Us passo íntegrament un article d’opinió del
Xavier Bru de Sala. És de fa 5 dies i com diu la sarsuela “Hoy las ciencias
adelantan que es una barbaridad” o també com deia “El Zorro” per radio, abans
que hi hagués televisió: “las cosas no se veian venir: venian!. Us dic això
perquè 5 dies en aquests moments és com 100 anys d’abans i l’article podria
estar sobrepassat i caducat. Però no, encara s’aguanta.
Hi tinc alguna cosa a dir: En Bru de Sala diu:
¿Què més es pot dir d'aquesta trepa
d'inútils aprofitats? I això no és així ja que
aprofitats, sí, lladres, també, inútils: de cap manera! També diu en Bru de
Sala, i ho diu tothom: Es tracta d'una ensarronada planificada als petits estalviadors. I evidentment és així. Que no s’ha fet sempre d’aquesta manera? Sobretot
darrerament? Que no van estafar els Albertos els petits accionistes del Banco
Zaragozano? Els varen deixar nus, plumats, amb un artilugi financer perpetrat
amb premeditació i menyspreu. Van anar a judici. Es va demostrar que havien
robat, però l’expedient es va quedar sempre a sota de la pila en el jutjat (hi ha expedients que tenen aquesta
propietat. És la gravetat?). I els lladres no varen anar a la presó, ja que va
prescriure...
I que no estan robant totes les caixes i bancs amb el l’enganyifa
del “toco-mocho”? Ai!, de les accions preferents?
Per cert, En Ben Bernanke parla “de
les empreses «massa grans per fer fallida”,i gairebé en va establir jurisprudència.
Doncs jo crec que és fàcilment transportable
als països. El Rajoy, el PP i el PSOE han fet créixer tant
Bankia, de forma que el problema no es podia resoldre amb mètodes
convencionals, però al mateix temps han fet que les
finances
espanyoles també depenguessin tant d’aquesta operació que tampoc no es pot resoldre amb mètodes
convencionals. I en Rajoy i el seu think tank, que és moltes coses,
però no tonto, deu haver pensat que si el problema era tant immensament gran ja
el resoldria Europa, tal com sembla que estan fent. Espero que no li surti bé i
vagin tots les cúpules de tots els partits i sindicats a la presó,
incondicionalment, ja que el
paquet l’haurem de pair tots els que no ens n’hem anat de l’estat espanyol
encara.
La gran estafa
Els polítics del PP i el
PSOE són responsables del frau perpetrat a Bankia amb premeditació
Divendres, 1 de juny del 2012
Xavier Bru de Sala
Escriptor
Hauríem de parlar de Bankia, però temo
que el tema, a més d'irritar, cansa. El mal ja està fet, i com que els autors
són els que manaven i els que manen, PSOE i PP en comandita, desoiran el clamor
popular que exigeix responsabilitats. Cas obert segons la societat, tancat pels
que l'han perpetrat i emparat. Cas d'una gravetat encara més extraordinària per
la total impunitat que s'han atorgat.
¿Què més es pot dir d'aquesta trepa
d'inútils aprofitats? És una cosa sabuda i comprovada que es
burlen dels espanyols a la cara, sense el més mínim pudor ni decència. Pitjor encara, molt probablement, per
no dir que del tot segur, havien de saber que la fusió de les set caixes, lluny
de resoldre els forats de les principals, Madrid, i la valenciana Bancaja,
convertirien Bankia en sistèmica. De manera que un dia o altre l'Estat es
veuria obligat a injectar-hi una quantitat fabulosa de diners, molt superior a
la que hauria costat resoldre els forats d'un en un. Si comptem les pèrdues
dels petits accionistes a la borsa, la xifra supera de llarg els 25.000
milions d'euros. Com que aquest és un punt essencial, caldrà que ens hi aturem.
Ben
Bernanke, i mireu de quina carta me'n vaig, va admetre que la lliçó de Lehman
Brothers consistia a no permetre que les entitats amb problemes es fessin massa
grans i viceversa. La solució passava i passa per trossejar-les i així abaratir
els costos del rescat o diluir els efectes de l'enfonsament. La comissió del Congrés americà sobre
la fallida més gran de la història va debatre moltes hores sobre el problema de
les empreses «massa grans per fer fallida», ja que si els arriba el col·lapse
provoquen una crisi a gran escala. Una de les idees més valorades de la
comissió va consistir a obligar les grans institucions a demostrar com es
podrien liquidar en cas de fallida o bé preveure mecanismes perquè les
autoritats poguessin dividir-les.
Aquestes
eren les idees dominants al món quan Espanya va fer la gran fusió que convertia
Caja Madrid y Bancaja en sistèmiques, massa grans per caure sense arrossegar
els altres. Si per
força havien de saber això els que van idear i perpetrar la fusió, ¿com és que van
fer el contrari? La conclusió és que no es tracta de mala sort o
d'ineficiència, sinó d'ocultació i premeditació. Bankia
és una estafa monumental del PP a tots els espanyols, executada per la mà del
PSOE, tots dos des de la més total impunitat. En primer lloc, es tracta d'una
ensarronada planificada als petits estalviadors. En segona fase, a tota la
ciutadania, a quasi 500 euros per càpita. Des de la impotència, doncs, tan sols
és possible prendre nota de com funciona Espanya, de quina classe de persones
la governa, i avaluar els principis que els porten a actuar d'aquesta forma.
¡I després anem proclamant que el poder
polític és impotent davant del poder econòmic! Als Estats Units, això és una
evidència. A Europa, ha estat cert. ¿I a Espanya? El cas Bankia ha anat
completament a l'inrevés. Caja Madrid i Bancaja estaven al servei del
Partit Popular i de les seves conveniències. Els responsables dels respectius
forats, i de la fusió, són doncs polítics.
No ens podem creure ningú en una
història en què tothom menteix o parla sense credibilitat. Tot i això, si una
cosa sembla clara, a més de la necessària connivència, és la impotència dels
reguladors. Ni en cas de desitjar-ho, el Banc d'Espanya i la CNMV haurien pogut
fer la seva feina. El regulador per excel·lència, el Banc d'Espanya, ha perdut
amb poc temps el prestigi i la fiabilitat que havia acumulat al llarg de
decennis. La responsabilitat, en darrer terme, és sobretot política. L'omertà
del governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el conegut i amb raó criticat
MAFO, és una mostra més del contuberni que va acceptar i del qual ha estat una
peça principal. ¿Com és que els polítics han pogut arribar tan lluny a Espanya? ¿Com és
que han fallat tan estrepitosament les institucions bàsiques? ¿Com
és que no hi haurà explicacions ni rendició de comptes?
Un dels requisits o marcadors principals
de la democràcia és la divisió de poders. Ho va observar i retratar amb
precisió Tocqueville quan va escriure que el quid de la democràcia
americana consistia a escampar el poder («éparpiller
le pouvoir»). Abans ho havia teoritzat Montesquieu amb la seva
clàssica distinció entre legislatiu, executiu i judicial. A
Espanya, el legislatiu depèn de les cúpules de la partitocràcia i en últim
terme de l'executiu. ¿I el judicial? També. La concentració és evident. En la divisió contemporània de poders,
entre el polític, l'econòmic i el mediàtic, assistim també a una progressiva
amalgama, amb seu a Madrid. La conseqüència principal per als ciutadans és la
desinformació o la manipulació interessada de la informació.
L'espanyola es una societat captiva dels
seus dirigents.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada