EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

7.-  Els efectes devastadors d’un rentat de cervell i una violència seculars 

   Sembla, en principi, que si es reflexiona sobre l’evolució històrica de les relacions entre Castella i Catalunya hauria de quedar clar que la voluntat castellana d’annexionar-se Catalunya i de fer desaparèixer el català com a llengua d’ús social està nítidament documentada des de fa més de 650 anys.

   Ja hem parlat del propòsit de Pedro I el Cruel en envair la Corona d’Aragó, durant tretze anys, entre 1356 i 1369, que era ben explícit: va batejar els territoris envaïts com a “Castilla la Nueva”. Hem vist el programa del Conde Duque de Olivares (1624): “como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla”.

   Cal afegir que cinc anys després del Memorial d’Olivares, el duque de Feria, virrei de Catalunya, proposa a Felipe IV (1629) la mutilació de Catalunya, separant-ne el Rosselló, a fi de dominar més a fons la part del Sud dels Pirineus.

   Tot això es va executar a partir del 1640. Primer el Tractat dels Pirineus (1659) cedeix el Rosselló a França i es consuma la mutilació (recordem que la segona capital de Catalunya era Perpinyà). Després, al 1714 ve la “nueva conquista”, amb la supressió de totes les institucions polítiques i la persecució a mort contra el català.

Uns quants exemples del rentat de cervell i la violència eficaçment combinats

a)     Joan Maragall

Doncs bé, a finals del segle 19 i principis del 20 quan ja s’estaven patint dos segles de persecució contra la llengua, i amb tota la legislació repressora vigent, Joan Maragall (1860-1911) si bé acaba l’Oda a Espanya (1898) amb un “Adéu Espanya!”, l’ha començada amb un “Escolta Espanya - la veu d’un fill/ que et parla en llengua - no castellana”. És a dir, que considera que entre Espanya i Catalunya hi ha una relació materno-filial!.

Però és que amb motiu de la Solidaritat Catalana (1908) escriu el text “Visca Espanya”, on parla de la llibertat dels pobles espanyols i de la “solidaritat espanyola contra la falsificació d’Espanya”!!

b)     El canonge Collell

Modernament aquestes reaccions tan anòmales s’han qualificat com a “síndrome d’Estocolm”, una espècie d’adoració de la persona segrestada envers el segrestador.

Aquesta reacció patològica també la veiem en un contemporani de Joan Maragall. Es tracta del canonge Collell (Jaume Collell i Bancells, 1846-1932) que en el seu poema “Sacramental – Catalunya i avant” hi diu

“No captem lo dret de viure

dret que no es compra ni es ven;

poble que mereix ser lliure

si no li donen, s’ho pren

  Però al final acaba dient

“Visca lliure Catalunya

dintre del reialme espanyol”

c)      Prat de la Riba

També en textos d’Enric Prat de la Riba (considerat amb raó un exponent del catalanisme més irreductible) hi trobem expressions d’aquesta deformació provocada per segles d’aplicació de les violències més sanguinàries, combinada amb un rentat de cervell hàbil i persistent.

En l’obra cabdal de Prat de la Riba, “La nacionalitat catalana” al capítol VIII “El nacionalisme polític” i en l’apartat “Estat català i Federació Espanyola” hi podem llegir:

“Del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un Estat propi, d’un Estat Català. Del fet de l’actual unitat política d’Espanya, del fet de la convivència secular de diversos pobles, neix un element d’unitat, de comunitat, que els pobles units han de mantenir i solidar. D’aquí l’Estat compost.

Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya, i el de la unitat d’Espanya, enfortits per dues lleis correlatives; la de la llibertat que implica l’autonomia i l’espontaneïtat socials, la de la universalitat que porta a la constitució de potències mundials, es resolen en una fòrmula d’harmonia que és la Federació Espanyola.

Així el nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit íntensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”

d)     Salvador Espriu

Publicat el 1960, el llibre de Salvador Espriu que ha tingut més difusió és “La pell de brau”.

Molts catalanistes de bona fe es varen il·lusionar amb les propostes de diàleg que conté el llibre, i també s’hi van afegir molts “progres”, sempre amatents a la moda de cada moment. Després, quan la transició organitzada amb motiu de la mort del dictador Franco, els textos d’Espriu varen  ser aprofitats des del cantó dels opressors per fer empassar una reconversió del sistema, mantenint, però, allò essencial:  “la unidad de España”.

La proposta de diàleg, una mica ensucrada, és ben clara:

“Diversos són els homes i diverses les parles

i han convingut molts noms a un sol amor”

...

“Diverses són les parles i diversos els homes

i convindran molts noms a un sol amor”

XLVI

“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira bé de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.”

Aquí hi tornem a veure la suposada relació materno-filial en aquests precs adreçats a Espanya-Sepharad. Certament cal molt desig de diàleg per fer aquestes propostes quan no havien passat ni 25 anys dels afusellaments perpetrats pel “Glorioso Ejército Español”: el president del Barça, Josep Suñol i Garriga; el president de la Generalitat Lluís Companys; Manuel Carrasco i Formiguera; Carles Rahola, etc.

De tota manera, i per fer justícia a Espriu cal dir que deixa traslluir en el mateix llibre que no se n’acaba de refiar del tot:

“Vigila despert

on jeu amagada

l’olla del diner.

Si vols el poder

fes que sigui teva

i mana després”

Però és en un poema del 1968 (“El meu poble i jo” dedicat a Pompeu Fabra), vint anys després, on hi recull una visió aspra i desenganyada:

“Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.”

... 

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

...

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.”

Passats més de quaranta anys, els bords i els lladres ens continuen dominant, si bé “l’encesa espera” de l’independentisme permet pensar que ens en podrem sortir un dia o altre.

e)     Joan Margarit

L’arquitecte i poeta Joan Margarit va ser l’encarregat de llegir el pregó de les Festes de la Mercè 2010 a Barcelona (23 de setembre).

En Joan Margarit reflecteix en el seu parlament el sentiment popular de la profunda onada que s’estava iniciant:

“Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant”.

Però abans d’arribar a aquesta reflexió, manifestava:

“Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat. Així ho sent aquest poeta català que avui es dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.”

Fa esgarrifar que una persona honesta,universitària, s’hagi cregut que en algun moment de la nostra història Catalunya va pactar amb Castella formar una unitat que s’ha acabat dient Espanya.

Aquests són els efectes devastadors de la “Escuela Nacional de niños”, un “Instituto de Enseñanza Media” i una Universitat alienada. Esperem que el futur alliberador que ja albirava Joan Margarit el setembre de 2010 faci que aquestes coses no tornin a passar mai més.

[Aquí jo hi he de ficar la meva cullerada. Resulta que en Joan Margarit i jo som allò que l’Aznar en deia “compañeros de pupitre”, havíem fet el batxillerat a l’Institut Ausiàs Marc en la mateixa classe. I havíem estudiat carreres tècniques en la Universitat feixista, alienada i poruga de Barcelona dels anys 50-60 (de la qual jo vaig ser expulsat el 1966 per un rector franquista i bandarra de nom Garcia Valdecasas). Per tant puc comprendre encara que no compartir l’alienació d’en Joan Margarit i la frase del pacte amb Castella]