Comentem avui el treball de l’Oriol Izquierdo: S’ha acabat el temps del diàleg… que mai no ha
existit
Avui m’he passat! Un dels paràgrafs
de l’article de l’Oriol, a qui conec a través de la meva dona que l’havia
tingut com a professor, molt bon professor, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu
Barcelonès, m’ha estimulat per eixamplar la seva idea.
Oriol Izquierdo:
Per
què s'entesten a convertir el conflicte polític en un cul-de-sac jurídic? Em sembla que n'he trobat la
raó, i ho dic amb tota la modèstia i sense alegria: perquè en realitat, per a
ells, la discussió és, simplement, metafísica. Sense ironia: perquè senten Espanya com una
'unidad de destino en lo universal'. Anterior a la història.
Inevitable i insubstituïble. I per tant no els cap al cap la possibilitat que
sigui una altra cosa que el que entenen que és.
La meva
ampliació a la seva idea:
Jo vull aprofundir en l’explicació. Ho he fet
moltes vegades. La meva teoria és la següent:
No és el diàleg! És Espanya que no existeix.
Tot el “tinglado” que s’han muntat des dels reis catòlics amb l’ajut de la
inquisició és fictici!
Tot ho tenen embastat i a punt de rebentar per
qualsevol estrip que se’ls pugui fer:
·
Es pot desmuntar quan es modifiqui oficialment
la Historia de España i s’expliqui que allò del tanto monta era mentida i que els
reis catòlics el que varen fer és formar una unió dinàstica (ara en diríem una UTE, Unió Temporal d’Empreses), que incorporava:
o els territoris de la Corona d’Aragó que incloïen els actuals territoris de Catalunya (amb la Catalunya
Nord), Aragó i les Illes Balears, a més del Regne de Sicília (que incloïa l’Illa
de Sicília i tot el sud de Itàlia),
o i els territoris del Regne de
Castella.
·
La unió dinàstica va deixar d’existir quan va morir la reina Isabel de Castella el 1505 i Ferran d’Aragó va retornar als seus
territoris, es va casar amb Germana de Foix
i posteriorment va ser regent de Castella fins a la seva mort el 1516...
·
Mentre va durar la unió dinàstica el rei Ferran fou també
rei de Castella però la reina Isabel no fou mai reina d’Aragó...
·
Es pot desmuntar quan la història
expliqui que el Segle d’or espanyol del 1500 no va existir: era la
continuació del segle d’or del Regne de Valencià de l’etapa anterior...
·
Es pot desmuntar quan es demostri de
manera fefaent que el Quixot, el Lazarillo de Tormes, la Celestina, són relats
escrits en català que varen ser traduïts al castellà pels inquisidors.
Al cap i a la fi, els castellans s’havien apoderat del Tirante
el Blanco, el millor llibre de cavalleries de tots els temps (segons Vargas
Llosa). Quan varen
traduir el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell el varen convertir en
Tirante el
Blanco i varen cremar tota l’edició en català... Fins que fa 100
anys a la Biblioteca del Vaticà varen
aparèixer tres exemplars de la primera edició en català que s’havien salvat del
foc...
·
Es pot desmuntar quan es demostri de
manera fefaent que Colom era un noble català que va sortir del port de Pals a l’Empordà
amb tres caravel·les, finançada l’expedició per la Casa Reial Catalana,
ja que la reina Isabel tenia les
joies empenyorades precisament en el Banc de la Casa Reial Catalana del qual n’era responsable el tresorer Lluís de Santàngel. Per tant el
descobriment d’Amèrica fou obra de
catalans amb diners catalans i les terres americanes quedaren annexionades a la
Corona d’Aragó, en forma de virregnat,
amb un virrei que era Colom...
·
Es pot desmuntar quan es demostri de
manera fefaent com es va desenvolupar la Guerra de Successió, l’11 de setembre
del 1714 i la seva brutal continuació ...
·
Es pot desmuntar quan es demostri
de manera fefaent que la Corona d’Aragó
era un estat molt potent que incloïa els actuals territoris de Catalunya (amb
la Catalunya Nord), Aragó i les Illes Balears, a més del Regne de Sicília (que incloïa
l’Illa de Sicília i tot el sud de Itàlia) http://ca.wikipedia.org/wiki/Corona_d'Arag%C3%B3.
·
Es pot desmuntar quan es demostri de
manera fefaent que el Regne d’Aragó o Confederació Catalano Aragonesa havia
sigut un estat europeu durant 5 segles i al 1714 era un estat confederat amb Constitucions
independents per cada un dels territoris esmentats, Constitucions que
foren signades per Felip V a començaments de 1700 i anul·lades amb els Decrets
de Nova Planta de 1714-16...
·
Es pot desmuntar quan es demostri de
manera fefaent que el Regne d’Aragó era un estat confederat en temps dels
Àustries i va continuar sent un estat confederat durant els regnats dels
borbons fins després de les Corts de
Cadis, tal com demostra el mapa de 1854, on es mostra l’España uniforme o puramente constitucional
i l’España Incorporada o assimilada. Que
vol dir que Espanya havia estat formada fins aquell moment per dos grans regnes,
Castella i Aragó i amb la Guerra de Successió el Regne de Castella amb el substrat
depredador de tot bon estat imperialista es va cruspir la Confederació Catalano-Aragonesa...
És per tots aquests possibles estrips que l’Estat
espanyol és un Tigre de Paper que deia Mao-Tse-Tung...
Es pot petar per qualsevol racó. És per això
que tots els Presidents de Gobierno, els ministres, els tribunals de tota mena,
els diputats que manen, l’exèrcit, el rei que pertoqui, etc, estiguin espantats
de que un error en la seva fèrria protecció no els enviï tots a pastar fang. És
per això que el TC
talla totes les possibles entrades a la Consti, ja que si cometen un error i se’ls
filtra que Catalunya és una nació o que el Quixot fou escrit en català se’ls desmunta el “tinglado” . És per
això que PP+PSOE+UPyD fan pinya com
els soldats romans de l’Asterix per tal que no deixin cap escletxa...
Tots els episodis
de la Història d’Espanya foren silenciats i tergiversats des de l’etapa
dels reis catòlics donant tota la
importància al regne de Castella i cap a la Confederació. Per
això el ministre Margallo té bloquejat l’accés dels estudiosos a tots els
arxius des del 1492 cap aquí...
I podríem
continuar...
Oriol
Izquierdo
06.10.2014
S’ha acabat el temps del diàleg… que mai no ha existit
Ens
costa molt entendre l'actitud tancada, suïcida fins i tot des del punt de vista
dels que deuen ser els seus interessos –'cerril', em sembla que en dirien ells–, de
l'estat espanyol i les seves institucions. Durant molts mesos hem intentat
explicar-nos-la dient que a la qüestió que es plantejava des de Catalunya, una
qüestió política, ells només estaven disposats a oposar-hi raons jurídiques. I
això ha estat cert fins ara, i segurament no deixarà de ser-ho les setmanes que
vindran. Però per què? Per què s'entesten a convertir el conflicte polític en un
cul-de-sac jurídic? Em sembla que n'he trobat la raó, i ho dic amb
tota la modèstia i sense alegria: perquè en realitat, per a ells, la discussió
és, simplement, metafísica. Sense ironia: perquè senten Espanya com una 'unidad de
destino en lo universal'. Anterior a la història. Inevitable i
insubstituïble. I per tant no els cap al cap la possibilitat que sigui una altra
cosa que el que entenen que és.
Si això
és així, deu tenir sentit que el president del seu govern, el senyor Rajoy,
vagi titllant el president Mas i tots nosaltres d'antidemòcrates. Perquè, des de les
essències metafísiques, hi ha coses que no són discutibles. La llei, per
exemple, s'assembla prou a un dogma de fe. No entenen que la voluntat dels
ciutadans sigui anterior a la llei, ni que és precisament això, la capacitat
dels ciutadans de modificar les lleis, a través de l'elecció dels seus
representants, o fins i tot de la resistència fins a la desobediència civil
quan amb això no n'hi ha prou, el que defineix la democràcia.
Per això
dic, si això és així, i cada vegada que obren la boca –aquest cap de setmana
mateix el senyor Rajoy, amb 'lapsus linguae' inclòs– sembla que ho sigui, que
el diàleg amb les institucions estatals espanyoles i els qui les encarnen no té
futur. Que se
n'ha acabat el temps. Que, de fet, mai no ha estat un diàleg possible. Que no
cal que hi dediquem més energia.
Ara és
l'hora, com entenc que es va escenificar en la reunió de divendres, com vam
veure majestuosament representat dissabte en la trobada d'alcaldes amb el
president Mas, que caminem decididament cap al gest de l'emancipació final. Emancipats ja, de
fet –com molts ens en sentim–, políticament, sentimentalment, jurídicament i
tot. Ara és l'hora de plantar cara. Sense violència de cap mena,
sinó amb el somriure de la il·lusió i la cortesia del que se sent emparat per
la raó. Que la tenim.
A hores d'ara no sé si el 9-N votarem o
no votarem. Però estic del tot segur que el camí que hem fet fins avui ja no té
marxa enrere i que, sigui el dia 9 o el dia que sigui que votem, proclamarem la
nostra llibertat i la nostra independència amb serenitat i la mirada posada en
el futur. Si
res no canvia molt, el gest desembocarà per força en una declaració unilateral d'independència.
Però la farem amb la mà estesa, fins i tot, a les institucions de l'estat
espanyol que aleshores, potser, finalment, s'adonaran que cal seure a parlar
d'alguna cosa. I
si no, ja s'ho faran. Quan necessitin res, si l'orgull els ho
permet, que truquin a la porta.
izquierdo@partal.cat
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada