EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

5.- Els “límites irreductibles” s’amplien i es tornen a encongir

   Ara bé, durant el franquisme es varen produir diversos episodis de l’evolució acordeònica del “territorio nacional” .

   L’Estat espanyol controlava la part nord del Marroc sota la forma jurídica del Protectorat, és a dir una colònia maquillada, i també controlava, sense maquillatge, el Sahara Occidental i la Guinea Equatorial, que comprenia Fernando Poo i les altres illes, i Rio Muni al continent.

   El procés internacional de descolonització que va començar després de la Segona Guerra Mundial va obligar a reconèixer la independència del Protectorat espanyol del Marroc a l’abril de 1956, si bé  l’Estat espanyol va retenir l’enclavament d’Ifni (envoltat de territori marroquí procedent del Protectorat francès).

   Pel que fa als territoris del Golf de Guinea, el govern espanyol va tenir la brillant idea de declarar-los províncies espanyoles.  A l’agost del 1956 es varen crear les dues “Provincias del Golfo de Guinea”:  Fernando Poo amb les altres illes, i Río Muni al  continent.  Al juliol de 1959 varen rebre la denominació oficial de “Región Ecuatorial Española”, que tenia els seus “Procuradores en Cortes” i tot.  La teoria dels autors de la brillant idea era que com que es tractava de províncies espanyoles, i no de colònies, ni l’ONU ni cap potència estrangera els podia pressionar reclamant que es portés a terme la descolonització [com va fer França amb Algèria i les províncies d’Ultramar].  Les pressions varen ser prou fortes perquè la comèdia s’acabés el 1968.  Es va reconèixer la independència de la Guinea Equatorial, i es varen acabar en sec els Procuradores en Cortes i els Documentos Nacionales de Identidad..

   Pel que fa a Ifni i el Sahara Occidental, el gener de 1958 també varen ser declarades províncies espanyoles.  Però la part nord del Sahara Occidental (anomenada Cabo Juby o Tarfaya) va ser cedida sense fer gaire soroll al Marroc.  També sense fer gaire soroll l’enclavament d’Ifni va ser cedit al Marroc l’any 1969. (I adéu província espanyola, Procurador en Cortes i DNI.).

   En canvi la part sud del Sahara Occidental, dividida en les províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro, va continuar formant part de l’Estat espanyol i gaudint dels Procuradores en Cortes i del Documento Nacional de Identidad.  Això va durar fins al novembre de 1975, és a dir, més de 17 anys.  La pressió de la Marxa Verda organitzada pel Rei Hassan II del Marroc va conduir el Govern espanyol (amb el Caudillo Franco agonitzant) a cedir aquestes dues províncies (que sobre el paper eren tan espanyoles com Sevilla o Barcelona o Girona) al Marroc.  Aquí també es varen acabar de cop els Procuradores en Cortes i el DNI.

   Aquest és el darrer episodi de la geometria variable o moviments acordeònics de “la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles.”  No sabem si el proper encongiment de la “Madre patria” es produïrà a causa de Ceuta i Melilla, o Euskadi, o Catalunya .....  El que és evident és que la història no s’ha acabat, tot i que cal tenir present que després de la mort del Generalísimo Franco es va aprovar la Constitució de 6 de desembre de 1978, que deixa molt clar que els propòsits de dominació i extermini  segueixen tan vigents com sempre.