Benvolguts,
Un deliciós article farcit d’ironia (i potser
algun recel amb CIU i amb altres partits). Respira unitat pels quatre costats. I
respira optimisme
i desobediència!
Té uns quants tocs del maig del 68...
Uns
quants tasts:
·
El N9N, té la inútil potència que va tenir Arenys de Munt. Té la
inútil
validació internacional de les tres diades. I la inútil invencibilitat de la unitat
majoritària del parlament. Però encara més,
·
Té l’incommensurable
poder de la desobediència.
· Junqueras, una mica passat de frenada, malfia dels convergents (ai, i qui
no).
o
I la CUP defensa una trinxera que és, en
realitat, allò que el Mariscal Von Manstein denominava una “defensa en
profunditat”. És a dir, recular per acumular forces en un lloc millor.
· S’han oblidat de l’aspecte juganer, alegre i essencialment popular de la
Rebel·lió Catalana.
·
El lliri com a arma de
destrucció massiva continua sent irrebatible.
o
Pop mediterrani contra barroc ministerial.
El plaer del ratolí davant la gata maula borbònica. Tot això i la possibilitat
sempre fàcil de posar en ridícul en Rajoy i el seu plasma, són encara la
motivació patriòtica del poble organitzat.
· “Sortiu i gaudiu”.
· Volem votar perquè és prohibit.
· El dia 9 sortirem plorats de casa i tornarem somrients. Si trobem
entrebancs de tota mena els arreglarem i si ens treuen una urna en farem una
altra, que el cartó demana poca feina. Perquè és el desafiament alegre, és el
gest festiu i desobedient el que queda i val del N9N. És només desobediència.
Us sembla poca broma?
·
I via fora! Que les llistes estan per fer i les
plebiscitàries són possibles.
El
Shock Catafilàctic
El nou 9N té la inútil potència
que va tenir Arenys de Munt. Té la inútil validació internacional de les tres diades.
I la inútil
invencibilitat de la unitat majoritària del parlament. Però encara
més,
Té l’incommensurable
poder de la desobediència.
La nostra terra és
redimida. El gran moment és arribat. Fora els ultratges. Lluny la mentida
A la vida d’un servidor,
un parell de coses li han portat problemes de forma persistent. Son els
gintònics i l’optimisme. El primer dels factors avui dia es troba absolutament hipsteritzat
i barcelonitzat i qualsevol passarell es vanta de beure'n un, fins i tot
amb verdures, pilota i carn d’olla. L’optimisme, però, encara és una malura secreta vergonyant i
profundament anticatalana.
Per això, fer un text
optimista sobre dia negre del Procés, sobre el gran shock catafilàctic, la
diada de la al·lèrgia catalana, el jorn del rampell i el renec, pot semblar una
inadmissible frivolitat “antiprocessal” (contra el Procés, vull dir). I si així
encara pensa el lector, hauré de tornar al meu problema número u.
Però desprès de tot un dia mirant les
notícies i escoltant alguns dels protagonistes de les mateixes, puc assegurar que
trobo d’allò més natural la catàstrofe sísmica de dimarts i la seva posterior
superació a partir de dimecres.
El gran problema de salut pública que té un país petit és que la seva elit te
tendència a ofegar-se en qualsevol got d’aigua que trobi a mà. És moment doncs
de la perspectiva: A Michael Collins, pare de la independència irlandesa, el
van matar altres independentistes irlandesos desprès de vint minuts de tiroteig
i emmig d’una guerra civil. Al gran pròcer de la independència veneçolana, en
Bolívar, el van fotre fora del país el mateixos companys d’independència. El
pacífics i civilitzats finesos van plantejar al 1918 no una sinó dues
declaracions de sobirania en paral·lel i en acabat, van entrar en una guerra
civil. Holanda va trigar 80 anys a lliurar-se d’Espanya, Portugal 28 i més
d'una dècada qualsevol dels països llatinoamericans.
Vist així, la trencadissa de la
porcellana fina catalana no ha estat res, tot i els sonors brams de molts
“pasdarans” o, traduït del farsi, guardians de la revolució, que s’han llançat
a sisdoctubritzar el desastre. És a dir, a autoinculpar-nos dels atacs i
trampes que ens posa l’adversari. La Catalunya tribunera.
Però vist amb un cap
només relativament tebi, el que va passar a Pedralbes té lògica. Junqueras, una mica
passat de frenada, malfia dels convergents (ai, i qui no). I
aquests, encara vestits de mandarins confuncians, diuen que fan però no els
llueix la feina. Herrera, que busca fa estona temps i espai, salta emprenyat. I
EUiA s’emprenya massa i tot. I la CUP defensa una trinxera que és, en realitat, allò que
el Mariscal Von Manstein denominava una “defensa en profunditat”. És a dir,
recular per acumular forces en un lloc millor.
Tots amb les seves raons
i les seves dèries. Tensió als palaus de Barcelona, confiança a moltes llars
catalanes.
I ara?
Doncs on teníem un 9N
tenim un Nou 9 de Novembre (N9N). On hi havia una consulta no refrendària camí de la
guillotina, ara tenim un procés participatiu amagant-se pels instituts
de secundària. Com diu l’amic Marc Travesset, de putxinel·lis a titelles.
Vol dir això
que menystinguem el N9N? En absolut.
Sempre he sostingut que en un cas evident d’impossibilitat legal com
aquesta, la importància, la tremenda importància rau en el pur gest polític del
vot.
La gramàtica
internacional de l’urna. El N9N
no es pot encabir ja en els canals interpretatius jurídics ni administratius.
Ni tan sols dins una validació internacional o com a punt de partida per a
negociar res. El
N9N és avui més que un decret. Més que un gemec o un queixa per les
condicions democràtiques, el mandat democràtic o el valor democràtic. O
qualsevol substantiu amanit de democratisme que li afegim.
El N9N, té la inútil potència que va tenir Arenys de Munt. Té la
inútil
validació internacional de les tres diades. I la inútil invencibilitat de la unitat
majoritària del parlament. Però encara més. Té
l’incommensurable poder de la desobediència. La premsa anglosaxona, fixin-s’hi,
ha destacat, no les mancances ni debilitats organitzatives sinó un fet insòlit.
El d’un país que
persisteix en la desobediència emmig de la falsa opulència democràtica
occidental.
Tindrem paperetes, urnes i recompte i
una ineludible i urgent obligació moral: fer que els nostres compatriotes del
sí-no i del no vagin a votar amb els del sí-sí de bracet. Perquè tots entenem
que el veritable problema no ha estat mai ni el cens, ni el mandat, ni tan sols
Unió Democràtica. El problema essencial
(pregunteu als canaris) és aquest Estat Espanyol que no vol saber res dels
espanyols. I menys dels pobles que els planten cara.
Qui vulgui jugar que
es doni la mà
Crec que en tota aquesta
“tournée” de palaus que s’han empassat els nostres polítics aquests dies, han
perdut un factor, l’ingredient essencial del procés en marxa. S’han oblidat de
l’aspecte juganer, alegre i essencialment popular de la Rebel·lió Catalana.
Una ànima juganera que, fins al moment, ha estat l’arma de major calibre de la
nostra artilleria. El lliri com a arma de destrucció massiva continua sent
irrebatible. Pop mediterrani contra barroc ministerial. El plaer del ratolí
davant la gata maula borbònica. Tot això i la possibilitat sempre fàcil de
posar en ridícul en Rajoy i el seu plasma, són encara la motivació patriòtica
del poble organitzat.
Així que demano als
nostres prohoms que deixin de respirar aires versallescos i tornin al
cruyffisme constituyent de la República Catalana: “Sortiu i gaudiu”. El N9N podrà ser
una costellada però ells ens treuran les mitjanes. Podrà ser una fireta però
amb fiscals ferotges disparant a cada tómbola. Podrà no tenir observadors
internacionals, però al Maresme hi tornarà el turisme d’antiavalots.
Volem votar perquè és
prohibit.
Pel plaer d’empipar a Margallo. Votar
per veure el posat de na Soraya al Telenotícies. Votar per riure mentre ells
s’emprenyen. Votar vestit de civil davant dels uniformats.
I sí. És clar que volem
garanties. I volem que el Govern posi la seva gent i el seu aval. I sí, és clar que
cal vigilar molt, molt d’aprop aquest govern i collar-lo a obligacions. Que son
convergents, què punyeta!
Però que quedi clar (i ho dic per
l’Iceta) que som perfectament conscients de la utilitat del nostre gest. El N9N no és ni la darrera càrrega d’en
Villarroel pel Born. Ni tampoc és la nit de reis ni nosaltres nens a la espera
dels Mags. Som un poble adult, cabut i determinat que quan perd una
possibilitat en busca un altre. Que ni és frustra ni s’allita abans d’hora. Així que no passi
ànsia que no ens frustrarem, senyor Iceta. El dia 9 sortirem plorats de casa i
tornarem somrients. Si trobem entrebancs de tota mena els arreglarem i si ens
treuen una urna en farem una altra, que el cartó demana poca feina. Perquè és
el desafiament alegre, és el gest festiu i desobedient el que queda i val del
N9N. És només desobediència. Us sembla poca broma?
I en acabat, com deia el
poeta, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,
I via fora! Que les llistes estan per fer i les
plebiscitàries són posibles.
Antonio Baños
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada