Benvolguts,
Presentem aquest resum sobre com el Québec va perdre el 1995
el seu Referèndum d‘independència acordat amb el Canadà. Acordat, vol dir
acordat, però les clavegueres de l’Estat i la corrupció institucionalitzada van
fer que el Québec perdés. Les claus de l’article les hem tretes del llibre Interès d’Estat de l’Albert Pont. Com
que Catalunya està en una situació semblant, encara que pitjor perquè el nostre
Referèndum no és ni acordat, val la pena que ens fixem en el capteniment increïblement
trampós de l’Estat canadenc, model de democràcia fins aquell moment. Els
governants del Regne Unit el 2014 varen prendre’n nota i també varen guanyar
enfront Escòcia, amb suavitat i mans de seda...
En aquest Bloc havíem ja comentat diversos articles sobre la
guerra
bruta que qui té molt poder permet fer a qui no té tant poder.
Vegem l’article:
Al 1995 el Canadà va acceptar de permetre fer un Referèndum d’Independència
a la província del Québec si els Quebequesos ho demanaven.
El
Québec ho va negociar i va celebrar un Referèndum que va perdre.
Del llibre Interès
d’Estat de l’Albert Pont, en el qual hi ha magnífics capítols sobre la
corrupció consuetudinària, sobre el joc brut que ha practicat el Reyno de Castilla i posteriorment El Reyno de España des d'abans d'anomenar-se Espanya n’hem tret un extracte dels moviments
polítics del Canadà, i del Quebec, d’abans i de després del Referèndum.
Abans del
Referèndum
·
General Motors va amenaçar en cas de majoria del
sí de
tancar la planta automobilística de santa Thérèse. Sense immutar-se, va prometre deixar
desenes de milers de treballadors al carrer...
·
Altres alts executius de multinacionals
canadenques els van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada
pel partit Liberal.
·
El Canadà va anunciar que la independència
comportaria la pèrdua
d’un milió de llocs de treball al Quebec
·
Lorain Beaudoin CEO de Bombardier, va fer
arribar una carta intimidatòria als seus dotze mil empleats
en que demanava el vot per al no. Els va suggerir que continuessin “sent criatures
dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el
passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi el Canadà continuarà deixant que us ajupiu a collir
les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Filpot, del partit quebequès.
·
Alts executius amb estrets vincles amb el poder
polític i caps de grans fortunes (com, per exemple, Paul Desmarais) que fins
aleshores havien estat desconeguts per a la majoria dels mortals van sortir de les
penombres de les seves cavernes folrades
de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu
per primera vegada. I amb gest hipnòtic perforaven el cervell dels tele espectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions
i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics,
esportistes d’elit, lliure pensadors, intel·lectuals i gent igualment
respectable cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos,
enverinats, sense saber-ho, pels serveis secrets canadencs.
·
Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les
classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels
despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la borsa
de Mont-Real jugaven al Monopoly amb els estalvis dels pensionistes en benefici
d’una banca que sempre guanya, dels seductors estudiants uniformats que
ocupaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill en un
acte d’arrogància de classe amb què mostraven la seva aspiració a ser la nova elit
del país.
·
Sense saber-ho, el Canadà va flirtejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels
tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca al 1995, durant els processos de regularització
massiva previs al referèndum del Quebec que les autoritats del Canadà van posar
en marxa per augmentar l’electorat en favor del no a la independència.
·
El Canadà havia concentrat deliberadament al
Quebec la
major part de la immigració il·legal, especialment musulmana. I a mesura que
s’acostava la data del referèndum, la burocràcia canadenca esdevenia una perfecte
maquinària d’enginyeria de precisió. Tot d’una, els
tràmits de regularització d’estrangers es van reduir dels habituals nou mesos a
uns pocs dies. Algunes circumscripcions
del Quebec varen augmentar el nombre d’electors un 20%. Però fins i tot al govern canadenc no li va tremolar la mà a
l’hora de fer trampes. Al final el
recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants
que no estaven inscrits a la seguretat social.
·
Paral·lelament, mentre agitava la bandera de la por i falsejava
els mecanismes interns de la democràcia, el govern canadenc va mobilitzar els
pobles nadius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després que
votessin en un 90% en contra de la independència, aquests
mateixos pobles nadius continuen vivint
en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la
dominació del Canadà sobre el Quebec. Avui, més del cinquanta per
cent vota al partit quebequès.
·
El recurs al xantatge emocional va ser la pedra de toc d’una campanya propagandística
cridada a apel·lar a les emocions i que va posar en risc als dèbils de cor.
·
La poderosa maquinària de
l’imperi va noliejar avions, trens, i autobusos gratuïts provinents de tots els
racons del país. Un exercit d’ocupació, aparentment pacífic, va
estendre’s pels carrers de Mont-Real, sota l’ombra de pancartes que proclamaven
“us estimem!”.
·
Fins i tot els unionistes varen aconseguir mobilitzar alguns caps d’estat
estrangers com Bill Clinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir dels mass media canadencs: Jesca, Le soleil,
La press, Le quotidien, Le droit, Le nouveliste, La tribune, La voix de
l’est... i totes les ràdios i les cadenes de televisió públiques i privades
bombardejaven incansablement els teleespectadors amb amenaces cada vegada més
esperpèntiques.
·
La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, en el qual els
sobiranistes quebequesos no podien ser res mes que simples espectadors i, si de cas, les
irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents...
Després del
referèndum
·
Després de la desfeta emocional que va suposar
perdre el referèndum només per 54.000
vots, un 1% del total, un Canadà sense escrúpols ni compassió va
començar a fer llenya de l’arbre caigut.
·
Des d’aleshores els partits unionistes han fomentat la
inestabilitat política del Quebec reduint
la política a una
bronca constant, dividint una
societat que un dia s’havia unit al voltant d’una noble causa: la constitució de la República del Quebec.
·
Mentre el Quebec francòfon esgotava els seus recursos a fer front a les
falsedats i els atacs gratuïts engegats per partits d’àmbit estatal, el govern
del Canadà va engegar la seva maquinària repressiva.
·
El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc
va fer tancar la borsa de Mont-Real i va fer traslladar tota l’activitat
econòmica i financera a Toronto, amb la qual cosa regionalitzava l’economia
quebequesa.
·
En els últims vint anys, Mont-Real ha deixat de ser la capital econòmica
i cultural del Canada, i el seu centre logístic i comercial.
·
L’aeroport Pierre Eliot Troudeau, en altre temps
centre de l’ebullició econòmica de Mont-Real ha esdevingut una infraestructura
obsoleta i sobredimensionada subordinada als interessos de Toronto.
·
En contrapartida, en els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Toronto ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit afavorida
per l’estat canadenc i a cost de marginar Mont Real i la seva àrea d’influència, mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apagava.
·
Des d’aleshores, el govern canadenc ha concentrat convenientment
a Toronto la major part de les inversions públiques, mentre hi deriva les
inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals.
·
Centenars de milers de ciutadans de Mont Real han estat
obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de
treball o restar a Mont-Real sense feina ni perspectives
de trobar-ne mai més.
·
Avui Mont Real ja no és la ciutat més poblada del Canadà.
I abans de quinze anys la ciutat canadenca dels jocs olímpics del 1976 i de les exposicions universal es disputarà la
tercera plaça amb Calgary, mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista li
ha fet perdre l’atractiu per als inversors.
Catalunya-Espanya
I malgrat el fet que de vegades Espanya ens pugui semblar un país de
pandereta no hem de subestimar la
seva força. No
estem posant en joc la nostra supervivència sinó la seva. Ara ja sabem que el discurs de la por no te cap mena de fonament.
·
No és veritat que el procés freni
les inversions estrangeres a Catalunya.
o
Darrere d’aquest eslògan repetit com un mantra s’oculta el veritable
temor del govern d’Espanya que Madrid perdi competitivitat davant d’una
Catalunya sense limitacions artificials.
·
No és veritat que no puguem
assumir un sistema propi de pensions.
o
Ara sabem que les prediccions més apocalíptiques sobre la
viabilitat del sistema espanyol de pensions són una realitat.
·
No és veritat que Catalunya no
pugui vendre el seu propi deute en els mercats secundaris de deute.
o
Qui no ho pot vendre és Espanya i per això ha esgotat el fons
de reserva de la seguretat social.
·
No és veritat que una Catalunya
independent no pugui generar ocupació.
o
Qui no la pot generar és bona part d’una Espanya
sobresubvencionada.
·
No és veritat que estiguem sols
davant la comunitat internacional.
o
Sense el compromís de molts organismes multilaterals i
d’alguns estats valents, la independència de Catalunya no seria possible sense
haver de fer un gran salt al buit.
·
I és completament fals que una
Catalunya independent hagi de quedar fora d’enlloc.
o
l dret internacional preveu mecanismes i instruments que
permeten una correcte successió d’estat en l’exercici de la sobirania d’un
determinat territori.
Al final, tot es redueix a la decisió política d’una Unió
Europea afeblida per la sortida del Regne Unit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada