diumenge, 28 d’abril del 2013

28/04/13. Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya esdevenia així un nou territori lliure i sobirà

Benvolguts,

Fa pocs anys un (o una) pocasolta del PP, però podria haver sigut del PSOE o del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), va dir públicament que Catalunya havia passat a tenir entitat a partir de la Consti i l’Estatut del 1979. Abans no havia existit...

Ara hi tornen. Ara ja no parlen de què Catalunya no ha sigut mai un estat, de què Catalunya no ha sigut mai una nació, només parlen de què no ha sigut mai un país. El pas següent és esborrar el país, nació o estat del mapa i “Roma locuta, causa finita”!

Vegeu el Jimenez Losantos i el Cesar Vidal (encara no se’ls ha declarat persones non grates?). Ells continuen com sempre, dient mentides i sense aportar cap base històrica. Vegeu per exemple:


En dos apunts del novembre de l’any passat vaig explicar com el rei d’Aragó Ramir el Monjo va regalar el Regne d’Aragó, a l’ensems amb la seva filla d’un any Doña Petronila (?), Peronel·la a Catalunya,  a Ramon Berenguer IV. Ho explico i us demano que us ho rellegiu per contrarestar les mentides dels Losantos-Vidal...

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2012/11/benvolguts-en-lapunt-anterior-sobre-el.html

Avui copio aquest apunt de l’indirecte.cat, Bloc de Jaume Pros, sobre el mateix tema:

26.4.2013

«Cataluña no ha sido nunca un país»


He rebut un missatge a través de les xarxes socials, breu però contundent: «Cataluña no ha sido nunca un país (ni lo será)». No és la primera vegada que em diuen això i segurament no serà l'última. Qui ho afirma intenta demostrar que la sobirania d'un poble només és possible si recau sobre una sobirania anterior. 

Sense entrar a valorar la confusió semàntica habitual que moltes persones pateixen a l'hora de distingir «país», «nació»o «Estat», sí que podem dir que en el cas de Catalunya l'afirmació, com el mateix argument, és totalment faŀlaç. Tant, que, per desgràcia nostra, podem assegurar que Catalunya ha sigut un país... massa vegades!

Si el 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana, el 1931 ho va fer Francesc Macià. I encara el 1934, Lluís Companys. I això sense comptar que el 1810 Napoleó desvincula Catalunya d'Espanya i la dota d'una certa sobirania. Proclamacions d'independència tan nombroses com efímeres en el temps. 

Malgrat això, hi ha un moment històric que ens marca nacionalment i que cal conèixer. Ja ho he explicat en uns altres àmbits i ho faig ara, breument, per si us pot fer servei quan hàgiu de respondre a algú que us nega l'existència en el passat d'una Catalunya no española. 

L'emperador franc Carlemany n'estava tip, de l'amenaça musulmana. Així que a final del segle IX crea una amplíssima franja de seguretat militaritzada al sud de l'imperi. És allò que en diuen «Marca Hispànica» (malgrat que ni Carlemany ni cap del seus successors mai no li'n van dir així). Aquest espai equivaldria a la Catalunya Vella (l'Alt Camp quedava en terra de ningú). 

Carlemany divideix el territori en comtats per a una millor organització politicomilitar. Els comtes passaven comptes amb Carlemany i, més tard, amb els seus successors. Però amb Guifré els comtats passen a ser hereditaris (de pares a fills) i, ben aviat, els comtes se senten tan arrelats a la terra com aliens al regne franc. 

Ja al segle X, amb una Barcelona que aglutina tots els comtats, Borrell II s'ensuma que Al-Mansur, amb qui tenia una gran relació comercial i militar, no és tan amic com li havia semblat. Efectivament, el 985 el musulmà entra a Barcelona i la saqueja. Borrell demana auxili al rei franc Lotari, a canvi de renovar-li immediatament el vassallatge. El nostre comte encara ara espera resposta. 

Dos anys més tard, els francs tenen un altre rei: Hug Capet. Amb una Catalunya que encara no s'ha refet de les incursions sarraïnes, al nou monarca (que innocent!), se li acudeix de demanar al comte català aquella renovació de vassallatge que restava pendent:

 «Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres enviats a nós i als nostres predecessors, us presentareu a nosaltres amb poca gent per confirmar-nos la fidelitat promesa.»

 Borrell no va perdre ni un minut a respondre. Com diríem ara: en va passar olímpicament, i amb aquest gest es desvinculava definitivament de l'imperi franc. Curiosament, els francs mai no van reclamar res, tot entenent, aquell maig del 988, que els catalans tenien tot el dret a ser el que volguessin ser.

 Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya esdevenia així un nou territori lliure i sobirà. 
 

Joan A. Forès
Reflexions

1 comentari:

  1. Es que Cataluña nunca ha sido un país. La realidad está ahí y es tozuda.

    ResponElimina