03/06/11. Declaració ideològica i Presa de consciència

Benvolguts,

A tall de Declaració ideològica.

Els que m’aneu seguint, o suportant, ho sabeu molt bé. Ja fa un any em vaig jurar a mi mateix dedicar-me intensament a promoure la presa de consciència del meu cercle d’amics i coneguts envers la necessitat de que Catalunya esdevingui un país independent.

Fins ara, a través d’aquests missatges de correu electrònic i usant el Bloc Reflexions com a arxiu de tot el que he anat comentant, jo que no soc polític, ni historiador, ni economista, he creat un argumentari divers però punyent sobre la nostra trista situació actual, política i econòmica. Ja heu vist que l’estímul diari per presentar les meves opinions són els esdeveniments socials, polítics, econòmics, etc, que expliquen els diaris o les vivències personals o col·lectives. Aquesta reflexió continuada m’ha dut a definir-me clarament:

Només actuaré socialment i políticament amb un únic objectiu: La independència de Catalunya.

Un cop assolida ja parlarem de dretes i d’esquerres, però en aquest moment totes les collonades de dretes, esquerres, indignats, aterrats i similars no ens han de distreure de l’objectiu únic.

Afinant una mica més, junt amb un petit cercle d’amics amb els mateixos neguits que jo, hem anat elaborant allò que ara se’n diu un Full de Ruta sobre els puntals sobre els que creiem que cal incidir per fomentar aquesta presa de consciència de la col·lectivitat. Si partim de la base que no es pot fomentar o lluitar per una cosa que no es coneix i atesa la desinformació crònica que existeix a Catalunya sobre qui som i què volem hem arribat a la conclusió que per fomentar la consciència i l’autoestima hem d’incidir globalment en el coneixement de la nostra cultura i en particular en els punts significatius de la nostra història, de la nostra llengua i de la nostra economia. Creiem que són tres disciplines prou significatives com per engrescar el personal interessat. I no cal diplomar-nos a la Universitat en aquestes tres disciplines, només cal que amb lectures i conferències adequades anem esborrant els conceptes heretats del franquisme sociològic, o anem adquirint els conceptes que mai no hem tingut i que en condicions normals hauríem d’haver après i interioritzat.

Fins aquí la declaració ideològica.

Ara anem a la praxis. Sortosament aquest pensament del nostre grup d’amics també ha sorgit espontàniament per tot Catalunya i amb importància creixent des de fa uns pocs anys. El fenomen de les Consultes Populars i el creixement de l’independentisme ens fa veure que el país està amarat de sentiments que cal canalitzar adequadament. I ens fa veure que a grosso modo hi ha ciutadans engatjats en aquesta idea: societat civil i partits polítics.

Respecte a la presa de consciència existent us comento tres cartes a la Bústia de l’Avui d’avui. Els títols: Situació humiliant, “Catalan de mierda” i Tothom ho ha de saber.

Les dues primeres són repetitives, les situacions s’esdevenen molt sovint, encara que poquíssima gent s’enfronta a la situació i a més a més ho explica als diaris. Benvinguts siguin! La segona sembla provenir d’un ciutadà que ha viscut en estat letàrgic els darrers 50 o 60 o 70 anys i al final s’ha despertat. Benvingut sigui a la lluita diària! La tercera indica que hi ha qui es comença a preocupar per les causes de la situació econòmica en que ens trobem. Benvingut sigui!

Sembla, tanmateix, que els 40 anys de franquisme son molt més vius en l’imaginari col·lectiu que els trenta i escaig de pseudo-democràcia.

Bústia de l’Avui del 3 de juny de 2011. Albert Comas. Situació humiliant

L'altre dia vam anar a l'aeroport per agafar l'avió. Com que anàvem amb criatures molt petites vam tenir un problema en passar la zona de control. Finalment, després de parlar amb uns quants empleats d'aquella zona, ens van dir que només podia resoldre el problema el sergent de vigilància. Aquest sergent ens va dir molt seriós que él no entendía nada de catalán, i que, per tant, si volíem passar el control i agafar l'avió li havíem de parlar en castellà. Anàvem, com ja he dit, amb nens molt petits, i a més no som herois que puguem aguantar, dia si dia no, embolics que ens poden portar maldecaps seriosos. De forma humiliant vàrem haver de cedir si no volíem fer un espectacle davant dels nens i quedar-nos a casa. Hi ha algun partit que vulgui resoldre de debò després de tants anys tantes situacions com aquesta o pitjors encara?

La meva pregunta és sincera, perquè en tinc seriosos dubtes.

El meu comentari: També és repetitiu. Mentre els TSs, TCs, TSJCs i similars, atiats per les dretes i les esquerres espanyoles, rebentin els Estatuts i tot el que el poble de Catalunya ha maldat per construir, el sergent de vigilància té tot el dret a actuar amb aquesta prepotència...

Bústia de l’Avui del 3 de juny de 2011. Francesc Joan. “Catalan de mierda”

Dissabte, 28 de maig, a dos quarts de dues del migdia, a la segona planta d'un aparcament, una noia d'uns trenta anys que conduïa un utilitari, en fer marxa enrere, va tocar el cotxe que jo portava. En sortir del meu auto per dir-li que anés més amb compte em va respondre, en espanyol, que era jo qui havia de mantenir la distància. La curta discussió va continuar, tot afegint l'exclamació adreçada a mi de “catalán de mierda”. En demanar-li per què em deia això em va respondre que perquè ella em parlava en espanyol i jo li responia en català. És a dir, la raó de l'insult era no respondre-li en espanyol!

Vaig néixer a Barcelona el 1942. Fins al 1975 vàrem viure sota la dictadura. A casa deien que determinada gent ens insultava així: parlàvem com els gossos; havíem de parlar cristià, etc. Jo mai havia sentit tal cosa. He hagut d'esperar 36 anys de democràcia per sentir-ho. Jo també estic indignat. I molt!

El meu comentari: Hi ha ciutadans, jo entre ells que després de 40 anys de dictadura i de negació del català, de genocidi físic i cultural, varem adoptar la posició de no parlar més en castellà. Mai més. Darrerament he llegit que s’ha creat una mena de plataforma que propugna exactament aquest capteniment. Tu parla el que vulguis, jo parlaré en català!

Bústia de l’Avui del 3 de juny de 2011. Agustí Vilella. Tothom ho ha de saber

Reconec la meva ignorància, però en sentir el total del pressupost que el govern de la Generalitat presenta al Parlament m'he adonat de la “magnitud de la tragèdia”, que diria l'admirat Monzó: el pressupost que presenta el nostre govern és de 39.000 milions d'euros, i el dèficit que té el nostre país envers Espanya és de 20.000 milions; en números rodons el 50% del pressupost! A partir d'aquestes xifres podem fer totes les elucubracions verbals que vulguem i que normalment es fan en aquests casos: que per cada euro que gasta el nostre govern hem d'enviar 50 cèntims a fons perdut a Espanya; que si no calgués pagar aquesta quantitat cada dos anys podríem tenir-ne un de gratuït; que incrementant en un 50% les inversions del govern podríem tenir un país amb tots els serveis i necessitats més que cobertes, etc., etc. De tota manera, em passen pel cap altres expressions menys elaborades i potser més rotundes: injust, intolerable, insuportable. De debò hi ha algun altre país que suporti una situació com aquesta? La comunitat internacional coneix aquesta situació? Potser que des d'aquest moment cadascun de nosaltres al seu nivell difongui aquestes xifres tant com pugui. Avui dia és fàcil, tots tenim accés a les anomenades xarxes socials i la manera d'utilitzar-les, som-hi!

El meu comentari: Hem comentat moltes vegades aquesta situació. Tres entitats Centre Català de Negocis, Catalunya Estat i Sobirania i Justícia i molts escriptors i professors han editat llibres i vídeos demostrant aquesta evidència, que potser abans que ells ho fessin només estaven en llibres d’economistes erudits que no impregnaven encara la opinió pública. Els partits polítics catalanistes han perdut la por i en parlen també descaradament: Solidaritat, les CUP, RCat i ERC. I el Sr. Vilella proposa difondre aquestes xifres tant com es pugui. Urbi et orbi. Endavant!

Joan A. Forès

Reflexions