diumenge, 7 d’abril del 2013

07/04/13. Joan ventura i La Primavera Catalana

Benvolguts,

Copio el correu d’abans d’ahir del bon amic Sergi de títol La primavera catalana:

·       Bon dia, Avui res més que desitjar-vos un bon cap de setmana i que aneu a la 1a Fira de productes independentistes i molt més, l'Estelania a Arenys de Munt, allà on va "començar tot". I mentrestant l'ANC va calentant motors per a la primavera (i estiu) catalanes! Aneu reservant a l'agenda!

Seguint les seves sàvies indicacions, el dissabte al matí hem anat a Arenys de Munt, allà on va començar tot que diu ell, i hem gaudit amb la quantitat de productes independentistes exposats, així com amb els parlaments d’Isona Passola i les cançons del Poble que Canta. Seguint també la segona recomanació em sembla oportú comentar l’article del mateix nom, precisament La Primavera catalana, de l’amic Joan Ventura. Aquest escrit me’l va enviar fa un temps dient que el podia publicar quan volgués i ara aprofito la ocasió. També me n’havia enviat un de títol Ja no cal esperar més que el vaig publicar el 13 de març, al voltant del mateix tema.
L’article toca molt de peus a terra i de tant en tant hi introdueix l’ètica i l’estètica per fer-ho encara més entenedor. Proposa: Que l’estètica no ens faci perdre l’oremus, ja que ha arribat l’hora de prendre la iniciativa, que em recorda molt la proposta d’en Jordi Carbonell: Que la prudència no ens faci traïdors!
Té idees singulars, com la de la macro enquesta!
Finalment proposa un full de ruta (ell no vol dir-ne full de ruta), unes pautes, per arribar ràpidament, molt ràpidament a un “final feliç”!
És un article llarg i dens però paga la pena llegir-lo sencer, no en diagonal...
Una altra versió d’aquest document-concepte l’ha publicat Tribuna.cat aquesta setmana, amb el mateix títol:

LA PRIMAVERA CATALANA

Joan Ventura

Introducció 

Els catalans estem acariciant la independència amb la punta dels dits i seria una veritable tragèdia que tot acabés en un malson per manca de decisió. Ens hem passat els darrers 300 anys només defensant-nos, rebutjant totes les escomeses procedents de l’altiplà. L’assetjament dels propers mesos hom preveu que sigui asfixiant. Ha arribat, doncs, l’hora de prendre la iniciativa a través d’un decisió valenta. 

Després de la consulta electoral del 25-N-12 sembla que el procés independentista vagi de dret a empantanegar-se degut a la histèria col·lectiva que parla alegrement d’un referèndum d’autodeterminació —no hi ha res a referendar; en tots cas caldria anomenar-ho consulta—, que pot portar més problemes que solucions, sense avaluar-ne degudament les conseqüències negatives. Després d’una consulta electoral plebiscitària, cal de veritat perdre temps amb una altre consulta, que el més probable és que mantingui la mateixa proporció de dos terços d’independentistes i un terç d’unionistes?  

Davant del “problema tècnic” (constitucional) que sembla que representa la convocatòria d’aquesta mena de consulta, cal anar de cara al gra i deixar de banda el que digui una constitució espanyola que fou redactada sota tota mena d’amenaces franquistes, militars incloses.  

Em venen a la memòria les paraules d’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa”. I també penso en molts amics octogenaris que amb un fil d’amargor i un boci d’angúnia reflectida al rostre més d’una vegada m’han dit: “No voldria marxar d’aquest món sense viure el dia de la independència de Catalunya”. És ben clar, doncs, que per respecte a tots els patriotes d’edat avançada (un mot pel doctor Moisès Broggi, que ja no la veurà), tenim pressa, molta pressa per alliberar d’una vegada per sempre Catalunya de les urpes del país veí que tan malament ens està tractat des de fa tres-cents anys.

Em fa l’efecte que estem confonen l’ètica amb l’estètica. Aquest tan ansiejat referèndum és una qüestió ètica o estètica? Seria una manca d’ètica si, amb els resultats de la darrera consulta electoral a la mà, el Parlament de Catalunya proclamés la independència de manera unilateral? Que és el que finalment caldrà fer. Penso que seria simplement una decisió valenta i assenyada. Però no, davant d’un acte de valentia, els catalans sempre ens hem de recolzar en un darrer argument d’allò més pusil·lànime: justificar el que fem perquè ens han obligat a fer-ho. És del tot deplorable que sempre estiguem tan pendents de l’estètica. Actuar en contra de és èticament reprovable; tanmateix, actuar a favor de és èticament elogiable. Que l’estètica no ens faci perdre l’oremus, ja que ha arribat l’hora de prendre la iniciativa. 

És clar, es parla que Europa ho agrairia. La Unió Europea ja ha dit que no vol saber res de l’afer de la independència de Catalunya fins que l’estat espanyol i Catalunya s’hagin posat d’acord, la qual cosa és del tot impossible. O sigui que Europa està a l’espera dels esdeveniments. I tan si el conflicte acaba amb bona harmonia o amb un cop de porta i Catalunya tirant pel dret, aquesta no serà deixada de banda. I, no ho dubtem ni per un moment, té més interès Europa a retenir Catalunya en el seu si que el que Catalunya hauria de tenir per continuar-hi. És qüestió de fer-nos valer.   

Toquem de peus a terra: quan es va separar de la desapareguda Iugoslàvia, Eslovènia va rebre tota mena d’amenaces per part de la Unió Europea; no obstant això, al cap d’uns anys va entrar-hi i fins i tot va arribar el moment que va haver d’assumir la presidència de torn. Un altre cas digne d’esmentar és Kossova, independitzada de Sèrbia també de manera unilateral, a la qual la Unió Europea ja ha començar a aplanar-li el camí per a la integració. Amb tot el respecte, entre Kossova i Catalunya hi ha una distància sideral en tots els aspectes. Aleshores per què tanta por de prendre decisions valentes? Una cosa és la prudència i altra es diu manca de decisió. No confonguem l’ètica amb l’estètica!                    

A hores d’ara, el camí cap a la independència s’ha de recórrer el més de pressa possible. Per part de la societat catalana és una fruita ja prou madura. I quan una fruita ha arribat a la seva maduresa, tot seguit es panseix i finalment acaba podrint-se. I això és el que hem de procurar evitar: que el procés independentista acabi, per un intolerable alentiment, pansint-se i podrint-se. 

Perquè qualsevol projecte arribi a terme cal establir un ordre de prioritats. I a hores d’ara, quina és la prioritat de Catalunya?: parlar de política de millores socials o portar a terme el procés independentista? A la futura República de Catalunya es podran aplicar totes les millores socials que calgui; per contra, en una Catalunya dependent de l’estat espanyol, ja sabem que no hi espai per a les millores socials, sinó per a les retallades. Només un exemple: a diverses escoles del país encara es donen classes en barracots prefabricats. Amb una mínima part dels diners corresponents a l’espoliació fiscal que l’estat espanyol practica contra Catalunya es podrien finançar totes les obres per eliminar tots els barracots escolars de casa nostra. És només un exemple de l’ordre que cal seguir. 

I si hom parla de corrupció, tres quarts del mateix: mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol, la política catalana continuarà contaminada per la corrupció que prové de l’altiplà, ja que la política espanyola té instal·lat en el seu sistema una corrupció que té l’origen en el franquisme, no liquidat del tot. Ells, ja s’ho faran; nosaltres hem de posar-hi ordre, en la manera de fer política a casa nostra, el més aviat possible. 

Pel que fa al Govern sorgit de la consulta electoral del passat 25-N-12, configurat a principis de gener, no perdem de vista que es tracta d’un govern provisional, la principal missió del qual és pilotar el procés independentista. Per tant, com més breu sigui aquest Govern, millor.   

El camí de sortida de Catalunya de l’estat espanyol ha de ser el més curt possible. Davant del problema constitucional que sembla que representa la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació, cal que anem de cara al gra i que deixem de banda una constitució obsoleta que de cap manera representa valors democràtics —fou redactada sota tota mena d’amenaces franquistes— i qualsevol altra mena de d’argument dilatori. 

Intervenció de l’Assemblea Nacional Catalana 

Una cosa tan important com és treballar per la independència d’una nació no pot dependre solament dels polítics. Per això, cal que l’ANC, com a portaveu del poble, s’hi involucri al 100% fent pressió constantment sobre els partits polítics suposadament independentistes que no estiguin per la feina o que anteposin interessos de partit o ideològics per davant del projecte independentista. L’ANC no va ser creada per ser un partit polític, però sí per intervenir en política sempre que calgui, i al més alt nivell del nostre país. Els esdeveniments actuals són fruit de la gran manifestació del passat 11 de setembre, que tot i la seva transcendència, és simplement el principi del camí cap a la independència de Catalunya. D’ençà fins ara s’ha fet molta feina, però n’hi ha encara molta per fer. L’ANC no es pot quedar aturada dedicant-se a tasques menors. El poble català té molta fe en l’ANC, que no es pot encantar fent només politiqueig, sinó que ha de participar i empènyer l’alta política del país. L’ANC és la força del poble. 

En aquests moments, en què tot va força accelerat i fins i tot és desitjable que assoleixi una velocitat encara molt més alta, no cal pensar en un full de ruta estricte, ja que al cap de tres dies potser que ja no sigui vàlid. La situació actual és com una guerra de guerrilles: improvisació constant i guanyarà el bàndol més agosarat. Dissenyar un full de ruta només pot servir per donar a l’enemic la informació que necessita per planificar millor la seva estratègia d’atac, que prou bé sabem que té com a objectiu l’extermini de la nació catalana.
 

Pla d’acció 

La primavera vinent l’ANC hauria de tenir un paper destacat empenyent el procés independentista, que s’hauria de desenvolupar en quatre fases, que podrien quedar fixades a la història d’Europa com la Primavera Catalana 

Macro enquesta. Davant la més que probable negativa del govern espanyol pel que fa a autoritzar una consulta d’autodeterminació, que, a banda de ser una pèrdua de temps, probablement només serveixi per empantanegar el camí que ha de portar Catalunya cap a la independència, com a succedani es podria organitzar una macro enquesta a finals del mes de març.

  • Es tractaria de fer una macro enquesta sobre el 10% de la població de Catalunya a base de consultar al 10% dels habitants de cadascun dels 947 municipis.
  • Les enquestes que surten publicades en els medis de comunicació es fan normalment sobre unes 1.000 a 2.000 persones. Pot haver-hi enquesta més fiable que fer-la sobre 750.000 persones?
  • Per descomptat, perquè aquesta enquesta fos realitzada amb el màxim rigor caldria consultar amb una agència especialitzada perquè col·laborés amb el seu assessorament tècnic. Ben segur que n’hi pot haver alguna que sigui afí a la causa.
  • L’enquesta correria a càrrec de les assemblees locals de l’ANC i de l’AMI. Els municipis on no hi hagi assemblea local de l’ANC o no estigui adscrit a l’AMI, rebrien ajuda d’un municipi veí. 
  • Aquesta enquesta s’hauria de fer en un cap de semana.
Manifestació. Que el poble català vol participar en el procés de la independència de Catalunya ho demostra la gran participació en la manifestació del passat 11 de setembre i que una part de l’electorat del dia 25 de novembre va ser prudent i no va voler donar un xec en blanc a CiU. Perquè torni a dir la seva, aquesta manifestació es podria organitzar a mitjans del mes d’abril.

  • Com que possiblement el procés cap a la independència serà molt lent, segurament caldrà recórrer a l’expressió del poble mitjançant la convocatòria d’una manifestació set mesos després de la  de l’11-S-12.
  • Arreu la gent està molt il·lusionada perquè veu la independència a l’abast. Per tant, si veu qualsevol signe de feblesa en la gestió del govern de la Generalitat, amb molt de gust col·laborarà per dir la seva i ajudar a reconduir el procés independentista.
  • En el recent debat al Parlament, amb motiu de la declaració de sobirania, Artur Mas va contestar a la representant del PP que el que ell feia era seguir “el mandat del poble”. Doncs bé, després del “Catalunya, nou estat d’Europa”, el nou mandat que ha de rebre el president de la Generalitat ha de ser “No perdem més temps. Proclamació unilateral d’independència”.
  • Aquesta manifestació hauria de ser organitzada conjuntament entre l’ANC i l’AMI.
Signatura d’un manifest. Per tal de tenir-los lligats, l’ANC hauria de proposar la signatura d’un manifest d’adhesió si es presentés al Parlament una moció per proclamar la independència de Catalunya. Aquesta signatura es podria proposar a principis del mes de maig.

  • Després de la manifestació, l’ANC lliuraria un manifest, perquè el signessin, a tots els diputats del Parlament de Catalunya, sense cap mena d’excepció, unionistes inclosos.
  • La signatura d’aquest manifest comportaria el compromís de votar favorablement una moció independentista que seria presentada a principis del mes de juny. La llista de signants seria exposada públicament a través del medis de comunicació.
  • Del resultat de la votació per la sobirania, hom pot aventurar un mínim de 90 vots favorables (CiU, 50; ERC, 21; ICV, 11; CUP, 3; PSC, mínim 5). Algun del 13 diputats d’Unió seria capaç de votar que no? 
Proclamació de la independència. Seria convenient que es produís durant el mes de juny, com a molt tard.

  • L’endemà mateix de la manifestació, l’ANC hauria de concertar una entrevista amb el president de la Generalitat per demanar-li que en el termini màxim de dos mesos (a mitjan mes de juny) presentés una moció al Parlament per debatre una votació a favor de la independència de Catalunya.
  • En el cas que el govern de la Generalitat es negués a presentar la moció independentista, l’ANC demanaria que ho fes un dels partits favorables a la independència.
  • Seria convenient que la proclamació de la independència es produís abans del dia 1 de juliol: abans que comenci a córrer el segon trimestre per l’impost de societats.


Colofó

Que Catalunya assoleixi la independència és urgent. A partir d’ara, cada dia que passi ens empobrirem més i el govern espanyol intentarà desmoralitzar-nos amb tota mena de tripijocs: des de lleis redactades sota els efectes de la paranoia fins a l’escanyament econòmic, passant per tota mena de jugades d’allò més brutes.

Pel que fa a la guerra bruta, segons el setmanari Tiempo, el govern espanyol ja ha començat a mobilitzar el CNI. Com exemple, sempre segons aquesta publicació, l’equip que a Catalunya s’ocupa de controlar l’islamisme, ha rebut ordres de passar a ocupar-se del l’independentisme, que deu ser el pitjor problema que actualment veu a casa nostra.

O Catalunya assoleix la independència per la via ràpida o, a més de la devastació del país, els catalans acabarem tocats de l’ala.

Tal com estan les coses actualment, mig any encara el podrem resistir; com més temps passi, més es complicarà tot.

A nivell popular, el procés independentista està prou madur per evitar retards que no faran res més que complicar-lo.

Fins i tot entre els empresaris més escèptics, però conformista davant l’allau que temen que ja no tingui aturador, circula el convenciment que “si s’ha de fer, que es faci com més aviat millor”.

Pel que fa a la Unió Europea, ja fa dies que té assumit que si Catalunya trenca amb l’estat espanyol haurà de cercar un pretext per no deixar-la fora d’Europa. Si més no, que hi estigui el menys temps possible. I aquest és un afer que haurà de resoldre tan si Catalunya procedeix d’una manera com d’una altra, sempre que ho faci dintre de l’ordre social i la més escrupolosa democràcia. No tinguem por: té més necessitat Europa de Catalunya que Catalunya d’Europa.

Quan li convé, la Comissió Europea improvisa. L’any 1990 no hi havia cap normativa que preveiés que un estat membre es pogués annexionar un altre estat que no formava part de la Unió Europea. Tanmateix, no hi va haver cap inconvenient perquè la l’Alemanya de l’Oest (República Federal Alemanya) s’annexionés l’Alemanya de l’Est (República Democràtica Alemanya).   
 
Com que el poble català vol deixar de viure en la incertesa, no cal esperar l’assoliment de la independència fins l’any 2014. Si pot ser el 2013, millor.

 

Joan Ventura

11 desembre 2012

 

Espero que us hagi agradat i us hagi sigut profitós com m’ho ha sigut a mi!

 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada