Benvolguts,
Us començo a bombardejar:
Llista unitària, per
a què?
«Sembla evident que
focalitzar tota la pressió, i l’ajuda quan calgui, en un sol actor polític
optimitza l’eficàcia i la canalització de la pressió popular»
Uriel Bertran |
Actualitzat el 26/11/2014 a les 19:31h
Després de la conferència del president de
la Generalitat amb la seva proposta de llista
unitària cívica-social-política s’ha
reobert el debat sobre la conveniència d’una, dues o més llistes en favor de la
independència a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Des del primer dia, Solidaritat ha defensat la idea d’una llista unitària per portar a terme la declaració unilateral d’independència (DUI) els primers mesos de la propera legislatura. És lògic, cal un mandat democràtic diàfan per tal de proclamar-la amb tota la legitimitat nacional i internacional. I cal una unitat interna, de país, per evitar que en els moments de màxima tensió, desgast i pressió exterior hi hagi cap possibilitat que interessos partidistes la malmetin (del tipus “no passa res per esperar una mica a fer la independència i així aquest o aquell es desgasten i la independència la governa el meu partit...”).
Defensen els partidaris de llistes separades que amb mínims programàtics comuns n’hi ha prou. El problema és aquest, els mínims programàtics: perquè no estem parlant de mínims programàtics sinó d’un màxim programàtic!, estem parlant que cal una unitat excepcional en un moment excepcional per poder portar a terme un màxim programàtic excepcional: la DUI. Sense aquesta unitat, els riscos de quedar-nos amb els mínims programàtics augmenten exponencialment, tal i com indica, de fet, la voluntat de compartir només mínims programàtics.
Un argument que em sembla determinant i que encara ningú ha posat sobre la taula és l’efectivitat de la pressió popular. Tothom està d’acord que el procés polític cap a la independència l’ha liderat el poble de Catalunya. El poble és l’esperonador i el vigilant. Des d’aquesta lògica, què és més fàcil de fiscalitzar i vigilar, una llista unitària? O quatre llistes separades? Em sembla evident que focalitzar tota la pressió, i l’ajuda quan calgui, en un sol actor polític optimitza l’eficàcia i la canalització de la pressió popular. Els electes de la llista del “sí” ja no es podran excusar en “jo ho faria, però aquest o aquell partit no m’ajuden...”. S’ha acabat aquest joc.
Finalment, cal definir amb més exactitud el full de ruta de l’esmentada llista unitària: i aquest hauria de ser el debat en aquest moment! Les eleccions són necessàries, i tot seguit proclamar la voluntat d’independència i iniciar les negociacions internacionals també. Ara bé, passat un període prudencial (mesos després de les eleccions), el referèndum que va proposar Mas hauria de ser, al meu entendre, per ratificar una declaració unilateral d’independència que hauria aprovat el Parlament de Catalunya, prenent d’aquesta manera el control sobre les competències que té l’Estat espanyol a Catalunya.
Llavors es pot celebrar el referèndum i es poden crear les estructures d’estat. D’altra manera, ens trobarem en un escenari similar al del nou de novembre original i amb la mateixa incapacitat de crear cap estructura d’estat amb la que ens hem trobat aquests darrers anys, car totes han acabat liquidades pel Tribunal Constitucional de torn: immersió lingüística, llei d’horaris comercials, llei de consultes populars, Estatut... Sense estat no es poden crear estructures d’estat, com el seu nom indica.
Aquest hauria de ser el punt de consens. Partint de la proposta de Mas afinar en la fase resolutiva i culminant del procés. Per ajudar en aquesta tasca fem un pas endavant.
Des del primer dia, Solidaritat ha defensat la idea d’una llista unitària per portar a terme la declaració unilateral d’independència (DUI) els primers mesos de la propera legislatura. És lògic, cal un mandat democràtic diàfan per tal de proclamar-la amb tota la legitimitat nacional i internacional. I cal una unitat interna, de país, per evitar que en els moments de màxima tensió, desgast i pressió exterior hi hagi cap possibilitat que interessos partidistes la malmetin (del tipus “no passa res per esperar una mica a fer la independència i així aquest o aquell es desgasten i la independència la governa el meu partit...”).
Defensen els partidaris de llistes separades que amb mínims programàtics comuns n’hi ha prou. El problema és aquest, els mínims programàtics: perquè no estem parlant de mínims programàtics sinó d’un màxim programàtic!, estem parlant que cal una unitat excepcional en un moment excepcional per poder portar a terme un màxim programàtic excepcional: la DUI. Sense aquesta unitat, els riscos de quedar-nos amb els mínims programàtics augmenten exponencialment, tal i com indica, de fet, la voluntat de compartir només mínims programàtics.
Un argument que em sembla determinant i que encara ningú ha posat sobre la taula és l’efectivitat de la pressió popular. Tothom està d’acord que el procés polític cap a la independència l’ha liderat el poble de Catalunya. El poble és l’esperonador i el vigilant. Des d’aquesta lògica, què és més fàcil de fiscalitzar i vigilar, una llista unitària? O quatre llistes separades? Em sembla evident que focalitzar tota la pressió, i l’ajuda quan calgui, en un sol actor polític optimitza l’eficàcia i la canalització de la pressió popular. Els electes de la llista del “sí” ja no es podran excusar en “jo ho faria, però aquest o aquell partit no m’ajuden...”. S’ha acabat aquest joc.
Finalment, cal definir amb més exactitud el full de ruta de l’esmentada llista unitària: i aquest hauria de ser el debat en aquest moment! Les eleccions són necessàries, i tot seguit proclamar la voluntat d’independència i iniciar les negociacions internacionals també. Ara bé, passat un període prudencial (mesos després de les eleccions), el referèndum que va proposar Mas hauria de ser, al meu entendre, per ratificar una declaració unilateral d’independència que hauria aprovat el Parlament de Catalunya, prenent d’aquesta manera el control sobre les competències que té l’Estat espanyol a Catalunya.
Llavors es pot celebrar el referèndum i es poden crear les estructures d’estat. D’altra manera, ens trobarem en un escenari similar al del nou de novembre original i amb la mateixa incapacitat de crear cap estructura d’estat amb la que ens hem trobat aquests darrers anys, car totes han acabat liquidades pel Tribunal Constitucional de torn: immersió lingüística, llei d’horaris comercials, llei de consultes populars, Estatut... Sense estat no es poden crear estructures d’estat, com el seu nom indica.
Aquest hauria de ser el punt de consens. Partint de la proposta de Mas afinar en la fase resolutiva i culminant del procés. Per ajudar en aquesta tasca fem un pas endavant.
Uriel Bertran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada