Benvolguts,
En El
Temps d’aquesta setmana hi ha una anàlisi de l’equilibri
(?) fiscal entre Catalunya i Espanya, amb un
interessant símil ecològic de l’equilibri entre depredadors i preses. L’autor és en Toni Canyís.
Com que aquest problema de l’equilibri econòmic entre Catalunya i Espanya, entre el País
Valencià i Espanya i entre les Illes i Espanya, tal com el presenta en Toni
Canyís em recorda temes dels meus estudis llunyans d’enginyeria,
he cercat els llibres i també els deus de la xarxa i m’han confirmat els meus
records.
Està
molt estudiat que en un ecosistema on conviuen depredadors i preses, normalment
i sense l’aparició d’espècies alienes l’equilibri es
manté, però d’una manera que no és estranya encara que d’antuvi sobta, fins que
t’adones que és l’única
solució vàlida.
En
tots els ecosistemes conviuen depredadors
i preses. Depredadors que al seu torn són preses per a depredadors més
potents i preses que al seu torn són son depredadors per a espècies més febles.
Imaginem-nos un ecosistema ideal on conviuen només uns depredadors
(guineus) i unes preses (conills).
L ’equilibri entre
les dues comunitats no es manté estable. Diguem que podríem imaginar que sempre
hi ha un equilibri estàtic, per exemple una guineu per cada quatre
conills. Però no és aquest el cas. L’equilibri com
explica en Toni Canyís manté unes regles internes i fa que
l’equilibri sigui dinàmic. Si hi ha excés de guineus, no arriben a tenir prou
conills per alimentar tota la població de guineus i automàticament la població
de guineus baixa. Si baixa la població de guineus, no cacen tants conills i la
població de conills puja. Ja es veu que l’equilibri és
dinàmic.
Aquests equilibris s’han estudiat amb models matemàtics i ens
proporcionen els gràfics adjunts, que un cop entesos ens confirmaran la teoria.
En el primer gràfic representem en horitzontals el temps i
en vertical la
població de guineus (vermell) i de conills (negre). Els conills van augmentant ja que hi ha
poques guineus. A mida que les guineus augmenten fa que els conills baixin.
En el segon gràfic representem en horitzontals el temps
i en vertical la població de guineus (negre)
i de conills (verd). Sembla el mateix que l’anterior però no ho és ja
que en aquest cas com que hi ha moltes guineus els conills baixen gairebé fins
a zero. Això provoca que les guineus sense conills per menjar també baixen.
Aquests dos gràfics mostren dos possibles casos de l’equilibri dinàmic entre
guineus i conills. Si hi ha una proporció més gran de guineus que de conills,
aquests tendeixen a desaparèixer. Si les guineus sense conills es van extingint
el conills es multipliquen com a conills...
Tot
el cicle al llarg del temps es pot representar amb el tercer gràfic. En aquest
cas en horitzontals està representada la
població de conills i en vertical la de guineus (en anglès en diu baboons = babuins
i cheetahs = guepards).
Cada
cicle de vida està representat amb un color diferent, marró=primer cicle,
blau=segon cicle, etc. En l’estudi quan acaba el primer cicle comença el segon
i així segueix fins el 80. De fet és una llarga espiral.
En Toni
Canyís representa les dues espècies amb la xinxa de llit o domèstica i els homes. Equivalents a les
almoines del Gobierno en els moments oportuns o psicològics i les finances de la Generalitat. I
els cicles consecutius o l’espiral són els diferents pressupostos anuals de la Generalitat tutelada pel Gobierno espanyol!
Sembla
que l’equilibri pot tenir semblança amb el conte de la gallina dels ous d’or,
però sense acabar de matar la gallina!.
Vegem ara el savi article
d’en Toni Canyís:
Zoologia fiscal
Toni Canyís Periodista
La
xinxa de llit o xinxa domèstica és un insecte desagradable però
molt
ben adaptat.
Surten de nit per xuclar la sang i de dia s’amaguen
en
racons, plecs i esquerdes. Les seves picades causen coïssor i
també
insomni, però s’hi pot conviure. Practiquen un tipus de parasitisme
molt
intel·ligent perquè, tot i que poden produir anèmia crònica, al contrari
d’altres
bestioles, no maten l’hoste. Es veu que ni li transmeten malalties. Si
el
matessin es moririen de gana. Diu la Viquipèdia que en temps de pau
i
d’abundància tendeixen a desaparèixer, mentre que campen sobretot
quan
hi ha guerres,
pobresa i falta d’higiene.
Deu
ser per aquesta situació de precarietat econòmica, recaptes d’impostos
tan
magres i hostilitats polítiques declarades que hi ha conductes institucionals
que
s’han anat adaptant de manera mimètica a alguns comportaments
zoològics. Algú es pot preguntar com és que, si hi ha
administracions
que,
com la Generalitat de Catalunya, ja
han anunciat que no compliran amb
el
dèficit imposat pel ministre Montoro,
però depenen completament dels
diners
que arriben de l’Estat, no es moren d’inanició. Com és que no hi ha
un
col·lapse de les finances de la institució? Si Montoro només els transferís
els
diners pactats, ja haurien suspès pagaments. L’Estat no és ni una vespa ni una
sangonera.
A més, també té depredadors voraços en els mercats. S’ha de mantenir
Catalunya
en vida perquè els contribuents puguin pagar impostos, però deixant
la
Generalitat en un estat tan anèmic que ja no pugui ni llevar-se
del
llit. I com ho fa? Doncs fixant un objectiu de dèficit que ja sap que
el
Govern
català no podrà complir, però
al mateix temps tenint un altre objectiu
més
realista i anant transferint-li diners d’acord amb aquesta altra previsió
de
dèficit. I l’Estat podrà anar pel món de
perdonavides. L’hoste
fa mala cara,
està
dèbil i té picors pertot arreu, però va tirant gràcies als diners del
Fons
de Liquiditat Autonòmica, el famós FLA.
Per
què deu ser que Catalunya i el País Valencià són les que més en depenen
i, en
canvi, Madrid no n’ha hagut de demanar mai?
Montoro té moltes alternatives. Per exemple, podria repartir l’objectiu de
dèficit
d’una manera més equitativa entre les comunitats i l’Estat. Però, si
es
revifa la bèstia, pot ser perillosa. Podria negociar un sistema de finançament
més
just, però aquesta solució actuaria com un insecticida. El que
farà
serà mantenir
i si de cas millorar l’adaptació evolutiva al medi que tants
bons
resultats li ha donat. Diuen que Montoro
està disposat a alleugerir el
cost
que té el deute acumulat per les comunitats. Precisament, fent-les més
dependents
del FLA, però pagant menys interessos. Menys picades per poder
continuar
picant, i mantenint la bèstia en estat de prostració.
Tal
com volíem demostrar (TCVD), que es diu a la universitat.
Toni
Canyís
23
de desembre del 2014 El Temps 7
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada