EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT

La relació de Catalunya amb Espanya

6.-  “Si intentais huir, os dispararemos”

   La Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978, en el seu article 2, proclama que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

   Queda ben palès que la solemne proclamació de “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” està en la mateixa línia de  “los límites irreductibles de su territorio actual” que recalcava la Constitució de la República de 1931.  D’altra banda, què és la “Nación española” i què són “las nacionalidades y regiones que la integran” fa més de trenta anys que genera disquisicions inacabables.

   Respecte a la llengua, l’article 3.1 de la Constitució vigent disposa que “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”  El paràgraf 2 concedeix que “Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades autónomas ...”   L’hegemonia de la llengua castellana queda ben clara.   És interessant constatar que la Constitució no esmenta quines són “las demás lenguas españolas”.  Així ha quedat oberta la porta per crear contínuament els confusionismes, especialment contra el català, proclamant idiomes com “el mallorquín, el menorquín, el ibicenco y el formenterense”, el “valenciano”,  i el “LAPAO”, i el “LAPAPIP”.

   Ara bé, el que aclareix de què va això d’Espanya és l’article 8 de la Constitució, que estableix que una de les missions de l’Exèrcit espanyol és “defender su integridad territorial”. És a dir l’amenaça de sempre:  “Catalanes y vascos, si intentais huir, os dispararemos”.