Benvolguts,
Ahir estàvem fent una reunió de
debat polític i algú va exposar que s’havia arribat a la conclusió que Catalunya ja no pot
decidir res ja que des de fa uns
quants mesos, llei que elabora el Parlament, llei que el Gobierno envia al TC i aquest l’accepta automàticament, “hasta nueva
orden”, i per tant queda també suspès
automàticament. El mateix criteri usa la freqüentment esmentada i comentada en
aquest Bloc Núria Bosch, Catedràtica
d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona i vicepresidenta del Consell
Assessor per a la Transició Nacional, com a premissa del seu article a l’ARA
L’estat
autonòmic va ofegant Catalunya, quan diu:
L’estat autonòmic ja no
serveix i no és útil per a la governança de Catalunya.
L’estat no presenta mai les dades financeres, PIB, Deute
Públic, Exportacions, Importacions, repartides per territoris, de
tal forma que si Catalunya normalment exporta més que els altres, i si
Catalunya dóna dades positives, la mitja que el Gobierno presenta no explica la
situació real territorialment. Això es produeix
tal com explicàvem en un apunt d’abans d’ahir:
“A
llarg de l’article es mostra l’economia dels Països Catalans com
a motor de la recuperació espanyola, detall que els manaies de l’economia espanyola
des de Solbes fins a Montoro i de Guindos sempre ens han guindat!”
L’article de la Núria
Bosch parla de bestretes, FLAs, dèficits, i
també ens explica, com dèiem fa uns dies en l’apunt exposant un article del
Bloc de Xavier Guarque, que:
el gruix dels ingressos de la
Generalitat no depenen directament dels recursos fiscals que es generen al seu
territori ni de la seva política tributària, que seria la situació correcta,
sinó de la voluntat del govern espanyol...
De fet en tot l’article
ens demostra que degut a que les finances de la Generalitat no poden millorar
substancialment modificant per enèsima vegada el finançament autonòmic, només
la Hisenda pròpia que proporcioni un Estat Independent ho pot aconseguir.
Vegem ara l’article
de la Núria Bosch:
L’estat autonòmic va ofegant Catalunya
Núria Bosch |
Actualitzada el 07/12/2014 19:03
Cada dia constatem que
l’actual funcionament de l’estat de les autonomies cada vegada ofega més
Catalunya, i que la situació es fa cada cop més insostenible. L’estat autonòmic
ja no serveix i no és útil per a la governança de Catalunya. No resol els problemes dels catalans i no els aporta
més benestar. Com que això ho creu una gran part de la ciutadania catalana, aquesta ha optat per
veure la transformació de Catalunya en un estat independent com l’única sortida
a aquesta problemàtica. Aquests ciutadans han perdut completament
l’esperança (cal dir que alguns mai l’han tinguda) que dins de l’estat espanyol
es pugui trobar un encaix apropiat per a Catalunya, que reconegui la seva
realitat nacional i que li proporcioni un autogovern que satisfaci plenament
les demandes i necessitats dels catalans.
L’actual govern espanyol no creu en l’estat de
les autonomies. Per això porta a terme una forta política recentralitzadora que
en va deteriorant el funcionament. Aquesta actitud es pot veure en molts
àmbits. Només cal assenyalar els recursos que ha presentat recentment el govern
espanyol contra
el decret de pobresa energètica de la Generalitat i la llei d’horaris comercials aprovada pel
Parlament, que han suposat que el Tribunal Constitucional els suspengués. El
marge del govern català per fer polítiques pròpies és cada vegada més limitat. ¿On són l’autonomia
i l’autogovern?
On també es pot veure
clarament que l’autonomia de què gaudeix Catalunya és molt limitada és en el
camp de les finances
públiques. Es va posar de manifest la setmana passada amb la presentació del
projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent.
Aquests comptes mostren que el gruix dels ingressos de la Generalitat no depenen
directament dels recursos fiscals que es generen al seu territori ni de la seva
política tributària, que seria la situació correcta, sinó de la voluntat del
govern espanyol.
·
D’una
banda, com que la Generalitat no pot recaptar els grans impostos (IRPF, IVA, impostos especials), la part
que li toca del rendiment d’aquests tributs l’hi ha de traspassar l’Estat, que
el que li fa és una bestreta sobre el que preveu recaptar. Aquesta
bestreta és independent de l’evolució real de la recaptació fiscal. Això vol
dir que si els ingressos impositius creixen més que la previsió feta pel govern
espanyol, la bestreta no es modifica. La Generalitat només podrà gaudir del creixement impositiu al
cap de dos anys, quan es liquidi i es tanqui definitivament el corresponent
exercici pressupostari. Per tant,
l’any vinent, malgrat que l’economia catalana creixi, com preveu el govern
català, la Generalitat no podrà gaudir de l’increment d’ingressos fiscals que
els impostos proporcionaran per aquest fet.
·
D’altra
banda, el govern
espanyol fixa uns objectius de dèficit públic molt restrictius per a les
autonomies. Reparteix l’objectiu de dèficit fixat per la Comissió Europea per a tot el sector
públic espanyol (un 4,2% del PIB el
2015) entre els
diferents nivells de govern d’una
manera que no es correspon amb la importància relativa de cadascun d’ells. El 2015 permetrà
només un dèficit del 0,7% del PIB a les autonomies, la qual cosa suposa una
sisena part del total, mentre que les autonomies representen una tercera part
del sector públic espanyol, i als governs locals els assigna dèficit zero. En canvi,
el sector públic central pot incórrer en un dèficit del 3,5% del PIB.
Per poder complir amb
aquest objectiu de dèficit, el govern català tenia dues opcions: retallar les despeses o
trobar més ingressos. Molt adequadament ha optat per la segona opció
i ha
pressupostat com a ingressos el deute que té l’Estat amb la Generalitat per diversos conceptes, entre els quals
el no-compliment de la
disposició addicional tercera de l’Estatut, que obliga l’Estat a invertir a
Catalunya en la mateixa proporció que el pes relatiu del PIB català.
La Generalitat ha quantificat aquest deute en
2.500 milions d’euros, però que el govern espanyol el pagui depèn de la seva
voluntat política, que, com es posa en evidència cada dia, no és precisament
favorable a Catalunya. Per tant, altra vegada els recursos pressupostaris de
la Generalitat depenen del govern estatal.
Així mateix, la Generalitat depèn de l’Estat
per endeutar-se, ja que com que no té una Hisenda pròpia no ofereix garanties
als mercats. Només ho pot
fer a través del FLA, que és un
sistema que ha implantat l’Estat per prestar diners a les autonomies. I el pitjor és
que cada cop que l’Estat presta diners a la Generalitat a través d’aquest
mecanisme hem de sentir que el govern espanyol diu que està ajudant Catalunya,
quan la realitat és que no ens dóna res, ja que tot el que rebem prové de la
nostra contribució prèvia mitjançant els impostos que van a parar a les arques
estatals. Només cal recordar el dèficit fiscal de Catalunya.
El govern espanyol té una concepció unitària
de l’Estat i, des del punt de vista de la Hisenda, de caixa única.
Per ell, tots els recursos fiscals són de l’Estat. Els territoris no compten i
els governs autonòmics tampoc. Per això diu que mitjançant el FLA ajuda Catalunya.
En conclusió, l’estat autonòmic ja no serveix
per a Catalunya. Les
finances de la Generalitat no poden millorar substancialment modificant per
enèsima vegada el finançament autonòmic.
Només la Hisenda pròpia que
proporcioni un estat independent ho pot aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada