Avui va de sociolingüística. En el directe.cat d’avui, secció de Blocs he trobat aquesta interessant reflexió de Jordi Cirach: Puc viure 1 dia plenament en català?
Com que el relat que fa, ell en diu efemèride,
és el nostre pa de cada dia (que es vegi la influència judeocristiana que
arrossego), crec que val la pena de relacionar-la amb una sèrie de tres
articles de Sal·lus Herrero i Gomar apareguts també a l’Avui fa pocs dies:
L’experiència consisteix a veure com podem
millorar la nostra autoestima, responent sempre en català i donant arguments
per convèncer el nostre interlocutor.
Uns tasts del primer article:
Puc viure 1 dia plenament en català?
Em
proposo una efemèride. Viure tot un dia sencer en català, parlant la
meva llengua materna. Per què? És un experiment. Fa temps que penso
què en aquest país cada cop és més difícil viure plenament en català. Visc
a Santa Coloma de Gramenet, per això penso que l’efemèride serà encara més
interessant. Ho aconseguiré?
Em llevo a les 6 o més aviat hauria de dir que el despertador em lleva a les 6? Em dutxo, esmorzo i surto de casa. Mentre faig camí per arribar al metro, em poso un programa de L’ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Pel camí entro a una cafeteria perquè no tinc res per esmorzar. Saludo a la dependenta amb un “bon dia”, ella em retorna la salutació (també en català) i em pregunta “¿Qué te pongo?”, jo li demano una canya de crema, “¿Algo más?” m’interpel•la, “Res més” li responc, “Serán uno con treinta”, li dono els diners i m’acomiado amb un “Gràcies, que vagi bé!”. Aquí sempre arriba la mateixa qüestió. Per educació li hauria d’haver parlat en castellà? Però si jo l’he saludada primer amb un “bon dia”, ella també per educació m’hauria d’haver parlat en català. Oi?
Entro al metro i compro un bitllet. La màquina em dóna idioma per escollir. Compro una T-10 i marxo fins a La Sagrera. Allà faig transbord fins a Glòries, on surto del metro.
Assisteixo a una classe d’Estratègia 2.0 a les oficines de Barcelona Activa, al costat del Centre Comercial Les Glòries. Qui imparteix la classe saluda a tothom en català i comença la classe. Només començar un home interromp la classe demanant al professor que parli en castellà, ja que li costa d’entendre el català. Per sorpresa de tots, els professor li diu que si vol parlarà més poc a poc perquè l’entengui, però que si parla en castellà no s’acostumarà a l’idioma del país. L’alumne li contesta preguntant què quin mal hi ha si fa la classe en castellà?. El professor li respon dient que si marxa als Estats Units a fer la mateixa classe, i li demana al professor que imparteixi la classe en castellà ja que l’anglès li costa d’entendre? El professor no farà la classe en castellà només per vostè. L’alumne li diu que no és el mateix. I el professor li pregunta per què. L’home calla durant uns minuts i decideix que és igual, que faci la classe en català. El professor li diu que parlarà més a poc a poc i que si no entén alguna paraula li pregunti perquè pugui seguir la classe amb normalitat. La resta d’alumnes vam callar, escoltant atentament la conversa. No és la primera vegada que em passa, en diferents conferències, xerrades i classes on he assistit, normalment el professorat canvia de llengua i parla en castellà, però rarament el professor reacciona com avui.
Surto i vaig a dinar a un Wok del mateix centre comercial. Tots els dependents són xinesos i penso que si els parlo en català no m’entendran. Em pregunta “¿Para beber qué quiere?”, li responc “una aigua”, “natural o la prefereix fresca?” (sí, en català), “natural millor, gràcies” li responc. Em quedo astorat davant la resposta de la cambrera quan em pregunta en català. I penso en els prejudicis que tenim els catalans quan veiem algú de fora, canviant ràpidament de llengua per por a què no ens entenguin.
Segueixo caminant fins arribar al metro per tornar a Santa Coloma. Un cop surto del metro entro a una botiga a recollir una comanda. El noi em saluda amb un “¡Buenas tardes!” i li demano (en català) que vinc a buscar unes targetes de visita. El dependent canvia de llengua ràpidament i tota la conversa és en català.
Després entro al Carrefour Express que hi ha al costat de casa meva. Recordo que haig de comprar llet i iogurts. La majoria dels productes estan etiquetats en castellà, però jo escullo Llet Nostra i Iogurts La Fageda, ja que s’ha de donar suport a les empreses de casa nostra. Per pagar faig cua com tothom. La caixera es dirigeix a tothom en castellà. Quan em toca, amb mi no canvia de llengua. “¿Targeta club?” em pregunta, “no, no en tinc”, “vale, son tres con cuarenta”, li dono els diners i m’acomiado amb un “adéu”.
Amb aquest experiment, que no té gaire importància, vull fer constar una realitat molt present a Catalunya, on sovint ens trobem amb dificultats a l’hora de viure plenament en la nostra llengua. Potser tenim nosaltres la culpa? Potser sí, ja que d’una manera inconscient, canviem de llengua quan escoltem que l’altre persona ens parla en castellà.
D’aquesta efemèride en podem treure moltes conclusions:
Em llevo a les 6 o més aviat hauria de dir que el despertador em lleva a les 6? Em dutxo, esmorzo i surto de casa. Mentre faig camí per arribar al metro, em poso un programa de L’ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Pel camí entro a una cafeteria perquè no tinc res per esmorzar. Saludo a la dependenta amb un “bon dia”, ella em retorna la salutació (també en català) i em pregunta “¿Qué te pongo?”, jo li demano una canya de crema, “¿Algo más?” m’interpel•la, “Res més” li responc, “Serán uno con treinta”, li dono els diners i m’acomiado amb un “Gràcies, que vagi bé!”. Aquí sempre arriba la mateixa qüestió. Per educació li hauria d’haver parlat en castellà? Però si jo l’he saludada primer amb un “bon dia”, ella també per educació m’hauria d’haver parlat en català. Oi?
Entro al metro i compro un bitllet. La màquina em dóna idioma per escollir. Compro una T-10 i marxo fins a La Sagrera. Allà faig transbord fins a Glòries, on surto del metro.
Assisteixo a una classe d’Estratègia 2.0 a les oficines de Barcelona Activa, al costat del Centre Comercial Les Glòries. Qui imparteix la classe saluda a tothom en català i comença la classe. Només començar un home interromp la classe demanant al professor que parli en castellà, ja que li costa d’entendre el català. Per sorpresa de tots, els professor li diu que si vol parlarà més poc a poc perquè l’entengui, però que si parla en castellà no s’acostumarà a l’idioma del país. L’alumne li contesta preguntant què quin mal hi ha si fa la classe en castellà?. El professor li respon dient que si marxa als Estats Units a fer la mateixa classe, i li demana al professor que imparteixi la classe en castellà ja que l’anglès li costa d’entendre? El professor no farà la classe en castellà només per vostè. L’alumne li diu que no és el mateix. I el professor li pregunta per què. L’home calla durant uns minuts i decideix que és igual, que faci la classe en català. El professor li diu que parlarà més a poc a poc i que si no entén alguna paraula li pregunti perquè pugui seguir la classe amb normalitat. La resta d’alumnes vam callar, escoltant atentament la conversa. No és la primera vegada que em passa, en diferents conferències, xerrades i classes on he assistit, normalment el professorat canvia de llengua i parla en castellà, però rarament el professor reacciona com avui.
Surto i vaig a dinar a un Wok del mateix centre comercial. Tots els dependents són xinesos i penso que si els parlo en català no m’entendran. Em pregunta “¿Para beber qué quiere?”, li responc “una aigua”, “natural o la prefereix fresca?” (sí, en català), “natural millor, gràcies” li responc. Em quedo astorat davant la resposta de la cambrera quan em pregunta en català. I penso en els prejudicis que tenim els catalans quan veiem algú de fora, canviant ràpidament de llengua per por a què no ens entenguin.
Segueixo caminant fins arribar al metro per tornar a Santa Coloma. Un cop surto del metro entro a una botiga a recollir una comanda. El noi em saluda amb un “¡Buenas tardes!” i li demano (en català) que vinc a buscar unes targetes de visita. El dependent canvia de llengua ràpidament i tota la conversa és en català.
Després entro al Carrefour Express que hi ha al costat de casa meva. Recordo que haig de comprar llet i iogurts. La majoria dels productes estan etiquetats en castellà, però jo escullo Llet Nostra i Iogurts La Fageda, ja que s’ha de donar suport a les empreses de casa nostra. Per pagar faig cua com tothom. La caixera es dirigeix a tothom en castellà. Quan em toca, amb mi no canvia de llengua. “¿Targeta club?” em pregunta, “no, no en tinc”, “vale, son tres con cuarenta”, li dono els diners i m’acomiado amb un “adéu”.
Amb aquest experiment, que no té gaire importància, vull fer constar una realitat molt present a Catalunya, on sovint ens trobem amb dificultats a l’hora de viure plenament en la nostra llengua. Potser tenim nosaltres la culpa? Potser sí, ja que d’una manera inconscient, canviem de llengua quan escoltem que l’altre persona ens parla en castellà.
D’aquesta efemèride en podem treure moltes conclusions:
·
En l’escrit hi ha faltes d’ortografia
i de sintaxi
·
El tal Jordi Cirach es planteja
compulsivament sempre que pot si hauria de canviar de llengua. Això li fa estar
sempre en tensió i a més li sortirà una llaga a l’estómac
·
Tothom de la història es dirigeix
al protagonista en castellà (no el 50% o el 90%, sinó el 100%!) i potser un 50%
canvia quan s’adona que el protagonista li parla en català
·
Les màquines de TMB estan
normalitzades (?) i et permeten escollir la llengua. Al·leluia!
·
Sembla que els dependents
estrangers saben més el català que els cetibèrics
·
I l’episodi de Barcelona Activa és
exemplar per
part del professor i patètic per part de l’alumne. Val a dir que
aquesta mena de bestiar forma part de la quinta columna d’infiltrats espanyols
a Catalunya que estan ensenyats per rebentar qualsevol acte, amb premeditació.
El seu objectiu és enaltir la llengua de 400 millones de
hablantes, demostrar que el català és una merda, és aldeano i fer retrocedir les tímides actuacions dels professors i
ponents. A la universitat també ho varen provar durant anys i ara crec
que hi ha un status quo pel que professors i alumnes es regeixen
Ara veurem repetida aquesta
història en els articles de Sal·lus Herrero:
Només entrar a una classe de l'Institut de Patraix (barri de la ciutat de València), em pose a fer la xerrada en valencià i em diu una alumna si
puc parlar en castellà. Li pregunte si no entén el català de
València, em diu
que prefereix que li parle en castellà. Li dic que jo preferisc
expressar-me en català, però com que també sé castellà, si hi ha algun mot que
no entén, que m'ho pregunte i li ho diré en espanyol, francés o anglés. Li
pregunte quants anys fa que està ací, (li ho dic de manera ambivalent que tant
pot referir-se a l'Institut com a València) i em respon que fa quatre anys.
Li indique que en
només dos mesos, vaig aprendre a Galícia el gallec, comprant-me
diccionaris, diaris en gallec i dient a la gent que em parlaren sempre en
gallec. Per tant, en quatre anys hi havia prou i massa temps per aprendre una
llengua.
Una altra xica, —més amablement— em demana que no diga
que parle en català,
que ella prefereix que diga que parlem valencià. Li dic que ella pot dir-li valencià,
però que cal respectar que els altres ho diguen com ho consideren convenient,
valencià o català, fet i fet, la nostra llengua. I és important per moltes
raons, perquè és
clau assenyalar la unitat de la llengua davant alguns polítics que la intenten
negar per enganyar a la gent i impedir que el Principat, les Illes i el País Valencià
resistim lingüísticament i cultural davant els atacs de l'estat espanyol
que encara no ens permeten expressar-nos en la nostra llengua al parlament de
Madrid ni el de Brussel·les, ni el de Nova York.
Com que havia anar a explicar-nos què és això de democràcia
em preguntava quin
tipus de democràcia és aquesta on els “ciutadans” catalanoparlants no tenim els
mateixos drets que els castellanoparlants, els espanyols o els francesos.
Aprofite per a contar-los que l'escriptor Enric Valor
li deia al valencià, el català de València, i els parle de Joan Fuster, de “Nosaltres, els valencians”, de Manuel
Sanchis Guarner “La llengua dels
valencians”
Faig un al·legat en defensa de la unitat de la llengua,
del dret a decidir de Catalunya o dels països de llengua catalana per a tenir
els mateixos drets que els espanyols en llengua, cultura i nació, faig una crítica als
privilegis de la monarquia, a la Constitució que diuen democràtica però no ens
reconeix els mateixos drets de ciutadania als catalanoparlants que als
espanyols.
El concepte de
democràcia és completament diferent en boca d'Aznar o de Bush que en boca de
Ghandi, Luter King, Camus o Havel, dels que lluiten en
defensa de la igualtat i dels drets humans, lingüístics i socials, els que
defensen una escola pública, una sanitat universal on els immigrants no siguen
exclosos pels
que s'emporten els milions d'euros a Suïssa o a qualsevol altre paradís fiscal.
Els demane que no generalitzen, que respecten les
opinions dels altres, encara que no estiguen d'acord, que aprenguen a debatre.
Ho comentem, serveix per exposar les diferents posicions, parlem de respecte,
de llibertat d'expressió, de tolerància, del significat de les falles, potser
de la manca d'adaptació d'aquest immigrants, dels intents per banda de les
administracions d'excloure'ls i no facilitar la “integració”, de la
conveniència del diàleg entre cultures, religions i formes de pensar diferents,
del respecte a l'ateisme, de la lluita democràtica contra el fanatisme i els nous
fanatismes, de com s'aprofita l'extrema dreta per propagar les seues idees
racistes i d'exclusió dels immigrants com a bocs expiatoris.
Ara que els de “Nuevas
Generaciones” del PP de Castelló intenten emporeguir el professorat del
País Valencià instant perquè denuncien els professors d'ideologia d'esquerres
que “adoctrinen”, els d'extrema dreta que fan racisme, masclisme,
antidemocràcia, militarisme i anticatalanisme, tenen butlla.
Com ens explicava la companya Lliris Picó Carbonell,
el 28 de març, de les seues companyes hispàniques de filologia d'Alacant que
s'apoderen del tot d'Alacant i parlen de “nuestra lengua” referint-se a l'espanyol, com si a Alacant només es parlara
l'espanyol i el català ja hagués desaparegut del tot. És revelador, ens mostren què en pensen, quines
són les seues intencions lingüicides, que en un professional del ram, encara té
més delicte perquè podrien aprendre d'aquell catedràtic tan simpàtic de la
Universitat de Madrid que almenys denuncia les doctrines “supremacistes” de
l'espanyol des de Nebrija fins a l'últim diccionari de la RALE o de les
polítiques lingüicides que ens aplica l'estat espanyol des del 1978 endavant,
quan considera “les altres llengües” com residus fòssils. No ens enganyen.
Hem de deixar entrar la realitat a les nostres vides,
encara que no ens agrade del tot. Per observar-la, per analitzar-la i poder-la
canviar. El que vaig notar amb el meu “experiment sociolingüístic” és un nivell molt alt
de desconeixement del valencià a Patraix, de desorientació o desubicació de
gent que passejava el gosset i que vivia allà, i tot plegat de gent que, quant
a llengua i coneixement del barri, semblava acabat d'arribar d'un altre país o
d'un altre planeta.
Conclusions:
·
Amb aquesta actual reorientació de
la relació entre professors i alumnes, un alumne pot dir: que prefereix que li parle en castellà...
·
La història és idèntica a la del primer
cas i l’argumentació
del ponent va en el mateix sentit
·
Aquí es veu la intoxicació provocada
pels fatxes unionistes valencians que inculquen la diferenciació de la llengua
(català, valencià) a la gent corrent. Amb aquest ensinistrament començat ja fa
almenys 80 anys els valencians han après a odiar Catalunya (divideix i
venceràs). D’aquí en surt l’odi dels governants a TV3, als mapes del temps dels
Països Catalans, etc.
·
També es veu com els alumnes de
filologia d’Alacant ja porten aquestes actituds lingüicides incorporades i si
no les tenen les agafen de seguida...
·
Es veu que l’actitud contra el
català hi és i a més està fomentada la divisió lingüística català-valencià
·
Els companys del GOAL potser
reconeixeran els nostres principis en el paràgraf sobre el dret a decidir de Catalunya
o dels països de llengua catalana per a tenir els mateixos drets que els
espanyols en llengua,
cultura i nació...
En un
tercer article de Sal·lus Herrero, continua donant testimoni de fidelitat a la
llengua i al país
Una alumna que em sembla intel·ligent, desvetllada i
feliç, —quan
reivindique el dret dels valencians, baleàrics i catalans del Principat a tenir
els mateixos drets que els espanyols, els francesos o italians—, em
diu que ella està d'acord, però que siga més realista, com anem a tenir els
mateixos drets si només entrar a una classe de línea en valencià, hi ha una
xica que et diu si pots parlar en castellà?I una altra que no vol que li digues
català al valencià?
Aquella xica
d'uns quinze o setze anys em mostra la crua realitat, les nostres febleses, les
pròpies, uns forats enormes com els de la capa d'ozó, li dic que té molta raó,
que la nostra posició d'exigència de reconeixement de ciutadania política i
cívica a tots els àmbits és molt dèbil, com ella assenyala. No
obstant, som uns 11 milions d'habitants als països catalanoparlants (si contem
els que parlem la nostra llengua i les persones que nomes l'entenen) i no tenim
reconegut el dret a parlar a Madrid o Brussel·les, quan Malta amb dos-cents mil
habitants la té reconeguda perquè té estat propi.
Em diu que dir que som 11 milions potser és massa
exagerat. Si contem bé potser som menys. Li dic si està d'acord que posem a la
pissarra que som entre vuit i onze milions d'habitants catalanoparlants. I
arribem a aquest acord de consens.
No obstant,
suggerisc que el reconeixement de drets de ciutadania per banda d'un estat no
ha d'estar subjecte a la quantitat, és una qüestió de qualitat democràtica. Per
respecte als drets dels altres, per respecte a les minories, sobretot per
respecte a la nostra llengua en risc d'extinció per banda d'un estat que actua
com un enemic fatal del nostre país, en qüestions fiscals, lingüístiques,
culturals, socials, etc.
Per això Catalunya vol independitzar-se perquè des de
l'estat espanyol es neguen a reconèixer-nos, a incloure'ns. Per això han
censurat TV3 al País Valencià, per això fan servir les línies de valencià com
si foren un gueto per a arraconar-nos i minoritzar-nos. Per això,
des de l'estat exigeixen que es prioritze l'espanyol als països de parla
catalana, però no es prioritza el català als països de parla castellana. Per
això, jo sempre havia estat ‘en contra' de les línies en valencià i havia
parlat en català tant en les línies en valencià com fora de les línies.
Al meu país, a les nostres escoles, instituts i
universitats, sempre en la nostra llengua. Com deia Castelao a Galícia: sempre en gallec.
L'exercici de la democràcia es fa exercitant els
nostres drets cívics plenament, sense demanar permís ni als espanyols, ni als
francesos ni als anglosaxons o alemanys per fer com ells fan, expressar-se en la
seua llengua i cultura, sense demanar permís mai.
Per què hem de demanar permís per parlar en la nostra
llengua al nostre país? I quan estem a Madrid, mentre formem part de l'estat
espanyol, perquè haver de dissimular que som valencians, catalans o balears?
Perquè reprimir les nostres ànsies de llibertat i de dret?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada