Per què votaré que sí
«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el
cap i perquè ho reclama el ventre»
Per: Oriol Izquierdo
17/09/2017 22:00
Ens hem passat tant de
temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i
a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem
oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho
faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la
meva modesta aportació a la campanya del sí.
Votaré que sí, d’entrada,
per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de
raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut
fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que
digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat
DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar
que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot
identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o
continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin
i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més
oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització
retallada que patim del postfranquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya
no comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que
pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra
identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i
etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge
sentimental.
Votaré que sí, en
segon lloc, per raons polítiques, per dignitat democràtica. Perquè, després
d’haver viscut la transició des de la dictadura i tot el que ha vingut al
darrere, m’he convençut que això que en diuen Espanya simplement no té remei.
Que hem heretat unes institucions obsoletes sobre les quals s’han anat fent
pedaços igualment obsolets i massa sovint ineficaços. Que en prové una cultura
política grollera i antidemocràtica que actua com un motlle deformador sobre
nosaltres, els ciutadans, els que ja tenim una edat però també els que ja han
nascut en suposada democràcia. Que, per tot això, només a través d’un procés
constituent, i només si ens esforcem a fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com
cal, les estructures i ens donarem l’oportunitat, finalment, de viure com a
ciutadans lliures i de ple dret. Ara encara no en som.
I votaré que sí,
també, per raons administratives, per sentit de responsabilitat. No tornarem a
fer ara la relació de greuges que per força ens hem après de memòria –les
balances fiscals, les infrastructures, el reconeixement cultural i lingüístic–,
sinó que ho diré així de simple i de breu: si som majors d’edat podem
governar-nos sols. Per quina rara raó hem de continuar supeditant les decisions
sobre el nostre propi govern a uns governants que ens són aliens? Per quina raó
hem de deixar que els recursos propis ens siguin administrats sense tenir en
compte les nostres prioritats? És que es tracta d’això, ras i pla. De
reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha pogut ser gaire més que una
gestoria. I que ens cal governar-nos d’una vegada en comptes de
continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les
interdependències ho permetin. Però no menys.
Votaré que sí, en
resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el
ventre. I no veig cap ni una raó, ni una minsa ombra de raó, que me’n faci
dubtar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada