Benvolguts,
M’han arribat dos articles del 2013 de l’historiador
Josep Fontana. Fontana és actualment catedràtic emèrit de la Pompeu Fabra.
Segons la Viquipèdia:
Alumne de Jaume Vicens Vives i Ferran
Soldevila, ha desenvolupat principalment la seva recerca al voltant de la història econòmica i la història espanyola del segle XX,
rebent així mateix influències de Pierre
Vilar, Antonio Gramsci i Walter
Benjamin.[1]
La seva anàlisi
històrica ha estat molt crítica amb el procés de l'anomenada transició política
espanyola, procés que va portar, després de la mort del dictador Franco, al
règim de monarquia parlamentària de Juan Carlos I. Una mostra d'aquesta visió és Bases per a
una nova transició, conferència pronunciada el dia 30 d'octubre de 2004
a la seu central de la Universitat de València, en l'acte de cloenda dels
XXXIII Premis Octubre.
En aquesta entrevista
per a Vilaweb, de 12 de juliol de 2007, després de guanyar el Premi Nacional de
Cultura de Catalunya a la Trajectòria Professional i Artística, opina de les
relacions entre l'estat i la nació, de la transició política espanyola, de la
responsabilitat social de l'historiador i d'Europa. S'hi mostra molt crític amb
l'estat espanyol, arribant a l'afirmació "M'apunto a la independència si és realitzable sense
danys per ningú".
Si llegiu els dos articles tingueu present que
són de fa un any. Vegeu si els pronòstics són encertats, i si no “al tiempo”!
Josep
Fontana
Els amos del
'cortijo'
Les memòries d'Aznar reflecteixen com va
portar el país a la ruïna amb incompetència i autoritarisme
Dimarts,
12 de novembre del 2013
Convé llegir el segon volum de les memòries
de José María Aznar, perquè ens ajuden a entendre molt del que
passa avui en aquest país. Ens mostren, per exemple, com es va formar l'hàbit d'utilitzar
arbitràriament el poder que proporciona la majoria absoluta,
comptant amb la passivitat dels protegits que ocupen les instàncies
encarregades de garantir el compliment de la Constitució. Gràcies a aquesta impunitat, els governants del
Partit Popular s'han acostumat a actuar com els amos d'un cortijo.
Això es pot veure, per exemple, en relació amb
el Pla Hidrològic Nacional del 2001, un projecte encaminat a multiplicar les urbanitzacions i els
camps de golf. Referint-se a la seva frustració, Aznar comenta:
«Rodrigo Rato es preguntava amb gràcia: «¿Quina classe de país
estem construint en què no pots portar aigua d'un lloc a un altre?». Un «no
pots» que expressa un sentit de propietat respecte de l'ús dels
recursos naturals semblant al de Cristóbal Montoro, que acostuma a
oblidar que els diners que gestiona procedeixen dels impostos pagats pels
ciutadans i sembla considerar-los com una fortuna pròpia que administra al seu
gust.
Molt més importants encara resulten els
elements que aquestes memòries ens proporcionen per entendre com i per què
aquella Espanya que marxava, gràcies a la pretesa clarividència d'Aznar,
«rumb a una
prosperitat desconeguda en tota la seva història» ha arribat a la
situació actual, amb més pobresa, atur i privacions que en tota la seva
història. Uns problemes que no es resoldran amb la millora del
benefici bancari, de les cotitzacions de la borsa o d'algun altre dels
indicadors que Mariano Rajoy exhibeix com a mostra
de recuperació, ja
que el camí cap a la sortida de la crisi ha de passar necessàriament pel
creixement de l'ocupació. Aquest és un principi vàlid tant per a
l'Europa del sud como per als Estats Units, on Paul Krugman assenyalava
fa poc: «Al
fracassar en la resolució de la desocupació estem sacrificant també el futur;
el que es considera aquests dies com una política sensata és en realitat una
forma d'automutilació econòmica».
La «política sensata» que practica actualment
el Partit Popular, seguint la inspiració heretada d'Aznar, ens ha portat
a una depressió sistemàtica dels salaris en què les empreses s'atreveixen a
exigir reduccions de fins al 40% als que desitgin conservar el seu lloc de
treball, i ens condemnarà, segons l'opinió dels experts, a nivells d'ocupació
inferiors als d'abans de la crisi durant molts anys.
¿Què té a veure tot això amb les memòries d'Aznar?
Una de les revelacions que ens ofereix el relat que de la seva gestió fa l'home
que va dirigir la política espanyola entre el 1996 i el 2004 és la total
absència en les seves pàgines de referències a l'evolució econòmica, excepte
unes jaculatòries en el pròleg sobre els miraculosos efectes de les seves
rebaixes d'impostos. Aquesta sembla ser l'única aportació que va fer Aznar a
les «grans iniciatives d'idees» en el terreny econòmic. Els populars acostumen a carregar les culpes de
la crisi a la gestió de Rodríguez
Zapatero del 2004 al 2011, cosa que és injusta, perquè el 2004 ja
no hi havia qui pogués frenar el desastre que s'acostava, que s'havia acabat de
forjar sota la incompetent gestió d'Aznar i
els seus assessors econòmics (¿farà falta citar noms?), que ni tan sols
s'assabentaven del que estava passant.
Perquè sI és clar que els orígens de la crisi
nord-americana del 2007-2008 daten de la desregulació financera de l'època
de Bill Clinton, que va portar Robert Skidelsky a
manifestar que «mai
en la història de les finances s'havia atorgat un espai tan gran a la
cobdícia», també és clar que aquest mateix desbordament de la
cobdícia s'estava produint a Espanya en els anys d'Aznar, enmig de l'escalada
insensata dels crèdits concedits als constructors, dels negocis tèrbols de les
caixes d'estalvis i de tota mena d'escàndols en el terreny de l'especulació.
El 2003 es va posar en marxa la macrourbanització de Seseña, estimulada per
l'ascens meteòric dels preus de la vivenda i alimentada amb crèdits que no es
recuperarien mai més.
No es tracta de culpar el Partit Popular
d'haver-se beneficiat dels negocis tèrbols d'aquella època (ho va fer, igual que els seus oponents del
PSOE). El que resulta realment escandalós és que, com mostren les
memòries d'Aznar, ni tan sols s'adonaven del que estava passant, de manera que
van conduir el país a la crisi, lligat de peus i mans, com a conseqüència
addicional d'una política personalista i autoritària.
És dolent estar subjecte a uns amos de cortijo; però el pitjor és que a sobre resulti que
aquests administrin malament la hisenda i ens portin a tots a la ruïna.
Josep
Fontana. Historiador
La deriva nazi del
Partit Popular
Josep
Fontana
Dilluns, 11 de març del 2013
Entenc que aquest títol pugui semblar
provocatiu, perquè és clar que hi ha grans diferències entre l'Espanya del 2013
i l'Alemanya de 1933. Però el tema sobre el qual vull cridar l'atenció és la semblança que
tenen, en els seus objectius, l'actual política centralitzadora del
Partit Popular i l'actuació de l'NSDAP (el partit nazi alemany) el 1933, en la seva lluita
per aconseguir el poder absolut.
La més gran de les diferències resideix en el
fet que els nazis van haver de valer-se de la violència per implantar la seva
política de Gleichschaltung o «coordinació», mentre que el Partit
Popular en té prou amb la seva majoria absoluta a les cambres, cosa que no
tenia Hitler a l'arribar al poder, per imposar-la sense resistència.
·
Els nazis van començar apoderant-se del poder als länder
(els estats, equivalents a les nostres comunitats autònomes) amb una llei de
coordinació dels länder amb el Reich de 30 de març de 1933, i van
procedir gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que
poguessin recolzar alguna forma de resistència.
·
El Partit Popular ha seguit un camí semblant a partir
de la reforma laboral del febrer del 2012, que va minvar la influència dels
sindicats i la capacitat de resistència dels treballadors, i ha continuat
després debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i amb
l'estrangulament econòmic, a la vegada que procedia a buidar de capacitat
política diputacions i ajuntaments, reduïts a funcions administratives, i es
preparava per controlar l'ensenyament amb la reforma educativa de Wert.
A mesura que anava neutralitzant els qui
podien assumir la direcció del rebuig social, el Govern s'ha dedicat a desmantellar i
privatitzar els serveis socials, en un camí pel qual pot seguir
encara més lluny,
sense tenir en compte l'onada creixent de les protestes
col·lectives contra l'augment incessant de l'atur, la disminució dels salaris,
la multiplicació dels desnonaments (una firma d'advocats ofereix «desnonaments
exprés a 530 euros»), la congelació de les pensions…
Unes protestes que es limita ara a contenir
amb la policia, mentre
es prepara per criminalitzar-les i prohibir-les.
Els ciutadans estan avui alarmats davant els
signes de corrupció que afecten el PP. A dir veritat, la corrupció no és un problema d'avui, ni
afecta només el PP, sinó tot el procés desenvolupat al nostre país des de la
transició, que va facilitar els negocis tèrbols de les institucions financeres
i les empreses constructores, amb uns costos que se'ns obliga ara a pagar entre
tots. L'únic que té de particular el cas del PP és que l'han
enxampat in fraganti en uns moments en què els ciutadans són més
sensibles al problema.
El que hauria de preocupar-nos més, no
obstant, és la
deriva autoritària que, a l'anar eliminant tota possibilitat de
protesta i resistència, reforça la capacitat del Partit Popular per portar-nos
pel camí d'un desastre anunciat. Perquè si, com diu Hans
Werner Sinn, president de l'IFO alemany, li esperen a Espanya «10 anys
més de crisi i una devaluació interna del 30%», ¿què quedarà del país al cap
d'aquest temps? ¿A quins extrems haurà arribat l'atur juvenil, que el mateix PP
avalua en el 50%? ¿Quedaran hospitals, escoles i universitats públiques, i si
s'han privatitzat, on s'educarà i atendrà una població empobrida? Sinn
opina que s'ha de seguir amb l'austeritat i que «Rajoy ha de tornar a
rebaixar els salaris», cosa que em sembla una excel·lent recepta per a la
continuïtat dels negocis d'Alemanya, però suïcida per a aquest país.
El més greu resulta, a més a més, veure en
quines mans ha recaigut aquest poder irresponsable.
En moments com aquests seria de la màxima
importància poder confiar en un Govern al qual els ciutadans veiessin amb la
capacitat suficient per no sotmetre's mansament a les instruccions de la troica
perquè ens dirigeixi a l'escorxador.
I és clar que aquest no és el Govern actual
del PP. Deixant a un costat Rajoy, sobre l'existència real del qual hi ha dubtes fundats,
el poder està en mans dels Montoro, María Dolores de Cospedal, Fátima Báñez,
Ruiz-Gallardón, Ana Mato… que es poden permetre fins i tot dir disbarats en
públic, impàvids davant la crítica i la protesta. (Els historiadors del futur
podran entretenir els seus lectors amb una divertida col·lecció d'acudits,
començant amb la dissertació de la senyora Cospedal sobre la «liquidació
diferida» i acabant amb l'afirmació de la senyora Báñez que
la Verge del
Rocío resoldrà el problema de l'ocupació).
D'aquí surt la necessitat de resistir-nos a
una deriva autoritària que amenaça de deixar-nos impotents i sense capacitat
de reacció mentre ens condueixen a l'abisme.
Josep
Fontana. Historiador.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada