EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

1.- Un invent castellà

   L’inventor del terme “Espanya” com a entitat que engloba diversos territoris, però sotmesos a Castella i destinats a ser totalment assimilats a Castella, amb l’eliminació de qualsevol diferència (especialment la llengua), és sens dubte el Conde Duque de Olivares.

   L’any 1624 Don Gaspar de Guzmán y Pimentel y de Fonseca, Conde Duque de Olivares i “valido” o sigui primer ministre del rei Felipe IV, li presenta el seu programa de govern, amb el títol de “Gran Memorial”, on entre altres coses s’hi diu:

   “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.

   Per aconseguir aquest objectiu, Olivares proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.

   El designi de sotmetre els veïns i assimilar-los a Castella ja havia estat formulat abans i l’havia intentat assolir el rei de Castella Don Pedro el Cruel.  Els extensos territoris de la Corona d’Aragó que havia invadit i ocupat entre 1356 i 1369 (gairebé tot Aragó i gran part de València)  els va batejar amb el nom de Castilla la Nueva.  Aquest projecte de moment va fracassar gràcies a les encertades mesures de defensa organitzades per en Pere III el Cerimoniós i a l’esforç econòmic dels territoris de la Corona d’Aragó, especialment de Catalunya, i el nom el varen haver d ‘aplicar a d’altres territoris.

   De fet el designi és el mateix, però l’invent d’Olivares ha tingut un èxit extraordinari com a instrument de propaganda i de confusió especialment per a ensibornar les mateixes víctimes.  Amb l’etiqueta “España” es dissimula l’evidència tan directa del “Castilla la Nueva” utilitzat per Don Pedro el Cruel.

   Una secular operació de rentat de cervell (combinada periòdicament amb repressions tan sanguinàries com ha convingut) procura continuament convèncer els pobles ocupats i annexionats de què en realitat no estan ocupats, sinó que formen part d’una cosa meravellosa que és “la nación española” o “España”, mitificada com una entitat sagrada, que prové dels temps més remots, i que és una i indivisible.  Els que no volen renunciar a la seva personalitat i a la seva llengua, i no es deixen assimilar i volen recuperar la llibertat i intenten fugir de l’Estat espanyol, són presentats per la propaganda espanyola com  uns insensats, uns desagraïts, uns “malos españoles” i uns “mal nacidos”,  i etiquetats com “separatistas”, o agents de “pulsions separadores” (segons expressió de Don José Montilla)  és a dir uns delinqüents contra l’Espanya eterna i indivisible.