21/04/13. La repressió lingüística dels catalanoparlants, “raó d’Estat” el 1939

Benvolguts,

Hi ha una organització, Català Sempre, que envía amb periodicitat mensual, lletres, articles, comentaris, entrevistes, història, sobre el nostre país (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), crítica de llibres, etc. Hi ha moltíssima i valuosíssima informació a cada tramesa!

Avui s’han rebut els arxius que incloc.

 De: Català Sempre <catala@sempre.cat>
Data: 20 d’abril de 2013 23.40

Un dels arxius és el: LLETRA 124

D’aquest arxiu n’extrec un capítol

BREU HISTÒRIA DE LA REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

Eugènia de Pagès, Catedràtica d’Història

I d’aquí un subcapítol (és important no oblidar, i els que hem viscut amb tota la intensitat l’opressió franquista no hem de deixar de parlar-ne contínuament, en tota ocasió i amb tota la nostra força):

FRANQUISME

La repressió lingüística dels catalanoparlants ja havia esdevingut una “raó d’Estat” quan el 1939 es va iniciar un dels períodes més repressius de la llengua catalana: el franquisme. Aquell any el victoriós general Franco manifestava: “ la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española .

1939 : Molt breument . Prohibició de parlar o escriure el català

·       A la ràdio

·       Als llibres

·       Al teatre, fins i tot Els Pastorets

·       A tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casament i estampes de la primera comunió

·       A rètols i anuncis

·       Als noms de pila

·       Al cinema, fins al 1964

·       A les fàbriques

·       A totes les escoles públiques i privades

·       A les làpides dels cementiris i esqueles mortuòries

·       A la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques i embarcacions

·       A conferències i actes culturals

·       A la correspondència privada, fins al gener de 1940

·       A les inscripcions en els registres Civils

·       Pels funcionaris, entre ells i amb el públic

·       Als noms dels carrers

A això s’hi podria afegir una quantitat immensa de bans municipals, ordres militars i civils. A tall d’exemple tenim la carta del ministre espanyol de Governació, Ramon Serrano Suñer, a tots els bisbes catalans: “ Nueva normativa de usos linguísticos en la comunicación de la Iglesia con los feligreses, hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)”. Una altra perla ens l’ofereix el reglament de presons del 1956 que especifica clarament que els presos només poden parlar en castellà.

 

Joan A. Forès

Reflexions