Avui he fet una trampa, però us ensenyo les cartes:
Aquest article
és fictici. Explica les impressions d'un quebequès a Catalunya. Feu el favor de llegir-lo i encara que no ho entengueu
tot, no hi fa res. Arribeu si us plau fins al final. Haureu tingut una
agradable sorpresa a mida que haureu anat llegint.
El senyor Figueres és real, la data també, el
nom de l’article també. Llegiu, llegiu!
“‹Je me souviens›”
04/06/12 - Professor d'història del
periodisme (UAB) - Josep M. Figueres
·
Els catalans no entenen la
subordinació quebequesa ni les renúncies polítiques dels seus líders
“Recordo.” Aquesta expressió figura a les
matrícules dels cotxes de Catalunya. A Castella-Lleó és “imperi”; i en
altres demarcacions, lemes diferents. En mirar un bitllet de banc, hi ha un
text en català i en espanyol, de manera igualitària. Diuen: “Vaig néixer sota
les quatre barres i vaig créixer sota la rojigualda espanyola.” Versos bonics
que palesen la voluntat de recuperació identitària i una política lingüística
de competència, en els dos sentits, plena. La presència de la història és
diària, constant, les matrícules de cotxe ho palesen, com he tingut l'oportunitat
de comprovar durant l'assistència a un congrés sobre història de la premsa a
Barcelona.
Catalunya
sorprèn. Dues oficines sobiranes a Montreal. L’espanyola i la catalana. Aquesta
assumeix solitàriament Immigració, Educació, Turisme i Economia. El govern
central s'ho mira de lluny. Els catalans no entenen la subordinació del Quebec
ni les renúncies polítiques dels líders locals. No ho comprenen per la posició
de rebaixa de drets que suposa. Tenen lleis pròpies; les apliquen i prou.
Multen, si cal, sense por, i ningú arreu no gosa dir que no siguin demòcrates.
Tenen clar que hi ha drets territorials. La població de parla espanyola porta
els seus fills a l'escola de llengua catalana, sempre només en llengua
catalana; hi tenen dret com qualsevol ciutadà. A la biblioteca i als arxius centrals, i a la
universitat, i al carrer, i a les botigues, als transports com ara el metro,
etc. tota la comunicació oral i escrita és només en català. A la
televisió i a la premsa hi ha presència de la llengua espanyola, també a la
universitat de llengua espanyola, però la docència primària i secundària és només en català i
la majoria de les universitats són en aquesta llengua. És clar que
dels set milions i mig d'habitants el vuitanta per cent són catalanòfons i la
minoria espanyola històrica és reduïda i té drets com ara l'ensenyament
respectat, acreditant descendència dels primers espanyols. Si és immigrada
recent seran homologats a d'altres com àrabs, paquistanesos, sud-americans...,
grups que s'adapten amb naturalitat al català dominant com a llengua
territorial sense discussió estatal de cap mena.
Els catalans
no entenen com és que el govern autònom del Quebec no té el control de les
emissions televisives produïdes i/o rebudes al Quebec, l'espai radioelèctric,
del consum comercial, de la gestió de la llengua al lloc de treball, etc. Tot
això depèn del seu govern i la normativa a Catalunya és clara: les emissores
privades que emeten per a Catalunya són totes en català.
De les
diferències amb el Quebec, és significatiu el paper de l'Estat amb dues
llengües pròpies, que usa escrupolosament per tot l’estat espanyol mentre que a
Catalunya tot és en català. Funcionaris i polítics les han d'aprendre i usar i, si no, no
poden exercir. La plenitud de competències és pràcticament en tots
els àmbits. Sorprèn el consens existent, per grat o per força, i ningú no es
planteja alterar a la baixa burxant des del poder central per limitar. Sí que hom pot
restar sorprès veient com tot i amb tants drets hi ha referèndums per la
independència. A molts catalans, amb la llengua i l'economia, i la
identitat, plenament respectades, des de Francesc Macià, des de l'empenta dels
anys trenta amb la República Catalana, els està bé l'statu quo, que fixa
la bandera local, que oneja en rang de preeminència clara –només alguna
d’espanyola en algun edifici públic– i indica que som a Catalunya, terra autònoma, amb
el ple sentit del mot, dins d'un estat respectuós, amb dues llengües.
Els inspectors
garanteixen els drets dels treballadors de les empreses. Dels usuaris no cal. Seria impensable un
envàs, un fullet, un anunci, etc. només en espanyol; el més habitual és que
sigui només en català. Tot un cúmul de referències que fixen els
aspectes més nobles de la convivència en el respecte per part de les autoritats
espanyoles i en la capacitat dels catalans de fer-se respectar.
Tot i així,
el periodista i estudiós Pere Gallerí a El Temps (2011) afirma: “Cada
any editem més de 4.000 llibres, publicats per més de 200 editors, difosos per
una vintena de grups de distribució a l'entorn de 250 llibreries i 800
biblioteques públiques, sense comptar els centenars de biblioteques escolars.
Editem 14 diaris i no menys de 480 periòdics. Disposem de centenars de
programes als canals públics, amb 256 emissores de televisió i 93 estacions de
ràdio privades sense oblidar la quarantena de ràdios comunitàries. Disposem de
més de 900 enregistraments sonors d'artistes catalans o estrangers, dotzenes de
films i més de 13.000 representacions teatrals per 130 companyies de teatre, 60
companyies de músiques, 40 companyies de dansa i sis d'òpera, milers d'obres
d'art visual, milers d'exposicions i activitats patrimonials. La nostra
creativitat cultural és, sens dubte, el més extraordinari recurs natural de la
nostra nació. La independència política afirmaria l'existència i vitalitat de
la nostra cultura avui com ahir negada per l'Estat espanyol en nom d'una mítica
cultura nacional espanyola.”
*********************************************************************************
Aquest era un article fictici: He agafat l’original de més avall i hi he canviat unes
quantes coses: dates, dues llengües en comptes de quatre en tot l’estat, orígen
dels immigrants, proporció d’immigrants entre el total de la població, etc. I m’ha
sortit aquest bonic article fictici, però amb un escenari que ja voldríem per a
nosaltres. I que sembla natural...
Article original:
“‹Je me souviens›”
04/06/12 - Professor d'història del
periodisme (UAB) - Josep M. Figueres
·
Els quebequesos no entenen la
subordinació catalana ni les renúncies polítiques dels seus líders
“Recordo.” Aquesta expressió figura a les matrícules dels
cotxes del Quebec. A Ontario és “Yours
to discover”; i en altres demarcacions, lemes diferents. En mirar un
bitllet de banc, hi ha un text en francès i en anglès, de manera igualitària.
Diuen: “Vaig néixer sota la flor de lis i vaig créixer sota la rosa anglesa.”
Versos bonics que palesen la voluntat de recuperació identitària i una política
lingüística de competència, en els dos sentits, plena. La presència de la
història és diària, constant, les matrícules de cotxe ho palesen, com he tingut
l'oportunitat de comprovar durant l'assistència a un congrés sobre història de
la premsa a Montreal.
El Quebec sorprèn. Dues oficines sobiranes a Barcelona.
La canadenca i la quebequesa. Aquesta assumeix solitàriament Immigració,
Educació, Turisme i Economia. El govern central s'ho mira de lluny. Els
quebequesos no entenen la subordinació catalana ni les renúncies polítiques
dels líders locals. No ho comprenen per la posició de rebaixa de drets que
suposa. Tenen lleis pròpies; les apliquen i prou. Multen, si cal, sense por, i
ningú arreu no gosa dir que no siguin demòcrates. Tenen clar que hi ha drets
territorials. La població de parla anglesa porta els seus fills a l'escola de
llengua francesa, sempre només en llengua francesa; hi tenen dret com qualsevol
ciutadà. A la biblioteca i als arxius centrals, i a la universitat, i al
carrer, i a les botigues, als transports com ara el metro, etc. tota la
comunicació oral i escrita és només en francès. A la televisió i a la premsa hi
ha presència de la llengua anglesa, també a la universitat de llengua anglesa,
però la docència primària i secundària és només en francès i la majoria de les
universitats són en aquesta llengua. És clar que dels vuit milions d'habitants
el vuitanta per cent són francòfons i la minoria anglesa històrica és reduïda i
té drets com ara l'ensenyament respectat, acreditant descendència dels primers
anglesos. Si és immigrada recent seran homologats a d'altres com jueus,
italians, peruans..., grups que s'adapten amb naturalitat al francès dominant
com a llengua territorial sense discussió estatal de cap mena.
Els quebequesos no entenen com és que la Generalitat no
té el control de les emissions televisives produïdes i/o rebudes a Catalunya,
l'espai radioelèctric, del consum comercial, de la gestió de la llengua al lloc
de treball, etc. Tot això depèn del seu govern i la normativa allà és clara:
les emissores privades que emeten per al Quebec són totes en francès.
De les diferències amb Catalunya, és significatiu el
paper de l'Estat amb dues llengües pròpies, que usa escrupolosament per tot el
Canadà mentre que al Quebec tot és en francès. Funcionaris i polítics les han
d'aprendre i usar i, si no, no poden exercir. La plenitud de competències és
pràcticament en tots els àmbits. Sorprèn el consens existent, per grat o per
força, i ningú no es planteja alterar a la baixa burxant des del poder central
per limitar. Sí que hom pot restar sorprès veient com tot i amb tants drets hi
ha referèndums per la independència. A molts quebequesos, amb la llengua i
l'economia, i la identitat, plenament respectades, des de René Levesque, des de
l'empenta dels anys seixanta amb la Revolució Tranquil·la, els està bé l'statu quo, que fixa la bandera local,
que oneja en rang de preeminència clara –només alguna de canadenca en algun
edifici públic– i indica que som al Quebec, terra autònoma, amb el ple sentit
del mot, dins d'un estat respectuós amb dues llengües tot i que fou, mal
d'europeus, exterminador dels llenguatges aborígens.
Els inspectors garanteixen els drets dels treballadors de
les empreses. Dels usuaris no cal. Seria impensable un envàs, un fullet, un
anunci, etc. només en anglès; el més habitual és que sigui només en francès.
Tot un cúmul de referències que fixen els aspectes més nobles de la convivència
en el respecte per part de les autoritats canadenques i en la capacitat dels
quebequesos de fer-se respectar.
Tot i així, el periodista i estudiós Pierre Gavelin a Liberté du Québec (2011) afirma:
“Cada any editem més de 4.000 llibres, publicats per més de 200 editors,
difosos per una vintena de grups de distribució a l'entorn de 250 llibreries i
800 biblioteques públiques, sense comptar els centenars de biblioteques
escolars. Editem 14 diaris i no menys de 480 periòdics. Disposem de centenars
de programes als canals públics, amb 256 emissores de televisió i 93 estacions
de ràdio privades sense oblidar la quarantena de ràdios comunitàries. Disposem
de més de 900 enregistraments sonors d'artistes quebequesos o estrangers, dotzenes
de films i més de 13.000 representacions teatrals per 130 companyies de teatre,
60 companyies de músiques, 40 companyies de dansa i sis d'òpera, milers d'obres
d'art visual, milers d'exposicions i activitats patrimonials. La nostra
creativitat cultural és, sens dubte, el més extraordinari recurs natural de la
nostra nació. La independència política afirmaria l'existència i vitalitat de
la nostra cultura avui com ahir negada per l'Estat canadenc en nom d'una mítica
cultura nacional canadenca.”
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada