M’ha semblat interessant la recopilació d’andròmines
que en Carles Ribera ens enumera en el seu article de l’Avui: Quaranta anys d'una trucada.
Tanmateix, pot ser que a vosaltres us faci més
efecte que no a mi pel que ara us resumeixo:
Al començament dels anys 70 jo era un enginyer
electrònic de 30 anys i escaig, responsable del Departament de Recerca i Desenvolupament
d’una gran empresa que fabricava artefactes electromecànics, reguladors de trànsit,
semàfors, automatismes industrials, etc. També era professor de l’Escola d’Enginyers
industrials en la Càtedra d’Automàtica. Amb 10 anys d’experiència en la
indústria i la docència, m’havia orientat cap al disseny de sistemes basats en
transistors i circuits integrats lògics per a la creació d’automatismes
industrials, tant a l’Escola d’Enginyers com a l’empresa on treballava.
L’estat de la tecnologia en aquell moment feia
que dissenyar un sistema electromecànic de control d’entrades de personal, o un
ordinador o una balança o un taxímetre fossin coses completament diferents.
Compartien components electromecànics com sensors de pes o de velocitat, transistors,
circuits integrats, displays, relés o contactors però eren màquines
completament diferents.
I llavors va canviar el paradigma: es varen inventar els
microprocessadors. Els microprocessadors eren diminuts
ordinadors que cabien en un xip, i que eren programables com els grans
ordinadors. Per tant malgrat que els components, transistors, relés, motorets, eren
els mateixos que fins en aquell moment, la forma de fer-los actuar era
completament diferent. Fins en aquell moment es tractava d’interconnectar els
components entre ells per tal de realitzar l’artilugi que es volia crear. A
partir de la invenció dels microprocessadors només es tractava de programar la
funció a realitzar: una bàscula, un controlador industrial, un taxímetre. Cada
nou aparell era un conjunt de components electromecànics més un
microprocessador, de tal manera que es podia fer que un controlador industrial
fes de taxímetre o que un taxímetre fes de balança electrònica, només era qüestió
de programa...
Jo em vaig enfilar en aquell tren en marxa,
vaig crear una empresa d’importació, assessorament i venda de microprocessadors,
i durant 20 anys vaig anar important cada nou element i cada nova tecnologia
que apareixia. I gaudint com una criatura.
Era previsible ja en aquell moment que la
tècnica evolucionés ràpidament i l’enginy dels científics també, per trobar
noves aplicacions als microprocessadors. I d’aquí han vingut els ordinadors
portàtils, els telèfons mòbils, els microreproductors de música, els GPSs, les
tablets o els ipads, els pianos digitals, els taulers d’escacs, etc.
El darrer artefacte que vaig veure i que em va
sorprendre agradablement va ser un tablier de cotxe, que era una pantalla de la
mida d’un ipad amb la forma adequada i que mostrava els indicadors de velocitat,
els contarevolucions, els senyals d’intermitència convencionals, però que no
eren elements electromecànics sinó només una pantalla tàctil. Per tant també
apareixia el GPS quan calia, o altres tipus d’informació. Tot en una sola peça,
amb programes d’aplicació (ara se’n diuen apps), per a cada funció.
O sigui que al llarg d’aquest temps, jo he
tingut més elements de judici i per tant menys possibilitats d’estranyar-me a
cada nou invent que s’hagi fet...
I ara
llegiu l’interessant article d’en Carles Ribera:
Quaranta anys d'una trucada
08/04/13
- Carles Ribera
“Qui ens havia de dir el 1973 que podríem dur a la butxaca totes les andròmines
que hi portem avui”
Un bloc de notes; un llapis; un horari de trens; un de
busos; un planell del metro; un mapa de la ciutat; una guia de restaurants; la
llibreta d'estalvis. Una ràdio; un reproductor de música; una botiga de discos;
una llibreria; una biblioteca; els rebuts de la llum i l'aigua. I del gas. Una
càmera de fotos; un magnetòfon; una agenda; un bolígraf; un televisor; un
calendari. Un mirall. Un diccionari català-anglès; una enciclopèdia. Un
rellotge despertador; un cronòmetre; una llanterna; un piano de dues octaves;
un diari; un quiosc sencer; revistes estrangeres; un video-chat; un termòmetre; la predicció del temps; una visita
guiada pel Louvre; unes instruccions per nuar-se bé la corbata. Un joc
d'escacs; la llista del supermercat; la comptabilitat de l'empresa; els comptes
familiars; un conte infantil; una baralla de cartes; l'àlbum de fotos del
vostre casament; l'àlbum de fotos dels casaments de totes les vostres amistats;
totes les amistats disponibles per rebre els vostres missatges, individualment
o en colla. Podria continuar, però se m'acabaria l'espai. Si fa quaranta anys
algú ens hagués dit (bé, als que ja hi érem) que avui totes aquestes andròmines
les podríem dur entaforades a la butxaca dels pantalons hauríem pres aquest
algú per boig. Probablement no s'ho hauria cregut ni Martin Cooper, el senyor
que ara fa quaranta anys va protagonitzar la primera trucada amb un telèfon
mòbil. Quatre dècades després, aquests ginys només falta que ens escalfin el
dinar, o portin una pinta incorporada. Al ritme que va la tecnologia, no
descarto que ens ho puguem descarregar en còmodes aplicacions abans que siguem
tots calbs.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada