Vet aquí un article trist i miserable.
Tots sabem que els successius intents d’entendre’ns
amb Espanya i la seva gent (tenen un ADN diferent del nostre, d’abans que es
descobrís l’ADN i tot?), ha sigut penós i infructuós. I mira que som tossuts!
Sabem que la proclamació de la penúltima República Catalana el 14 d’abril del
1931 no fou admesa per Madrid i sabem que amb guants de seda varen demanar-nos d’acceptar
la Generalitat en una Espanya d’autonomies en comptes de la independència. Considero que va
ser una greu errada acceptar el tracte. Sabem que la posterior
elaboració i discussió de l’Estatut de Núria al Congreso de los Diputados fou
també penosa i en va sortir un Estatut esquifit i diferent del que havia entrat
al Congreso. Després hi va haver la nova declaració d’independència de Companys
el 1934. Desastre. Després ens varen declarar la guerra. I ens varen anorrear
amb l’esperit genocida que encara exhibeixen.
Mort el Dictador, després de 40 anys de
dictadura, varem tornar a ficar la banya en l’Estatut, en aquest cas el de Sau
(ja no varem passar per la Declaració Unilateral d’Independència). Va ser molt
més penosa la discussió en el Congreso de los Diputados del que havia sigut el
text de l’Estatut de Núria. Ribotada i nyap. A diferència del resultat del
1932, ara encara hi ha transferències a resoldre del 1979. A continuació hi van
intervenir els quarts poders, TS, TC, TOP (ara anomenat Audiencia Nacional), TSJC,
e tutti quanti. El nou Estatut del 2005, resolt gairebé manu militari pels
poders espanyols, amb ribotades i amb més transferències pendents, pràcticament
oblidades per la Generalitat, ens ha portat a l’esperit “Aznar”, amb els seus deixebles, la
FAES, el Wert, etc.
I nosaltres vinga a insistir: i si fessim un
Pacte fiscal? Boom, negativa i cop de porta. I si els demanéssim permís per fer
un referèndum que ens permetés fer un referèndum que ens permetés fer una
consulta, etc? NOOOO,
coño!
I ara continuem igual de menyspreats, però
continuem insistint...
I repetim la frase inicial: Tots sabem que els
successius intents d’entendre’ns amb Espanya i la seva gent han sigut penosos i
infructuosos.
I si retrocedim a la guerra, recordarem que en
la retirada final per passar a França, a part dels centenars de milers de
soldats de la República i de famílies senceres que fugien de la barbàrie
feixista, falangista, dels italians i dels moros del Franco, que decapitaven
soldats o paisans per endur-se’ls les dents d’or, hi havia també el govern de la
República, amb l’Azaña al davant, així com el govern d’Euskadi amb el Lehendakari
Aguirre al davant i amb el govern de Catalunya amb en Companys al davant. La
trista anècdota és que quan en Companys i l’Aguirre des del darrer poble
fronterer (la Vajol?) varen fer avisar a l’Azaña de travessar la frontera junts
en un acte d’afirmació patriòtica, l’Azaña, orgullo español?, no va voler
passar la frontera amb ells i es va avançar i va travessar-la tot sol! Chapeau!
Aquest episodi darrer l’he explicat ja que una
de les moltes tristes seqüeles d’aquest capteniment, que ens confirma l’esperit
espanyol, ens l’explica en Josep Maria Murià, fill d’exiliats que devien passar
la frontera en aquells moments. Llegiu-vos-el i entristiu-vos com jo he fet:
L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats
08/04/13
02:00 - José M. Murià
Entre els refugiats espanyols, gens de tolerància i
cap mostra de comprensió per Catalunya
Dels vaixells que van traslladar refugiats republicans
cap a Amèrica es parla molt del Mexique,
que va fer el viatge el 1937 amb 456 vailets desemparats que ara es
recorden com els Nens de Morelia, perquè van anar a parar en aquesta ciutat, a
l'oest de Mèxic. Cal dir que també hi viatjava el Barça: era el començament
d'aquella gira que va salvar la vida a la institució.
El primer que va venir, quan ja la guerra era perduda, va
ser el Sinaia, també molt
esmentat. La seva arribada a Veracruz, el 13 de juny del 1939, i l'apoteòsica rebuda que
se li va fer, marquen simbòlicament el començament de l'exili republicà a
Mèxic, que cap a l'any 1949 sumava ja unes 50.000 persones: més que a tots els
altres països d'Amèrica plegats. També es va fer molt enrenou amb el Vita, que va salpar abans cap a Mèxic
amb joies i béns que eren custodiats pel Banc d'Espanya i que van servir a
Indalecio Prieto per ajudar els refugiats i per viure força bé. També s'ha fet
enrenou recordant el Winnipeg.
Aquest no va venir a Mèxic, sinó que, contractat per Pablo Neruda, va dur només
mig miler de
refugiats a Xile. Potser destaca perquè va ser l'únic contingent de
refugiats que va anar-hi a parar.
En canvi, del ‘Nyassa', un vaixell portuguès que va ser
contractat per fer tres viatges fins al port de Veracruz, se'n parla molt poc,
malgrat que potser no n'hi va haver cap altre que portés en total tanta gent
cap a Mèxic. Podria calcular-se que la suma va ser d'unes 8.000 persones. Primer va sortir de
Lisboa, a començaments de febrer del 1942. De Veracruz tornà a Casablanca i recollí un
altre contingent als finals del mes d'abril, el qual arribà a Mèxic el 22 de
maig, justament el dia que aquest país declarà la guerra als règims
totalitaris. Per
mi aquest és el més important, perquè hi arribà la meva mare quan a mi em
faltaven només tres mesos per néixer. El tercer va repetir
l'operació. Poc
després d'haver començat la tercera tramesa es va produir l'incident al qual em
vull referir i que, cada vegada que hi penso, no deixa de regirar-me els
budells.
Com a resultat de la mala vida que havien passat, quan
feia tot just una setmana que navegaven cap a la llibertat, hi va haver una
nena d'uns sis mesos que ja no va seguir. No és difícil imaginar
l'estat d'ànim dels pares. Per la solemne cerimònia de llençar-la al mar, la dona va
regirar el seu bagatge de misèria i amb l'ajuda d'una altra viatgera, catalana
igual que ella, va engiponar una senyera per cobrir el cos inert de la petita
abans de llançar-la al mar.
Doncs va
ser el cas que altres passatgers, suposadament demòcrates i antifeixistes igual
que el matrimoni desolat, van muntar un gran sidral indignats per la presència
d'aquelles quatre barres improvisades. Poc faltà perquè els més ardits
irrompessin a la cerimònia tot cridant: “¡Santiago
y cierra España!” Potser ho haurien fet si un grup de ferms catalans no
els haguessin plantat cara amb posat de cridar: “Sant Jordi, desperta ferro!”
Aquesta
és una veritat que vaig poder copsar entre la immensa majoria dels refugiats
espanyols: gens tolerància i cap mostra de comprensió per Catalunya;
molt menys, no cal dir-ho, solidaritat per defensar la seva cultura i la seva
llengua.
En
aquest sentit, el franquisme ja els anava bé!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada