altre respecte a avui).
El llibret Indigneu-vos el podeu trobar a la xarxa traduït (del castellà) per la Biblioteca Social d’Olot, amb una ressenya biogràfica molt interessant de Stéphane Hessel. És molt curt i crec que avui, precisament avui, no demà, és de lectura obligada si volem entendre què passa. Perquè tal com deia Bob Dylan “The times they are a-changing”.
El llibret ha sigut comentat a bastament en els diaris. En el meu Bloc Reflexions hi ha un comentari a l’article de Vicent Partal del 9 d’abril i un comentari del nostre col·laborador Macià Mas de l’1 de març. En Macià Mas diu: Com a resum, diríem que l'obra crida a aprofitar la indignació que tantes vegades sentim, per actuar, per crear esperança i lluitar sense violència contra allò que ens indigna.
Els polítics catalans, que no son tontos, aprofiten les circumstàncies i s’autoajuden a allunyar la por, ja que tots els polítics voldrien que aquestes acampades no s’haguessin esdevingut mai! Ja sabem que els polítics utilitzen aquella sentència de l’hermano Arfonso que deia que “el que es mou no surt a la foto”. I els polítics volen continuar sortint a les fotos...
En Joan Herrera en el seu Bloc hi acaba de publicar un article digne de menció: Indignació. Herrera, que és polític, aprofita la indignació popular per tirar aigua al seu molí. Tanmateix hi ha algun concepte no partidista interessant:
“El que ha passat aquests dies expressa indignació. Sé que sou molts els enfadats. Enfadats i no només amb el sistema financer, amb els bancs i les caixes o amb els governs.
Sé que esteu enfadats i desencantats, sobretot, amb la política i amb els polítics, perquè veieu com es rescaten els bancs i les caixes però a la resta ningú us ajuda; perquè veieu com s’apliquen mesures antisocials que faran que el treball i la vida mateixa sigui més complicada i difícil.
La crisi econòmica és també una crisi de la política i de la mateixa democràcia. La política no només no governa l’economia sinó que els que han provocat la crisi imposen la seva política.Puc dir que entenc el missatge. Entenem, comprenem i compartim la indignació. Que hi ha cansament de tot. I a la vegada, que hi ha una impotència total entorn a una política dòcil amb els que han creat la crisi i exigent amb qui la pateix.”
Sé que esteu enfadats i desencantats, sobretot, amb la política i amb els polítics, perquè veieu com es rescaten els bancs i les caixes però a la resta ningú us ajuda; perquè veieu com s’apliquen mesures antisocials que faran que el treball i la vida mateixa sigui més complicada i difícil.
La crisi econòmica és també una crisi de la política i de la mateixa democràcia. La política no només no governa l’economia sinó que els que han provocat la crisi imposen la seva política.Puc dir que entenc el missatge. Entenem, comprenem i compartim la indignació. Que hi ha cansament de tot. I a la vegada, que hi ha una impotència total entorn a una política dòcil amb els que han creat la crisi i exigent amb qui la pateix.”
Ara ve un paràgraf de propaganda política...
I després continua:“El més important del missatge, el de dissabte i el diumenge, és que estem indignats, però no estem derrotats. Només estarem derrotats quan ens resignem. Quan acceptem que no val la pena fer res.
Per últim sóc conscient que sense acció la indignació només és un “cabreig” que no té cap incidència concreta, perquè després qui retalla les nostres vides pugui acabar interpretant que hi ha una majoria silenciosa que l’avala i l’acompanya. Una majoria silenciosa que acaba per silenciar a l’altra majoria, a la indignada i farta, per tot el que està passant.”
“Sovint, quan al Congrés ens quedàvem molt pocs dient que no podia ser que ajudéssim als bancs a canvi de res, que no els exigíssim modificar la legislació hipotecaria, acabàvem sent ridiculitzats, o ignorats, o menyspreats. Confesso que quan això passava, molt sovint en els anys de vaques grosses, un sentiment de solitud m’acabava envaint. És possible que en el proper ple del Parlament ens tornem a trobar sols defensant una proposta que trobaran utòpica aquells als qui és tan fàcil fer possible l’esforç de la majoria. I és molt possible que el discurs dels “polítics”, com si tothom defenses el mateix, continuï sent imperant. Però com a mínim moltes de les propostes que farem no es sentiran tan soles, perquè és molta la gent que les reclama, ara des del carrer.”
Per últim sóc conscient que sense acció la indignació només és un “cabreig” que no té cap incidència concreta, perquè després qui retalla les nostres vides pugui acabar interpretant que hi ha una majoria silenciosa que l’avala i l’acompanya. Una majoria silenciosa que acaba per silenciar a l’altra majoria, a la indignada i farta, per tot el que està passant.”
“Sovint, quan al Congrés ens quedàvem molt pocs dient que no podia ser que ajudéssim als bancs a canvi de res, que no els exigíssim modificar la legislació hipotecaria, acabàvem sent ridiculitzats, o ignorats, o menyspreats. Confesso que quan això passava, molt sovint en els anys de vaques grosses, un sentiment de solitud m’acabava envaint. És possible que en el proper ple del Parlament ens tornem a trobar sols defensant una proposta que trobaran utòpica aquells als qui és tan fàcil fer possible l’esforç de la majoria. I és molt possible que el discurs dels “polítics”, com si tothom defenses el mateix, continuï sent imperant. Però com a mínim moltes de les propostes que farem no es sentiran tan soles, perquè és molta la gent que les reclama, ara des del carrer.”
No he trobat als diaris altres discursos dels nostres polítics tant clars com el d’en Joan Herrera. I voldria trobar-ne!
Que hi ha ningú més que s’atreveixi a parlar clar? Qui s’atreveix a dir com Herrera que Entenem, comprenem i compartim la indignació? Què diuen els partits independentistes i pseudo-independentistes? Què diuen les CUPS? Què diu Solidaritat? Què diuen Portabella, Laporta i companyia?
Vull veure les opinions d’aquests polítics i del que representen, abans del dissabte!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada