dijous, 11 d’abril del 2013

11/04/13. Quaranta anys d'una trucada

Benvolguts,

M’ha semblat interessant la recopilació d’andròmines que en Carles Ribera ens enumera en el seu article de l’Avui: Quaranta anys d'una trucada.

Tanmateix, pot ser que a vosaltres us faci més efecte que no a mi pel que ara us resumeixo:

Al començament dels anys 70 jo era un enginyer electrònic de 30 anys i escaig, responsable del Departament de Recerca i Desenvolupament d’una gran empresa que fabricava artefactes electromecànics, reguladors de trànsit, semàfors, automatismes industrials, etc. També era professor de l’Escola d’Enginyers industrials en la Càtedra d’Automàtica. Amb 10 anys d’experiència en la indústria i la docència, m’havia orientat cap al disseny de sistemes basats en transistors i circuits integrats lògics per a la creació d’automatismes industrials, tant a l’Escola d’Enginyers com a l’empresa on treballava.

L’estat de la tecnologia en aquell moment feia que dissenyar un sistema electromecànic de control d’entrades de personal, o un ordinador o una balança o un taxímetre fossin coses completament diferents. Compartien components electromecànics com sensors de pes o de velocitat, transistors, circuits integrats, displays, relés o contactors però eren màquines completament diferents.

I llavors va canviar el paradigma: es varen inventar els microprocessadors. Els microprocessadors eren diminuts ordinadors que cabien en un xip, i que eren programables com els grans ordinadors. Per tant malgrat que els components, transistors, relés, motorets, eren els mateixos que fins en aquell moment, la forma de fer-los actuar era completament diferent. Fins en aquell moment es tractava d’interconnectar els components entre ells per tal de realitzar l’artilugi que es volia crear. A partir de la invenció dels microprocessadors només es tractava de programar la funció a realitzar: una bàscula, un controlador industrial, un taxímetre. Cada nou aparell era un conjunt de components electromecànics més un microprocessador, de tal manera que es podia fer que un controlador industrial fes de taxímetre o que un taxímetre fes de balança electrònica, només era qüestió de programa...

Jo em vaig enfilar en aquell tren en marxa, vaig crear una empresa d’importació, assessorament i venda de microprocessadors, i durant 20 anys vaig anar important cada nou element i cada nova tecnologia que apareixia. I gaudint com una criatura.

Era previsible ja en aquell moment que la tècnica evolucionés ràpidament i l’enginy dels científics també, per trobar noves aplicacions als microprocessadors. I d’aquí han vingut els ordinadors portàtils, els telèfons mòbils, els microreproductors de música, els GPSs, les tablets o els ipads, els pianos digitals, els taulers d’escacs, etc.

El darrer artefacte que vaig veure i que em va sorprendre agradablement va ser un tablier de cotxe, que era una pantalla de la mida d’un ipad amb la forma adequada i que mostrava els indicadors de velocitat, els contarevolucions, els senyals d’intermitència convencionals, però que no eren elements electromecànics sinó només una pantalla tàctil. Per tant també apareixia el GPS quan calia, o altres tipus d’informació. Tot en una sola peça, amb programes d’aplicació (ara se’n diuen apps), per a cada funció.

O sigui que al llarg d’aquest temps, jo he tingut més elements de judici i per tant menys possibilitats d’estranyar-me a cada nou invent que s’hagi fet...

 

I ara llegiu l’interessant article d’en Carles Ribera:

Quaranta anys d'una trucada


08/04/13 - Carles Ribera email protegit

“Qui ens havia de dir el 1973 que podríem dur a la butxaca totes les andròmines que hi portem avui”

Un bloc de notes; un llapis; un horari de trens; un de busos; un planell del metro; un mapa de la ciutat; una guia de restaurants; la llibreta d'estalvis. Una ràdio; un reproductor de música; una botiga de discos; una llibreria; una biblioteca; els rebuts de la llum i l'aigua. I del gas. Una càmera de fotos; un magnetòfon; una agenda; un bolígraf; un televisor; un calendari. Un mirall. Un diccionari català-anglès; una enciclopèdia. Un rellotge despertador; un cronòmetre; una llanterna; un piano de dues octaves; un diari; un quiosc sencer; revistes estrangeres; un video-chat; un termòmetre; la predicció del temps; una visita guiada pel Louvre; unes instruccions per nuar-se bé la corbata. Un joc d'escacs; la llista del supermercat; la comptabilitat de l'empresa; els comptes familiars; un conte infantil; una baralla de cartes; l'àlbum de fotos del vostre casament; l'àlbum de fotos dels casaments de totes les vostres amistats; totes les amistats disponibles per rebre els vostres missatges, individualment o en colla. Podria continuar, però se m'acabaria l'espai. Si fa quaranta anys algú ens hagués dit (bé, als que ja hi érem) que avui totes aquestes andròmines les podríem dur entaforades a la butxaca dels pantalons hauríem pres aquest algú per boig. Probablement no s'ho hauria cregut ni Martin Cooper, el senyor que ara fa quaranta anys va protagonitzar la primera trucada amb un telèfon mòbil. Quatre dècades després, aquests ginys només falta que ens escalfin el dinar, o portin una pinta incorporada. Al ritme que va la tecnologia, no descarto que ens ho puguem descarregar en còmodes aplicacions abans que siguem tots calbs.

 
 
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada