En Vicent Partal en el seu editorial del Vilaweb del 29 d’octubre relaciona
els processos
d’independència que ha cobert al llarg de la seva vida com a
periodista amb el Procés català. Per cert, he llegit en algun
lloc que a qui se li va acudir batejar el nostre camí cap a l’alliberament com
a Procés,
títol del llibre més conegut i més kafkià de Kafka!
Unes quantes frases d’un text carregat de
poesía il·lustren l’esperit de l’article:
· Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no
passa res, per exemple.
· Que tot acaba passant d'una manera molt més suau d'allò que la gent pot imaginar no ho hauria
dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i
no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa.
· Que hi ha un dia que tot s'accelera i es torna imprevisible ho vaig
aprendre a Eslovènia.
· Que un error de l'adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig
copsar vivament a Lituània.
· Que tu també et pots equivocar ho sé d'ençà que vaig estar a Palestina.
· Que la duresa més gran no pot tòrcer la voluntat tenaç de la gent ho
vaig veure clar en la transició sud-africana.
· Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos,
ho vaig entendre a la Xina.
I ara l’article:
Vicent
Partal
29.10.2014
El 9-N fa olor de pluja
En la
meua vida he tingut la sort de seguir com a periodista processos polítics
sorprenents i molt importants, revolucionaris, d'aquells que canvien un país o el món. Molts
de vosaltres m'heu llegit, certament amb paciència, anècdotes personals que,
aplicades a això que vivim avui, em permeten de fer-me una idea molt precisa
del camí que seguiran les coses al nostre país.
I crec que puc dir que
tota aquesta experiència fins ara m'ha servit de molt, m'ha ajudat a entendre
aquest procés fantàstic pel qual transitem.
Algunes
d'aquestes anècdotes em són difícils d'explicar perquè cal entendre-les amb
molt de matís i sobretot contextualitzar-les. Però més o menys tothom ha acabat assumint, com
vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple.
Que tot acaba passant d'una manera molt més suau d'allò que la gent pot
imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur
de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que
tornaven caminant a casa. Que hi ha un dia que tot s'accelera i es torna imprevisible
ho vaig aprendre a Eslovènia. Que un error de l'adversari et fa
travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a
Lituània. Que tu també et pots equivocar ho sé d'ençà que vaig estar a
Palestina. Que
la duresa més gran no pot tòrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure
clar en la transició sud-africana. Que els estats poden arribar a
uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.
Tanmateix, hi ha una
cosa que no sé explicar. I m'hi he resignat: el factor que canvia radicalment
l'escenari i fa esclatar en bocins el tauler no el veus fins que no hi ets
dins, endut per la fúria imparable de la història.
Ara, com
en les grans tronades de la tardor, encara que això siga així, també te
n'arriba l'olor, abans de veure els llampecs i abans de sentir-ne els trons. No vol dir
necessàriament que haja de ploure, però vol dir que la pluja és a punt i que
pot començar en qualsevol moment.
Ahir
vaig recordar-ho tot plegat quan vaig veure les amenaces de Rajoy contra el
9-N.
No sé què passarà de
diumenge en vuit, però crec que, segons què facen ells, podria ser definitiu. I
quan ho pensava vaig notar que m'arribava, del fons estant, l'olor de pluja.
Vicent
Partal
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada