Benvolguts,
El títol, que recorda el poema de Miguel Hernandez El rayo que no
cesa, i sobretot l’argumentació d’aquest article de David Bassa, del
Col·lectiu Barnils, explica
clarament el que no parem de repetir en aquest Bloc, i és que el franquisme
continua viu, convertit en règim etern per a
la trista Espanya!
Ara es pot anomenar postfranquisme o franquisme sociològic o franquismo portador de valores eternos o
franquismo atado y bien atado o Por el franquismo hacia Diós o Franquismo por
la gracia de Diós, o monarquia franquista bananera o moltes altres maneres d’expressar-ho...
Però és franquisme!
Parlant d’argumentació val la pena de citar un article de
Ramon Solsona del PuntAvui d’avui de títol Està
demostrat que complementa filosòficament l’article de David Bassa i que inclou aquest aclaridor paràgraf:
Tota ciència té una anticiència espontània que no necessita
demostracions ni suports documentals. Ho comprovo
sovint quan la gent parla de la llengua sense cap altra autoritat que la
intuïció, el “m'han
dit que” o les alegres fantasies lingüístiques
que corren per internet. En ple auge del racionalisme
científic i la crisi de fe religiosa,
creixen els dogmes i les creences pseudocientífiques, pseudoreligioses i pseudointel·lectuals
per la necessitat de creure en alguna cosa. I de mantenir a repèl de
tothom un criteri suposadament propi amb la divisa superperspicaç “a mi no
m'enreden”.
A l’article d’en David Bassa hi han afegit
fotos del Franco, que fa angúnia de
publicar, però que ajuda als que ja tenen una edat a continuar odiant el Franco i el franquisme i a continuar recordant amb desesperació els 80 anys que ens han fet perdre. Per no oblidar-nos del franquisme borbònic hi afegim un bonic cromo i una bonica nineta russa:
El franquisme que no marxa
/ 27.05.2015
Lluc Salellas i
Vilar acaba de publicar El franquisme
que no marxa (Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis
irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi
Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han
mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg,
que reproduïm aquí.
Ofegats pel franquisme
No en volem ser conscients, però cada dia ens
llevem enmig d’una atmosfera franquista. Hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho
fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat
a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai
no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i
natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i
inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir
que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.
Quan algú de fora t’interroga pel cas català,
pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur
espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes
maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt:
[...] la no-ruptura amb el
franquisme.
Quan expliques a un
estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi
ha avingudes,
places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi
ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de
republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb
l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden
manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a
condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista
protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les
joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com
unes taronges, ho entén tot. Bé,
tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la
pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a
aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un
extraterrestre.
I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan
bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com
s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.
No és gens fàcil
perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència
del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no
es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que
ens ofega. Els errors han sigut molts
i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer
quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes
de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan
va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a
dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho
vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que
havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la
nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per
grups de la ultradreta feixista.
El general Francisco Franco amb el braç
alçat
I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.
Les proves de la connivència política,
judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de
l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació
Panzer. Eren una
vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a
cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las,
la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a
l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat
decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de
dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap
daltabaix. Res. Que
entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els
detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.
Per això, la pregunta
continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest
és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el
despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres,
però com deia el periodista Xavier
Vinader, «encara
hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han
destapat». Hi ha tapes pertot arreu.
Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que
no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada
per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la
premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó
com el que volen aparentar ser. Això
sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.
A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins
ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes
que encara maneguen els fils.
Molts noms. Moltes xifres,
moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i
endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí.
A partir d’ara, doncs,
cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest
llibre. Una gran feina periodística de Lluc
Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent
realitat aquella sentència de Xavier
Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi
ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas
és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó
que ho ha fet ben carregat de munició.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada