Acabo de penjar el meu apunt sobre sabres, Rajoys, Himmlers i
odi i
trobo a la xarxa l’article Sis segles d’odi
contra Catalunya del mestre Victor
Alexandre!
Victor Alexandre com moltíssims de nosaltres s’adona que l’odi
a Catalunya és consubstancial a l’ADN
de les castes espanyoles.
També en Victor Alexandre coneix i explica com l’Espanya
eterna ens ha amagat la història. I
ens l’ha amagada de tal manera que en aquest mateixos moments i des de fa dos
anys el Ministeri d’Exteriors del Sr. Margallo (dels altres no en sabem res) té bloquejats l’accés a tots els arxius del seu
departament per als estudiosos de la història!
Empalmant amb l’article del Victor Alexandre i havent
arribat a la conclusió que amb Espanya no hi ha res a fer (ell explica que la voluntat de
destrucció de la nació catalana forma part de l’ADN espanyol), la
meva idea que fa molt de temps que explico és que Espanya no pot actuar d’altra manera.
La mentida que ha anat creant des de fa sis segles (segons el Victor Alexandre),
se’ls ha fet prou grossa com per no tenir cap possibilitats de tirar endarrere. Si permeten
que es produeixi cap escletxa o esquerda en
el “tinglado” que es tenen muntat se’ls desfaria tot el castell de cartes. Hi ha una pel·lícula anomenada Total Recall, protagonitzada per l’Arnold Schwarzeneger1
en que per passar un control de frontera en una de les anades a Mart es disfressa
de senyora grossa i mentre el fan esperar no pot més i la disfressa explota i l’Arnold
ha de fugir. Doncs això. Espanya, degut a les seves mentides, a la història
falsificada, a part de l’economia, de l’atur, etc, pot petar d’un moment a l’altre
com la senyora de Total Recall! I
veurem la rastellera de gent (de lladres i corruptes) que surten corrent, que
fugen...
Les mentides espanyoles s’aguanten l’una a l’altra,
i així van tirant. El que els espanyols en diuen la Leyenda Negra no és altra cosa que les veritats sobre el genocidi
espanyol a Amèrica contada pel frare Bartolomé de las Casas, que hi ha una
escola d’historiadors que l’anomena Bartomeu Casals. La llegenda de la Armada Invencible (quin nom, eh!) fa
petar de riure els britànics que saben que són ells i no els elements els que la
varen destruir. Durant 4 segles Espanya explicava que hi havia un llibre de
cavalleries (el millor segons Vargas Llosa) anomenat el Tirante
el Blanco d’autor desconegut com molts altres llibres del suposat Siglo de Oro espanyol, fins que fa uns
cent anys es van descobrir tres exemplars d’una edició anterior del Tirant lo Blanc, en català, amb autors valencians,
Joanot Martorell i Rois de Corella, que
havien sobreviscut a la crema per part de la Inquisició de l’edició completa.
Entre els llibres de caire picaresc s’hi troba com obra molt destacada La Celestina o la Tragicomedia de Calisto y
Melibea, que està ambientada a terres de Castella i on en un cert moment un
dels personatges exclama “Subamos a las
almenas y veremos pasar los bajeles...”, que fa pensar que el llibre podia
haver sigut escrit en català a terres del País Valencià i traduït posteriorment,
però amb “lapsus inquisitorie”. La procedència de Colom, el seu lloc de
naixement, la seva vida des del naixement fins que es va donar a conèixer, així
com les procedències i les vides de la majoria de personatges importants del Siglo de Oro espanyol, com Cervantes
per exemple, són fosquíssimes. Podrien ser totes mentida, i actualment no es
poden investigar perquè els arxius espanyols estan tancats als investigadors.
De la mateixa manera que el Tirant
moltes altres novel·les, com el Lazarillo
de Tormes o La Celestina, com s’ha
vist, podrien haver sigut escrites en català, traduïdes pels censors de la Inquisició
i cremats els originals, així com les primeres edicions en català en cas d’haver
sigut impreses.
Totes aquestes mentides i moltes més estan entremesclades de
forma que si es demostra fefaentment que una és falsa, totes les altres cauen i
la història del Reino de Castilla, esdevingut Reino de España el segle XVIII o
XIX, es desmunta, cau a trossos!
Nota 1. Tràiler de l’escena de Total Recall. https://www.youtube.com/watch?v=WFMLGEHdIjE
Minut 0:39.
I ara l’article savi
del Victor Alexandre, amb la Inquisició, el robatori organitzat del Reino de España
a la Confederació Catalano aragonesa, l’ADN espanyol, l'absolutisme, l’odi contra la
diferència, etc.:
Sis segles d’odi contra
Catalunya
"Porten
l’absolutisme a la sang i tot intent de diàleg és impossible perquè és
impossible enraonar amb qui només parla"
Les agressions a Catalunya, ja sigui en forma d’interlocutòria contra
la llengua o d’anul·lació de les decisions del seu Parlament, no són, com
algunes persones pensen, un fet merament circumstancial, són una tradició
espanyola.
Si en lloc de viure
vuitanta o noranta anys en visquéssim quatre-cents o cinc-cents ho tindríem més
clar. Però com
que ens han amagat la història, no som gaire afeccionats a la lectura i vivim
poc, tendim a pensar que allò que ens passa no havia passat mai i que tard o
d’hora s’aturarà. I el mateix pensen
els qui vénen darrere nostre, de manera que la història es repeteix dia rere
dia i any rere any i la tradició espanyola va sumant aniversaris. Aniversaris
que es compten per segles, ja que la voluntat de destrucció de la nació catalana forma
part de l’ADN espanyol.
Ja al segle XV, en els temps de Torquemada, el confessor d’Isabel la Catòlica, la Inquisició espanyola a casa nostra era més un instrument per al traspàs de riquesa de Catalunya a Castella que no pas per a la persecució d’heretges. La qüestió religiosa, de fet, era el pretext per espoliar les famílies benestants de Barcelona. I una bona prova és que n’hi havia moltes de cristianes. Des d’aleshores, amb l’única excepció de Carles III, que tenia una altra cultura perquè s’havia format a Nàpols, Espanya no ha tingut cap més obsessió que la destrucció de la nació catalana i la seva assimilació a la mentalitat totalitària de Castella. Per això, la derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va ser tan terrible per a Catalunya. Perquè aquell dia no vam perdre tan sols una guerra. Encara bo, si només hagués estat això. Aquell dia, malauradament, va suposar per a nosaltres una involució de cinc segles! I és que amb la imposició de les lleis, de la justícia, de l’administració, de la mentalitat i de la praxi governamental espanyoles –a més de la llengua, naturalment–, Catalunya, al segle XVIII, es va veure obligada a retornar a una manera de fer que havia abandonat al segle XIII. Va ser així com el sentit democràtic i dialogant dels catalans es va veure sotmès a la mentalitat absolutista dels espanyols.
Cal dir, en honor a la veritat, que al segle XIX, quan el gros de les colònies espanyoles d’ultramar es va començar a independitzar –gràcies, en part, a l’impuls de molts catalans–, a Espanya hi va haver un gran ball de bastons entre els qui volien la continuïtat de l’absolutisme i els qui volien un Estat a imatge i semblança de França. Una cosa, aquesta, que per a nosaltres significava passar del foc a les brases, ja que el model francès era el del jacobinisme i el de la uniformitat més absoluta. És a dir que, ja llavors, amb les formes de l’època, hi havia una versió ben definida del que són avui el Partit Popular i el Partit Socialista. El primer, de sang calenta, encarna l’absolutisme més ferotge i agressiu; el segon, jacobí fins al moll de l’os i més sibil·lí i perniciós, es proclama progressista i dissenya una Espanya radial en ple segle XXI dins la qual Catalunya queda reduïda a quatre províncies espanyoles amb capital a Madrid. La capital de l’espoliació.
Així és Espanya. Aquesta és la seva naturalesa i no canviarà mai. Mai a la vida, perquè, per fer-ho, hauria de deixar de ser qui és i no en té ganes. I és molt comprensible que no en tingui, perquè tampoc nosaltres no volem deixar de ser qui som. Ningú, en definitiva, no vol deixar de ser qui és, la qual cosa ens diu que és absurd que gastem un sol bri d’energia intentant un canvi d’actitud d’Espanya vers Catalunya, perquè és impossible. Impossible. L’actitud d’Espanya vers Catalunya al segle XXI continua essent la mateixa que la dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX. Exactament la mateixa. I més enllà de la contemporització de les formes, no s’ha mogut ni un mil·límetre. I així serà sempre, tant si mana el PP com si ho fan el PSOE o IU. Porten l’absolutisme a la sang, com l’aigua porta hidrogen i oxigen, i tot intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla. El verb enraonar no existeix en la llengua espanyola. El verb parlar sí, però el verb enraonar no. I qui parla, però no enraona, no escolta, i qui no escolta és un prepotent que només vol imposar la seva voluntat. És un sodomitzador vocacional que ha decidit que els altres han vingut a aquest món a ajupir-se davant d’ell. Només hi ha una cosa que el neutralitza, i és l’autoestima de la víctima. Està tan acostumat a imposar la seva voluntat, que quan algú li diu “demà m’afaitaràs” es desconcerta, s’embarbussa i no s’ho creu. Abandonar-lo, per tant, no és només una qüestió de supervivència, també és una qüestió de principis, de dignitat i d’higiene mental.
Ja al segle XV, en els temps de Torquemada, el confessor d’Isabel la Catòlica, la Inquisició espanyola a casa nostra era més un instrument per al traspàs de riquesa de Catalunya a Castella que no pas per a la persecució d’heretges. La qüestió religiosa, de fet, era el pretext per espoliar les famílies benestants de Barcelona. I una bona prova és que n’hi havia moltes de cristianes. Des d’aleshores, amb l’única excepció de Carles III, que tenia una altra cultura perquè s’havia format a Nàpols, Espanya no ha tingut cap més obsessió que la destrucció de la nació catalana i la seva assimilació a la mentalitat totalitària de Castella. Per això, la derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va ser tan terrible per a Catalunya. Perquè aquell dia no vam perdre tan sols una guerra. Encara bo, si només hagués estat això. Aquell dia, malauradament, va suposar per a nosaltres una involució de cinc segles! I és que amb la imposició de les lleis, de la justícia, de l’administració, de la mentalitat i de la praxi governamental espanyoles –a més de la llengua, naturalment–, Catalunya, al segle XVIII, es va veure obligada a retornar a una manera de fer que havia abandonat al segle XIII. Va ser així com el sentit democràtic i dialogant dels catalans es va veure sotmès a la mentalitat absolutista dels espanyols.
Cal dir, en honor a la veritat, que al segle XIX, quan el gros de les colònies espanyoles d’ultramar es va començar a independitzar –gràcies, en part, a l’impuls de molts catalans–, a Espanya hi va haver un gran ball de bastons entre els qui volien la continuïtat de l’absolutisme i els qui volien un Estat a imatge i semblança de França. Una cosa, aquesta, que per a nosaltres significava passar del foc a les brases, ja que el model francès era el del jacobinisme i el de la uniformitat més absoluta. És a dir que, ja llavors, amb les formes de l’època, hi havia una versió ben definida del que són avui el Partit Popular i el Partit Socialista. El primer, de sang calenta, encarna l’absolutisme més ferotge i agressiu; el segon, jacobí fins al moll de l’os i més sibil·lí i perniciós, es proclama progressista i dissenya una Espanya radial en ple segle XXI dins la qual Catalunya queda reduïda a quatre províncies espanyoles amb capital a Madrid. La capital de l’espoliació.
Així és Espanya. Aquesta és la seva naturalesa i no canviarà mai. Mai a la vida, perquè, per fer-ho, hauria de deixar de ser qui és i no en té ganes. I és molt comprensible que no en tingui, perquè tampoc nosaltres no volem deixar de ser qui som. Ningú, en definitiva, no vol deixar de ser qui és, la qual cosa ens diu que és absurd que gastem un sol bri d’energia intentant un canvi d’actitud d’Espanya vers Catalunya, perquè és impossible. Impossible. L’actitud d’Espanya vers Catalunya al segle XXI continua essent la mateixa que la dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX. Exactament la mateixa. I més enllà de la contemporització de les formes, no s’ha mogut ni un mil·límetre. I així serà sempre, tant si mana el PP com si ho fan el PSOE o IU. Porten l’absolutisme a la sang, com l’aigua porta hidrogen i oxigen, i tot intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla. El verb enraonar no existeix en la llengua espanyola. El verb parlar sí, però el verb enraonar no. I qui parla, però no enraona, no escolta, i qui no escolta és un prepotent que només vol imposar la seva voluntat. És un sodomitzador vocacional que ha decidit que els altres han vingut a aquest món a ajupir-se davant d’ell. Només hi ha una cosa que el neutralitza, i és l’autoestima de la víctima. Està tan acostumat a imposar la seva voluntat, que quan algú li diu “demà m’afaitaràs” es desconcerta, s’embarbussa i no s’ho creu. Abandonar-lo, per tant, no és només una qüestió de supervivència, també és una qüestió de principis, de dignitat i d’higiene mental.
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada