EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

3.- La “nación española de ambos hemisferios” s’ha anat encongint

   En el text de la Constitució de 1869 s’observen alguns canvis significatius.  En l’article 1 ja no es parla de “dominios de España”, sino de “territorio español”. Pel que fa a les “Provincias de Ultramar”, com que el procés d’independència ja ha avançat molt, s’opta per concretar el que queda:  Cuba, Puerto Rico i Filipines.

   En el Títol I  (“De los españoles y sus derechos”), l’article 1 diu “Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio español.”

   El Títol II  (“De los Poderes Públicos”) conté un article 32 amb aquest redactat: “La Soberanía reside esencialmente en la Nación, de la cual emanan todos los Poderes.”

   En el Títol X  (“De las Provincias de Ultramar”), l’article 108 exposa: “Las Cortes constituyentes reformarán el sistema actual del gobierno de las Provincias de Ultramar, cuando hayan tomado asiento los diputados de Cuba y Puerto Rico, para hacer extensivos a las mismas , con las modificaciones que se creyeren necesarias, los derechos consignados en la Constitución”.  L’article 109 diu: “El régimen por el que se gobiernan las provincias españolas situadas en el archipiélago filipino será reformado por una Ley.”

   El projecte de Constitució federal de 1873, en el seu Títol I  (“De la Nación española”) fa constar:

   “Artículo 1. Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas.-  Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas según sus necesidades territoriales.”

   “Artículo 2.  Las islas Filipinas, de Fernando Poo, Annobon, Corisco, y los establecimientos de África, componen territorios que, a medida de sus progresos, se elevarán a Estados por los Poderes públicos.”

   En el Títol II (“De los españoles y sus derechos”) l’article 3 diu “”Son españoles: 1.  Todas las personas nacidas en territorio español .....”

   Com s’ha vist, aquest Projecte , pel que fa als “dominios” d’Espanya també opta per fer constar el que queda.

   La Constitució de 1876, impulsada per Cánovas del Castillo, en el Títol primer(“De los españoles y sus derechos”) conté l’article 1, que diu:

“Son españoles: primero. Las personas nacidas en territorio español ...”

   En el Títol XIII  (“Del gobierno de las Provincias de Ultramar”), l’article 89 estableix:

“Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales, pero el Gobierno queda autorizado para aplicar a las mismas, con las modificaciones que juzgue convenientes y dando cuenta a las Cortes, las leyes promulgadas o que se promulguen para la Península.  Cuba y Puerto Rico serán representadas en las Cortes del Reino en la forma que determine una ley especial, que podrá ser diversa para cada una de las dos provincias”.

   Hi ha dues coses que criden l’atenció en aquest article.  Una és la utilització del terme “la Península”, oblidant que a la Península Ibèrica hi ha un altre Estat que és Portugal.  L’altra és que no es fa cap menció de Filipines, que igual que Cuba estava en insurrecció gairebé permanent, però encara dominada per Espanya.  No va ser fins a 1898 que Espanya, després de perdre la guerra, va haver de renunciar a Cuba, Puerto Rico i Filipines, territoris que varen quedar sota el control dels Estats Units.

   La liquidació gairebé total de las “Provincias de Ultramar” va ser naturalment una sotragada molt forta.  Recordem que hi va haver un conjunt d’intel·lectuals espanyols que va ser batejat amb el nom de “generación del 98”, i es va parlar i escriure moltíssim sobre la “crisi del 98”.  Pel que fa a Catalunya podem esmentar per exemple que el poeta Joan Maragall es referia en alguns textos a Espanya com “la Morta”, i que la “Oda a Espanya” s’acaba amb un contundent “Adeu Espanya!”.

   Però no és fins al 1914 que Catalunya aconsegueix una minsa autonomia amb la Mancomunitat, mitjançant la unió de les quatre Diputacions provincials.  De tota manera, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba es varen aconseguir nombrosos avenços en infrastructures, ensenyament, cultura, etc.

   La Mancomunitat de Catalunya va durar poc, perquè va ser suprimida per la Dictadura del General Primo de Rivera.  Després de la desaparició  de la Dictadura va caure la Monarquia: el rei Alfonso XIII es va haver d’exiliar i es va proclamar la [República catalana] i la segona República espanyola el 14 d’abril de 1931.  Aquesta nova sotragada va comportar també una recuperació d’autonomia a Catalunya, amb l’Estatut de 1932.