En Josep Gifreu, és periodista, comunicòleg i professor de
la Universitat Pompeu Fabra. És catedràtic de teoria de la comunicació, professor emèrit a la Universitat
Pompeu Fabra i investigador i assessor en polítiques de comunicació i cultura.[1] Formulà
el concepte d'espai català de comunicació. És membre
numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des de
1993.[2] Col·laborador
habitual d'El Punt
Avui i del setmanari El
Temps.[1]
En Gifreu ha fet un exhaustiu anàlisi de les dades de l'enquesta del CIS postelectoral sobre totes les opcions mediàtiques dels ciutadans de Catalunya. Cadenes de ràdio i televisió, catalanes i espanyoles, premsa en català i en castellà publicada a Catalunya i fora de Catalunya, Internet i Xarxes, amb dades molt interessants sobre percentatges segons tipus de públic, tot filtrat o separat segons preferències dels usuaris.
Vegem les conclusions de l'estudi:
OPINIÓ > ANÀLISI
Vegem les conclusions de l'estudi:
OPINIÓ > ANÀLISI
De com el CIS i la televisió ens
mantenen a Espanya
«Les dades de
l'enquesta postelectoral del 21-D del CIS corroboren la interpretació del paper
crucial de l'ecosistema televisiu existent a Catalunya»
Per: Josep Gifreu
En l’actual guerra mediàtica per a imposar un
relat a Catalunya i a Espanya a favor o en contra de la legitimitat de
construir una república independent, la televisió hi continua tenint una
responsabilitat determinant. De moment, el relat dominant s’ha demostrat eficaç
per evitar un ascens progressiu i majoritari de l’acceptació social de la
independència. Les dades del CIS de l’enquesta postelectoral del 21-D
corroboren la interpretació del paper crucial de l’ecosistema televisiu
existent a Catalunya. Mostren tant la centralitat de TV3, com també l’ofensiva
de tota la resta de canals a favor de les posicions unionistes. Ara bé, en els
altres fronts informatius –premsa, ràdio, xarxes d’Internet– la pugna per la
influència apareix més igualada o fins i tot favorable a l’independentisme.
El CIS (Centre d’Investigacions
Sociològiques) acaba de publicar l’avanç
de resultats de l’enquesta postelectoral corresponent a les eleccions del 21-D, feta entre el
desembre i el gener. La notícia destacada sobretot en mitjans unionistes ha
estat la “caiguda” de les opcions independentistes: del 44% previ al 21-D al 36,4% de
la postelectoral. I també, com féu per exemple VilaWeb, que TV3
era, de bon tros, la cadena preferida pels
catalans a l’hora d’informar-se sobre la campanya política i electoral.
El biaix progovernamental del CIS es
dóna per descomptat. Per exemple, fa tota una
bateria de preguntes entre dubtoses i impertinents sobre els sentiments
identitaris dels catalans: ‘vós es considera nacionalista català?’
(pregunta 29); ‘quina frase expressa millor els vostres sentiments en
relació a Espanya’ (pregunta 30); ‘quina fórmula d’organització
territorial de l’estat espanyol preferiu?’ (pregunta 31); o ‘en quin
nivell de “sentiment nacionalista català” us situaríeu, en una escala d’1 a
10?’ (pregunta 32). En canvi, les cinquanta-nou
preguntes del qüestionari obliden de demanar als catalans, per exemple, si volen la independència (tot
i que en la pregunta 11 un 50% afirma que el tema principal de la campanya va ser la
independència), si volen un referèndum
pactat d’autodeterminació, si és favorable al 155, si considera pertinent la
presó preventiva dels presos polítics, però:
El
CIS ignora olímpicament els fets d’octubre…
Malgrat el biaix, l’enquesta postelectoral del CIS
ofereix creuaments de dades molt productives a efectes d’anàlisi del comportament
i preferències dels catalans en l’ús dels mitjans de comunicació com a font
d’informació política i electoral. Unes dades, d’altra banda, ja molt
consolidades pels Baròmetres del CEO (Centre
d’Estudis d’Opinió) de la Generalitat, per bé que ‒un efecte més del
155?‒ la seva darrera ‘Enquesta
sobre context polític a Catalunya. 2018’, limita el seu interès només a
una pregunta tan banal com aquesta: ‘Es
considera vostè molt, bastant, poc o gens informat/ada del què passa en
política?’. Dues terceres parts afirmen que molt o bastant. Com
s’informen? Ah, ho haurem de demanar al CIS.
TV3, la coartada
Què diu sobre com els catalans accedeixen a la informació política? D’entrada, aporta unes dades desglossades en freqüència d’ús i en opció política per a cada un dels quatre fronts: diaris, televisió, ràdio i Internet. Simplificant, i a partir de la freqüentació més habitual, consta aquesta correlació aproximada de l’accés a la informació política per cada front: un 80% declara informar-se per televisió, un 76%, per internet, un 40% per la premsa i un 33% per la ràdio. Òbviament, els mitjans no són excloents entre si.
Com és notori, la televisió i l’Internet són els mitjans
més usuals a Catalunya per al seguiment de l’actualitat política.
Centrem-nos primer en la televisió: en quins
canals prefereixen informar-se, els electors catalans? Les dades
globals són conegudes: TV3 obté el 46,2% de les preferències i la segueixen a molta distància La
Sexta (18,5%), TVE1 (9,2%), A3 (8,6%),
T5 (6,0%) i Cuatro (4,3%). La suma de
les cadenes espanyoles és equivalent a la del canal català: sense discussió
possible, TV3 és la televisió valorada com a central de l’ecosistema informatiu
de la política catalana. Però, alerta, aquesta valoració no és
privativa dels votants independentistes, que certament la tenen com a canal de
referència. També prefereixen TV3 una part important (27,5%) dels votants
dels Comuns, alguns segments dels votants unionistes (per exemple: Cs,
8,7%) i una part considerable dels no-votants.
Si TV3 és ben valorada també per una part de l’unionisme
comporta dos efectes que poden tenir un punt de pervers. D’una banda, TV3
es constitueix com el front principal a batre
per a tots els flancs del nacionalisme espanyol: és la campanya antiTV3,
virulenta i implacable, que estem
comprovant des de fa mesos. De l’altra, oculta
l’estructura real del poder televisiu mancomunat dels canals espanyols que
l’estat espanyol ha imposat de sempre a Catalunya, vertebrat ara entorn de tres
grups principals, el públic RTVE i els privats Mediaset i Atresmedia. Amb
algunes diferències de matís –La Sexta, font preferida dels votants de
Comuns, PSC-PSOE i de Cs– les cadenes espanyoles han servit amb coherència i contundència el discurs
anticatalà del govern espanyol i de les elits de la cort contra el procés i el
moviment independentista. Sense la intoxicació permanent del discurs
unionista espanyol a través d’uns canals amb una audiència diària del 80% a Catalunya, difícilment un partit com Cs
hauria aconseguit el 25% del vot del 21-D. Sempre
he sostingut la hipòtesi que amb l’estructuració
actual de la televisió a Catalunya –amb un sol canal generalista en català
contra els cinc espanyols en espanyol‒, seria molt difícil, si no impossible,
arribar a una àmplia majoria social per la independència. El temps i
la televisió semblen aliar-se, com diu el CIS, per rebaixar el suflé independentista de Catalunya.
Els altres fronts
mediàtics, en disputa. Ràdio. Premsa. Internet
El CIS postelectoral abona també algunes altres hipòtesis de treball d’interès. Ja coneixem el gran salt de la ràdio catalana. Ara, l’enquesta confirma la seva supremacia també quant a les preferències dels votants: RAC1 (32,6%) i Catalunya Ràdio (28,6%) arrasen. De les cadenes espanyoles, COPE, Onda Cero, RNE o Ser, només la darrera (11,1%) obté una influència notable. Per tant, és de presumir que en el front de la ràdio, la batalla mediàtica ha anat guanyant posicions a favor del procés fins a ostentar una clara hegemonia.
En la premsa, la realitat és més complexa.
Les dades del CIS, com les del CEO abans, deixen molt clara una
constatació: els catalans que acudeixen als
diaris escrits per informar-se de política recorren sobretot al sistema català
de premsa i, en una petita proporció, als diaris madrilenys. Parlem d’un 90 a 10. Per tant, la influència directa de la premsa de Madrid,
en general tan compacta contra el procés, és ben escassa entre els electors
catalans. No obstant això,
aquesta conclusió pot ser precipitada per almenys dues raons: per la influència de la premsa de Madrid sobre les xarxes
socials, el govern espanyols i els canals de televisió espanyols, sovint del
mateix grup; i per la influència sobre determinants diaris catalans a través de
corresponsalies i articulistes.
En tot cas, la premsa catalana manté un ecosistema propi
molt autònom, que no vol dir uniforme. Dos diaris s’emporten el gruix de l’atenció
dels lectors: La Vanguardia (32,1%) i El
Periódico (21,0%). Els segueixen l’Ara (11,4%) i El Punt Avui (7,2%).
Aquest dos diaris són independentistes, com la
majoria dels digitals (amb VilaWeb al capdavant, amb un 1,1%). L’interès és en saber quins votants
prefereixen informar-se en els dos grans. La Vanguardia aconsegueix votants pràcticament de tots els colors, però
hi guanyen els de Cs (40,3%) i hi perden els del
PP (3,2%), que opten
sobretot per La Razón (42,3%). Els més
fidels a El Periódico són els votants del PSC-PSOE (40,6%), seguits dels dels Comuns (33,3%) i dels de Cs (28,3%).
Aquest paisatge de la premsa catalana fa veure
per què no cal acudir a Madrid: la gran
disputa és a les pàgines de la nostra premsa, en paper i digital.
La batalla de posicions en la premsa
reprodueix probablement la mateixa disputa de les múltiples aplicacions
d’internet. Com documenta l’enquesta del CIS, una gran part dels
electors (60%) declaren que s’informen en pàgines web de mitjans de comunicació, cosa
que ens remet a les consideracions que ja hem fet. Una tercera part admet
que s’informa a través de les xarxes socials i només un 19% hi va enviar algun missatge sobre les
eleccions. Com les activitats dels internautes
influïren en la decisió del vot restarà en zona d’ombra fins que algun equip
acadèmic no es posi a desxifra-ho.
En definitiva, les dades de la postelectoral
del CIS vénen a confirmar, al meu parer, la hipòtesi que sostinc de fa
anys: que l’estructuració de la televisió a
Espanya, altament regulada i controlada, ha estat un dels principals
instruments d’homologació lingüística i cultural i d’espanyolització discursiva;
i que, ara, en plena progressió del procés
català cap a la independència, continua essent la garantia principal de
producció i difusió del discurs unionista no solament a tot Espanya i a Europa,
sinó sobretot a Catalunya mateix.
Josep Gifreu
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada