Benvolguts.
Article “Seni” de
la Marta Rojals amb arguments
contundents sobre la relació castellà-català a Catalunya.
Qui és la Marta Rojals?
Uns comentaris a l’article
“Seni”:
·
L’autora diu: Perquè quan fa trenta anys, quaranta, cinquanta que vius a l'estat
espanyol, saber com es pronuncia la 'ny' catalana és més fàcil que no saber-ho,
tret que a) t'importi un rave, o b) visquis en una bombolla. Està clar que
jo hi afegiria com a motiu principal que pronunciar “seni” és una manera de menystenir-te,
de demostrar
el seu poder, de marcar territori, de marcar paquet, com la
resta de l’article va demostrant. D’aquesta
manera queda molt clar que tu i la teva llengua no existiu. Idea que s’acabarà
quan siguem independents. Llavors ens adonarem que 600
quilòmetres no han sigut prou i que haurien d’haver sigut 6.000 quilòmetres...
·
Suposo que us heu fixat que sempre que demanes
un tallat
en un bar el cambrer, castellà, ho repeteix dient Ah un cortao? He sentit dir que en
aquest cas, a
part de voler-te tocar els ous, com
diu la Marta Rojals, també és producte d’una mancança intel·lectual del
cambrer, ja que només així interioritza el que li has demanat...
·
Una frase amb molt contingut és: Diguem que és més
fàcil d'esdevenir 'indepe' per dignitat que per causes sobrevingudes.
·
Justament acabo de veure com al canal 324 en
acabar la roda de preguntes en català al conseller Homs, ell mateix diu que
aleshores obria el torn a preguntes en castellà...Espero que a partir d’haver
llegit aquest article, tothom que repetia en castellà el que havia dit en
català, i feia de traductor per tant, s’excusarà ja que seguir el joc amb el
micròfon, tal com la Marta Rojals ens ha fet entendre, no és inofensiu sinó que
és molt més negatiu del que sembla.
Marta Rojals
16.12.2014
‘Seni’
Cada vegada que algú
diu 'seni'
per voler dir 'seny'
ens explica unes quantes coses que donen per a un article. Si en
descartem la ignorància, el fet de pronunciar 'seni' (o 'Companis') en un estat
on tothom assegura tenir 'amigos catalanes' i estimar 'esta tierra española que
es la catalana', demana perseverança. Perquè quan fa trenta anys, quaranta,
cinquanta que vius a l'estat espanyol, saber com es pronuncia la 'ny' catalana
és més fàcil que no saber-ho, tret que a) t'importi un rave, o b) visquis en
una bombolla.
La bombolla. Jo hi
crec, en aquesta bombolla. Comença a formar-se al final d'una conferència de
premsa, d'unes declaracions carxoferes, d'una presentació cultural, amb una veu
que diu: '¿Lo
puede repetir en castellano?' L'interpel·lat, pel motiu que sigui, i
avui no hi entrarem, es presta gratis a fer la feina de traductor per a uns
mitjans que, pel motiu que sigui, i avui tampoc no hi entrarem, només els
interessa emetre el tall 'en castellano'. Ara
multipliquem-ho per generacions senceres de receptors del missatge i ja ho
tenim: un efecte més que s'ha aconseguit sense que es noti 'el cuidado', perquè
la pista reveladora, el '¿Lo puede repetir en ...?', només la sentim a Catalunya una mica abans
de canviar de canal.
Per fer-nos una idea
de la bombolla: si TV3 o Catalunya Ràdio, que com se sap són els únics mitjans
a què tenim accés els catalans, ens passessin sempre els madrilenys o els
andalusos parlant en klingon, seria normal de pensar que, a Madrid o a
Andalusia, el castellà hi és una articulació excepcional i folklòrica, si no
una invenció per tocar-nos els ous quan pugen amb nosaltres a l'ascensor. Conclusió:
l'emmascarament sistemàtic de l'ús normal de l'idioma català és apologia de la
ignorància en la mesura que oculta la realitat catalana a generacions
successives de receptors.
Fem un salt a 'El
Tema', que ara feia dies. De tant en tant surten enquestes destacant que el
suport a la independència és aclaparadorament més ampli entre els
catalanopensants que no pas entre els castellanopensants. La idea és atribuir a una causa identitària
allò que seria conseqüència d'una discriminació: la bombolla, altra vegada.
Qui no hagi patit en sa carn la xenofòbia lingüística, l'abús de tot un estat que et recorda cada dia
com és de negligible la teua manera de dir —la teua veu!— s'ha estalviat un greuge essencial en tota aquesta
història de la 'desafecció': un greuge que no es pot passar per alt tan
fàcilment com es passa per alt una declaració en català en un informatiu o en
un postpartit de lliga.
Diguem que és més fàcil
d'esdevenir 'indepe' per dignitat que per causes sobrevingudes. I qui en dubti,
que en faci una enquesta.
Quan la discriminació
ja ha fet tot el forat que podia fer, una hom es fixa en els detalls. I, com a detall, el
fet de pronunciar 'seni' em sembla una manera refinada de menysteniment: és
aquest paternalisme de qui 'et vol bé' i t'ho diu així, estil còmplice, perquè
l'entenguis, però a la seua manera: tampoc no en fem un gra massa, de les
concessions. I perquè els entenguis a la seua manera esgarrapen el
teu petit idioma, en fan una boleta i l'utilitzen per cridar-te l'atenció: ei,
pel teu bé, tingues 'seni', fes bondat: una doble, triple humiliació. A la meua època, 'seny' era la paraula amb que les
àvies et prevenien perquè no et deixessis entabanar pel primer borinot que et
regalava les orelles amb promeses vanes. Em sembla que no cal dir res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada