21/09/2017. Francesc-Marc Álvaro. “No torneu!”. No volváis! “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. Mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Reclam del domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ¬diuen “sí, bwana”. Els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; Gregorio Marañón subratlla que el “pecat principal” del Conde-Duque va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”.

Benvolguts,

“No torneu!”

Francesc-Marc Álvaro 

21/09/2017 04:20

Una piulada de la dirigent i portaveu de Podem al Congrés dels Diputats, Irene Montero, explicava ahir que parlamentaris del PP van cridar “No torneu!” quan els representants d’ERC i del PDECat van abandonar l’hemicicle, en protesta per la repressió impulsada pel Govern espanyol a Catalunya. “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. El moment em va recordar un vell acudit segons el qual un espanyolista reaccionari amolla aquesta paradoxal sentència: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de ­catalanes”.

El crit “No torneu!” que va sortir de la boca sincera de diputats conservadors ens indica tres coses. En primer lloc, la mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Colonialisme és –i del pitjor– reclamar el domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ­diuen “sí, bwana”. En segon lloc, ens recorda que els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; en aquest sentit, paga la pena de llegir la monumental biografia del comte-duc d’Olivares que va escriure Gregorio Marañón, en què el cèlebre metge subratlla que el “pecat principal” del personatge va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”. I, en tercer lloc, la negativa a fer política i a escoltar els arguments dels adversaris, com si la seva absència de la Cambra Baixa resolgués el problema.

Retrat de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares (Getty)

Mentre ahir al migdia passejava pel centre de Barcelona, on les protestes de molts ciutadans davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat convivien amb l’aperitiu que d’altres prenien tranquil·lament a les terrasses assoleiades, vaig pensar en la molta feina feta pels separadors fins avui. Uns separadors que, de tan integrats en la cultura política espanyola, ja no són percebuts com a tals. Separadors com els que van impulsar les firmes contra l’Estatut del 2006, separadors com els que van proclamar que preferien una empresa alemanya abans que una catalana per a l’opa sobre Endesa, separadors com els que consideren normal que un català no pugui arribar a cap del Govern espanyol, separadors com els que creuen que parlem la llengua catalana per molestar, separadors que respecten totes les identitats del planeta excepte la d’aquí perquè afirmen que és “un invent de la burgesia”, separadors que han volgut humiliar milers de ciutadans de Catalunya durant anys, des de diaris i tertúlies de ràdio i tele­visió... Ara, els separadors demanen mà dura contra els separatistes. Ara, han fet tard.

La mà dura no aturarà l’independentisme. Les detencions potser impediran el referèndum, però faran créixer els partidaris de la secessió. Ahir, alguns coneguts em confessaven la seva conversió a la cosa estelada, per obra i gràcia de l’estil turc de Rajoy. Ho explico sobretot per als que ­llegeixin La Vanguardia a Madrid: una gran majoria ha perdut la por. Quan no et sents respectat –llegiu el magnífic article d’Antoni Puigverd de dilluns– només et queda respectar-te a tu mateix. Els que han dit “prou” no són fanàtics, ni bojos, ni abduïts, ni adoctrinats. Les persones que han dit “prou” han deixat de viure en la resignació i s’han donat una oportunitat. Fins i tot discrepant de l’estratègia dels polítics independentistes, fins i tot distanciant-se de certes fraseologies o estètiques. Per això les amenaces no tenen efecte sobre milers de catalans i això és, objectivament, una fractura irreversible de l’autoritat de l’Estat dins la societat catalana. Rajoy hauria de saber que el concepte d’Espanya que ell vol mantenir a força de prohibicions, suspensions, inhabilitacions, multes, registres i pressions de tota mena és mercaderia defectuosa a Cata­lunya. Per això els contraris a la independència no aconsegueixen fer grans manifesta­cions i per això el friquisme i l’ultradreta patrimonialitzen, per exemple, el 12 d’Octubre. No és només que l’independentisme tingui un relat atractiu i els altres no, és que la pulsió separadora fa sospitosa a ulls de l’ortodòxia tot pa­triotisme espanyol que no es basi en la gàbia i el càstig. Podemos i els comuns –que assagen una narrativa alternativa– són percebuts com un veritable àlien en la nau de l’Estat.

El problema de fons no és el catalanisme polític (ara sobiranisme rupturista), sinó la sospita estructural sobre la catalanitat, entesa aquesta com una identitat molesta (estranya) que amenaça el ser de l’Estat-nació. El centralisme veu la catalanitat (dinàmica, integradora i oberta) com una anomalia, un residu i un obstacle perquè la identitat espanyola generi unes lleialtats fortes que, al seu torn, haurien de convertir Espanya en la França que no ha pogut ser. El crit “No torneu!” expressa la trista impotència dels que només saben el que són quan neguen el dret a ser d’uns altres.

 Francesc-Marc Álvaro.