Ens calen gent amb grans coneixements, penso
en Francesc Sanuy però també amb l’Hèctor
López Bofill, l’Elisenda Palouzie, en Francesc Cabana, que ens informin del que
el comú dels mortals no sabem. Diuen que en un Evangeli diuen que cal ensenyar als qui no
saben...
Avui en Sanuy ens parla de corrupció, com en
López Bofill havia fet en el seu llibre La
trama contra Catalunya. Poders catalans que frenen la independència.
Fixeu-vos bé en els noms que surten, Aznar,
Blesa, Rato (avui cal afegir-hi Acebes), Rajoy amb el xapapote, etc.
I sobretot els fets que relata, sempre sense culpa
de la casta, Tren de Santiago, Metro de València, caríssims Submarins
dissenyats i fabricats a Espanya que s’enfonsen i no poden tornar a sortir, Caja
Madrid, Bankia, etc.
Corrupció i corrupció i corrupció!
Vejam
què diu?
Francesc
Sanuy
14/10/2014
Un desastre sense pal·liatius
"L’amic
predilecte de J.Mª Aznar, Miguel Blesa, com a president de Caja Madrid ha batut
tots els rècords de safaris, senyores en iots, joieries i targetes de
crèdit"
Em
sembla que va ser el president Tarradelles el qui va dir que, en política, es
pot fet tot excepte el ridícul. Que, segons tots els indicis, és precisament el
que està fent el govern del PP i d’aquest Don Tancredo que ha resultat ser Rajoy que
practica el mètode de torejar fent l’estàtua tot esperant que els problemes els
resolgui només el pas del temps. Ailàs, però, quan un pretensiós treu pit i
oblida que és raquític i desnarit no s’adona de com n’és de penosa la negació
de l’evidència o com fa l’efecte “boomerang” la displicent i xulesca actitud de
minimitzar els problemes reals. És així que d’una marea negra no se’n pot dir
filets de plastilina (Rajoy), sobretot, si no hem deixat buidar el petroli del
vaixell per no molestar la refineria de port de La Corunya pensant que el
vessament seria davant la costa del Portugal. Sancho Rof tampoc no podia dir
que hi havia un “bichito”, que si queia a terra es desintegrava. I és que l’oli
de colza, la grip aviar, les vaques boges i l’ebola no es poden comentar a la
lleugera com ha fet les ministres Mato i Villalobos. En definitiva, no es pot presumir de Marca
Espanya mentre el país es va convertint, amb passes gegantines, en un autèntic
desastre sense pal·liatius.
Parlen amb altivesa d’una recuperació econòmica inexistent, però els fets són molt tossuts i, fins i tot, a la Xina saben que els discursos pronunciats a Pequín no lliguen amb la tercera recessió que pronostica l’FMI i que un deute públic que ja supera el PIB de tot l’any és insuperable a mig termini i que la situació no permet la rebaixa d’impostos preparada per raons purament electorals. Ens deien que Pescanova era la primera empresa mundial de pesca i congelats, i, després de l’estrepitosa fallida ja només queden els diners que la dona del titular no pot justificar. Ens deien que teníem el millor sistema de trens d’alta velocitat del món i 79 morts del descarrilament de Santiago ens demostren que no és veritat i que, aquí, com sempre, la culpa no és dels que s’enriqueixen a RENFE i ADIF i no són mai culpables. La culpa és sempre del tren i, en aquest cas, del pobre maquinista d’una locomotora que funciona sola per control remot i automàtic. Preguntin també a Girona què va passar amb la inundació de la via. Doncs que la culpa va ser dels qui, amb tants anys de retard (24), van fer malament les obres. Tan malament que fins i tot la Unitat Militar d’Emergències era incapaç de treure l’aigua. I ja és fort que a l’exèrcit li fallin les bombes encara que siguin les aspirants i impel·lents. Per cert, que la delegada del govern central que, segons la llei i el pacte de Majestic hauria de coordinar les dues administracions no es va dignar comparèixer enfrascada com està en perseguir banderes massa petites pel seu gust. A la Vall d’Aran sí que hi va anar perquè les inundacions les visitava la família reial igual que saltant-se la representació ordinària de l’Estat a Catalunya s’afanya a escollir poltrona a la llotja del Liceu, al costat del Príncep d’Espanya.
A les Forces Armades els fallen també d’altres coses, com ara el caríssim supersubmarí Isaac Peral (sense Monturiol, naturalment) sense poder tornar a flotar i sense que se’ns hagi comunicat cap cessament ni paraula de disculpa. O bé, també li ha fallat el vaixell – escola, Juan Sebastian Elcano, a bord del qual es van trobar 100 quilos de cocaïna, òbviament sense que el capità del barco o el ministeri de marina ens comuniquin si hi ha algun detingut, imputat, o investigat pel tràfic de droga. Al Port de Barcelona, p. ex., un container d’estupefaents es va finalment atribuïr a un tal Mestre que, a la inauguració de la Terminal dels xinesos al moll, encara es feia abraçades amb el Rei.
El cert és que hi ha moltes qüestions sobre les quals els ciutadans tenim, com a mínim, el dret a ser informats del que ha passat. Posem per cas, perquè els Parlaments respectius no obliguen a les caixes d’estalvis i als bancs a informar dels crèdits a interès zero o a la condonació dels préstecs per a que uns polítics o polítiques puguin comprar-se potser un pis que, al final, és regalat. A la Caixa del Penedès, els directius van tornar les apropiacions indegudes i se’n van anar a casa sense cap sanció ni recriminació. Ja veiem, doncs, que a part de Caja Madrid – Bankia, també més a prop, sense anar més lluny, a Vilafranca, Mataró, Girona, Manresa i a la caixa que presidia Narcís Serra hi trobarien temes que clamen per una divulgació encara que siguin escenaris d’impunitat. És el mateix plantejament de la Justícia amb aquells promotors immobiliaris que regalaven pisos als inspectors d’hisenda per a no pagar impostos i que han aconseguit que la sentència s’eternitzés durant 24 anys. I ara si poden presentar recurs no ingressaran a presó fins a l’edat de 131 anys.
Es clar, tanmateix, que el cas de l’amic predilecte de J.Mª Aznar, Miguel Blesa, com a president de Caja Madrid ha batut tots els rècords de safaris, senyores en iots, joieries i targetes de crèdit per a despeses de representació i d’altres per a un sòrdid abús de diner d’una entitat pública rescatada i reflotada per 12.000 M d’euros de la butxaca dels contribuents i que, a sobre, van arruïnar 160.000 persones amb l’estafa de les preferents. I pensar que al jutge que el va enviar a la presó l’han inhabilitat per 17 anys! Realment curioses les amistats de “liaisons dangereuses” d’Aznar. A part de Blesa, Berlusconi a la Villa Certosa del qual a Sardenya va anar convidat. O a la Felix Millet a Fornells – Menorca va sopar el dia en que van acordar que l’home del Palau acceptés la vicepresidència de la FAES a Catalunya en presència de l’arquitecte Tusquets que, després, va fer les primeres obres de l’edifici de l’Orfeó Català. O dels Murdoch, B’Ecclestone, família Bush (amb càrrec a la companyia Texano – canadenca de mines d’or), Gaddafi (terrorista de la bomba de la PanAm o Lockeibie) i empresa mixta del gendre (l’únic que no ha superat en negocis a l’Urdangarín) per fer caceres a Líbia, etc. Necessitem, per tant llum i taquígrafs per a esbrinar si el directiu de La Caixa, Ayllón, ara Secretari d’ Estat del PP de Relacions amb les Corts, gaudeix d’un excedència o, com Rodrigo Rato, d’un sou primer directe (en contra del deute de Bankia de no cobrar d’un competidor) i, després, d’una participada. En Rivera de C’s va ingressar d’assessor jurídic de la presidència Fainé sense cap experiència. Pregunta: té només excedència o alguna cosa més? En tot cas, el més interessant és segurament que la CEOE, després de fabricar un codi ètic, surti ara en defensa d’Arturo Fernàndez (ai, que n’és de procel·lós el món dels càterings) i que la Cámara de Comercio de Espanya s’estigui carregant el model més que centenari de les Cambres com a corporacions del dret públic que ara estan a la misèria. La de Barcelona fa tres anys que perd diners. Però d’això en parlarem un altre dia.
Parlen amb altivesa d’una recuperació econòmica inexistent, però els fets són molt tossuts i, fins i tot, a la Xina saben que els discursos pronunciats a Pequín no lliguen amb la tercera recessió que pronostica l’FMI i que un deute públic que ja supera el PIB de tot l’any és insuperable a mig termini i que la situació no permet la rebaixa d’impostos preparada per raons purament electorals. Ens deien que Pescanova era la primera empresa mundial de pesca i congelats, i, després de l’estrepitosa fallida ja només queden els diners que la dona del titular no pot justificar. Ens deien que teníem el millor sistema de trens d’alta velocitat del món i 79 morts del descarrilament de Santiago ens demostren que no és veritat i que, aquí, com sempre, la culpa no és dels que s’enriqueixen a RENFE i ADIF i no són mai culpables. La culpa és sempre del tren i, en aquest cas, del pobre maquinista d’una locomotora que funciona sola per control remot i automàtic. Preguntin també a Girona què va passar amb la inundació de la via. Doncs que la culpa va ser dels qui, amb tants anys de retard (24), van fer malament les obres. Tan malament que fins i tot la Unitat Militar d’Emergències era incapaç de treure l’aigua. I ja és fort que a l’exèrcit li fallin les bombes encara que siguin les aspirants i impel·lents. Per cert, que la delegada del govern central que, segons la llei i el pacte de Majestic hauria de coordinar les dues administracions no es va dignar comparèixer enfrascada com està en perseguir banderes massa petites pel seu gust. A la Vall d’Aran sí que hi va anar perquè les inundacions les visitava la família reial igual que saltant-se la representació ordinària de l’Estat a Catalunya s’afanya a escollir poltrona a la llotja del Liceu, al costat del Príncep d’Espanya.
A les Forces Armades els fallen també d’altres coses, com ara el caríssim supersubmarí Isaac Peral (sense Monturiol, naturalment) sense poder tornar a flotar i sense que se’ns hagi comunicat cap cessament ni paraula de disculpa. O bé, també li ha fallat el vaixell – escola, Juan Sebastian Elcano, a bord del qual es van trobar 100 quilos de cocaïna, òbviament sense que el capità del barco o el ministeri de marina ens comuniquin si hi ha algun detingut, imputat, o investigat pel tràfic de droga. Al Port de Barcelona, p. ex., un container d’estupefaents es va finalment atribuïr a un tal Mestre que, a la inauguració de la Terminal dels xinesos al moll, encara es feia abraçades amb el Rei.
El cert és que hi ha moltes qüestions sobre les quals els ciutadans tenim, com a mínim, el dret a ser informats del que ha passat. Posem per cas, perquè els Parlaments respectius no obliguen a les caixes d’estalvis i als bancs a informar dels crèdits a interès zero o a la condonació dels préstecs per a que uns polítics o polítiques puguin comprar-se potser un pis que, al final, és regalat. A la Caixa del Penedès, els directius van tornar les apropiacions indegudes i se’n van anar a casa sense cap sanció ni recriminació. Ja veiem, doncs, que a part de Caja Madrid – Bankia, també més a prop, sense anar més lluny, a Vilafranca, Mataró, Girona, Manresa i a la caixa que presidia Narcís Serra hi trobarien temes que clamen per una divulgació encara que siguin escenaris d’impunitat. És el mateix plantejament de la Justícia amb aquells promotors immobiliaris que regalaven pisos als inspectors d’hisenda per a no pagar impostos i que han aconseguit que la sentència s’eternitzés durant 24 anys. I ara si poden presentar recurs no ingressaran a presó fins a l’edat de 131 anys.
Es clar, tanmateix, que el cas de l’amic predilecte de J.Mª Aznar, Miguel Blesa, com a president de Caja Madrid ha batut tots els rècords de safaris, senyores en iots, joieries i targetes de crèdit per a despeses de representació i d’altres per a un sòrdid abús de diner d’una entitat pública rescatada i reflotada per 12.000 M d’euros de la butxaca dels contribuents i que, a sobre, van arruïnar 160.000 persones amb l’estafa de les preferents. I pensar que al jutge que el va enviar a la presó l’han inhabilitat per 17 anys! Realment curioses les amistats de “liaisons dangereuses” d’Aznar. A part de Blesa, Berlusconi a la Villa Certosa del qual a Sardenya va anar convidat. O a la Felix Millet a Fornells – Menorca va sopar el dia en que van acordar que l’home del Palau acceptés la vicepresidència de la FAES a Catalunya en presència de l’arquitecte Tusquets que, després, va fer les primeres obres de l’edifici de l’Orfeó Català. O dels Murdoch, B’Ecclestone, família Bush (amb càrrec a la companyia Texano – canadenca de mines d’or), Gaddafi (terrorista de la bomba de la PanAm o Lockeibie) i empresa mixta del gendre (l’únic que no ha superat en negocis a l’Urdangarín) per fer caceres a Líbia, etc. Necessitem, per tant llum i taquígrafs per a esbrinar si el directiu de La Caixa, Ayllón, ara Secretari d’ Estat del PP de Relacions amb les Corts, gaudeix d’un excedència o, com Rodrigo Rato, d’un sou primer directe (en contra del deute de Bankia de no cobrar d’un competidor) i, després, d’una participada. En Rivera de C’s va ingressar d’assessor jurídic de la presidència Fainé sense cap experiència. Pregunta: té només excedència o alguna cosa més? En tot cas, el més interessant és segurament que la CEOE, després de fabricar un codi ètic, surti ara en defensa d’Arturo Fernàndez (ai, que n’és de procel·lós el món dels càterings) i que la Cámara de Comercio de Espanya s’estigui carregant el model més que centenari de les Cambres com a corporacions del dret públic que ara estan a la misèria. La de Barcelona fa tres anys que perd diners. Però d’això en parlarem un altre dia.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada