L’article que comentem avui té com a títol: Com
fer antipàtic el castellà. I ens
relaciona amb la RAE (Real Academia Española de la Lengua). El director de
la RAE és José Manuel Blecua, nascut a Saragossa el 1939. La RAE nasqué el
1713, i no és casualitat ja que pertany a l’etapa de la història d’Espanya poc
o gens explicada dels llibres d’història (escrits sempre pels vencedors) que en
la Guerra de Successió els borbònics ja havien ocupat el Regne de València (1707
Batalla d’Almansa) i s’havien adonat que en aquell país la gent parlava una
llengua que no era la imperial. Per tant calia potenciar el castellà, ja que
des d’aquell moment només el castellà era la llengua de l’administració
espanyola a l’antic Regne de València. I només els súbdits del Regne de
Castella (que parlaven castellà) podien ocupar les places de l’Administració. Després
de 7 anys de rodatge de la nova administració es va esdevenir l’11 de setembre
del 1714. Amb el rodatge dels 7 anys anteriors i en una Catalunya ocupada
militarment no els va costar massa als castellans girar com un mitjó els
costums administratius de Catalunya i potenciar els Decrets de Nova Planta que
els donaven patent de cors per fer i desfer a Catalunya com ja havien fet a
València i a les Illes. I és en aquest període del 1707 al 1714 que es va
fundar la RAE (que límpia, fija y da esplendor) ...
Hem parlat de la fundació de la RAE i del seu
context històric. Ara farem el mateix amb el seu director José Manuel Blecua.
José
Manuel Blecua ha aparegut diverses vegades en els
apunts del Bloc. Sempre positivament. Blecua va arribar a Catalunya d’adolescent
perquè el seu pare, també filòleg fou traslladat de Saragossa a Barcelona. En
un dels apunts ell explica que en aquella època dura del franquisme els vinguts
de fora aprenien català en el metro. Els que volien i podien, evidentment. En alguna altra
entrevista dels diaris fatxes, tipus El Mundo ell respon que parla català en la
intimitat i al carrer o en la càtedra.
Des de fa uns anys la RAE està fent una tasca pèrfida, traidora i
criminal, tal com explica l’apunt d’avui de Jordi Bianciotto. I el seu director no en deu ser aliè, i vull creure que
aquesta tasca és imposada pel Gobierno de España (tant si és PP com
PSOE). I en què consisteix aquesta tasca? Doncs en canviar els significats dels
mots relacionats amb Catalunya (catalanismo, independencia, referèndum, consulta
popular, sobirania nacional, etc),
de forma que perdin tota connotació independentista. I per què estan fent
aquesta tasca? Dons és ben fàcil. Quan en un judici hi surt un mot susceptible
de crear controvèrsia, els jutges usen el Diccionari de la RAE per establir
jurisprudència...
He fet aquesta darrera consideració ja que l’articulista
no ho cita i
resulta que les coses no es fan per ser antipàtiques
o no ser-ne sinó amb un objectiu concret, que és guanyar totes les batalles,
també les jurídiques!
Com fer antipàtic el castellà
«Com
sabem, allò que no s’expressa en mots no existeix, així que els autors
d’aquesta obra deuen pensar que si suprimeixen una paraula, esborren la
realitat»
Jordi Bianciotto | Actualitzat el 17/10/2014 a les 00:04h
Ara
que cada cop hi ha més catalans independentistes que es decanten per integrar
la llengua castellana en l’imaginari nacional de Catalunya, ara que s’aplaudeix Paco Ibáñez
cantant en aquesta llengua al Concert per la Llibertat, del Camp Nou, i que els
principals líders del procés la veuen oficial en un futur estat català, és el
moment d’esperar la nova iniciativa de la Reial Acadèmia Espanyola per fer
aquesta llengua, com diria el malaguanyat Jordi Vendrell, més llaminera, més
irresistible. I bé, aquesta iniciativa ja és arribada: es diu 23ena edició del Diccionario de la Lengua Española, i
sembla sortir més aviat del despatx de José Ignacio Wert que d’una discussió
acadèmica.
En les seves pàgines, per exemple, desapareix la noció de sobirania nacional (que ara queda vinculada a un estat independent), es modifica el significat de plebiscit i consulta popular, i apareix, ves per on, una simpàtica companya de les sobretaules televisives contemporànies, la majoria silenciosa, el feliç, sobri, país on viuen Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera.
Com sabem, allò que no s’expressa en mots no existeix, així que els autors d’aquesta obra deuen pensar que si suprimeixen una paraula, esborren la realitat. L’operació és revolucionària, ja que se suposava que un diccionari reflectia la realitat més que no pas modificar-la, però bé, tot plegat no és nou: ja fa uns anys, la RAE va eliminar el vessant polític del mot “catalanismo”. Fins llavors, incloïa una accepció que deia “movimiento que propugna el reconocimiento de Cataluña y defiende sus valores históricos y culturales”, que en l’edició del 2001 va ser eliminada d’un cop de destral. És de preveure que les reaccions d’intel·lectuals espanyols indignats per aquesta manipulació política d’una cosa que hauria de ser neutra, com és un diccionari, siguin, aquest cop, tan contundents com quan les Corts d’Aragó, solemnement, van inventar-se dues llengües anomenades lapao i lapapyp. És a dir, cap ni una. Universitat de Saragossa, hi ha algú allà?
Aquesta és, en fi, la manera que té l’estat de fer la llengua castellana definitivament atractiva al conjunt dels catalans per tal que abandonin les seves idees folles separatistes. Associant-la a manipulació política, a perversió de les estructures de l’Estat, a falta de respecte per autoritats acadèmiques. Una llengua ho és tot: les seves connotacions, allò que es fa amb ella. Tan poc l’estimen, el castellà, a la RAE, per convertir-lo en instrument de les seves obsessions i limitacions mentals? Potser aquí, a Catalunya, el tractarem millor. Sense anar més lluny, el passat 22 d’abril, a la RAE li vam donar la Creu de Sant Jordi.
En les seves pàgines, per exemple, desapareix la noció de sobirania nacional (que ara queda vinculada a un estat independent), es modifica el significat de plebiscit i consulta popular, i apareix, ves per on, una simpàtica companya de les sobretaules televisives contemporànies, la majoria silenciosa, el feliç, sobri, país on viuen Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera.
Com sabem, allò que no s’expressa en mots no existeix, així que els autors d’aquesta obra deuen pensar que si suprimeixen una paraula, esborren la realitat. L’operació és revolucionària, ja que se suposava que un diccionari reflectia la realitat més que no pas modificar-la, però bé, tot plegat no és nou: ja fa uns anys, la RAE va eliminar el vessant polític del mot “catalanismo”. Fins llavors, incloïa una accepció que deia “movimiento que propugna el reconocimiento de Cataluña y defiende sus valores históricos y culturales”, que en l’edició del 2001 va ser eliminada d’un cop de destral. És de preveure que les reaccions d’intel·lectuals espanyols indignats per aquesta manipulació política d’una cosa que hauria de ser neutra, com és un diccionari, siguin, aquest cop, tan contundents com quan les Corts d’Aragó, solemnement, van inventar-se dues llengües anomenades lapao i lapapyp. És a dir, cap ni una. Universitat de Saragossa, hi ha algú allà?
Aquesta és, en fi, la manera que té l’estat de fer la llengua castellana definitivament atractiva al conjunt dels catalans per tal que abandonin les seves idees folles separatistes. Associant-la a manipulació política, a perversió de les estructures de l’Estat, a falta de respecte per autoritats acadèmiques. Una llengua ho és tot: les seves connotacions, allò que es fa amb ella. Tan poc l’estimen, el castellà, a la RAE, per convertir-lo en instrument de les seves obsessions i limitacions mentals? Potser aquí, a Catalunya, el tractarem millor. Sense anar més lluny, el passat 22 d’abril, a la RAE li vam donar la Creu de Sant Jordi.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada