Els lectors de l’Avui hem gaudit aquests darrers dies, al voltant de la commemoració de la proclamació de la República Catalana el 1931, d’un magnífic treball en 5 lliuraments de l’advocat, editor i escriptor Quim Torra, prologat magníficament i amb optimisme per en Carles Ribera sobre els 3 dies o 78 hores que va durar...
Està molt ben explicada la voluntat i la traça de Macià per no desviar-se del seu camí. També està molt ben explicat perquè va haver de transigir. Està molt ben explicar qui era, segons Macià el nostre enemic: Espanya!
Us copio tots els articles íntegrament per vàries raons: La primera per informar-nos (no podem deixar de llegir-los tots), la segona per assumir-ho, la tercera per reflexionar-hi, la quarta per estar preparats per la propera proclamació pel Parlament de Catalunya de la nova (Segona?) República Catalana i la cinquena per saber que hem de fer i sobretot que no hem de fer!
En farem 6 apunts corresponents als 6 dies:
1. L'estat català, a pas d'elefant
· “Vuitanta-un anys després, la conjuntura política i social resulta més propícia per a la sobirania que el 31”
Els lectors d'aquest diari estem tenint la sort durant aquests dies de poder gaudir de la interessant Crònica política de la República catalana, de Quim Torra. Una guia amena i documentada de les quatre jornades en què, fa vuitanta-un anys, el nostre país va viure una independència de facto de la qual mai no hem tornat a estar tan a prop.
Vuitanta-un anys després no hi som tan a prop, però la conjuntura política i social resulta molt més propícia perquè hi arribem per quedar-nos-hi. Si comparem els dos moments històrics, hi ha diferències substancials que juguen a favor nostre. És cert que el 2012 és impensable, com va passar amb el coronel Macià, que el perillós exèrcit espanyol es posi del costat del president català. Però avui és també inconcebible, en el marc d'una UE seriosa, que Madrid respongui a la declaració d'independència amb tancs. Una altra comparació. A la passada dècada dels trenta era raonable confiar en les forces democràtiques espanyoles, tal com van fer els polítics catalans, i renunciar a la independència per integrar-nos en una república espanyola. Vuitanta-un anys després ja sabem que els catalans, dels polítics hispans, no en podem esperar res de bo, siguin de dretes, d'esquerres, monàrquics o republicans. I el rei? D'entrada, a diferència de l'any 1931, aquest 14 d'abril passat no hauria pogut pas fugir per cames. Bromes a banda, i un cop refets del tip de riure col·lectiu d'aquests dies, hem de concloure que el cas és molt seriós. A la deriva econòmica de l'Estat s'hi sumarà ara una greu crisi institucional. Els espanyols tenen un panorama fosc. I els catalans? Bé, nosaltres no hem quedat que marxàvem?
Reflexions
Joan A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada