Avui considero important l’article d’Ivan Vila
a l’Avui, explicant punt per punt, minuciosament, el camí seguit per la Llei d’Immersió Lingüística
al Principat. És un bon recordatori, atès que la lluita continua a la Franja, al País Valencià i darrerament, amb virulencia, a les Illes Balears.
Germana gran de totes les normes
La llei de normalització
lingüística es va aprovar amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció
després de dos anys i mig de tramitació
Va fixar els fonaments de la
immersió en definir per primer cop el català com la
llengua pròpia de l'ensenyament
El TC en va anul·lar dos articles
a instàncies de l'executiu de Felipe González
06/04/13 02:00 -
barcelona - Ivan Vila
La
nena Anna Solà, que encarnava la Norma , caracteritzada com la icona de la
normalització lingüística en un acte el 1983, a l'esquerra. Al centre, protesta
a favor del català als comerços, el 1983. A la dreta, una televisió emetent la
programació de TV3 el dia de la inauguració, l'Onze de Setembre de 1983, i el
llavors líder del PP català, Aleix Vidal-Quadras, presentant un recurs contra
la llei de Política Lingüística, l'any 1998
Si la llei del 1983 va tenir el contrapunt del ‘Manifest
dels 2.300', la del 1989 va tenir el del Foro Babel
El PSC va plantejar la xarxa única escolar contra
l'aposta de doble xarxa
de CiU, ERC i CC-UCD
de CiU, ERC i CC-UCD
Tal dia com avui, fa 30 anys, el Parlament aprovava per
unanimitat la llei de normalització lingüística, que, com passa sempre amb les
normes més importants, culminava alhora un llarg procés i esdevenia punt de
partida. El
trajecte ja recorregut arrencava del restabliment, el 1977, de la Generalitat
provisional; del decret estatal que establia l'ensenyament
obligatori del català, i de l'aprovació de l'Estatut del 1979, el primer –a banda de
l'estatut de règim interior del 1933, no ratificat per les Corts Espanyoles–
que definia el català com “la llengua pròpia” de Catalunya. S'obria
així la porta al disseny del procés per recuperar l'ús del català, per treure'l
del forat en què havia quedat relegat, sobretot –però no només, perquè hi ha
raons històriques que vénen de molt més enrere– per quatre dècades de
dictadura. Però, després de l'aprovació de l'Estatut de Sau, van haver de
passar tres anys i mig més abans que s'enllestís l'eina que havia de
possibilitar aquesta operació, símbol del catalanisme i eix vertebrador del
pujolisme, i, per extensió, de la política de tots els governs de la
Generalitat, també després de Pujol.
La consciència de la importància que tindria la llei és
precisament el que va comportar que passés per una llarguíssima elaboració. La
norma la va definir una ponència conjunta de tots els grups del Parlament, els
treballs de la qual van començar l'octubre del 1980 i es van perllongar durant
26 mesos. Abans, però, la secretària de Política Lingüística, Aina Moll, ja
havia presentat un esborrany, que només va satisfer CiU, i el PSC, un
d'alternatiu. En el marc de la ponència es canviaria des del nom de la llei,
inicialment batejada com a “llei de normalització del català”, fins al model
lingüístic en l'ensenyament. Va ser el PSC el que va plantejar l'anomenada xarxa única
escolar que es va acabar implantant i que es contraposa a la doble xarxa
diferenciada en funció de l'idioma, aplicada al País Valencià i al País Basc,
que era la que d'entrada defensaven tant el partit del govern com ERC i els
centristes de CC-UCD.
La feina va cristal·litzar en un redactat aprovat el 6
d'abril del 1983 amb el vot favorable de 105 dels 106 diputats presents en el
plenari i l'abstenció del centrista Joan Besa. Un consens que suposava la
quadratura del cercle després d'una lentíssima cocció durant la qual el govern
ja havia anat impulsant mesures de foment del català: del decret que
autoritzava les escoles a usar una única llengua vehicular a la famosa campanya
El català, cosa de tots, que
el 1982 va fer de la Norma, la nena somrient de la granota blava dibuixada per
Lluís Juste de Nin, una icona de la recuperació de la llengua i,
metonímicament, dels drets nacionals de Catalunya.
Els preliminars de la llei, però, també van estar marcats
per la reacció. El gener del 1981, el famós Manifest dels 2.300,
que tenia entre els signants el llavors professor de secundària Federico Jiménez Losantos
i el sociòleg Amando
de Miguel, clamava que el que es volia era marginar el castellà i ja
exigia que els pares poguessin triar la llengua en que s'eduquessin els fills.
El manifest –que alhora va tenir com a resposta la
creació de la Crida–
va ser primera baula d'una cadena de reaccions que s'ha estès durant tres
dècades, perquè ja s'ha dit que, a més de tancar un procés, la llei del català
obria una etapa. Un nou cicle en què no s'ha parat d'aprofundir en els
preceptes que ja dictava aquella norma que va fer de palanca de tot el que ha
arribat després, començant per la posada en marxa de TV3 i Catalunya Ràdio. Després
arribarien la
llei de la funció pública, que fixava l'obligatorietat del personal de la
Generalitat de conèixer el català, i la immersió lingüística. La
norma del 1983 encara no la dictava, però sí que establia el precepte en què es
fonamentaria: que el català era la llengua pròpia de l'ensenyament. Formalment,
però, la consagració del català com a llengua vehicular a primària i secundària
arribaria amb un decret l'any 1992. Sis anys després, el gener del 1998, i
ja complert l'objectiu de la generalització del coneixement del català,
s'aprovava la
llei de política lingüística, que, amb la intenció d'aprofundir en
l'ús social de la llengua, actualitzava la norma del 83.
Ara bé, el temps de consensos que havia constituït la
Transició havia quedat enrere. La nova llei es va aprovar amb una amplíssima
majoria –els 102 vots a favor de CiU, el PSC, IC i el PI–, però no amb consens.
Tant ERC
com el PP,
per motius oposats, hi van votar en contra. Els populars van fer de les multes
lingüístiques, que per primer cop preveia la norma del 1998, un nou cavall de
batalla que s'afegia al de l'ensenyament. I si la llei del 1983 va tenir el
contrapunt del Manifest dels 2.300,
la del 1998 va
tenir el dels dos manifestos del Foro Babel, integrat per intel·lectuals catalans
com ara Albert
Boadella, Juan Marsé, Francesc de Carreras, Victòria Camps, Eduardo Mendoza o
Terenci Moix, que insistien en la necessitat de mantenir el bilingüisme i
acusaven el govern de vulnerar l'esperit de la Constitució i l'Estatut, i
d'aplicar “una política sectària d'ensenyament monolingüe en català”.
Malgrat les àmplies majories polítiques i socials
favorables, l'altre gran front de l'inacabable debat entorn de l'aposta
lingüística ha estat el judicial. La batussa als jutjats s'ha centrat sobretot
en l'àmbit de l'ensenyament, tot i que el tret de sortida va ser el recurs que el govern
de Felipe González va presentar al Tribunal Constitucional contra dos articles
de la llei del 1983 aliens al tema educatiu, i que el TC va acabar anul·lant.
Les batalles judicials entorn d'aquella primera norma i la immersió es van
perllongar fins que el mateix TC, el 1994, i el Suprem, un any després, van
avalar-ne la constitucionalitat. La llei del 1998, però, va ser
l'espoleta de més hostilitats. L'associació Convivència Cívica Catalana i un
petit grup de famílies han estat reclamant els últims anys ensenyament en
castellà. Emparades
en la retallada del TC a l'Estatut del 2006, diverses sentències els han donat
la raó, i s'ha instat el govern a reinstaurar el castellà com a llengua
vehicular juntament amb el català, però sense precisar en quins casos ni graus.
El serial sembla tancat amb la sentència del febrer en què el Suprem
exigeix ampliar l'atenció en castellà als alumnes que ho vulguin, però que
afegeix que això no invalida ni pot afectar el model d'immersió.
Però el còctel de la sentència de l'Estatut més la
majoria absoluta del PP s'ha traduït també en l'ofensiva del ministre José Ignacio Wert vers
el model escolar català. No, el serial, 30 anys després del tret de
sortida, no està encara tancat.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada