EL MITE D’ESPANYA S’ESTÀ ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

2.- La “nación española” i la geometria variable

  En resum, l’invent d’Olivares, o sigui “España” és tot aquell territori que està sotmès a Castella en cada moment històric. Ara bé, el contingut territorial de “España” és un cas notable del que en diuen geometria variable o evolució acordeònica.  Tot seguit s’exposa  una síntesi d’aquesta evolució.

   Per a Olivares es tracta bàsicament de la Península Ibèrica, perquè Portugal hi és inclòs.  Però el 1640 Portugal va fugir de la meravellosa Espanya, i des de llavors ha aconseguit mantenir la independència, en molta part gràcies a la protecció d’Anglaterra. Els successius gestors de l’invent espanyol han procurat oblidar aquest incident desagradable, però de tant en tant apareixen confusions entre “España” i “Península”.

   La conquesta d’Amèrica va fer créixer espectacularment la “geometria variable” espanyola. (Més de vint milions de quilòmetres quadrats en el moment de màxima extensió).   Un text molt interessant sobre aquesta qüestió és el de la Constitució de Càdis, de 19 de març de 1812, anomenada “la Pepa”.

   En el Títol I  (De la Nación española y de los españoles) hi llegim:

    “Artículo 1.  La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”.

   En el Títol II (Del territorio de las Españas, su religión y gobierno y de los ciudadanos españoles) hi veiem:

    “Capítulo I. Del territorio de las Españas.   Artículo 10.-  El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.  En la América septentrional: Nueva España con la Nueva Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.  En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.”

És curiós comprovar que, essent aquesta Constitució del 1812, els seus redactors fan veure que no saben que Xile i “las provincias del Río de la Plata” ja havien aconseguit la independència  de fet el 1810, i inclouen aquests països en el territori espanyol, com si no hagués passat res.

També crida l’atenció que s’apliqui el criteri del que ara se’n diu el “café para todos” quan, en parlar del territori espanyol en la Península, es posa en peu d’igualtat i en el mateix sac Córdoba, Granada, Jaén, Sevilla, etc. i Catalunya, Navarra , i “Provincias Vascongadas”.

   Quan es redacta la Constitució de 1837, moltes de les possessions espanyoles a Amèrica ja havien aconseguit la independència o hi estaven en camí, i aquestes pèrdues consumades o previsibles fan que el text no concreti els noms dels territoris espanyols, i es limiti a parlar de “las provincias de Ultramar”.

   “Titulo I.  De los españoles. Artículo 1. Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en los dominios de España.  2.-......... Artículos adicionales. Artículo 2.- Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales.”

   En promulgar-se la Constitució de 1845 les possessions espanyoles d’Amèrica seguien evolucionant cap a la independència.  L’article 1 és igual que a la Constitució de 1837, i hi ha un article addicional 80 que és igual que l’article addicional 2 de la Constitució de 1837.

[Recordem que el mapa mostrat moltes vegades en aquest Bloc on parla de dues menes d’Espanyes: l’España uniforme o puramente constitucional i l’España incorporada o asimilada (Corona Catalano aragonesa) és del 1854]

   

El projecte de Constitució de 1856 és de caire progressista-jacobí, i a més d’aquest matís s’hi reflecteix que continua l’evolució de les possessions americanes cap a la independència, i per tant no es concreta sobre el contingut de les “Provincias de Ultramar”.

   En el títol I (“De la nación y de los españoles”), l’article 1 diu: “Todos los poderes públicos emanan de la Nación, en la que reside esencialmente la Soberanía, y por lo mismo pertenece exclusivamente a la Nación el derecho de establecer sus leyes fundamentales.”

   L’article 2 és igual que en els dos textos precedents (“Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en los dominios de España .....”).  Un article 86 estableix “Las Provincias de Ultramar serán gobernadas por Leyes especiales”.