Benvolguts,
El PuntAvui està publicant dos dossiers-llibres de títol Cop de Porta amb molt bona idea i és
que cada dia surt un capítol correlatiu de la història de Catalunya entre 1714 i 1975 i un capítol
correlatiu de la història de Catalunya entre 1975 i el 2014. La sèrie té interès
perquè fa palès que la història es repeteix i que l’home català és l’únic animal que ensopega
no una sinó moltes vegades amb la mateixa pedra!
Avui us comento el capítol 9 corresponent al 1888, any de l’Exposició Universal. En l'acte inaugural es va lliurar a la reina el
Les exposicions universals varen començar el 1756 a Londres http://ca.wikipedia.org/wiki/Exposici%C3%B3_universal
i varen continuar periòdicament cada 2 0 3 anys fins que a partir del 1860
varen esdevenir anuals, i tot sovint amb dues o més seus com el 1888 on hi va
haver 5 seus: Melbourne, Glasgow, Brussel·les, Barcelona i Lisboa.
A les 4 primeres ratlles de la introducció ja ens obsequien amb els mots i conceptes rabiüts,
ofensius, los llamados
catalanistas, minoría insignificante, disonancia, unidad indestructible, la
fraternidad y la indisolubilidad sacrosanta y augusta de la Patria española… No
sé si us sona?
El company del GOAL Carles Marc ha trobat semblances,
o més ben dit identitats
entre texos de la Consti franquista (Fuero de los espanyoles?) i la Consti fruit
de la Transició
Franquista actual. I és cert! Hi ha identitats però que pel que
sembla no són d’abans d’ahir sinó de fa 125 anys, i si tirem endarrere trobarem identitats
amb el temps dels Reis Catòlics i la Santa Inquisició...
Detalls curiosos:
·
Quan es va inaugurar l’Expo hi havia a Barcelona
cinquanta-cinc
vaixells de guerra fondejats al port...
·
A l’estat espanyol, a la monarquia espanyola, a
la caverna mediàtica espanyola li coïa tot el que aquí es feia i es deia. El Diluvio, per exemple, recorda
que “la
alcaldía o quien sea ha señalado el 20 de mayo para inaugurar la Exposición en
los mismos solares donde se libraron en 1713 y 1714 los más recios combates
para defender las libertades catalanas que el austria abandonaba ya desde 1713
y abandonó por completo en 1720”. Si
ho entenc bé els Borbons defensaven las libertades catalanas...
·
Seguint amb la coïssor quan es va fer l’Expo del
1888 ja
se n’havien fet moltes en les ex-colònies espanyoles, però no se n’havia fet
cap a Madrid...
·
A Catalunya també coïa des de feia molt de
temps, des del 1714,
des del 1640,
des de sempre, el
menyspreu del Reino de Castilla envers Catalunya. El magma borbònico-cortesà
(ara és borbònico-franquista-funcionarial bananero), no acceptava la
industriosa
Catalunya...
·
El text del Memorial
de Greuges de feia tres anys i el nou
escrit (en català) ‘Missatge a la Reina Regent‘, comença recordant la situació anterior al 1714 i demana que
no prevalgui “la iniquitat engendrada per l'esperit de venjança”, una clara
referència al decret de Nova Planta...
·
En el Missatge esmenten el 1714 i esmenten l’abans poderosa Nació catalana i demanen
la restauració de les antigues Corts i que aquestes siguin les encarregades de
votar el pressupost i decidir la contribució a les despeses generals de l'Estat. Us sona? Li
sona al senyor Mas-Colell?
·
Es tracta d'una proposta, doncs, bastida des d'una
concepció del nacionalisme de base històrica, que malda per retornar a la
situació anterior al 1714...
·
Els
diputats espanyols lamenten una exposición irrespetuosa y en su fin verdaderamente
subversiva [...] que lastima los sentimientos de todos los partidos y todos los
españoles”. Us torna a sonar?
·
Els diputats opinen que la
proposta del Missatge va “contra lo que establecen las leyes y la Constitución del
Estado”... Us sona, collons?
·
Els diputats opinen sobre el contingut del document que, segons ell, és “un
acto de demencia” que “se pierde en el vacío y hasta en el desprecio universal”...
El vacio sideral Garcia-Margalliano?
·
Els diputats opinen que “los catalanistas, ya sabe todo el mundo
[...] no tienen calidad para dirigir mensajes a S.M. la Reina”... Com els esclaus! Que us sona?
·
I el vescomte de Campogrande, que no aconseguirà reprimir-se i etzibarà, tal com
recullen les actes del Congrés, que “sea lo que sea, es un delito”...Ooooléee!
·
El gobierno español, per la seva banda, no només
s'haurà posicionat amb contundència, sinó que tancarà
la porta als morros a qualsevol voluntat d'atendre les demandes que s'hi
plantegen, tot plegat amb una notable dosi de menyspreu... Us sona President Mas i
Presidente Rajoy?
Vegem l’article:
Una llegenda digna de ser cantada
1888. Tres anys
després de lliurar el Memorial de Greuges a Alfons XII, la societat catalana
torna a cercar la complicitat de la monarquia per plantejar una nova proposta
d'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol
14/12/14 02:00 - Pere
Bosch i Cuenca
Carlos Navarro y Rodrigo
“La petición de los llamados catalanistas no puede ser considerada en aquel país de
la sensatez y la cordura, sino como una extravagancia de una minoría insignificante, que quiere ser una disonancia en la
corriente de simpatía irresistible que se ha producido desde el primer instante
entre el noble país catalán y S.M. la Reina Regente; simpatía irresistible que forma parte, como la Corona, de
la unidad indestructible, de la fraternidad y la indisolubilidad sacrosanta y
augusta de la Patria española”
4 de juny del 1888. Congrés dels Diputats. Carlos
Navarro y Rodrigo Ministre de Foment
Inauguració solemne
de l'Exposició Universal de Barcelona, el 20 de maig del 1888, en el context de
la qual es va lliurar el ‘Missatge a la Reina
Regent‘.
El missatge adreçat
a la reina regent provocarà una reacció immediata al Congrés de Diputats
El menyspreu no
només l'expressarà un diputat de l'oposició, sinó el mateix govern
El 1888,
Barcelona es converteix en un aparador obert al món. L'Exposició Universal, que se celebra entre el
8 d'abril i el 9 de desembre d'aquell any, trasbalsarà la vida dels
barcelonins, però permetrà donar a conèixer una ciutat plena de vitalitat i
esdevindrà un motor de la transformació de Barcelona. D'aquell
esdeveniment encara en resten l'Arc de Triomf i
el castell
dels Tres Dragons, actual museu de zoologia; i, igualment, algunes
fites urbanístiques, com ara el passeig de Sant Joan, el de Colom i la urbanització
de l'antic recinte de la Ciutadella. La recuperació d'aquest darrer
espai es presenta carregada de simbolisme. Les publicacions de l'època remarquen
aquest fet i no
s'estan d'establir paral·lelismes entre la situació del 1714 i la d'aleshores. El Diluvio,
per exemple, recorda que “la alcaldía o quien sea ha
señalado el 20 de mayo para inaugurar la Exposición en los mismos solares donde
se libraron en 1713 y 1714 los más recios combates para defender las libertades
catalanas que el austria abandonaba ya desde 1713 y abandonó por completo en
1720”.
L'encarregada
d'inaugurar l'Exposició Universal serà la reina regent. Maria Cristina d'Àustria i tot el seu interminable seguici faran
estada a Barcelona durant més d'una setmana. L'acompanyaran una considerable
quantitat de membres del govern espanyol i de caps d'estat. La capital del país
esdevindrà, per uns dies, la de l'Estat; i la premsa anirà plena d'actes socials i mostres d'exaltació
patriòtica i monàrquica. Per si algun
barceloní no s'ha assabentat de la presència de la comitiva reial, els canons de
Montjuïc i els cinquanta-cinc vaixells de guerra fondejats al port,
s'encarregaran de fer-ne un sorollós recordatori: cada dia dispararan més de
1.000 projectils. Un periodista, amb bon sentit de l'humor, confessava que “no se puede estornudar aquí sin que dispare
Montjuïc 21 cañonazos”. Afortunadament, aquesta vegada l'objectiu dels
projectils no serà la població civil.
La societat
barcelonina s'esforçarà a cercar la complicitat de la regent, de qui es remarca
la condició de comtessa de Barcelona. El canonge Jaume Collell, després
d'aconseguir el primer premi dels Jocs Florals, li oferirà la Flor Natural. No
es tracta d'un fet menor: en aquells moments, el canonge ja és una personalitat
del moviment catalanista. Però hi ha altres gestos adreçats a la institució
monàrquica. El Missatge que li adreçarà la Lliga de
Catalunya (i que constitueix, com es
pot deduir, una nova trucada a la porta) també n'inclou. Hom comença recordant
la seva condició d'arxiduquessa d'Àustria. I vincula la visita del 1888 amb el
compromís que va assumir una avantpassada seva, la reina Elisabet Cristina,
quan va abandonar Barcelona el 19 de març del 1713, després de la signatura del
tractat d'Utrecht i es va comprometre que “mai ella ni la seva casa abandonarien l'atribolada
Catalunya”. Els catalans encara l'esperem. En
tot cas, com si els capricis de la providència haguessin volgut enllaçar els
dos episodis, el Missatge
apel·la a la seva capacitat protectora i fa recordatori de la promesa
incomplerta per l'antecessora.
El text, escrit en català, comença
recordant la situació anterior al 1714 i demana que no prevalgui “la iniquitat
engendrada per l'esperit de venjança”, una clara referència al decret de Nova
Planta. Com a hereus d'aquella generació vençuda, els signants es
mostren “gelosos de las constitucions i llibertats que tant ennobliren i feren
poderosa la nació catalana”; i, conseqüentment, demanen la restauració de les
antigues Corts i que aquestes siguin les encarregades de votar el pressupost i
decidir la contribució a les despeses generals de l'Estat. Hom apel·la a la manca de representativitat del
sistema de la Restauració per reclamar un retorn al sistema anterior, construït
a partir del principi de “rei sobirà i nació sobirana”. Es tracta d'una proposta, doncs, bastida
des d'una concepció del nacionalisme de base històrica, que malda per retornar
a la situació anterior al 1714, si bé també s'intenta enllaçar
aquesta demanda amb els principis moderns, “afirmant-nos en l'esperit de l'època, que vol que els
pobles siguin senyors de llurs cases i guardadors i legisladors de les pròpies
lleis”.
Les reaccions polítiques
El missatge provocarà, com el del 1885,
algunes mostres de rebuig a Madrid, tant per part de la premsa com d'alguns
polítics. El corresponsal
d'un dels diaris amb més difusió a la capital del regne i portaveu oficiós del
partit conservador, La Época,
qualificarà les referències històriques del missatge com “una leyenda digna de ser cantada en
hermosos versos por el ilustre Verdaguer”. D'altres mitjans passaran directament de la
mofa a la càrrega, sense gaires manies. El catalanisme, fins que no
és capaç de demostrar la seva força electoral, és contemplat per les
oligarquies espanyoles com un moviment molest, com un gra de sorra a la sabata;
però no pas com una amenaça real.
El missatge també provocarà una reacció
immediata al Congrés. L'endemà mateix que la regent arribi a Madrid, el
diputat Romero Robledo preguntarà al govern sobre un document que qualifica com una “exposición irrespetuosa y en su fin
verdaderamente subversiva [...] que lastima los sentimientos de todos los
partidos y todos los españoles”. I
fins i tot reclamarà que s'impedeixi “que la persona augusta que
representa la institución monárquica se encuentre frente a peticiones que
ofendan la dignidad que representa”. El diputat liberal no només es
queixa de l'ofensa que representa per a la destinatària, sinó del fet que la proposta del Missatge va “contra lo que establecen las leyes y la Constitución del Estado”. Robledo, que mantindrà una actitud obertament
antiautonomista durant tota la seva trajectòria política, es mostra indignat perquè s'afirmi que “no ha prescrito la existencia de la nación
catalana”, expressa el seu
rebuig davant la possibilitat que s'atenguin les peticions que inclou; i fins i tot es
pregunta si “no pone en peligro la paz
del Estado”.
Però el problema no és
només el neguit i la visceralitat que expressa un diputat de l'oposició, sinó el menyspreu del
mateix govern, que es pronunciarà a través del titular de Foment. En
la seva intervenció, Carlos Navarro y
Rodrigo qualificarà el document com “una extravagancia de una minoría
insignificante”, apel·lant al fet que només està avalat per tres-centes cinquanta signatures. El
ministre, però, també devia ser conscient de la representativitat dels
signants, no només perquè bona part d'aquests s'havien fet un nom en la
societat catalana d'aleshores, sinó perquè la immensa majoria s'hi afegien en
representació d'alguna altra entitat. Navarro y Rodrigo també s'esplaiarà a
gust amb el
contingut del document que, segons ell, és “un acto de demencia” que “se
pierde en el vacío y hasta en el desprecio universal”.
El debat anirà pujant
de to. El president del Congrés dels Diputats, Cristino Marcos, també voldrà
ficar-hi cullerada i menysprearà els signants del missatge dient que “los catalanistas, ya sabe todo el mundo [...] no tienen calidad para
dirigir mensajes a S.M. la Reina”; i, tot seguit,
aclarirà que “aquí
no se ha calificado el fondo de la cosa ni por el Gobierno ni por nadie, y tal
vez sería prudente pensar en la incompatibilidad de la extravagancia con el
delito, no confundiendo los presidios con los manicomios”. El
president, que teòricament és l'àrbitre del debat, es va quedar descansat.
Mentre parlava, però, alguns diputats encara reclamaran més contundència, com
ara el vescomte de Campogrande, que
no aconseguirà reprimir-se i etzibarà, tal com recullen les actes del Congrés,
que “sea lo que sea, es un delito”.
A la part final del Missatge, els signants es reconeixeran comprensius sobre les
limitacions de la regent, “guiada amb
vostre sol desig, de satisfer avui los ideals nostres”; però, al
mateix temps, es
mostraran confiats “en les vostres
decisives gestions”. Desconeixem si Maria Cristina d'Habsburg
va fer-ne alguna, però, si fou així, no va tenir gaire resultat. El govern, per la
seva banda, no només s'haurà posicionat amb contundència, sinó que tancarà la
porta als morros a qualsevol voluntat d'atendre les demandes que s'hi
plantegen, tot plegat amb una notable dosi de menyspreu. El tercer missatge a la Corona ha tingut, doncs, el
mateix resultat que els seus antecedents, si bé cal reconèixer que, com a
mínim, ha generat molt més debat polític. Els missatges no s'acabaran amb
aquest –se n'adreçarà un altre el 1898–, però a partir del 1892 el catalanisme polític,
articulat des d'un punt de vista nacional, formularà propostes molt més
concretes i amb un suport cada vegada més ampli. Aleshores, les formulacions ja no seran “una leyenda digna de ser cantada”
sinó un autèntic repte per a l'Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada