01/09/2017. Albert Pont. Interès d’Estat. Comentaris.

01/09/2017. Albert Pont. Interès d’Estat. Comentaris. 
Benvolguts,

Albert Pont. Interès d’Estat

Contraportada

L'expressió "Interès d'Estat" és una derivació perversa de la "raó d'Estat" de Maquiavel que fa referència al subterfugi que permet a les elits polítiques  i econòmiques defensar els seus interessos de classe, encara que sigui a costa de perjudicar els ciutadans i de posar en risc la viabilitat política i econòmica del mateix Estat. Però, quins són els límits de l'interès d'Estat? Fins on arriba la perversió del sistema?

Epíleg

Abril 2017.

Hem dit a la introducció d’aquest llibre que la comunitat internacional ha de tenir una funció molt més important de la que avui dia se li atribueix en el procés sobiranista català. Un any abans que es convoqués el 27-S, el CCN es va mobilitzar per fer arribar als funcionaris i a alguns alts càrrecs de les Nacions Unides la nostra inquietud pel que consideràvem que havien de ser unes eleccions en clau plebiscitària reconegudes per la comunitat internacional.

Enteníem que no es podien repetir les condicions que van desembocar en el 9-N, no perquè no estiguéssim d’acord amb el seu plantejament i les seves aparentment modestes pretensions, sinó perquè el consideràvem una pantalla passada. Per a nosaltres les eleccions plebiscitàries del 27-S havien de tenir efectes polítics però també jurídics, més enllà de la formació d’un govern i d’unes majories parlamentàries que havien de donar estabilitat a una legislatura que ens prometien curta i que semblava ja prou complicada per si mateixa. Convocar un referèndum d’independència dins del marc jurídic espanyol és impossible i no ho és per manca de cobertura legal, sinó per manca de voluntat política. Però convocar-lo dins d'un marc estrictament català és actuar novament en precari. Per això mateix considerem imprescindible la col·laboració d'organismes internacionals especialitzats. La predisposició hi és. Només cal saber on trobar-la i com fer-la realitat.

Si, en termes futbolístics, el 9-N  va ser un d'aquells oportuns xuts a porta que serveixen per augmentar la pressió sobre el camp contrari, el 27-S simplement ens vam deixar prendre la possessió de la pilota i al final ens vam marcar un autogol. I aquesta experiència és important, perquè la independència no es juga a les graderies de l'estadi sinó en el terreny de joc. No es tracta tant de comptar el nombre de seguidors que cada equip té entre el públic, sinó de quants gols som capaços de fer al contrari i de com podrem fer valer la nostra victòria a ulls de tothom.
La nit del 27-S i l'endemà la reacció de les nostres autoritats i de part de la classe política catalana va causar un gran desconcert entre els membres d'una comunitat internacional que es miren tot el que passa a Catalunya sense perdre'n detall. I no és pas que ni ells ni nosaltres esperéssim una proclamació de la independència aquella mateixa nit. Probablement, encara no tocava. Però que sí que esperàvem una certa previsió, més coordinació entre autoritats i entitats socials, i sobretot més decisió entre els nostres dirigents.

L'abans i el després del Quebec 

Però, mentre no puguem escenificar la majoria social favorable al naixement de la nova República de Catalunya, haurem de fer valer el nostre coratge i la nostra decisió davant de les estratègies de l’Estat espanyol. Per això voldria recordar-vos els esdeveniments que van precedir i succeir la derrota del sobiranisme al Quebec.

L’any 1995, pocs dies abans del referèndum d’autodeterminació del Quebec, Paul Martin, aleshores primer ministre canadenc, va advertir als quebequesos que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball. Al seu torn John Honderich, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar de tancar la planta automobilística de santa Thérèse, d’on havien sortit els mítics Pontiac Lemans i Chevrolet Camaru. Sense immutar-se, va prometre deixar desenes de treballadors al carrer... i altres alts executius de multinacionals canadenques el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel partit Liberal. Lorain Beaudoin CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus dotze mil empleats en que demanava el vot per al no. Els va suggerir que continuessin “sent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi el Canadà continuarà deixant que us ajupiu a collir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Filpot, del partit quebequès.

Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític i caps de grans fortunes (com, per exemple, Paul Desmarais) que fins aleshores havien estat desconeguts per a la majoria dels mortals van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I amb gest hipnòtic perforaven el cervell dels tele espectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliure pensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats, sense saber-ho, pels serveis secrets canadencs.

Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la borsa de Mont-Real jugaven al Monopoly amb els estalvis dels pensionistes en benefici d’una banca que sempre guanya, dels seductors estudiants uniformats que ocupaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill en un acte d’arrogància de classe amb què mostraven la seva aspiració a ser la nova elit del país.

Sense saber-ho, el Canadà va flirtejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca al 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec que les autoritats del Canadà van posar en marxa per augmentar l’electorat en favor del no a la independència.

El Canadà havia concentrat deliberadament al Quebec la major part de la immigració il·legal, especialment musulmana. I a mesura que s’acostava la data del referèndum, la burocràcia canadenca esdevenia una perfecte maquinària d’enginyeria de precisió. Tot d’una, els tràmits de regularització d’estrangers es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions del Quebec varen augmentar el nombre d’electors un 20%. Però fins i tot el govern canadenc no li va tremolar la mà a l’hora de fer trampes. Al final el recompte de vots va evidenciar que hi va haver unes de tres-cents mil votants que no estaven inscrits a la seguretat social.

Paral·lelament, mentre agitava la bandera de la por i falsejava els mecanismes interns de la democràcia, el govern canadenc va mobilitzar els pobles nadius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després que votessin en un 90% en contra de la independència, aquests mateixos pobles nadius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que n ha vien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació del Canadà sobre el Quebec. Avui, més del cinquanta per cent vota al partit quebequès.

El recurs al xantatge emocional va ser la pedra de toc d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions i que va posar en risc als dèbils de cor. La poderosa maquinària de l’imperi va noliejar avions, trens, i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exercit d’ocupació, aparentment pacífic, va estendre’s pels carrers de Mont Real, sota l’ombra de pancartes que proclamaven “us estimem!”. A bona hora! Fins i tot els unionistes varen aconseguir mobilitzar alguns caps d’estat estrangers com Bill Clinton en favor de la seva causa. Però, malgra tot, la intervenció més decisiva va venir dels mass media canadencs: Jesca, Le soleil, La press, Le quotidien, Le droit, Le nouveliste, La tribune, La voix de l’est... i totes les ràdios i les cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els teleespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, en el qual els sobiranistes quebequesos no podien ser res mes que simples espectadors i, se de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents...

Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum només per cinquanta quatre mil vots, un 1%  del total, un Canadà sense escrúpols ni compassió va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una bronca  constant, dividint una societat que un dia s’havia unit al voltant d’una noble causa: la constitució de la República del Quebec.

Mentre el Quebec francòfon esgotava els seus recursos a fer front a les falsedats i els atacs gratuïts engegats per partits d’àmbit estatal, el govern del Canadà va engegar la seva maquinària repressiva. El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Mont Real i va fer traslladar tota l’activitat econòmica i financera a Toronto, amb la qual cosa regionalitzava l’economia quebequesa. En els últims vint anys, Mont Real ha deixat de ser la capital econòmica i cultural del Canada, i el seu centre logístic i comercial. L’aeroport Pierre Eliot Troudeau, en altre temps centre de l’ebullició econòmica de Mont Real ha esdevingut una infraestructura obsoleta i sobredimensionada subordinada als interessos de Toronto.

En contrapartida, en els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Toronto ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit afavorida per l’estat canadenc i a cost de marginar Mont Real i la seva àrea d’influència, mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apagava. Dees d’aleshores, el govern canadenc ha concentrat convenientment a Toronto la major part de les inversions públiques, mentre hi deriva les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals. Centenars de miler de Mont Real han estat obligats a tria entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Mont Real sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.

Avui Mont Real ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys la ciutat canadenca dels jocs olímpics del 1976 i de les exposicions universal es disputarà la tercera plaça amb Calgary, mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista li ha fet perdre l’atractiu per als inversors. Vet ho aquí.

I malgrat el fet que de vegades Espanya ens pugui sembla un país de pandereta no hem de subestimar la seva força. No estem posant en joc la nostra supervivència sinó la seva. Ara ja sabem que el discurs de la por no te cap mena de fonament.

No és veritat que el procés freni les inversions estrangeres a Catalunya. Darrere d’aquest eslògan repetit com un mantra s’oculta el veritable temor del govern d’Espanya que Madrid perdi competitivitat davant d’una Catalunya sense limitacions artificials. No és veritat que no puguem assumir un sistema propi de pensions. Ara sabem que les prediccions més apocalíptiques sobre la viabilitat del sistema espanyol de pensions són una realitat. No és veritat que Catalunya no pugui vendre el seu propi deute en els mercats secundaris de deute. Qui no ho pot vendre és Espanya i per això ha esgotat el fons de reserva de la seguretat social. No és veritat que una Catalunya independent no pugui generar ocupació. Qui no la pot generar és bona part d’una Espanya sobresubvencionada. No és veritat que estiguem sols davant la comunitat internacional. Sense el compromís de molts organismes multilaterals i d’alguns estats valents, la independència de Catalunya no seria possible sense haver de fer un gran salt al buit. I és completament fals que una Catalunya independent hagi de quedar fora d’enlloc. El dret internacional preveu mecanismes i instruments que permeten una correcte successió d’estat en l’exercici de la sobirania d’un determinat territori. Al final, tot es redueix a la decisió política d’una Unió Europea afeblida per la sortida del Regne Unit.

Per tant, no tenim motius per tenir por. Només ens queda fer plena confiança a les nostre autoritats perquè, malgrat els entrebancs i alguns errors perfectament assumibles, la constitució de la república de Catalunya només dependrà de la nostra voluntat.