Fa pocs anys un (o una) pocasolta del PP, però
podria haver sigut del PSOE o del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), va
dir públicament que Catalunya havia passat a tenir entitat a partir de la
Consti i l’Estatut del 1979. Abans no havia existit...
Ara hi tornen. Ara ja no parlen de què
Catalunya no ha sigut mai un estat, de què Catalunya no ha sigut mai una nació,
només parlen de què no ha sigut mai un país. El pas següent és esborrar el país, nació o
estat del mapa i “Roma locuta, causa finita”!
Vegeu el Jimenez Losantos i el Cesar Vidal
(encara no se’ls ha declarat persones non grates?). Ells continuen com sempre,
dient mentides i sense aportar cap base històrica. Vegeu per exemple:
En dos apunts del novembre de l’any passat
vaig explicar com el rei d’Aragó Ramir el Monjo va regalar el Regne d’Aragó, a l’ensems
amb la seva filla d’un any Doña Petronila (?), Peronel·la a Catalunya, a Ramon Berenguer IV. Ho explico i us demano
que us ho rellegiu per contrarestar les mentides dels Losantos-Vidal...
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2012/11/benvolguts-en-lapunt-anterior-sobre-el.html
Avui copio aquest apunt de l’indirecte.cat,
Bloc de Jaume Pros, sobre el mateix tema:
26.4.2013
«Cataluña no ha sido nunca un país»
He rebut un missatge a través de les xarxes socials, breu però
contundent: «Cataluña
no ha sido nunca un país (ni lo será)». No és la primera vegada que
em diuen això i segurament no serà l'última. Qui ho afirma intenta demostrar
que la sobirania d'un poble només és possible si recau sobre una sobirania
anterior.
Sense
entrar a valorar la confusió semàntica habitual que moltes persones pateixen a
l'hora de distingir «país», «nació»o «Estat», sí que podem dir que en el cas de
Catalunya l'afirmació, com el mateix argument, és totalment faŀlaç. Tant, que, per
desgràcia nostra, podem assegurar que Catalunya ha sigut un país... massa
vegades!
Si el
1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana, el 1931 ho va fer Francesc
Macià. I encara el 1934, Lluís Companys. I això sense comptar que el 1810
Napoleó desvincula Catalunya d'Espanya i la dota d'una certa sobirania.
Proclamacions d'independència tan nombroses com efímeres en el temps.
Malgrat
això, hi ha un
moment històric que ens marca nacionalment i que cal conèixer. Ja ho
he explicat en uns altres àmbits i ho faig ara, breument, per si us pot fer
servei quan hàgiu de respondre a algú que us nega l'existència en el passat
d'una Catalunya no española.
L'emperador
franc Carlemany n'estava tip, de l'amenaça musulmana. Així que a final del
segle IX crea una amplíssima franja de seguretat militaritzada al sud de
l'imperi. És allò que en diuen «Marca Hispànica» (malgrat que ni Carlemany ni cap
del seus successors mai no li'n van dir així). Aquest espai equivaldria a la
Catalunya Vella (l'Alt Camp quedava en terra de ningú).
Carlemany
divideix el territori en comtats per a una millor organització politicomilitar.
Els comtes passaven comptes amb Carlemany i, més tard, amb els seus successors.
Però amb Guifré els
comtats passen a ser hereditaris (de pares a fills) i, ben aviat, els comtes se
senten tan arrelats a la terra com aliens al regne franc.
Ja al
segle X, amb una Barcelona que aglutina tots els comtats, Borrell II s'ensuma
que Al-Mansur, amb qui tenia una gran relació comercial i militar, no és tan
amic com li havia semblat. Efectivament, el 985 el musulmà entra a Barcelona i la
saqueja. Borrell demana auxili al rei franc Lotari, a canvi de renovar-li
immediatament el vassallatge. El nostre comte encara ara espera resposta.
Dos anys
més tard, els francs tenen un altre rei: Hug Capet. Amb una Catalunya que
encara no s'ha refet de les incursions sarraïnes, al nou monarca (que
innocent!), se li acudeix de demanar al comte català aquella renovació de vassallatge
que restava pendent:
«Si
voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres enviats a
nós i als nostres predecessors, us presentareu a nosaltres amb poca gent per
confirmar-nos la fidelitat promesa.»
Borrell
no va perdre ni un minut a respondre. Com diríem ara: en va passar
olímpicament, i
amb aquest gest es desvinculava definitivament de l'imperi franc. Curiosament,
els francs mai no van reclamar res, tot entenent, aquell maig del 988, que els
catalans tenien tot el dret a ser el que volguessin ser.
Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya
esdevenia així un nou territori lliure i sobirà.
Joan
A. Forès
Reflexions
Es que Cataluña nunca ha sido un país. La realidad está ahí y es tozuda.
ResponElimina