Benvolguts,
El 2010 es va publicar a França un llibre de nom Manifest d’economistes aterrats que s’ha traduït i publicat en castellà per l’editorial Barataria.
Els economistes aterrats han escollit aquest nom ja que consideren que el camí del neoliberalisme que domina la societat occidental només ajudarà a fer més crítica la relació entre pobre i rics en un mateix país o la relació dels països rics amb els pobres, etc. És un llibre molt recomanable, ja que es planteja 10 falses evidències (sense base científica), que només serveixen per justificar les polítiques neoliberals que són a l’origen de la crisi econòmica mundial i proposa 22 mesures a debatre per fer-hi front. I és força entenedor. Com tot quan t’ho expliquen correctament!
El llibre està escrit per 4 prestigiosos economistes francesos i ha recollit les adhesions de 3000 economistes més de tot el mon.
Us transcric l’essència d’un dels capítols, Falsa evidència nº 6 “El deute públic trasllada el preu dels nostres excessos als nostres nets”.
La fal·làcia és que el deute públic seria una transferència de riquesa en detriment de les futures generacions. El deute públic és sens dubte, un mecanisme de transferència de riquesa , però ho és sobretot dels contribuents ordinaris als rendistes. En efecte, fundant-se en la creença gairebé mai comprovada que abaixar impostos estimularia el creixement i incrementaria finalment els ingressos públics, els Estats europeus han imitat des del 1990 els EEUU en una política de rebaixes fiscals sistemàtiques. Les reduccions d’impostos i de cotitzacions socials es multipliquen (impost de societats, impostos sobre les rendes més elevades, impost sobre el patrimoni, cotitzacions patronals...), però el seu impacte sobre el creixement econòmic resulta molt dubtós. Aquestes polítiques fiscals anti-redistributives agreugen al mateix temps i de manera acumulativa, les desigualtats socials i els dèficits públics.
Vegem què succeeix. Les rebaixes fiscals desequilibren els pressupostos i fan que l’estat no tingui prous diners per cobrir les despeses socials, per les infraestructures, etc. I per tant s’ha d’endeutar, ha d’emetre Deute públic.
Degut a l’increment dels dèficits públics aquestes polítiques fiscals obliguen les administracions públiques a endeutar-se amb les famílies acomodades i amb els mercats financers per tal de finançar els deutes creats pel pervers sistema. O sigui que amb els diners estalviats en impostos els rics han fet calaix i han pogut adquirir els títols (que generen interessos) del Deute públic emès per a finançar els dèficits públics generats per la reducció d’impostos...
És un peix que es mossega la cua. És una espiral que porta al col·lapse, com les estrelles anomenades forats negres que queden col·lapsades amb una gravetat gairebé infinita i de la qual ni la llum en pot sortir.
A continuació ha sigut fàcil fer creure al públic que el problema del deute públic era degut a les despeses de funcionaris, jubilats i malalts. I crear una consciència col·lectiva que són una nosa i que ens costa molt de mantenir-los.
Així doncs el creixement del deute públic a Europa no és el resultat de polítiques keynesianes expansives o de polítiques socials de disbauxa, sinó més aviat d’una política que afavoreix les capes privilegiades: les despeses fiscals decreixents (baixades d’impostos i de cotitzacions socials) augmenten la renda disponible dels que menys dificultats tenen, que de passada poden incrementar encara més les seves inversions, en especial en bonus del tresor, els interessos dels quals es remuneren mitjançant impostos obtinguts de tots els contribuents. El resultat és que s’ha creat un sistema de redistribució al reves, de les classes populars cap a les classes acomodades, a través del deute públic, la contrapartida del qual és sempre la renda privada. Com el Robin Hood però al revés: l’estat pren diners als pobres per donar-los als rics.
Per rectificar de manera equitativa la situació de les finances públiques els Economistes Aterrats plantegen dues mesures a debat:
· Mesura nº 12: Recuperar el caràcter altament distributiu de la fiscalitat directa sobre la renda (supressió de nínxols fiscals, creació de nous trams i augment dels tipus de l’impost sobre la renda...)
· Mesura nº 13: Suprimir les exoneracions concedides a empreses que no tinguin efectes suficients sobre l’ocupació
Crec que fins i tot els menys preparats som capaços de veure l’analogia entre aquesta Falsa evidència i el que està succeint a Catalunya. El tripartit va deixar un deute públic excessiu que van haver de compensar en part amb la venda de Deute públic de la Generalitat, primada amb alts interessos (en cas contrari no aconseguirien col·locar-los). I el govern de CiU ha de continuar fent el mateix. I mentre pagues interessos no tens diners per fer feines més útils. I senzillament traspasses el problema als nostres fills i nets que hauran de continuar pagant els interessos sense poder sortir del cercle infernal.
I aquest és només un capítol del llibre Manifest d’economistes aterrats!
En seguirem parlant...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada