3.
D'un canvi de règim polític a un canvi d'estat
· Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril precipiten la fi de la monarquia a Espanya
·
Macià proclama la República Catalana, com a
estat d'una federació ibèrica
El ban de proclamació de la República
Catalana
La nit del dia 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente Gobierno
provisional: Esquerra Republicana Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga
10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monárquicos. Esquerra
Republicana de Catalunya saluda presidente Gobierno provisional y espera con
resolución inquebrantable triunfo nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y
republicana”. Durant el dia 13, s'havien sentit crits de “Visca la República
i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”, i Cambó agafava el
tren cap a Madrid amb 39 graus de febre. Al vespre, els principals dirigents
d'Esquerra es reunien. Tot era molt confús, fins al punt que al matí,
Macià, parlant amb Prieto, havia suggerit que es nomenés Marcel·lí Domingo
–segons va afirmar ell més endavant– president del futur govern autònom de
Catalunya. En qualsevol cas, les ordres de Macià són clares: res no estava preparat, calia ser prudent i
esperar.
L'endemà, però, el resultat és completament diferent:
Companys proclama la República i Macià, la República Catalana. No ens
entretindrem amb les anècdotes, convertides ja en llegendes vives. Com va ser
possible? Companys,
cansat de veure passar el temps, temia que s'esvaís l'eufòria popular i va fer
volar els ponts. Macià, que desconeixia els propòsits del seu company de
partit, es va veure obligat a actuar. Són quarts de quatre. Mentre que a Espanya
continua vigent la monarquia, a Catalunya Companys n'havia canviat el règim
polític i Macià, l'estat. No només era un acte de traïció, sinó de
sedició. A Madrid la notícia cau com una bomba.
La situació és d'una dificultat extrema. Tot i els
contactes que durant els mesos previs hi ha hagut amb militars d'ideologia
republicana, el general Despujol, que havia estat governador militar de Girona
i Barcelona durant la dictadura, és al capdavant de la capitania. Hi ha cinc
destructors de l'armada espanyola al port de Barcelona i alguns rumors,
disparats en aquell moment, fan referència a moviments en les casernes de la
ciutat. De
Madrid no es pot esperar res, excepte, potser, la declaració de l'estat de
guerra. Les forces sindicalistes, expectants, anhelen la confirmació
de la revolució. La Lliga, calla, tot i que aviat Cambó encarregarà plaça per a
un altre tren, el que surt a la nit de Madrid a París. I no tots els
republicans estan decidits a donar un suport unànime a Macià: els radicals
lerrouxistes, que senten el triomf republicà com a propi, però que
s'indignen de la deriva nacionalista que pren el rumb dels esdeveniments,
decideixen actuar pel seu compte i posen els ulls en el govern civil.
És
aleshores que apareix l'estadista. Envoltat dels homes més fidels, Gassol, Casanovas,
Carrasco i Formiguera i Aguadé, Macià comença a manar. Internament, s'organitza
una eficaç secretaria política en mans d'aquell jove de La Falç que havia admirat tothom en la coordinació de la
campanya electoral d'ERC, Josep Tarradellas, que aquells dies s'encarregarà de
fer rutllar l'aparell logístic. Externament, comença la batalla de la comunicació.
En pocs minuts, es pren la direcció de Telègrafs –Escrig–, Telèfons –Miralles
Pi– i Correus –Artemi Aguadé–. En paral·lel, s'atenen els periodistes, s'envien emissaris a
tots els pobles de Catalunya i es redacta la proclama oficial de la República
Catalana.
Macià ha jugat amb les paraules en les seves dues
proclamacions –a l'Ajuntament i a la Diputació–, però ara cal ser més precís.
Probablement és Carrasco el que li dóna la redacció definitiva. Hi és tot: el
llenguatge dels conspiradors i el del pacte de Sant Sebastià, el patriotisme i
la justícia social, la dignitat i la revolta. I una estranyíssima fórmula
jurídica inèdita en la història d'Espanya: la “República Catalana com a estat
integrant de la federació ibèrica.” La pirueta legal és magnífica:
tot és possible. No només això, la proclamació deixa clara la provisionalitat
del moment: “Esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en
aquests moments llur voluntat.” La partida, doncs, quedava oberta.
Les preocupacions de Macià la resta de la tarda, resolta
la qüestió menor que Aguadé es faci càrrec de l'alcaldia de Barcelona i no
Companys (que per uns moments és proposat com a ministre de la República en
substitució de Nicolau d'Olwer, derrotat en les eleccions), se centren en tres
focus: l'Audiència,
la capitania general i el govern civil. En el primer cas, es nomena
Oriol Anguera de Sojo, jurista de prestigi i aleshores militant de la causa
catalanista, que va prendre possessió l'endemà. Però el general Despujol, a la capitania, es
manté intractable: espera ordres dels seus superiors. Macià, que té
posades en el general López Ochoa, republicà, que coneix de l'exili, totes les
esperances, maniobra al seu favor. Quant al govern civil, la situació gairebé és pitjor, està
fora de control. Emiliano Iglesias, després d'unes hores d'intrigues
subterrànies, aconsegueix fer-se'n càrrec. És un triomf vital per
als radicals lerrouxistes, que s'havien vist apartats dels llocs de comandament
en aquelles primeres hores republicanes.
Finalment,
Madrid cedeix i López Ochoa, en un decret signat pel president de la República
Catalana a un quart d'onze de la nit, és nomenat capità general de Catalunya,
havent jurat estar a les ordres del president català. El cert és
que Macià va preferir en tot moment disposar dels militars de l'exèrcit, els
seus antics camarades. Ordre i símbols. Prop de la mitjanit la situació del govern civil es
desencalla. Companys, amb una ordre signada per López Ochoa mateix, foragita
Emiliano Iglesias.
A la matinada, dues bateries de cinquanta homes del
destacament del quart regiment d'artilleria de la capitania general de
Catalunya, arribaven
a la plaça Sant Jaume, proclamant la República “con los mismos
honores con que se proclamaba en el anterior régimen el estado de guerra”.
Complien ordres del nou capità general, amb el “VºBº El presidente del Estado. Francisco Maciá”.
A Palau,
començava una nit llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada