Un magnífic article de Xavier Roig. Ell diu
que ara se n’està adonant que tot és un nyap i una punyetera trampa, que no és
els jutges que ho fan malament sinó els legisladors, els pares de la Pàtria (la
seva), i que els parlamentaris catalans a Madrid no han anat a defensar els
interessos de Catalunya sinó que han anat a defensar els seus interessos, sovint
inconfessables. En un altre país i amb unes altres lleis se’ls guillotinaria! Per
què Duran està tan ben vist a Madrid? Perquè és un traïdor! Per què l’Ernest Lluch va
baratar-se el Grup Socialista català al Congreso de los Diputados? Per un plat de
llenties? I els catalans a Madrid han sigut doblement traïdors ja que
s’han preocupat només dels interessos del seu grup, del seu lobby, recordem el
lobby Puente Aereo o el Sector Negocis d’UDC, i a més han fet trampa venent-nos
als catalans que les lleis ens afavorien sempre i si es girava la tempesta en
contra hi havia prou ambigüitats com per resoldre-ho! Evidentment, les lleis
han sigut ambigües des de la primera a l’última i fetes sempre per anar fent
trampes i quan calia treure el Sant Cristo gros i fer que el TSJC faci de mandao i
elsTC, TS, TOP, etc, puguin actuar amb llibertat contra Catalunya que és el seu
objectiu prioritari...
I tal
com es pregunta en Xavier Roig:
Qui n'és el responsable?
XAVIER ROIG
| Actualitzada el 19/04/2013
Fa unes setmanes vaig sentir a la ràdio un jutge
que expressava una preocupació: la qualitat de les lleis espanyoles. L'home
intentava ser cortès, però se l'entenia: determinades lleis no hi ha per on agafar-les.
Venia a dir que el legislador espanyol no elaborava lleis de prou qualitat. Jo
suposo que, com amb tot, de lleis n'hi ha de bones i de dolentes. I no parlo
des del punt de vista ideològic o dels objectius que persegueixen. Parlo de com
estan elaborades tècnicament: la seva claredat, com enllacen amb altres lleis,
com es despleguen, etc. En la meva professió m'he trobat amb lleis i
disposicions que tenien errors. Veient el currículum de la majoria dels nostres
parlamentaris, se'm fa difícil pensar que les nostres lleis estiguin gaire ben
fetes.
Però ara, i pel que fa a les lleis, estem
patint les conseqüències d'un altre tipus de problema: la seva baixa qualitat política. Les
lleis que determinats polítics han elaborat, ¿cobreixen les aspiracions dels
ciutadans i hi donen satisfacció legal? La inseguretat política que s'està destapant en les relacions
entre Catalunya i la resta d'Espanya sembla que confirmi que les lleis que
s'han elaborat aquests darrers trenta anys són mediocres -no han blindat
suficientment els interessos dels catalans-. La recent sentència
sobre els drets d'un alumne que vol ser educat en castellà ha provocat que
tothom acusés els jutges -fet que demostra les habilitats dels polítics per
despistar-. La tendència a culpar immediatament aquest estament està
injustificada. Tothom
que conegui una mica el nostre dret sabrà que el marge d'interpretació que
ofereixen les lleis als jutges és realment estret. Per això, la meva sospita
cau sobre el legislador. Si el jutge interpreta múltiples coses, ¿no deu ser
perquè la llei ho permet, o bé perquè està mal feta?
Jo vaig deixar de creure en la Transició ja fa
molts i molts anys. Gairebé des del principi. Va ser el dia que vaig descobrir
que em convidaven a un brindis al sol: votar en referèndum l'Estatut
d'Autonomia. Demanar votar en referèndum una llei orgànica tot volent-la fer
passar per pseudo-Constitució i que, a sobre, després hagi de passar pel ribot
d'un Tribunal Constitucional constitueix una presa de pèl excessiva. Durant molt temps
ens han inflat la situació, ens han volgut fer creure que això anava de debò.
Hem hagut d'esperar fins ara per descobrir l'entabanada.
Ha estat de mica en mica que hem descobert que
tot aquest període de consens que hem viscut els darrers anys, amb
parlamentaris catalans que transaccionaven, negociaven, pactaven, etc., ha
estat una pèrdua de temps considerable. El sistema legislatiu que fa encaixar
Catalunya amb la resta d'Espanya és lamentable. Els nostres diputats a Madrid
no han fet la seva feina. I, aleshores, un es pregunta: i què han fet a Madrid
tots aquests anys les minories catalanes, els parlamentaris del PSC-PSOE i tota
la resta? Què
van fer els Roca, els Duran, els Solé Tura, els Lluch... i tants i tants
diputats tan ben considerats com aparentment ineficaços? Estarem
d'acord que si han evitat que tiressin bombes atòmiques sobre Catalunya, els
haurem de donar les gràcies, certament. Però si el resultat final, a més de l'espoli fiscal
crònic, és el desgavell que estem vivint (ofec econòmic quan Madrid ho vol,
castellanització de l'educació quan Madrid ho vol, boicot d'infraestructures
quan Madrid ho vol, intoxicació informativa quan Madrid ho vol, etc.),
i tot això és legal, aleshores és quan m'enrabio i penso que tota aquesta gent han estat uns
estafadors. Si ho prefereixen, mirin d'allunyar-se per contemplar-ho
en perspectiva: farà trenta-vuit anys que va morir Franco i al Congrés de
Diputats espanyol no es pot parlar català. Si això no és un fracàs, què ho és,
aleshores?
En lloc de donar automàticament la culpa a una
justícia pretesament manipuladora (cosa que constitueix un greu error, perquè,
entre altres coses, és fals), hauríem de girar la mirada cap a tot aquest conjunt de gent
que no van complir amb la seva obligació, la de defensar els nostres interessos
-segurament per això segueixen estant tan ben considerats i tenen tant prestigi
a Madrid-. I aleshores convindria preguntar-se quins interessos han
defensat tota aquesta gent durant tots aquests anys. A molts no els agradarà
aquest passar comptes tan irreverent. Però és que ja n'hi ha prou de riure'ls
les gràcies als que han muntat aquest nyap. Com deia Churchill: "Hem entrat en
l'era de les conseqüències". I les conseqüències tenen responsables.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada