Benvolguts,
Avui comentem un article de Redacció de l’ARA, donant les explicacions que en Carod va fer a TV3. Una de les frases és:
““Me'n vaig de certa Esquerra perquè ja no és la meva”, ha resumit Carod, que ha reconegut que al partit ja no se sentia “còmode” ni “bé”.” Curiosament ha arribat a la mateixa conclusió que havien arribat milers de militants i centenars de milers de votants entre el 2003 i el 2011! En la meva carta de comiat a ERC de fa un any jo vaig usar exactament els mateixos mots disposats de la mateixa manera: Esquerra (la certa Esquerra) ja no és la meva! El problema amb les patums d’ERC, amb totes les patums d’ERC, és que la militància se’n va adonar de la deriva personalista i caïnita d’aquestes patums, de totes les patums, fa 6 o 7 anys. Patums agombolades de pilotes i sicaris, que els reien les gracietes mentre xuclaven poltrona o poltroneta.
Jo trobo malament moltes coses d’ERC:
· L’atac despietat a l’Heribert Barrera per unes declaracions sobre immigració que els atacants no havien ni llegit. El primer a tirar la pedra fou Carod Rovira. Tu quoque Josep Lluís?
· La decisió de la direcció d’acceptar l’Estatut retallat que els militants varen poder evitar que tirés endavant. ERC va votar negativament gràcies als militants, no gràcies a les patums.
· La creació del segon Tripartit Express, després que el PSC hagués defenestrat Maragall, Carretero i finalment tota l’ERC. El Sr. Carod Rovira en aquell cas va tirar endavant, ja que deia o creia que ja tenia el PSC(PSC-PSOE) del Montilla domesticat! I el que tenia era tots els càrrecs de confiança, sicaris, esbirros i similars col·locats en el nou Tripartit...
· El foment de les lluites internes entre Portavellians-Carotistes i Puigcerconians, que era el pa diari de les assemblees locals i que traslladava les lluites entre patums a la lluita de la militància de base, amb el resultat que tots coneixem. Un Congrés general el 2008 en que es va acabar de desballestar el partit (mai més ben dit!).
· Les declaracions de Joan Ridao després de la desfeta del 28N dient: Nosaltres ho hem fet bé, el nostre projecte era el correcte, el que passa és que els ciutadans no ens han sabut entendre...
· La necessitat de les patums de tenir pilotes i sicaris que els riguessin les gracietes. És una síndrome estudiada pels sociòlegs segurament. Però encara no n’he llegit tesis doctorals...
En resum, com molt bé diu Carod-Rovira “Me'n vaig de certa Esquerra perquè ja no és la meva”. Però la culpa en la desfeta de l’independentisme sí que és “seva”. La cúpula d’ERC no va voler acceptar els dissidents, no va permetre que Reagrupament es consolidés com a tendència interna, no va permetre que Esquerra Independentista es consolidés com a tendència interna. I al final se’ns va expulsar vergonyosament però amb cares de goig i satisfacció dels apoltronats! Val a dir que jo sí que em vaig treure un pes de sobre, i en conec molts altres que també afirmen el mateix. Sembla que tots hi varem guanyar...
ERC a l’any 2003 estava en una corba ascendent de votants i de militants. D’això en Carod se’n vanta quan el que caldria és que estigués avergonyit de la posterior utilització caïnita i a millor profit de la cúpula, d’aquest entusiasme. ERC (una certa ERC) s’ha carregat l’independentisme! Llarga vida als traïdors!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada