17/05/2018. Marta Escobar. La fiscalia vol querellar-se ara contra Torra
per delictes d'odi.
17/05/2018. Marta Escobar. La fiscalia vol
querellar-se ara contra Torra per delictes d'odi.
INVESTIDURA
La fiscalia vol
querellar-se ara contra Torra per delictes d'odi
Marta Escobar Martí
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dijous, 17 de maig de 2018
2 minuts
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dijous, 17 de maig de 2018
2 minuts
Nova ofensiva judicial contra qualsevol
moviment dels dirigents sobiranistes, ara contra la investidura de Quim
Torra, que, tot i haver-se
disculpat en diverses ocasions pels seus tuits despectius cap als
"espanyols", ni s'han acceptat per part d'alguns sectors de la
societat i, el que és més, s'estan utilitzant com a amenaça per provar d'evitar
qualsevol pas cap a l'independentisme que pugui realitzar el nou cap del
Govern.
La
fiscalia especial davant delictes d'odi i discriminació (que depèn de la
fiscalia general de l'Estat), però també la fiscalia del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya (TSJC) vol querellar-se ara contra el president
investit per delictes d'odi arran dels articles que han anat sortint
a la llum suposadament escrits per ell fa uns anys, segons publica El País,
que destaca que el que vol el ministeri públic és obrir diligències a Torra
per racisme i xenofòbia.
El diari citat acaba quasi aplaudint el que
podria passar si finalment la fiscalia considera que els escrits del president
investit contenen matèria delictiva per incitació a l'odi i a la violència,
"podria complicar judicialment a mig termini el mandat titella del
nou mandatari català", al mateix temps que subratlla que "aquest
tipus de delictes comporten penes de presó i inhabilitació".
La diferència
Com
ja és habitual, la fiscalia continua seguint els passos del partit d'extrema
dreta Vox, que ahir es va querellar contra Torra per encobriment, odi i
conspiració per la rebel·lió basant-se en les
"manifestacions i intencions reconegudes pel querellat" i per la seva
participació directa en el referèndum de l'1-O i en què demanaven la
inhabilitació de Torra.
En alguns dels tuits publicats, s'hi podia
llegir frases de l'estil "Vergonya és una paraula que els espanyols han
eliminat del seu vocabulari", "Escoltar parlar Albert Rivera de
moralitat és com escoltar els espanyols parlar de democràcia", "Els
espanyols només saben espoliar" o "Evidentment, vivim ocupats pels
espanyols des del 1714".
Malgrat que el compte de Twitter està
eliminat des de fa anys, i que, altra vegada, Torra s'ha disculpat en diverses
ocasions, busquen la manera d'acabar amb el Govern Torra sigui com sigui. Mentrestant, altres poden demanar que es bombardegi
Barcelona, titllar el president investit de "puteta" i
"psicòpata" o comparar un moviment pacífic amb terrorisme, però, això
sí, sense cap tipus de conseqüència.
NOU GOVERNL'acte
de presa de possessió de Torra provoca un nou pols amb el govern espanyolMarta
Lasalas
17/05/2018. Carlos Cuesta. Reunión en Moncloa del
presidente del Gobierno y el líder de Ciudadanos
17/05/2018. Carlos Cuesta. Reunión en Moncloa
del presidente del Gobierno y el líder de Ciudadanos.
Reunión en Moncloa del presidente del
Gobierno y el líder de Ciudadanos
Rivera a Rajoy: “O Torra fuera o 155 ya, si no, se acabó el apoyo de C’s”
Albert Rivera y Mariano Rajoy en el Palacio
de La Moncloa. (Foto: AFP)
17/05/201810:02
7 Comentarios
Quim Torra toma
posesión este jueves como presidente de la Generalitat
Albert Rivera no
se ha andado con rodeos en su encuentro con Mariano Rajoy: “O Quim
Torra fuera o 155 ya. Si no, se acabó cualquier apoyo de Ciudadanos”.
La frase resume el resultado de un encuentro en el que Rivera se ha mantenido
firme en su exigencia de que, o se hace todo lo posible para sacar a Torra del
Govern, o se mantiene el 155 porque, según el líder ‘naranja’, no hay dudas
sobre lo que es este nuevo Ejecutivo catalán: una prolongación del anterior.
El presidente del Gobierno ha recordado a
Rivera la oferta de incorporación al pacto cerrado entre el PP y el PSOE por el
que se comprometen ambos partidos a reforzar el control financiero sobre los movimientos
económicos de la Generalitat tras la retirada del 155 y a exigir un estricto
cumplimiento de la ley bajo el mandato de Torra. Tanto PP como PSOE, de hecho,
coincidieron en señalar que la primera actitud mostrada por Torra era “frentista
y xenófoba”.
Pero Albert Rivera quiere más que eso. Y
aunque no ha especificado si su advertencia de retirada de apoyo incluye o no
el respaldo a los Presupuestos ya en tramitación, sí ha señalado con claridad
al Gobierno que no habrá más apoyo por parte de C’s caso de que el asunto
del nuevo Govern golpista no quede solventado con
contundencia.
Los puntos débiles:
Educación, Mossos, TV3 y la malversación
Para Rivera, no se puede “reincidir en
errores del pasado”. Por eso, insistirá en que la única vía pasa
por mantener la vigencia del 155. Entre las principales reinvindicaciones,
tal y como adelantó OKDIARIO, se encuentra la de extender el control de ese 155 a TV3, un medio público, junto
con su radio pública, que han divulgado el golpismo contra la Constitución de
forma permanente.
Se trata del enésimo paso de C’s para dejar
claro que no va a aceptar un trato suave frente a los separatistas. Y que
piensa llevar a sus últimas consecuencias la ruptura con el PP en caso de que
el Gobierno insista en buscar soluciones intermedias.
Así, C’s ha dejado claros los puntos débiles
que considera que se deben mejorar: como la educación, el control de los
Mossos, TV3, y la malversación de fondos públicos desviados por la Generalitat
para pagar impulsar el separatismo.
Batería de exigencias al Gobierno
Desde C’s preparan, así, una
potente batería de exigencias al Gobierno -que se irán haciendo
públicas en los próximos días- por el descontrol en la erradicación
del adoctrinamiento en las escuelas catalanas; por la malversación de
fondos públicos destinados al 1-O; por la debilidad en el uso del 155 para
limpiar de golpistas la Administración catalana; por la inoculación permanente
de consignas golpistas desde los medios públicos de esta comunidad; por
la falta de control real de los Mossos, etc. Todo un ataque al PP en
el flanco que, según las encuestas publicadas, más daño produce al partido de
Rajoy.
La batería de documentación que manejan los
hombres de Rivera tendrá varios epicentros. Y uno de ellos puede poner en una
situación delicada al ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. El
partido ‘naranja’ prepara una fuerte exigencia de explicaciones a Montoro sobre
el uso de fondos públicos en el golpe separatista del 1-O. Los
informes procedentes de la Guardia Civil y la labor de investigación practicada
principalmente por el Juzgado de Instrucción número 13 de Barcelona, a petición
de la acusación popular de Vox, avanzan en la línea de demostrar, sin lugar, a
dudas que ha existido malversación de fondos públicos.
C’s piensa pedir, por ello, explicaciones a
Montoro por la labor de vigilancia del uso de estos fondos, una
responsabilidad que, según el propio Montoro, estaba
garantizada porque, tal y como afirmó él y confirmo después el Gobierno,
“la información que tenemos es que no hubo ningún euro público en el
referéndum”. Días después, eso sí ,negó ante Llarena que pudiese realizar esa
afirmación de todos los gastos de la Generalitat y que sólo se refería al pago de las urnas y la manutención de Puigdemont,
y ello, con las limitaciones de sus sistemas de control e información.
La dimisión de Montoro
Las cuentas de la Generalitat fueron
intervenidas en el mes de septiembre de 2017. Es decir, a falta de pocos días
para el referéndum. Y C’s cuestiona esta tardanza en intervenir, especialmente
cuando las actuaciones del Juzgado número 13 de Barcelona habían aportado ya
documentación suficiente como para sospechar ya en junio de que se habían
destinado fondos públicos a los preparativos golpistas. Desde C’s no descartan,
dependiendo de la evolución de los acontecimientos, acabar pidiendo la dimisión
del ministro Montoro.
La educación será otro de los grandes focos
de actuación de C’s. La aparición generalizada de casos de adoctrinamiento
escolar separatista y las denuncias por acoso a hijos, por ejemplo, de
guardias civiles, llevará igualmente a C’s a exigir un mayor control de la
educación y un vaciado del adoctrinamiento.
Los mossos separatistas -donde la ANC tiene
incluso una sectorial interna-, la falta de expulsión con el 155 de
cargos contaminados con el separatismo, o la propia utilización de la TV3 y la
radio pública catalana para divulgar consignas golpistas entrará
también en la batería de combate de C’s.
17/05/2018. Joan Rovira. Qui és el dolent i qui la víctima?
17/05/2018. Joan Rovira. Qui és el dolent i
qui la víctima? "La batalla es plantejarà a Europa, al front exterior on
Puigdemont i els exiliats tenen un paper clau. Allà es decidirà qui és la
víctima, i a partir d’aquí s’obre un camí o un altre". Tanmateix, sigui
com sigui, té una lectura que va més enllà del món judicial i policial i que
encaixa amb l’estratègia perfectament planificada d’exageració, de manipulació
i d’intoxicació de l’opinió pública espanyola i europea sobre el que passa a
Catalunya. En un entorn tan terrorífic com el d’aquesta
falsa Catalunya que s’estan inventant, els excessos, les sobreactuacions, són
molt més disculpables. En poc temps han aparegut un munt de víctimes
imaginàries. Tenim guàrdies civils que han de marxar perquè no se senten
estimats o respectats, professionals que prefereixen abans l’atur que aprendre
la dificilíssima llengua catalana, nens adoctrinats, teleespectadors
hipnotitzats i abduïts, manifestants que agredeixen inofensius policies
antiavalots... L’histriònic Boadella ha fet escola: el victimisme que abans
semblava una broma passada de voltes, ara s’està convertint en una ficció de
destrucció massiva. Per arrodonir la jugada, els tuits i articles
de Quim Torra. L’excusa perfecta per treure les paraules màgiques: xenofòbia,
racisme, supremacisme... Paraules que desemboquen, tard o d’hora, en les ja
clàssiques referències als nazis i a Hitler, tan surrealistes per a un país com
Espanya que encara té a Franco al seu santoral. Si els jutges no aconsegueixen
fer quadrar els fets amb el delicte de rebel·lió, canviem el Codi Penal i
posem-hi un article que digui que és rebel·lió el que nosaltres diguem que és
rebel·lió. Brillant, sens dubte.
Qui és el dolent i qui la víctima?
per Joan Rovira 17/05/2018
Al jutge Llarena no li tremola el pols quan
envia polítics a la presó i aplica el «jail pressing» per collar els enemics de la pàtria, però el
neguiteja que el mirin «siete veces en cada esquina» i a continuació
revela, establint una relació causa-efecte,
que ha d’anar amb quatre escortes.
Una situació no desitjable per a ningú, sens dubte, tot i que -vista de lluny,
amb totes les cauteles- sembla una mica desmesurada.
Tanmateix,
sigui com sigui, té una lectura que va més enllà del món judicial i
policial i que encaixa amb l’estratègia perfectament planificada
d’exageració, de manipulació i d’intoxicació de l’opinió pública espanyola i
europea sobre el que passa a Catalunya.
La gran batalla política i mediàtica s’està
plantejant al voltant d’una pregunta aparentment molt simple, però
importantíssima: qui és aquí el dolent? Si un jutge ha
d’anar amb quatre escortes, si una funcionària ha de declarar protegida al
darrere d’un paravent, ja tenim dues imatges poderoses per dibuixar un clima
d’opressió, de temor, de persecució, que és la base per justificar la
repressió.
En
un entorn tan terrorífic com el d’aquesta falsa Catalunya que s’estan inventant,
els excessos, les sobreactuacions, són molt més disculpables.
En poc temps han aparegut un munt de víctimes
imaginàries. Tenim guàrdies civils que han
de marxar perquè no se senten estimats o respectats, professionals que
prefereixen abans l’atur que aprendre la dificilíssima llengua catalana, nens
adoctrinats, teleespectadors hipnotitzats i abduïts, manifestants que
agredeixen inofensius policies antiavalots... L’histriònic
Boadella ha fet escola: el victimisme que abans semblava una broma passada
de voltes, ara s’està convertint en una
ficció de destrucció massiva.
Per arrodonir la jugada, els tuits i articles de Quim
Torra. L’excusa perfecta per treure les paraules màgiques: xenofòbia, racisme, supremacisme... Paraules que desemboquen, tard o d’hora, en les ja clàssiques referències als nazis i a Hitler, tan surrealistes per a un país com Espanya que encara té a Franco al seu santoral.
La
qüestió, com en tot conflicte, és qui queda com a bo i com a dolent.
En aquest, ja sabem qui és el fort i qui el feble: les
imatges de l’1 d’octubre no tenen discussió possible, per molt que el ministre
espanyol d’Exteriors hagi tingut la barra de negar-les. El món sap qui atonyina i qui rep. Les simpaties, d’entrada, solen recaure
en els que són atonyinats, empresonats o
perseguits, o en aquells que han de triar l’exili per
escapar del «Guantánamo light», per dir-ho d’alguna manera, que han muntat per escarmentar els sediciosos i amenaçar
els que tinguin la temptació de seguir els seus passos.
Però després, sempre, apareix la gran
pregunta: qui és aquí el dolent? Qui és la víctima?
Segons quina resposta quedi fixada a l’opinió
pública europea, la batalla pot fer un gir. A Espanya, ja sabem quina imatge
triomfarà, alimentada també per greus errors estratègics de l’independentisme: la de la xenofòbia, la falsa violència, la imposició, el
supremacisme... Això pot acabar
justificant aberracions com la genial idea de Pedro Sánchez:
Si els jutges no aconsegueixen fer quadrar els fets amb el
delicte de rebel·lió, canviem el Codi Penal i posem-hi un
article que digui que és rebel·lió el que nosaltres diguem que és
rebel·lió. Brillant, sens dubte.
Una vegada més, la batalla es plantejarà a
Europa, al front exterior on Puigdemont i els exiliats tenen un paper
clau. Allà es decidirà qui és la víctima, i
a partir d’aquí s’obre un camí o un altre.
Un pot portar a construir una mena de mur a
l’estil Trump, per tancar l’independentisme a una cleda on quedi políticament
desactivat, l’altre pot conduir a
buscar solucions temporals creatives i a deixar obert, molt obert, el final de
la partida.
Joan Rovira
16/05/2018. Salvador Cot. Hispanoordres.
16/05/2018. Salvador Cot. Hispanoordres.
Benvolguts,
Vegeu la
incongruència de la justícia i de la política espanyola (la Lawfare o guerra
judicial): Els consellers de la Generalitat exiliats
a Brussel·les han estat considerat lliures per la justícia belga.
Els altres consellers que no varen considerar que calgués anar-se’n a
Brussel·les el 27-O
siguin més amunt o més avall en la posició i responsabilitats a la Generalitat són a la presó espanyola...
Hispanoordres
"La justícia belga és la primera fitxa que cau del gran dòmino
europeu que deixarà els tribunals espanyols a l'altura que es mereixen"
S'ha
acabat la fuga. Tal com van sortir per la porta del palau de justícia de
Brussel·les, els consellers Comín, Puig i Serret són ciutadans plenament
lliures, sense cap reclamació vigent.
La justícia espanyola ha fet el ridícul per
segona vegada, fins el punt que, en aquest cas, ni
tan sols la Fiscalia de Brussel·les -que havia de defensar els interessos de
Madrid- ha volgut acusar els tres polítics catalans. El patetisme
dels magistrats del Suprem, acusant la justícia belga de "manca de compromís", només deixa clara la
qualitat democràtica de Llarena i els seus
confrares.
La
justícia belga és la primera fitxa que cau del gran dòmino europeu que deixarà
els tribunals espanyols a l'altura que es mereixen.
No només això, també és el primer minut d'un
compte enrere que acabarà amb el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg condemnant, una vegada més, un sistema judicial que
deriva, directament, dels tribunals de la dictadura franquista.
Espanya
continua essent diferent, com les seves hispanoordres.
En qualsevol cas, està bé que Pablo Llarena percebi que la fatxenderia que exhibeix dins del seu despatx no es
correspon amb el menyspreu jurídic amb què
es reben les seves euroordres als tribunals dels països europeus de tradició democràtica.
Comín,
Puig i Serret són lliures i Bèlgica, una democràcia.
Salvador Cot
El Fiscal General belga fa un ‘Grouxo
Marx’ a Llarena
Dirk Merckx s’anima amb la crítica irònica a la petició d’extradició dels
consellers exiliats del magistrat del Suprem
Per Q.Sallés
(Redacció)16/05/2018
La famosa escena i l'escrit del Fiscal
general belga QS
El
fiscal general de l’Estat belga, Dirk Merckx, no se
n’està d’utilitzar la ironia per criticar els tripijocs de Pablo Llarena
per tramitar l’ordre de detenció europea dels consellers exiliats a Bèlgica.
Així ho demostra
l’escrit de cinc folis signat pel Fiscal en el procediment de la vista
judicial, a la que ha tingut accès El Món, que avui ha tombat
l’extradicció dels consellers d’Agricultura, Sanitat i Cultura, Meritxell
Serret, Antoni Comín i Lluís Puig.
Merckx descriu el
calendari i la motivació de les diverses peticions de detenció de Llarena. De
fet, ho explica amb l’ús d’interrogants i amb ironia tàcita per l’embolic
jurídic en què s’ha embrancat el magistrat instructor. Fins
i tot, s’esmerça en la ironia en un paràgraf recordant en forma i fons la
famosa escena dels Germans Marx de la pel·lícula Una nit a l’òpera en
què Grouxo i Chico debaten sobre un
contracte jurídic que no té ni cap de peus.
El famós text de la “part contractant
de la primera part”.
Concretament, en un
resum què fa de la petició de l’Estat emisor sobre els “punts” escollits per
Llarena per demanar la detenció. “Les raons de
la detenció del 3 de novembre de 2017 ja no són vàlides (punt 3), però les
ordres reals no es van modificar (vegin anteriorment el punt a), sino que es
mantenen (punt b), malgrat que en realitat sín són reemplaçades per la
interlocutòria de processament de marça de 2018 (punt c)??”, escriu el
fiscal sense amagar la sorpresa.
També, l’escrit del
fiscal amb què sol·licita que no es tramiti l’extradició destaca els altres
elements formals que no s’ajusten del tot als requisits d’una ordre detenció
d’aquest tipus, tot i que, no la impedien. Així el
Fiscal deixa caure que la petició de Llarena està “incomplerta”, “inexacte” i,
a més, tindria una “manca de claretat de les declaracions contingudes a l’ordre
de detenció”.
Q.Sallés
15/05/2018. Ferran Sáez Mateu. President Torra.
15/05/2018. Ferran Sáez Mateu. President
Torra.
La institució que ara representa ha estat sota sospita des que va ser
restaurada
Ferran Sáez
Mateu Filòsof 15/05/2018 18:42
Molt Honorable President, això que us
explicaré a continuació, i que de ben segur recorda, va passar fa tot just 30
anys, el 1988, a Santa Coloma de Gramenet. Un antecessor seu en el càrrec,
Jordi Pujol i Soley, venia o anava a inaugurar alguna cosa a l'esmentada
població, i va ser apedregat per un grup de persones que, a més, li van
colpejar el vehicle. Pujol va sortir del cotxe oficial i es va acostar sol i
amb pas decidit cap als agressors, que l'observaven atònits. S'hi va adreçar en
castellà. Els va dir dues coses. Primera: que
malgrat haver trencat vidres dels automòbils de la comitiva i haver-los
intentat agredir físicament no els detindrien ni formularien cap denúncia
contra ells. Segona: que, en aquest país, tant si es parlava en espanyol com en
català, la gent s'havia de comportar civilitzadament i no apedregar a ningú.
Si em remeto a aquell episodi, president, no
és per cridar el mal temps, sinó només per contemplar el present tot gratant una
mica la superfície del passat recent. Si avui, a Catalunya, en les mateixes
circumstàncies, algú apedregués el cotxe oficial de Mariano Rajoy, als autors
se'ls encolomaria el delicte d'odi reinventat 'ad hoc' pel ministeri de
l'Interior –i que ja té poc a veure amb l'article 510 del Codi Penal– i
acabarien cautelarment a la presó a l'espera de judici. Però la cosa no acaba aquí, per descomptat. Si llegiu els
comentaris saturats d'odi i de crides a la violència física que hi ha a sota
de l'esmentat vídeo observareu
que això de què ara us acusen ja formava part de l'argumentari... abans que
fóssiu president. Sense que el contingut de les imatges de Pujol del 1988 hi tinguin res a
veure, un tal Javier Rodríguez Andrés comenta: "Xenofobia en estado
puro". Això està escrit fa només dues setmanes. És ben curiós que
surti tot just aquest concepte, sense cap relació amb el contingut del vídeo.
Sí, és curiosíssim. Un altre usuari, que signa públicament com a Agustín Ierto,
diu:
"Q hacen escuchandole y no le linchan?" [sic] ¿Us imagineu, president, que un servidor, per exemple,
fes el mateix comentari però referit a un dirigent espanyol? Fer una crida pública al linxament sembla greu... però
només en funció de qui la faci.
Els
insults i les amenaces surten de franc quan ets del bàndol dels qui tenen la
paella –i la porra– pel mànec
Per explicar-vos tot això podria haver triat
entre milers d'exemples on els insults, les amenaces i fins i tot les agressions
físiques surten de franc quan formes part del bàndol dels qui tenen la paella
–i la porra– pel mànec. Si he triat aquest és
perquè permet visualitzar que la institució que ara representa ha estat sota
sospita des que va ser restaurada. Molta
gent creu que té dret a apedregar-li el cotxe oficial, per entendre'ns, i també
a retreure-li el que considerin oportú. És igual
el que faci o deixi de fer: els titulars ja estaven redactats fa temps. A més, pel que
acabem de veure, hi ha una xarxa de delació que no només fa captures de
pantalla selectives sinó que les tradueix a diverses llengües i les distribueix
(qui ho paga, tot això?). En tot
cas, president, jo li aconsello, amb tot el respecte, que només utilitzi
Twitter per felicitar l'any nou amb una frase feta mentre rellegeix el 'Breviari
dels polítics' del cardenal Mazzarino (excel·lent traducció al català de
Ramon Alcoberro a Edicions de la Ela Geminada), on s'argumenta que el millor aliat del governant és el sigil. A la pàgina 104 d'aquest paper, per cert, hi
trobarà un interessant capitolet intitulat –ai!– "Acabar amb una
sedició". Diu Mazzarino: "Fes
córrer la brama que els dirigents de la revolta només pretenen el seu interès
personal i aspiren a la tirania, al preu de la desgràcia i de la sang dels
altres, i que no estan disposats a repartir res". I pensar que
alguns oradors de l'actual oposició al Parlament creien haver formulat
arguments originals!
M'agradaria acabar amb un somriure. Entre els
comentaris al vídeo esmentat, el segon més votat és el d'un usuari que signa
com a Cid Campeador. Amb lacònica elegància proclama: "Valla ladron"
[sic]. He picat damunt del 'nick' d'aquest geni de l'ortografia, tan valorat en
aquell raconet de YouTube, i he vist que té publicat un
únic vídeo. S'hi veu un preciós crepuscle vermellós,
així com esteles de condensació dels avions; però el Cid l'intitula:
"Fumigada en Barcelona". L'home creu en la teoria conspiratòria dels
'chemtrails', tot i que sembla incapaç de pronunciar el terme. Si esteu llegint
aquest article en l'edició digital, president, us recomano que mireu les
imatges i n'escolteu els comentaris. Crec que us
ajudaran a relativitzar la força real dels vostres adversaris.
16/05/2018. Sebastià Alzamora. Rebentar xocolateries
belgues.
16/05/2018.
Sebastià Alzamora. Rebentar xocolateries belgues.
Rebentar xocolateries belgues
Segurament
el pitjor que li pot passar a un estat suposadament democràtic que decideix
emprendre el camí de l’autoritarisme, és que el seu intent acabi naufragant en
el ridícul internacional.
Per
molt que el govern d’Espanya, els partits del 155 i la seva banda periodística
de cornetes i tambors intentin tergiversar els fets (i ho intentaran, ausades,
ma vida), la conclusió que es desprèn des d’una mirada espanyola (subratllo espanyola, i no estrictament catalana)
de la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein, primer, i de la
justícia belga, ara, és clara i distinta. I es pot resumir en un sil·logisme.
·
Primera premissa: tota
l’acció del govern d’Espanya contra el Procés ha consistit invariablement a
confiar en la judicialització d’un conflicte que és polític, intentant fer passar els
líders independentistes i republicans per criminals.
·
Segona premissa: com
que el republicanisme i l’independentisme no són crims ni delictes, la justícia espanyola ha hagut de construir un relat
basat en acusacions falses per tal de fer passar aquests líders per criminals.
· Conclusió: com que tot el relat judicial és fals i tota l’actuació
del govern és falsa, tota la causa contra
l’independentisme i el republicanisme s’esfondra quan és sotmesa a qualsevol
revisió imparcial, com ha succeït a Alemanya i a Bèlgica. És tot un artifici,
una farsa, un mal pas de comèdia, un rosari de postveritats i fake news. Dit d’una altra manera: una pura, bruta
i colossal mentida.
El defecte greu de forma que motiva el rebuig
de la fiscalia belga a l’euroordre emesa pel singular jutge del Suprem Pablo
Llarena és també un defecte de contingut: quan
la justícia belga sol·licita més informació a l’espanyola sobre la causa,
resulta que no la pot aportar per la senzilla raó que totes les acusacions són
falses i, per tant, no s’aguanten. A hores d’ara, els consellers Antoni Comín, Meritxell
Serret i Lluís Puig són persones innocents dels delictes dels quals se’ls
acusava i, per tant, són ciutadans lliures arreu del territori Schengen però no
al Regne d’Espanya, on són perseguits estrictament per les seves idees
polítiques. Òbviament la decisió
belga suposa un referent que es tindrà en compte en els casos de Clara Ponsatí,
a Escòcia, i del president Carles Puigdemont a Alemanya, on ja ha estat
alliberat del delicte de rebel·lió i té pendent el de malversació, del qual
acabaran sent exonerats Serret, Puig i Comín. Quan tot això acabi, el que tindrà
Espanya serà el que ja tenia: un grup de polítics exiliats, juntament amb un
altre grup de presos polítics. Unes excel·lents credencials democràtiques que
posen en qüestió la consistència dels valors de la UE.
Coneixent
el PP, el que pertoca ara és promoure el jutge Llarena a algun ascens, potser
com a president del mateix Suprem i del CGPJ, en el lloc de Carlos Lesmes.
Mentrestant, el senyor Jiménez Losantos pot anar pensant quin objectiu toca
bombardejar ara, sense que la justícia espanyola mogui ni un dit contra els
veritables promotors de l’odi.
16/05/2018. Ramón Cotarelo. Contra la dictadura espanyola.
16/05/2018. Ramón Cotarelo. Contra la
dictadura espanyola.
"L'oferta d'Espanya a Catalunya és més 155, més intervenció, més
negació de drets, més opressió i més presó. La resposta només pot ser
resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general"
per Ramón Cotarelo 16/05/2018
Elegit president el MH Sr. Quim Torra amb els
vots independentistes a favor, l’abstenció de la CUP i els vots unionistes en
contra, algunes precisions.
Els
de la CUP fan bé, doncs juguen a un joc d'aparences. El vot en contra que
apareixia com una altra opció estava descartat per endavant per mera
supervivència política. L'abstenció
vol ser una espasa de Dàmocles sobre el govern i no passa de ser un advertiment
ociós. Pretén visualitzar el compromís de votar en contra de l'executiu si
aquest abandona el procés republicà. No calia recordar-ho. Ningú ho dubta. La CUP podia haver-se estalviat
l'abstenció però va voler subratllar la seva possibilitat, la seva capacitat de
rectificació i la de mantenir el suspens generalitzat amb una alegria una mica
infantil.
Els Comuns (i les comunes) en canvi, van votar en
contra, amb el bloc nacional espanyol del socialisme ‘cañí’, el PP de la Gürtel
i l'alegre jovenalla dels estels falangistes. No es van abstenir, com
els debilots cupaires, sinó que van votar "no" sense que els
tremolés el pols perquè, en el fons, són tan de l'Espanya "una, gran, lliure" com els del "a por
ellos!" Què més voldria el PSOE que ser vist per l'electorat com un partit
tan monàrquic i nacionalcatòlic com el PP! No
ho aconsegueix del tot, en part pel seu ja llunyà passat de partit democràtic i
fins i tot revolucionari. Per això es nega
avui, com el PP, a fer justícia a les víctimes del franquisme. Perquè el passat s'oblidi com més aviat i ell pugui
demanar el vot de la gent de bé de tota la vida de la Vila i Cort i desprendre’s de la brutícia obrera.
Durant tota la jornada es van acumular les
invectives, insults i improperis que els carques espanyols vomiten cada dia en
diaris, ràdios i televisions moltes vegades subvencionats pels diners públics
que els seus caps roben a la gent. Les provocacions a les xarxes, la demagògia
sobre les opinions de Torra.
El
missatge és sempre el mateix: odi i ràbia cap a la democràcia, els drets dels
ciutadans i les aspiracions nacionals de Catalunya.
Finalment, elegit Torra, els dirigents dels
tres partits dinàstics es reuneixen d'urgència -PP i PSOE ahir; PP i C's- per
tal de coordinar les seves polítiques enfront de Catalunya. No criden a
Podem perquè els tres estan interessats en debilitar-lo electoralment, cosa que
aconseguiran presentant-lo com un aliat objectiu de l'independentisme.
D'aquí que la formació estatge faci treballosos equilibris per treure partit a
la seva ambigüitat, fent creure als més ingenus
independentistes que està pel dret d'autodeterminació i als unionistes més
obtusos que està en contra del desmembrament de la Pàtria, però
sabent en el fons del seu cor que el seu és Santiago i tanca Espanya.
Les forces del nacionalisme hispà, Albiol,
Arrimadas, Iceta i els periodistes i comandaments dels mitjans més reaccionaris
es van reunir després desolats en un atac de pànic per proposar una acció
col·lectiva que els rescabali de l'última derrota. Aquesta conspiració en
contra de l'independentisme és la base de la qual es va produir ahir mateix
entre el Sr. Rajoy i Pedro Sánchez a La Moncloa per tal de consensuar una
posició comuna. Res més senzill: havent
perdut tot punt d'honor democràtic, els dos líders avisen que no permetran
"estructures republicanes paral·leles" ni deixaran que Torra
porti endavant el seu programa de govern si aquest s'aparta del que tots dos
entenen per "legalitat" i no és una altra cosa que l'arbitrarietat
despòtica de M. Rajoy que només necessita el PSOE per justificar-se.
El seu propòsit, declarat per tots dos, és l'establiment
descarat de la dictadura personal a Catalunya ja que, aquesta
vegada, el 155 intensificat (que inclou tancar
TV3 i intervenir l’escola catalana) no vindrà acompanyat d'eleccions: govern arbitrari i despòtic sense límit de temps ni de
contingut material. En altres termes: mesures repressives de la metròpoli a la
colònia.
Al seu torn, els dos principals mandataris de
la República Catalana, Puigdemont i Torra es es reunien a Berlín amb una doble
finalitat: un, posar en funcionament l'estructura ‘gaullista’ de poder dual de
la República Catalana i presentar-la als mitjans internacionals; l'altra, fer
públicament l'enèsima proposta de negociació a Espanya. La primera ha estat un
èxit. Tothom ha vist que Catalunya té un govern presidit per una
persona que el primer que ofereix és diàleg. La segona està per veure.
Rajoy afirma ara estar disposat al diàleg, cosa que no tenia altre remei que
fer, després d'afirmar que ho faria amb un president "net". Tant si
aquesta promesa és sincera (seria la primera vegada que aquest mentider
compulsiu diu una veritat) com si no, el problema és que ni ell, ni Sánchez, ni
el govern, ni l'oposició, ni el conjunt del país tenen res a negociar amb
Catalunya perquè no tenen marge de maniobra i no tenen res a oferir. Així que
la promesa de negociar amb Cataluna està tan buida com els caps dels dos dirigents
dinàstics. I això sense comptar que, òbviament, les altres setze comunitats
autònomes es negaran a reconèixer cap valor a aquestes negociacions bilaterals.
En la situació actual, Espanya no té d'arranjament perquè l'Estat, epítom de la
corrupció i la ineptitud, no és reformable.
L'oferta d'Espanya
a Catalunya és més 155, més intervenció, més negació de drets, més opressió i
més presó.
La resposta de Catalunya només pot ser
resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general.
14/05/2018. Patrícia Martínez. Lectura
del Llibre dels Fets dels Apòstols.
Lectura del Llibre dels Fets dels Apòstols
"Els apòstols, aquell dilluns de glòria, en acabar la cerimònia, es
reuniren novament per decidir des de quin despatx faria d’encarnació
l’escollit"
per Patrícia Martínez 14/05/2018
En aquell temps, i transcorreguts uns
anys de la miraculosa conversió de Convergència i Unió a l’independentisme,
després que la coalició hagués mostrat gran humilitat en el gest de desfer-se,
i voluntat de rebatejar-se segons ritu indepe, després d’anys de malediccions
de legislatures inacabades, els apòstols que resistien miraven de mantenir vius
els ensenyaments del messies.
Eren els temps en què, a més, a nom de la
constitució, de la legalitat i de la justícia, Catalunya restava
intervinguda: mesos de pèrdues de moltes llibertats, temps de
lliure albir d’acusacions, temps de fer girar les veritats. Dit sigui de
pas eren temps, també, de sortir les gents als carrers a protestar contra els
preus dels lloguers, contra la potència de les especulacions, eren temps de
créixer la precarització de les contractacions laborals, d’escoles i
d’universitats públiques amb pocs recursos, d’alts nivells de contaminació, i
de models econòmics legislatius i polítics que prioritzaven el llibertinatge
dels grans inversors.
Els apòstols, però, esperaven el retorn del
messies que “els havia estat destinat” i, a voltes, fins i tot, anaven a
trobar-lo a terres estranyes, on ell n’era també profeta. Així va ser
que, entre dos solsticis, quan semblava que arribaria novament la nit més
obscura, alguns dels apòstols viatjaren i tornaren amb un escollit:
“Tornaràs a casa i parlaràs al poble com si fos jo: diràs que tu no ets tu,
sinó jo, que hi ets però que voldries no ser-hi, i en el teu cos esperareu la
meva ànima”. I així va ser que un dissabte de parlament l’escollit es va
presentar a la nació.
L’endemà, com que tot allò era de Déu, fou de
debò, i el profeta va rebre amb goig, a terres estranyes, la notícia de l’abstenció
de la CUP: la llum esvaïa, amb tota la provisionalitat de les
circumstàncies, l’arribada d’una altra nit llarga, d’un nou temps de campanyes
i d’eleccions.
Entre la tarda de dissabte de parlament i
dilluns de glòria, el setè dia de rebre el designi del messies a terres
estranyes, l’escollit va descansar. I descansant –i potser llegint twitter, i
escoltant la ràdio-, va pensar. I en pensar va refer el que havia de ser el seu
segon discurs. Com el Noé de l’Antic Testament, l’apòstol escollit per a
encarnar el messies va omplir la nau de fonamentals, d’imprescindibles: de
tot allò que generacions rere generacions havia permès sobreviure la política
dels patriarques, la dels messies i la dels apòstols. Va ser així que, a fi
que no s’extingís aquesta política, va fer-hi entrar una mica de cohesió, un
xic de diversitat, un parell de drets fonamentals i algunes sigles com, per
exemple, les d’LGTBI al missatge encarnat.
Els apòstols,
aquell dilluns de glòria, en acabar la cerimònia, es reuniren novament per
decidir des de quin despatx faria d’encarnació l’escollit.
Qui
tingui orelles, que escolti.
El Barça guanya la darrera batalla
per l'exhibició d'estelades
El Comitè d'Ètica, Control i Disciplina de la
UEFA deixa sense efecte una multa de 150.000 euros després del canvi de
normativa impulsat pel club blaugrana
perAdrià Soldevila15/05/2018
Estelades durant el clàssic al Camp
Nou. | EFE
El Barça ha sortit
vencedor, de manera definitiva, de la guerra per l'exhibició de banderes
estelades durant els partits de competició europea. La UEFA ha deixat
sense efecte la sanció prevista de 150.000 euros per la mostra pública
d'aquest símbol en tres partits de la Lliga de Campions al Camp Nou: el 5
d'abril del 2016, en l'anada dels quarts de final davant l'Atlètic
de Madrid; i el 13 de setembre i el 19 d'octubre del mateix any, en els dos
primers partits de la fase de grups davant el Celtic de Glasgow i el
Manchester City de Pep Guardiola.
Per aquelles exhibicions, la UEFA va
arribar a obrir tres expedients disciplinarisal club blaugrana, però els va
deixar en stand by, pendent
de l'aplicació de les sancions corresponents, mentre els mateixos executius de
l'entitat catalana miraven de convèncer els dirigents de l'organisme europeu
del futbol a través de fer pedagogia i d'explicar, amb detall, el
significat de la bandera i la innegable condició democràtica i
antirepressiva del Barça al llarg de la seva història. "La
llibertat d'expressió és un dret fonamental innegociable que forma part de
l'essència del nostre club", ha reiterat el president Josep Maria
Bartomeu en discursos, compareixences de premsa i entrevistes.
El Comitè de Control, Ètica i Disciplina de
la UEFA, un cop analitzats els expedients i d'haver tingut en
consideració el canvi en la normativa, aplicat després de la negociació amb
el Barça, ha clos aquest cas deixant sense efecte la sanció imposada
inicialment al club barcelonista. "A partir del canvi normatiu, la UEFA va
deixar d'obrir expedients per l'exhibició d'estelades", afirmen des del
club, orgullosos de la victòria en un assumpte que ha aixecat molta polseguera
en els darrers anys.
"Amb la nova
norma i la seva interpretació, la UEFA considera que els expedients s'han de
tancar i que no hi pot haver sanció", encara que la multa fos
proposada abans del canvi en la reglamentació. "Les estelades i
els cants d'independència no són símbols ni crits ofensius. Ni violents, ni
inciten a cap provocació", argumenten a la zona noble del Camp Nou. El
Barça insisteix en la necessitat de respectar un dret fonamental de tots els ciutadans: "És
una reivindicació i un exercici de llibertat."
155.000 euros
pagats
La polèmica per l'exhibició de banderes
estelades va tenir el seu inici en la final de la Lliga de Campions
de Berlín, la darrera Champions League aixecada pel Barça, el
6 de juny del 2015. En aquella ocasió, una observadora de la UEFA, l'ucraïnesa
Anna Bordiugiva, va encendre l'espurna després de redactar un informe
desfavorable pel Barça per la presència de les banderes a les graderies de
l'Olympiastadion. Bordiugiva, que va veure la final per
la televisió -no era present a l'estadi-, va qualificar les
estelades de "símbols inapropiats". Setmanes abans,
durant el dinar de directives del Barça i el Bayern celebrat
a Munic -en la prèvia de les semifinals-, el club blaugrana ja va ser informat
que, des de Madrid, s'havia pressionat les institucions alemanyes per
tal que la policia requisés estelades a les portes de l'Allianz Arena
de la ciutat bavaresa. Un assetjament que no va sorgir efecte.
El Barça va mostrar el seu rebuig amb la
decisió, però va pagar la multa de 30.000 euros imposada per la UEFA per
tal d'evitar un conflicte amb el màxim organisme del futbol europeu i per poder
iniciar una conversa amistosa amb l'ens continental. Durant les reunions, la
mateixa UEFA va tornar a multar el club: 10.000 euros per
l'exhibició d'estelades en un partit davant el Manchester City(quarts
de final del 2014-15) i 115.000 euros per mostrar-les durant
els duels davant el Bayer Leverkusen, la Roma i el BATE
Borisov de la fase de grups 2015-16. En tots els casos, basant-se
en l'article 16 del Codi Disciplinari, que sanciona "l'ús de
gestos, paraules, objectes o qualsevol altre mitjà per transmetre
qualsevol missatge que no sigui apte per a un esdeveniment esportiu, en
especial els missatges que són de caràcter polític, ideològic, religiós,
ofensiu o de naturalesa provocativa". Finalment, el Barça -l'exèrcit
desarmat de Catalunya- s'ha imposat en la batalla definitiva d'una
guerra simbòlica.
15/05/2018. QUIM TORRA. La xarxa recupera un article de Quim Torra a
NacióDigital sobre el drama dels refugiats
15/05/2018. QUIM TORRA. La xarxa recupera un
article de Quim Torra a NacióDigital sobre el drama dels refugiats.
QUIM TORRA
La xarxa recupera un article de Quim
Torra a NacióDigital sobre el drama dels refugiats
En el text, de l'any 2016, el president cridava a respondre i
actuar davant la situació que viuen milions de persones obligades a marxar de casa
seva per culpa de la guerra
per Redacció
Quim Torra, moments després de ser
escollit pel Parlament Adrià Costa
La investidura de Quim Torra no ha estat
plàcida. El flamant president de la Generalitat ha rebut un allau de crítiques
per les seves piulades i articles qualificats de "xenòfobs" i "supremacistes".
L'unionisme ha aprofitat per començar la campanya de desprestigi contra el nou
president, i avui s'hi ha sumat una nova veu: SOS Racisme.
Des de l'ONG han qualificat el discurs de Torra de "perillós, irresponsable i inacceptable, basat en prejudicis". A través d'un comunicat, han advertit també que estaran alerta per denunciar "posicionaments racistes".
Des de l'ONG han qualificat el discurs de Torra de "perillós, irresponsable i inacceptable, basat en prejudicis". A través d'un comunicat, han advertit també que estaran alerta per denunciar "posicionaments racistes".
Paral·lament, a la xarxa ha començat a córrer de nou un article que va publicar Quim Torra a NacióDigital (el president era articulista setmanal d'aquest diari abans de fer el salt a la política de la mà de Junts per Catalunya) sobre el drama dels refugiats i l'exili republicà de 1939.
El text, escrit el desembre de 2016, es titula Nadal a alta mar, i acaba amb una contundent crida a les institucions i a la societat a actuar davant la situació de milions de persones obligades a abandonar casa seva per culpa de la guerra. El podeu recuperar aquí. I aquí teniu un recull de tots els articles del nou president en aquest diari.
15/05/2018. Adrià Rovira. Els professors d'El Palau
demanen aturar la repressió contra l'escola catalana
15/05/2018. Adrià Rovira. Els professors d'El
Palau demanen aturar la repressió contra l'escola catalana.
ELS 9 DEL PALAU
Adrià Rovira
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Els nou professors de l'institut El
Palau de Sant Andreu de la Barca han publicat un comunicat aquest
divendres on fan cinc demandes als catalans per aturar el procediment contra
ells, que "afecta tots els ciutadans". Entre les seves
peticions, els docents demanen la suma dels ciutadans a la seva causa per
aturar la repressió contra l'escola pública catalana. Els professors al·leguen
que se senten "víctimes d'una campanya que vol desacreditar el model
educatiu català" fent creure que té una funció adoctrinadora i
promou "una divisió inexistent".
A més a més, els mestres també demanen la
solidarització amb treballadors d'El Palau encausats, que es mostri un rebuig
contra "la judicialització del problema" i que s'alci la veu contra
la "pressió i criminalització" dels docents. També demanen que els
catalans reclamin a les institucions educatives i polítiques per protegir el
professorat.
Per últim, els professors de l'institut han
denunciat la publicació dels noms dels docents afectats per la
denúncia per "fer escarni" i causant l'assenyalament del professorat
i l'alumnat afectat, cosa que "danya tota la comunitat
educativa". A més a més, també denuncien que aquesta divulgació no ha
estat "ètica" perquè no ha respectat "la presumpció
d'innocència".
CAS 9 DEL PALAULa
fiscalia contra El Palau: Els mestres van crear un clima d'hostilitat cap als
fills dels guàrdiesEl Nacional
CAS 9 DEL PALAUEl
jutge arxiva cinc de les denúncies presentades contra els mestres d'El PalauEl
Nacional
Gemma Liñán
ELS 9 DEL PALAUUna
associació de guàrdies civils porta a Unicef el cas dels nens d'El PalauGisela
Rodríguez
15/05/2018. El Nacional. Rajoy no anirà a la cimera dels Balcans per no
haver de reconèixer Kosovo.
15/05/2018. El Nacional. Rajoy no anirà a la
cimera dels Balcans per no haver de reconèixer Kosovo..
KOSOVO
Rajoy no anirà a la
cimera dels Balcans per no haver de reconèixer Kosovo
El Nacional
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Mariano Rajoy serà
l'únic cap d'estat o de govern europeu que s'absentarà aquest dijous de la
cimera que la UE celebra amb els Balcans Occidentals a Sofia. Segons han
confirmat aquest dimarts fonts europees, Rajoy serà l'únic dels 28 que no anirà
a la reunió amb els líders d'Albània, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, l'Antiga
República de Macedònia i Kosovo.
Com ja van insinuar fa setmanes fonts
diplomàtiques espanyoles, el president del govern espanyol ha acabat buscant
una fórmula de participar-hi diferent de la resta, ja que Espanya no
reconeix Kosovo i per això ha rebutjat anar-hi personalment i hi
enviarà un representant. Tot i que Eslovàquia, Romania, Grècia i Xipre tampoc
no reconeixen el país balcànic com a estat des que va autoproclamar-se
independent l'any 2008, Rajoy serà l'únic que s'absentarà a la cimera on hi
haurà, entre altres, el president kosovar Hashim Thaçi.
A l'acte que sí que assistirà, però, serà al
sopar informal dels líders europeus, que tindrà lloc dimecres al vespre a la
capital búlgara. D'altra banda, Rajoy es reunirà aquest dimarts amb el primer
ministre de Bulgària, Boiko Borísov -que actualment ocupa la presidència del
Consell de la UE-, amb qui oferirà una roda de premsa conjunta.
Segons informació del Consell, l'ampliació i
l'estabilització i el procés d'associació de la UE amb els Balcans no
s'abordarà durant la cimera. Sí que s'espera però, que els líders de la UE
adoptin una declaració amb la qual els socis balcànics s'han alineat.
15/05/2018. Joan Safont. 'Ciutadans de Catalunya',
una expressió etnicista a ulls d'avui?
15/05/2018. Joan Safont. 'Ciutadans de
Catalunya', una expressió etnicista a ulls d'avui?
INVESTIDURA
Joan Safont
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
"Ciutadans de
Catalunya, ja soc aquí!". Són unes paraules mítiques, pronunciades
pel president de la Generalitat Josep Tarradellasen dirigir-se per
primera vegada a la gernació que omplia la plaça de Sant Jaume i que tots els
qui les van sentir mai oblidaran. Una expressió d'aquelles que tothom reconeix
i que han donat peu a diverses interpretacions.
Al seu discurs, Tarradellas obviava el
tradicional "catalans!" utilitzat pel seu mentor i antecessor en el
càrrec Francesc Macià en els seus discursos, per un "Ciutadans de
Catalunya" que ha fet fortuna. De fet, el nom del partit impulsat l'any
2005 per un grup d'intel·lectuals i professors d'idees espanyolistes —alguns
d'ells, com Arcadi Espada o Albert Boadella, encara en primera línia contra l'independentisme— Ciutadans-Partido
de la Ciudadanía feia explícit homenatge a aquestes paraules, com un
exemple d'una lectura esbiaixada i apropiativa de la polièdrica figura de Josep
Tarradellas.
Josep Tarradellas va explicar, en una
entrevista gravada l'any 1985 i reproduïda al documental de TVC Operació Tarradellas: la trama d'un retorn,
que el motiu pel qual no s'havia dirigit als "catalans", sinó als
"ciutadans de Catalunya", era que a la plaça hi havia
"catalans" i "d'altres que no eren catalans" (38:39)
Una concepció del país pròpia d'algú que
havia marxat cap a l'exili l'any 1939, quan el Principat era homogèniament
lingüísticament catalanoparlant, malgrat de l'emigració de murcians, aragonesos
i valencians especialment intensa els anys previs de l'Exposició del 29 i les
campanyes polítiques del lerrouxisme contra el catalanisme. Una concepció
prèvia a Els altres
catalans de Paco Candel i que era estranya al lema
"Catalunya un sol poble" que va fer seva l'Assemblea de Catalunya,
fruit de la preocupació, entre d'altres, de Josep Benet, per una divisió del
país per motius lingüístics i d'origen després de les onades d'immigració dels
anys 50-60-70, especialment provinents d'Andalusia, Extremadura i Múrcia i que
van doblar la població de Catalunya respecte a les dades d'abans de la Guerra
Civil.
L'historiador i biògraf del President, Joan
Esculies, al seu llibre Josep Fontbernat. Conseller de Tarradellas, retrotreu
l'origen de l'expressió en una carta de Josep Fontbertnat a Tarradellas, de
l'any 1959, on, comentant la possibilitat d'escriure un text amb motiu del
centenari del naixement i els 25 anys de la mort de Macià, el primer
assegurava: "Un manifest o una declaració de tipus maximalista farà
content a tota aquesta colla de 'separatistes' de saló que hi ha a Mèxic i a
Londres, i alguns, molt pocs, a París. Però en pots estar segur, farà por al
ciutadà de Catalunya. Dic el ciutadà perquè també hi poso el foraster castellà
o andalús o murcià que no tindria cap inconvenient d'ésser autonomista, mentre
pogués continuar de viure a la terra que ell ha escollit per viure".
Un altre destacat tarradellista, el qui va
ser secretari general de Presidència i conseller de Governació de
Taradellas Josep Maria Bricall, assegurava
el 20 de març del 2017 en l'acte institucional de commemoració dels 40 anys del
retorn de l'exili del president: "L’expressió “ciutadans
de Catalunya” s’ha interpretat com una benvinguda amable i sense donar lliçons
a tots els ciutadans sense distinció que en virtut del dret eren a Catalunya. I
és més que possible que aquest va ser el sentit que volia donar a les seves
paraules. Però hi ha en l’expressió un altre significat que no ens passa
desapercebut. L’espontaneïtat en la referència a “ciutadans” palesa un rerefons
ideològic que en aquells moments emotius de la seva arribada i des del balcó
del Palau de la Generalitat li devia aflorar com a manifestació d’un pensament
profundament liberal. “Ciutadà” és una paraula que reporta una pertinença
comunitària, no de qualsevol tipus, sinó configurada pel dret, per la
ciutadania en una herència afaiçonada pel llegat de la Revolució francesa.
Segons aquesta tradició, res pot quedar al marge de la discussió, del respecte
i de la reverència pels drets humans inclosos els de les minories i res se
celebra més que les virtuts de la raó i del debat, del compromís i de la
preeminència del dret com a contrapès a la violència i al dogmatisme".
Fos com fos, les paraules de Tarradellas
s'han d'interpretar en el context i el pensament de qui les va pronunciar,
malgrat que avui, la distinció entre catalans i no catalans per motius d'origen
ens pugui semblar inquietant o, directament, etnicista.
15/05/2018. Gemma Liñán. Turull, Rull i Sànchez
equiparen la mobilització de l'1-O amb la protesta per La Manada
15/05/2018. Gemma Liñán. Turull, Rull i
Sànchez equiparen la mobilització de l'1-O amb la protesta per La Manada.
CAS 1-O
Gemma Liñán
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez han
presentat els seus recursos d'apel·lació contra els delictes
que els imputen. Pablo Llarena els va rebutjar el primer recurs,
i ara van un pas més amunt.
Els recursos de tots reiteren en el fet que
no hi ha hagut alçament per tombar el delicte de rebel·lió. I en els
escrits de Turull, Rull i Sànchez, l'advocat Jordi Pina va més enllà i relata
exemples gràfics com ara les mobilitzacions de protesta de La Manada. Diu
el text del recurs: "Tampoc consta que s'hagi processat ningú per sedició
en els recents fets de protesta ciutadana per la sentència de la denominada
"Manada", tot i que hagin tingut lloc davant de tribunals o en
presència del ministre de Justícia, a qui es va dificultar la sortida de la seu
del Col·legi d'Advocats, seu de la qual finalment va haver de
sortir escortat mentre era increpat per un centenar de
manifestants".
L'altre exemple són els enfrontaments
directes amb la policia que la plataformaantidesnonaments ha
arribat a tenir amb les comissions judicials. "Ningú entén que una
protesta davant una comissió judicial sigui un alçament públic".
La defensa dels tres acusats ha recorregut al
Suprem la interlocutòria en què el jutge PabloLlarena acorda
processar-los pels delictes derebel·lió i malversació, en un escrit on
defensen que les concentracions de l'1-O o del 20 de setembre passat davant
la Conselleria d'Economia són "actes legítims de protesta davant
actuacions judicials".
15/05/2018. Carlota Camps. Cs reclama mantenir el 155 perquè Torra continua
"el cop d'Estat" i el "xou".
15/05/2018. Carlota Camps. Cs reclama
mantenir el 155 perquè Torra continua "el cop d'Estat" i el
"xou".
NOU GOVERN
Cs reclama mantenir
el 155 perquè Torra continua "el cop d'Estat" i el "xou"
Carlota Camps
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
1 minut
Ciutadans no
vol que s'aixequi el 155 i així li ho ha demanat al president
espanyol, Mariano Rajoy. En declaracions des del Parlament, el diputat Carlos
Carrizosa ha assegurat que el
viatge del recent investit president, Quim Torra, a Berlín és
voler continuar amb el "xou per riure de tots els catalans" i
ha assegurat que el president investit ja ha demostrat que no "acata la
legalitat" i que vol "continuar amb el cop d'Estat", pel
que ha demanat al govern espanyol no aixecar la suspensió de l'autonomia
catalana.
En aquest sentit, Carrizosa considera que un
president de la Generalitat no ha d'anar a Berlín "a
entrevistar-se amb un fugit de la justícia" i ha assegurat que
Torra "no en té prou amb insultar" sinó que també ha de "riure's
de tots els catalans". Per aquest motiu, ha demanat a Rajoy que
"reaccioni" i que "prengui acords contra un president
xenòfob". "Torra no vol complir les lleis i no les
complirà", ha sentenciat.
15/05/2018. Estefania Molina. Rajoy accedeix a la
reunió amb Torra, "com a president autonòmic".
NOVA LESGILATURA
Rajoy accedeix a la
reunió amb Torra, "com a president autonòmic"
Estefania Molina
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts
El president espanyol, Mariano Rajoy,
ha viatjat aquest dimarts a Bulgària, tot just després del Comitè Executiu
Nacional del Partit Popular i de la reunió amb el secretari general del PSOE,
Pedro Sánchez, des d'on ha avisat el president Quim Torra que
"no hi va haver independència, ni República, ni n'hi haurà". La
rotunditat arriba després que Partit Popular i socialistes s'hagin emplaçat a
reeditar el pacte per aplicar el 155, si la Generalitat torna a desbordar la
legalitat. Així i tot, Rajoy ha accedit a una cita amb Torra, "com amb
qualsevol altre president de comunitat", ha dit.
"Per parlar, estic disponible. La meva
posició és ja coneguda", ha dit el cap de l'executiu central, després de
recordar les desavinences que va mantenir amb Carles Puigdemont,
"el seu antecessor", l'ha al·ludit. Així i tot, a la Moncloa
ofereixen, com va dir Rajoy la setmana anterior "diàleg sense més
límit que la llei" i li ha demanat "un esforç" al futur Govern
català. Com era d'esperar, això implica que l'executiu central es manté
contrari a tota entesa relativa als presos, el referèndum, o "fer
República", paraules que va dir el cap del Govern davant del Parlament,
al seu ple d'investidura.
Davant d'aquest escenari, el número u del
govern espanyol ha advocat perquè es recuperi "la normalitat".
"No vull que visquem en l'anormalitat permanent", ha incidit.
"Cal complir la llei, qualsevol govern i representant ho han de fer",
ha reblat. En aquest sentit, fonts populars afegeixen que si hi hagués una nova
intervenció de la Generalitat, no seria per fer eleccions, sinó
diferent. Aquí, el president espanyol, però, no ha aprofundit sobre quines eren
les línies vermelles per tornar al 155, per bé que el control financer de la
Generalitat es manté —que de fet, ja existia des del 2015, a causa del
FLA—.
Així i tot, Rajoy ha insistit que treballaria
per mantenir la unitat entre PP, PSOE i Ciutadansen
l'aplicació del 155. Per això, s'ha remès a la cita amb Albert Rivera aquest
dijous a les 9:30h a la Moncloa. Aquesta resposta arriba després que la
formació taronja advoqués per mantenir la intervenció, tot i que hi hagués
Govern, fins que no s'acatés explícitament la legalitat, un cop sentit el
discurs de Torra, on aquest va advocar per "desplegar la República",
i un cop coneguts alguns articles i tuits del president, que el
constitucionalisme reprova com a "xenòfobs".
15/05/2018. David González. Els tuits de Torra que amaga l'espanyolisme (i
Rahola i Talegón ensenyen).
15/05/2018. David González. Els tuits de
Torra que amaga l'espanyolisme (i Rahola i Talegón ensenyen).
INVESTIDURA
Els tuits de Torra que amaga
l'espanyolisme (i Rahola i Talegón ensenyen)
David González
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
Foto: EFE
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
El president de la Generalitat investit, Quim
Torra, va homenatjar el 2016 a través d'un llarg fil des del seu compte de
Twitter, la figura del considerat pare de la pàtria andalusa, Blas
Infante. Va ser en motiu del vuitantè aniversari del seu afusellament per
elements feixistes l'11 d'agost del 1936, als inicis de la guerra civil.
Les piulades que Torra va dedicar a la
memòria del líder del nacionalisme andalús cobren especial relleu arran de la
tempesta política desfermada per les que va fer anys abans ambal·lusions
despectives als "espanyols". Aquestes piulades el van
perseguir -fins que les va esborrar- quan va ser elegit provisionalment
president d'Òmnium, el 2015, i ara han ressuscitat amb renovades i duríssimes
acusacions de "xenòfob" i "racista" en
ser elegit nou president de la Generalitat.
1. #Avuifa80anys van
assassinar Blas Infante, pare de la pàtria andalusa. Un homenatge des de
Catalunya #BlasInfante
Els tuits de Torra posen de relleu el
caràcter social del nacionalisme de Blas Infante, que denunciava la situació
dels jornalers, i per a qui era indestriable "la llibertat de la terra"
i "la dels homes". "La terra andalusa, sigui per al jornaler
andalús", resumia. De la mateixa manera, Infante denunciava "la
vella Espanya", molt en línia amb els moviments nacionalistes de principis
del segle XX que apostaven per la democratització de l'Estat espanyol i la seva
articulació en base a un model plurinacional o confederal que reconegués
l'autodeterminació dels pobles.
2. «Yo tengo clavada en
la conciencia, desde mi infancia, la visión sombría del jornalero. Yo le he
visto pasear su hambre" #blasin
3. "La libertad de
la tierra, base necesaria para la libertad d los hombres.La tierra andaluza,
sea para el jornalero andaluz" #BlasInfante
4. "Desgárrese
también la vieja España". Manifiesto de la nacionalidad:
ttp://www.blasinfante.com/apuntes/Manifiesto_de_la_Nacionalidad.htm
Infante (Casares, Màlaga, 1885), de professió
notari, però també historiador, periodista i escriptor, va mantenir
intenses relacions amb els moviments nacionalistes i federalistes català, basc
i gallec. Van tractar-lo Francesc Cambó, líder de la Lliga, i
l'escriptor Joaquim Casas Carbó, un dels impulsors de la
normalització del català amb el seu amic Pompeu Fabra. Tots dos van visitar
Blas Infante a Andalusia en diversos viatges. I va ser ell qui va visitar el
1934 al penal del Puerto de Santa María (Cadis) el president Lluís
Companys, que hi havia estat empresonat arran dels fets d'Octubre, una
situació amb forts paral·lelismes amb l'actual.
De fet, Infante i Companys van tenir el
mateix tràgic final. Ambdós van morir afusellats pels franquistes: el
dirigent nacionalista andalús, al començament de la guerra, i el president de
la Generalitat republicana el 1940, quan va ser entregat per la Gestapo al
règim de Franco. Infante va ser detingut per falangistes a casa seva, a Coria
del Río (Sevilla) i, sense judici ni sentència, afusellat al quilòmetre 4 de la
carretera de Carmona mentre cridava "¡Viva Andalucía Libre!",
l'11 d'agost del 1936. Un altre paral·lelisme: el crit de "¡Visca
Catalunya lliure!" va ser també l'últim de Manuel Carrasco i
Formiguera, líder d'Unió afusellat pels franquistes a Burgos, i que Torra
va repetir al Parlament aquest dilluns després de ser investit
president.
5. #BlasInfante va
tenir sempre presente els moviments nacionalistes al País Basc i Catalunya.
Cambó i Joaquim Casas van tractar-lo.
6. "Qué tristeza!
¡Y aún hay andaluces españolistas!. Andaluces que (davant Cat) gritan con
inconsciencia imbécil! ¡La unidad de la patria!."
Les periodistes Pilar Rahola i Beatriz
Talegón han posat de manifest des dels seus comptes de Twitter el fet que els dirigents espanyolistes amaguin les piulades en
què Torra recorda la memòria de Blas Infante. Talegón ironitza sobre
el presumpte "odi" del
president català als espanyols "sobre tot
als andalusos i jornalers", mentre que Rahola pregunta a la
líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, si també pensa "passejar" aquestes piulades.
Aquí lo tenéis. La
prueba final del odio del Presidente de cataluña a los españoles. Sobre todo a
los andaluces y a los jornaleros. Además de xenófobo, clasista. Aquí lo tienen.
No busquen más. https://twitter.com/QuimTorraiPla/status/763765353013018624 …
Hola @InesArrimadas este tuit de 2016 del Prs. @QuimTorraiPla no lo vas a pasear? Qué pasa? Se te rompe el
esquema?
15/05/2018. Salvador Cot. El seu ninot nou es diu
Quim.
15/05/2018. Salvador Cot. El seu ninot nou es
diu Quim.
El seu ninot nou es
diu Quim
"Abans que Quim Torra hagi pres cap decisió, abans fins i tot que
hagi estat investit ja ha estat caracteritzat com un monstre davant l'opinió
pública espanyola"
Quim
Torra és la prova que la catalanofòbia és l'última eina de cohesió de les
velles estructures del règim del 78.
En poques hores,
l'aparell político-comunicatiu de Madrid i rodalia ha desat el ninot de vudú de
Carles Puigdemont al mateix prestatge on hi ha, mig abandonades, les velles
representacions d'Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira, Arnaldo Otegi, Joan
Laporta i el vell Xabier Arzalluz.
Espanya
necessita una antiEspanya per no canviar mai.
Per això abans que Quim Torra hagi pres
cap decisió, abans fins i tot que hagi estat investit ja ha estat caracteritzat
com un monstre davant l'opinió pública espanyola. Un personatge
sinistre que els odia a tots pel fet de parlar castellà i que està preparant
una neteja ètnica imminent i un segon cop d'Estat contra l'ordre
mundial, a més de la prohibició de la truita de patates i la censura de
les cançons de Marta Sánchez. Polítics i mitjans diuen el mateix, per què no
s'ho haurien de creure?
No ha fet res, ni tan sols ha nomenat a
ningú. Però això a qui li importa? Quim Torra només és l'espantavelles
espanyoles que fan servir les elits de Madrid per mantenir-se en el poder que
van heretar del final del franquisme. Un personatge fabricat a la seva
mida per no haver de negociar mai ni una petita part del seus privilegis.
15/05/2018. ACN. Cs envia a tota l'Eurocambra
missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany.
15/05/2018. ACN. Cs envia a tota l'Eurocambra
missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany.
Cs envia a tota
l'Eurocambra missatges de Torra traduïts a l'anglès, el francès i l'alemany
L'eurodiputat Javier Nart assegura que el
president investit és "un conegut
ultranacionalista supremacista" i diu que els seus comentaris
són "racistes i xenòfobs"
Per ACN 15/05/2018
L'eurodiputat Javier Nart al Parlament Europeu | ACN
Ciutadans ha començat la campanya
internacional per desacreditar el president investit Quim Torra que va prometre
Inés Arrimadas. El partit ha enviat aquest dimarts piulades de Torra
traduïdes a l'anglès, el francès i l'alemany a tota l'Eurocambra a
través de l'eurodiputat Javier Nart. En un correu enviat a tots els membres de
la cambra s'adjunta un recull de textos en anglès i piulades traduïdes a
les tres llengües (anglès, francès i alemany) afirmant que Torra és un
"conegut ultranacionalista supremacista amb nombrosos articles i
declaracions públiques amb clars comentaris racistes i xenòfobs".
Nart, que envia el correu sota el títol
'Actualització sobre Catalunya - Quim Torra investit 131è president', convida
els receptors a llegir els comentaris i els adverteix que els drets
dels ciutadans que, com ell, "pensen diferent de Torra" són "en
perill". A més, un correu similar s'ha fet arribar a periodistes i
corresponsals a Brussel·les i s'està enviant també missatges traduïts des de
les agrupacions de la formació a l'estranger, com ara la del Regne Unit, segons
han confirmat fonts de Ciutadans.
Per la seva banda, els eurodiputats d'ERC Jordi
Solé i Josep Maria Terricabras així com el del PDECat Ramon
Tremosa van informar dilluns la resta de parlamentaris de la investidura de
Torra, també enviant un correu intern. En el missatge, on s'inclou una breu
biografia del de JxCat, els eurodiputats catalans destaquen que Torra
és el quart candidat que s'ha intentat investir després que la justícia espanyola
hagi fet "impossible" l'elecció de Carles Puigdemont, Jordi
Sànchez i Jordi Turull en un "clar exemple de violació dels seus drets
polítics". En el missatge també informen els seus col·legues al Parlament
Europeu que Torra ha instat el govern espanyol a dialogar amb el nou Govern.
Textos i piulades
traduïdes
Entre el material traduït que s'adjunta en el
correu electrònic enviat per Nart hi ha textos publicats a 'El Món',
'El Matí digital', 'El Punt Avui' o 'Delcamp.cat', un fragment d'una entrevista
a 'Catalunya Ràdio' així com diverses piulades -que es mencionen destacant-les
com "missatges esborrats a Twitter"- i captures d'aquestes. En
el correu, l'eurodiputat admet "amb una profunda tristesa que la història
es repeteix". "Sembla impensable que al segle XXI Espanya hagi de fer
front a discursos polítics identitaris i xenòfobs. La malaltia ha
arribat ara a Catalunya", segueix. El de Ciutadans avisa, però, que
"no es rendiran": "Continuarem confrontant aquells que han
dividit la socitetat catalana en dos, continuarem defensant els drets
fonamentals de tots els ciutadans i els valors de la Unió Europea".
15/05/2018. Quico Sallés (Parlament). “Curiosa
rebel·lió en la que els rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”
15/05/2018. Quico Sallés (Parlament).
“Curiosa rebel·lió en la que els rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”
“Curiosa rebel·lió en la que els
rebels van a casa a dormir, senyor Llarena”
Els recursos dels presos polítics asseguren
que les decisions del jutge fan “pujar els colors”
Pablo Llarena | ACN
Bateria de recursos dels presos polítics
contra les interlocutòries amb què el magistrat del Tribunal Suprem Pablo
Llarena decretava el seu processament. Recursos d’apel·lació amb què
carreguen amb desimboltura contra les acusacions i no s’estalvien crítiques
àcides contra l’estructura argumental construïda per Llarena contra qui
considera responsables polítics de l’1-O. Jordi Sànchez, Jordi
Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Oriol Junqueras han
presentat llurs recursos en què neguen l’existència de la rebel·lió, la manca
de violència així com el caràcter polític del judici.
En l’apel·lació presentada per Sànchez,
Turull i Rull -dirigida per l’advocat Jordi Pina i a la que ha tingut accès El
Món- no s’està de romanços per fins i tot ironitzar de les qualificacions de
Llarena. Asseguren que “l’aixecament brilla absolutament per la seva
absència” i que les protestas que el magistrat considera “aixecaments” són protestes legítimes que no
van produir ni una “rascada” i consideren un despropòsit acusar d’una
pena de més de 20 anys de presó per destroçar dos vehicles de la Guàrdia
Civil. De fet, consideren que la qualificació dels delictes és “absolutament desmesurada que només s’explica pel context
polític”. En aquest sentit, consideren “inacceptable” la comparació dels fets del 20
de setembre amb el cop d’Estat del 23-F. o justificar la malversació amb uns pagaments
de poc import.
L’argumentari de la defensa carrega amb força
contra l’acusació de violència i la qualificació de sedició i sobretot de la
rebel·lió. “Les úniques persones que van portar la iniciativa en l’ús de la
força física en aquella jornada van ser els agents policials per ordre dels
seus responsables”, assevera l’apel·lació. “Curiosa rebel·lió la
que s’exerceix sense esgrimir una sola arma i en la que els rebels marxen
pacíficament cap a casa a dormir al final de la jornada”, conclou
l’advocat tot demanant l’arxiu i el canvi de jurisdicció del cas cap el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya.
En els recursos de Junqueras, Romeva,
Forcadell i l'exdiputada Anna Simó acusen Llarena de vulnerar greument el seu
dret de defensa i també reclamen l’arxiu o, en tot cas, traspassar-la al TSJC.
Els arguments dels advocats tampoc s’estan per manies i de bon principi, deixa
ben clar la percepció que l’instructor té “prejudicis” contra
els investigats.
Però on més crítics són amb Llarena és per la
suposada vulneració del seu dret de defensa, que Junqueras i Romeva qualifiquen
d'"atac". Recriminen a Llarena els seus "prejudicis" contra
els investigats, ja que molts dels indicis s'interpreten sempre en contra
d'ells, cosa que el dret penal prohibeix.
Així mateix protesten pel fet que Llarena
utilitzi contra els investigats les seves al·legacions d'innocència, cosa
prohibida per la legislació internacional. A més, acusen Llarena de posar "trampes
de caça" als exiliats. De fet,
conclouen que el procés judicial es regeix per “criteris d’oportunitat
política”. A més consideren que la qualificació dels fets per justificar la
rebel·lió "fan pujar els colors".
Per la seva banda, Forcadell i Simó, com a membres de la
Mesa, neguen la desobediència i al·leguen el principi d'inviolabilitat
parlamentària. D'altra banda, Forcadell també ha presentat un recurs a
banda contra la decisió de Llarena d'obrir peces separades pels polítics
exiliats. Això, segons ella, trenca la "continència de la causa" i
podria obrir la possibilitat de diferències entre les resolucions judicials
successives.
10/05/2018. AUTOPISTAS RADIALES. Eduardo Bayona.
Las autopistas radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero de 1.470
millones
10/05/2018. AUTOPISTAS RADIALES. Eduardo
Bayona. Las autopistas radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero
de 1.470 millones
AUTOPISTAS RADIALES Las autopistas
radiales de Aznar, Aguirre y Gallardón dejan un agujero de 1.470 millones
El Gobierno cierra este jueves el rescate de
las cuatro radiales madrileñas, quebradas y con un desplome del tráfico rodado
que abarata y dificulta, más si cabe, su nueva adjudicación.
Esperanza Aguirre, José María Aznar,
Francisco Álvarez Cascos y Alberto Ruiz Gallardón en la inauguración de las
radiales R-3 y R-5 en 2004. /EFE
MÁS INFORMACIÓN
- El
Gobierno rebaja a 1.800 millones la factura del rescate de las autopistas
- Fomento
rescatará las radiales R-3 y R-5 el próximo 10 de mayo
- Las
autopistas rescatadas hasta ahora acumulan una deuda de 2.569 millones de
euros
ZARAGOZA
Eduardo Bayona
“Esta autopista es una apuesta clara del
Gobierno que muchas generaciones tendrán que valorar y agradecer”, sostenía el
7 de octubre de 2003 Alberto Ruiz Gallardón, entonces alcalde de
Madrid y expresidente de la Comunidad, en la inauguración de la autopista
R-2. Era la primera de las cuatro radiales de la capital, que entrarían en
servicio en seis meses y cuyo rescate, quebradas y con un tercio de tráfico
menos que hace una década, completa la medianoche de este miércoles el
Ministerio de Fomento, que asume con su gestión un agujero de 1.474
millones de euros.
El Ministerio de Fomento asume con la gestión
de cuatro autopistas radiales un agujero de 1.474 millones de euros
Otro gran proyecto que salía “rana”, en la
expresión que popularizó la expresidenta madrileña Esperanza Aguirre, sucesora
de Gallardón y que a principios de la década pasada aseguraba que con las
radiales “vamos a salir ganando todos, se mire como se mire”.
PUBLICIDAD
Al final, la principal valoración económica
de esos proyectos la han hecho varios juzgados de lo Mercantil, ante los que
las tres concesionarias de las cuatro vías, Accesos de Madrid en la R-3 y la
R-5, Henarsa en la R-2 y Madrid Sur en la R-4, presentaron sendos concursos de
acreedores con deudas de, respectivamente, 449, 450 y 575 millones de euros.
Y el mayor agradecimiento, en este caso para
la legislación española, se intuye entre los socios de esas concesionarias,
FCC, Abertis, OHL, Sacyr, Acesa, Enasa y CajaMadrid (hoy Bankia) en Accesos de
Madrid; ACS, Abertis, Acciona y Globalvía en Henarsa, y Ferrovial, Sacyr,
Europistas y Caja Castilla-La Mancha en Madrid Sur, y, por otro lado, de los
bancos que las financiaron y de los fondos de inversión que se han ido haciendo
con unos 800 millones de esa deuda, ya que el grueso de esta será asumido y
liquidado por el Estado vía RPA (Responsabilidad Patrimonial de la
Administración).
Pérdidas
multimillonarias para el erario público
La posición de Fomento, que ha optado por el
rescate en lugar de la liquidación, ha permitido, en cualquier caso, evitar
un perjuicio mayor para las arcas públicas, ya que la vía del concurso de
acreedores entrañaba el riesgo de que a la cobertura pública de la deuda se le
sumara la posterior subasta judicial de las infraestructuras a precio de saldo
para liquidar una parte del agujero, como ocurre frecuentemente con la unidad
productiva de las empresas insolventes.
El Gobierno espera recuperar parte de ese
dinero con una nueva licitación, prevista para el año que viene
El Gobierno espera recuperar parte de ese
dinero con una nueva licitación, prevista para el año que viene y
que también afectará a las otras cinco autopistas quebradas, cuyas
declaraciones de insolvencia sumaban otros 2.064 millones. Se trata de la AP-36
(527), la M-12 (263), la Circunvalación de Alicante (251), la Cartagena-Vera
(510) y la AP-41 (523), esta última todavía pendiente de rescate.
Las previsiones de Fomento, no obstante, apuntan a ingresar entre 700 y
1.000 millones de euros por todas ellas, con lo que el descuadre amenaza con
incrementar en un mínimo de 2.500 millones el desbocado déficit público español.
El pleno de
quiebras de Álvarez Cascos
El primer capítulo de la tormentosa historia
de las radiales de peaje madrileñas, que iban a marcar “un antes y un después”
en la historia de las infraestructuras españolas gracias a la colaboración de
la empresa privada con el sector público, en palabras del entonces presidente
del Gobierno, José María Aznar, se cierra a las 00.00 horas de este 10 de mayo
con el traspaso de la gestión de la R-3 y la R-5 a la empresa pública
Seittsa, que hace unas semanas asumió la R-2 y la R-4.
Las radiales madrileñas fueron uno de los
emblemas de los planes de infraestructuras de los gobiernos de José María Aznar
y el llamado “modelo alemán”, que consistía, sobre el papel, en que las
empresas privadas construían unas infraestructuras que, tras recuperar con
creces su inversión al explotarlas entre 25 y 45 años, pasarían gratis a una
Administración que ya habría ido haciendo caja vía impuestos.
Sin embargo, la realidad redujo a menos de la
mitad las disparatadas estimaciones de tráfico y frustró las
expectativas de negocio de las concesionarias, que acabaron por quebrar: el
récord de tráfico de la R-2, que iba a soportar 30.000 vehículos diarios entre
Madrid y Guadalajara, se quedó en los 11.034 de 2007; la R-3 y la R-5, de la
capital a Arganda y Navalcarnero, esperaban 70.000 pero apenas llegaron a
superar los 28.000, y la R-4, hacia Ocaña, nunca pasó de 11.346 previstos, casi
3.000 menos de los previstos. Alguien había calculado que pasarían 114.000,
pero nunca llegaron a circular más de 50.500.
Por otra parte, la legislación y la
jurisprudencia vetan que la Administración pueda hacerse con una
infraestructura sin indemnizar por su inversión a quien la construyó, ya que
eso generaría lo que en derecho se denomina “enriquecimiento ilícito”, lo que
llevó al rescate.
Las siete autopistas de peaje licitadas en la
etapa de Francisco Álvarez Cascos han acabado en quiebra
Y, también, a poner sobre la mesa un
llamativo dato sobre la gestión de los ministros de Fomento de Aznar: las siete
autopistas de peaje licitadas en la etapa de Francisco Álvarez Cascos han
acabado en quiebra, situación en la que también se encuentran dos de las seis
impulsadas por su antecesor, Rafael Arias Salgado.
El desplome del
tráfico dificulta nuevas adjudicaciones
El desplome del tráfico que han registrado en
los últimos años aparece, si no como una dificultad para la nueva licitación de
las radiales madrileñas, sí como un factor que con total seguridad tira a la
baja de los precios.
Entre 2007 y 2017, según las estadísticas
del Ministerio de Fomento, la R-2 ha perdido más de la mitad de su
tráfico al caer de 11.034 a 5.319 vehículos diarios; la R-4 ofrece un registro
similar con una pérdida del 49,8%, al pasar de 11.346 a 5.698; les sigue la R-3
con casi un tercio, de 16.230 a 10.961, mientras el descenso de la R-5 se ha
quedado en el 8,3%, al bajar de 11.864 a 10.882.
Esa situación se da también en el resto de
autopistas quebradas en el país, con la excepción del eje
Madrid-Barajas (M-12), cuyo tráfico ha crecido casi un 6% en una década al
subir de 19.979 a 21.160 vehículos diarios, y de la Cartagena-Vera, que ganó
dos puntos al pasar de 3.179 a 3.563.
Del resto, el desplome más destacado es el de
la AP-41, entre Madrid y Toledo, con una pérdida del 63% (de 2.770 a 1.030
automóviles por jornada cuando se esperaban 17.000). Le siguen la AP-36, de
Ocaña a La Roda, con una caída del 32,1% (de 4.646 a 3.156), y la
circunvalación de Alicante, en la que el tráfico ha bajado un 23,2% (de 8.427 a
6.473) en ese mismo periodo.
15/05/2018. Vilaweb. Així funciona el control total dels comptes de la
Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar.
15/05/2018. Vilaweb. Així funciona el control
total dels comptes de la Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar.
Benvolguts,
Tripartit. Contents.
El millor finançament que hem tingut mai (reforma
constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011!)
Espoliació fiscal...
reforma constitucional pactada pel PSOE i el
PP, l’any 2011.
Així funciona el control total dels
comptes de la Generalitat que el president Torra exigeix d’aixecar
El nou president exigeix a Rajoy tant la retirada del 155 com de la
intervenció financera de la Generalitat
El
155 no és el començament de la intervenció, sinó la culminació. Això ha
destacat el president Quim Torra en la compareixença conjunta amb Carles
Puigdemont que ha fet a Berlín, on ha deixat clar que no n’hi ha prou de
suspendre l’aplicació de l’article 155, sinó que ha exigit al govern espanyol
que cessi també la intervenció de les finances de la Generalitat.
Una intervenció que Mariano Rajoy, amb el
suport explícit del dirigent del PSOE, Pedro Sánchez, ha dit que pensava
mantenir. ‘Sense el control de les finances no
hi ha autogovern’, ha recordat Torra.
I, efectivament, els comptes de la Generalitat resten sota un control total del
ministeri de Cristóbal Montoro des del setembre de l’any passat.
Fou aleshores que el consell de ministres espanyol va
imposar un control de pagaments per intervenir econòmicament la Generalitat. Les finances del govern català ja
eren fiscalitzades de feia anys pel sotmetiment al FLA, però al setembre el
govern espanyol va anar més enllà. L’objectiu era que cap euro de la
Generalitat no anés destinat a finançar el referèndum del primer d’octubre. Montoro se n’ha arribat a vantar tant, de
l’efectivitat d’aquell mecanisme de control, que de retruc ha acabat desmuntant
l’argument del jutge Pablo Llarena per a incriminar els dirigents
independentistes –començant per Carles Puigdemont– d’haver comès malversació.
El cas és que els pagaments essencials
–nòmines, sanitat, educació i serveis socials– es van passar a fer mitjançant
un mecanisme similar al del FLA, és a dir, és el govern espanyol que fa el
pagament directament al proveïdor. A més, l’estat deixava de transferir 1.400
milions d’euros anuals per compte del sistema de finançament, dels imposts que
té centralitzats, com l’IRPF i l’IVA. A la pràctica, el govern espanyol prenia
a la Generalitat la capacitat de pagar els serveis bàsics i li impedia de
demanar cap crèdit ni de pagar-ne de pendents. Un
control total.
Però la intervenció ja venia d’abans, amb el
mecanisme del FLA. Un sistema que el govern de Rajoy va implantar arran de la
crisi econòmica, quan les agències de qualificació valoraren negativament els
indicadors de capacitat recaptatòria de les comunitats autònomes. L’estat
espanyol sí que es va continuar finançant a l’exterior, però per aportar
capital a les comunitats deficitàries va establir el FLA.
El control pervers
del FLA
Aquest va ser el pretext del govern espanyol per a prendre les regnes de les finances autonòmiques i per a liquidar de facto l’autogovern d’un punt de vista financer.
Aquest va ser el pretext del govern espanyol per a prendre les regnes de les finances autonòmiques i per a liquidar de facto l’autogovern d’un punt de vista financer.
El Ministeri d’Hisenda espanyol estableix el dèficit que
poden tenir les comunitats autònomes, una mesura vigent d’ençà de la reforma
constitucional pactada pel PSOE i el PP, l’any 2011. El FLA dóna líquid d’acord
amb aquest dèficit autoritzat.
El Ministeri d’Economia divideix la quantitat
assignada en dotze parts, corresponents als dotze mesos de l’any. Però aquestes
mensualitats no s’ingressen pas als comptes de la Generalitat, com molta gent
es pensa. El Departament d’Economia ha d’enviar
a Madrid una relació de tots els proveïdors a qui ha de pagar. Aleshores el
ministeri rep aquest fitxer, l’estudia i fa directament la transferència
mitjançant l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), l’ens que s’encarrega de
gestionar el FLA. Això sempre ha estat així. De manera que podem dir que les
finances de la Generalitat són intervingudes de l’any 2012 ençà.
Però el 2015, l’any de les eleccions
del 27 de setembre, Montoro ja va aplicar unes condicions específiques a
Catalunya per a accedir al FLA. El ministre mateix va dir que eren
perquè el govern català no gastés els diners ‘en
vel·leïtats independentistes’. El govern espanyol passava a tenir
totes les factures controlades. La interventora general dels comptes de la
Generalitat havia d’informar mensualment el ministeri de tots els pagaments que
fes la Generalitat.
I el setembre passat, amb el pretext del
referèndum, Montoro va fer el pas definitiu. Culminava
el control financer de l’administració de la Generalitat, que s’havia anat
eixamplant en el curs dels anys, a partir de la sentència de l’estatut. I poc
abans de l’activació de les mesures de l’article 155, que liquidaven del tot
l’autogovern.
El
nou govern Torra s’ha proposat com a punt de partida, com a exigència mínima
sobre la qual negociar amb el govern de Rajoy, l’aixecament d’aquestes mesures
d’excepcionalitat i d’intervenció.
15/05/2018. Rajoy accepta reunir-se amb Torra, com fa ‘amb qualsevol altre
president de comunitat’.
15/05/2018. Rajoy
accepta reunir-se amb Torra, com fa ‘amb qualsevol altre president de
comunitat’.
Com es veu que són
uns tramposos de merda. Com la Cifuentes, en Casado, en Rivera, etc.
'Per parlar estic disponible, la meva posició és ja coneguda', ha
advertit el president espanyol
El president espanyol, Mariano Rajoy, ha
respost l’oferta del president de la Generalitat, Quim Torra, de seure en una
taula a dialogar. ‘Per parlar, estic disponible.
La meva posició és ja coneguda’, ha dit en una conferència de premsa a Sofia
(Bulgària). Ha afegit que es reunirà amb Torra com fa ‘amb qualsevol
altre president de comunitat’.
Rajoy també ha dit: ‘Només pot haver-hi un president, una
sola legalitat i unes úniques institucions vàlides, que són les que estableix
la constitució espanyola i l’Estatut’. A més, ha afirmat que no hi haurà ni
independència ni república. ‘Espero que tothom actuï amb sentit comú’, ha
comentat.
Rajoy també ha parlat de l’aplicació a Catalunya de l’article
155. El mandat aprovat pel Senat establia que deixaria de tenir efecte tan bon
punt hi hagués Govern. Però aquest matí
Rajoy s’ha reunit amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, i han matisat que hi
seguirà havent un control de les finances.
Dijous està previst que Rajoy es reuneixi amb
el màxim mandatari de Ciutadans, Albert Rivera, que s’ha mostrat partidari de
seguir aplicant l’article a Catalunya tenint en compte el perfil
independentista de Torra.
Després de destacar la importància de la
unitat de les forces constitucionalistes, Rajoy ha subratllat que farà el que
estigui a les seves mans perquè Rivera segueixi al consens que l’executiu
espanyol va recavar per aplicar el 155 per primer cop en la història. ‘Hem
treballat bé en el passat i ho farem en el futur. En aquest assumpte el més
important és que els que defensem la unitat de la nació estiguem junts’, ha
afirmat Rajoy.
Avui Torra ha convidat Rajoy a fixar una data i un hora per a la reunió per
a parlar de la situació política de Catalunya, un diàleg sense condicions per a
cercar una solució política al conflicte. Ha reclamat la fi del 155, però també
la de la intervenció econòmica de les finances del govern.
14/05/2018. Vicent Partal. Cal guanyar la batalla dels conceptes.
14/05/2018. Vicent Partal. Cal guanyar la
batalla dels conceptes.
14/05/2018. Cal guanyar la batalla dels
conceptes.
OPINIÓ > EDITORIAL
«El pes d'aquest assetjament conceptual de l'espanyolisme va minvant
aquests darrers anys i mesos d'una manera ben contrastable»
Per: Vicent Partal
Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a
les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran
l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió
del periodisme i el país.
Sóc un dels espectadors que dissabte varen
restar impressionats per la manera com l’advocat de Clara Ponsatí va respondre
a un periodista espanyol convidat al ‘FAQS’ de TV3. A part de refregar-li el
franquisme pels morros i de no deixar-se entabanar per conceptes buits i
manipuladors, Aamer Anwar va deixar caure una autèntica veritat: va dir que qui
hauria d’anar a judici no són els polítics catalans sinó els policies
responsables de la violència del primer d’octubre. Tan senzill d’entendre com
indiscutible una volta ho has entès. Claríssim i, tanmateix, sorprenent sis
mesos després dels fets.
Sorprenent perquè, de fet, la nostra societat
no ha reaccionat en aquests termes. La indignació social i política pel que va
passar no s’ha traduït en una iniciativa concreta de fer passar pels tribunals
no únicament els responsables de la policia espanyola sinó els policies
mateixos, que varen agredir molt més que no reclamava el seu sou.
La raó d’aquesta sorprenent actuació cal
anar-la a cercar, molt segurament, en la brutal pressió conceptual que el
nacionalisme espanyol és capaç d’exercir a Catalunya. Sobretot amb la política
i amb els mitjans. Amb alguna política i amb alguns mitjans. Determinats
debats, en aquest sentit, són completament contaminats i manipulats
–darrerament, a més, amb una violència verbal i gestual que deixa esbalaït. I
amb una barra excepcional, diguem-ho tot. Ahir, per exemple, vàrem veure com
criticava piulets de Torra gent que es manifesta impunement pels carrers de
Barcelona portant la mateixa pancarta que els dirigents de l’extrema dreta.
Mentre s’atrevien a pontificar sobre la democràcia els qui mantenen els
dirigents polítics de l’independentisme a la presó. Sense gens de vergonya. Van
arribar fins i tot a exigir diàleg els mateixos que han ficat a la presó Carme
Forcadell per haver permès el debat lliure al parlament. Com si els seus actes
no tinguessen conseqüències. Com si els ciutadans fóssem incapaços de valorar
fins a quin extrem n’arriben a ser, de cínics.
Per sort, i vist amb la perspectiva dels
anys, he de dir que el pes i la credibilitat d’aquest assetjament conceptual de
l’espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos en la societat catalana
d’una manera ben contrastable. En el terreny de la política, ahir, per exemple,
les hipèrboles, els crits i els nervis al parlament al final eren l’evidència
d’una impotència: la gent vota allò que vol i no segueix les ordres dels qui
abans ho decidien tot. I en el mediàtic, les dades del CEO publicades la
setmana passada certifiquen una realitat important que ha passat massa
desapercebuda: hi ha una caiguda evident de l’audiència dels diaris
espanyolistes, que és paral·lela a la puixança de la importància dels mitjans
sobiranistes.
Però encara que s’haja avançat molt de
terreny, no n’hi ha prou, perquè la batalla dels conceptes és una de les més
dures, i segurament també la més sòlida. La que, en definitiva, allibera.
Siguem-ne conscients, doncs, i no ens deixem embolicar amb el primer sopar de
duro que posen en circulació aquells qui faran sempre tant com calga per
impedir la independència –que, com s’ha vist molt clarament aquests dies, no
són solament els del tripartit del 155.
PS: Marta Rojals avui escriu, com sempre amb
molta agudesa, sobre tot això de les piulades de Torra. Llegiu-la.
14/05/2018. EDITORIAL. José Antich. La bipresidència s'estrena a Berlín.
14/05/2018. EDITORIAL. José Antich. La
bipresidència s'estrena a Berlín.
La bipresidència s'estrena a Berlín
José Antich
Barcelona. Dilluns, 14 de maig de 2018
2 minuts
Barcelona. Dilluns, 14 de maig de 2018
2 minuts
La política són gestos. No només gestos, és
clar. Però sense gestos no hi ha política. Quim Torra es
reunirà aquest dimarts a Berlín amb Carles Puigdemont. Un gest
polític d'alt voltatge i un senyal dels temps que venen. El president electe i
en molt poques hores president de la Generalitat, una vegada el seu nomenament
sigui firmat pel Rei, publicat després al BOE i, finalment, tingui lloc l'acte
formal de presa de possessió al Palau, ha volgut que el seu primer acte oficial
tingui lloc a Alemanya al costat del president legítim de Catalunya i
persona que els tribunals espanyols han impedit la seva designació per al
càrrec, com així volien la majoria absoluta dels diputats del Parlament. A
1.500 quilòmetres de distància de Barcelona. Mai un president no havia
començat d'aquesta manera perquè la situació d'exili i presos dona a la
legislatura un caràcter excepcional. Un total de 70 diputats de 135, quatre
menys dels que aquest dilluns han votat Quim Torra. Ull a aquesta dada,
important i clau per al futur.
La decisió de Torra no és un tema d'agenda,
és un fet polític de la màxima rellevància, ja que expressa el caire de la
legislatura que ara s'inicia. És una reunió institucional, no un cafè amb
el seu antecessor al càrrec. Tampoc una visita clandestina i mig d'amagat.
Ambdós tenen previst de comparèixer davant dels mitjans internacionals en una
conferència de premsa per donar oficialitat al repartiment de papers. No és
casual que en les seves primeres i breus paraules després de ser escollit pel
Parlament, Torra hagi volgut destacar que un dels seus objectius és investir
novament Puigdemont, tornar-li el que el 155 li va treure, el Parlament va
voler tornar-li i la justícia espanyola va impedir. La bipresidència —una
d'interior i una altra d'exterior— coordinada i en sintonia ha començat a
caminar enmig de l'excepcionalitat i la provisionalitat.
Mentre això succeeix a Barcelona, a
Madrid hi ha disparitat de criteris sobre com s'ha d'enfocar aquesta
arrencada de legislatura. L'últim a sumar-se a la festa ha estat
el secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, que en to
fanfarró s'ha referit a un nou 155: "Costa més la primera vegada que la
segona". I aquí ho ha deixat. Al capdavall, tots miren de reüll el líder
de Ciutadans, Albert Rivera, que vol que la suspensió de
l'autonomia duri fins que els independentistes perdin la majoria absoluta o
renunciïn al seu programa electoral. Un pas menys, tot i això, del que defensa
el seu expert econòmic Luis Garicano, que ha comparat la situació de Catalunya
amb la d'Irlanda del Nord. O sigui, que, segons Garicano, la supressió de l'autogovern
durant diversos anys seria la solució. Al final, millor això que el que
d'altres proposen obertament i impunement a les ones: bombardejar
Barcelona.
I d'això, ningú no en parla, entre la minoria
espanyolista en el Parlament. Serà que és més fàcil de veure la palla a l'ull
d'altri que la biga al propi. Com en tantes altres coses.
INVESTIDURAEl
Govern nomenarà comissionats per portar els departaments dels consellers
restituïtsMarta Lasalas
15/05/2018. NOVA LESGILATURA. Estefania Molina. Rajoy
i Sánchez reediten l'aliança davant del "caràcter xenòfob" de Torra.
15/05/2018. NOVA LESGILATURA. Estefania
Molina. Rajoy i Sánchez reediten l'aliança davant del "caràcter
xenòfob" de Torra.
Rajoy i Sánchez reediten l'aliança davant
del "caràcter xenòfob" de Torra
Estefania Molina
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts
Foto: Efe
Madrid. Dimarts, 15 de maig de 2018
2 minuts
Complicitat i sintonia a la reunió
entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez aquest
dimarts a la Moncloa, que ha durat 50 minuts i on es pretenia abordar la
resposta a la investidura de Quim Torra i la seva promesa
com a 131è president de construir "una república per a tots".
Reunits des de les 9.30 hores, el president del govern espanyol i el secretari
general socialista han acordat oferir una resposta "pactada i
proporcional" davant del rebuig al fet que Torra miri de posar
en marxa "estructures que no siguin vàlides" i compreses a la
Constitució i l'Estatut.
"Atesa la situació creada amb la
investidura del nou president de la Generalitat, el seu discurs polític frontista i
el caràcter xenòfob de les seves manifestacions públiques, el
govern espanyol, el Partit Popular i el Partit Socialista s'han compromès a
oferir una resposta pactada i proporcional a la defensa de la legalitat
constitucional i estatutària enfront de qualsevol eventual desafiament", han
exposat en un comunicat de premsa difós per totes dues parts. Es preveu, per
tant, que el 155 torni a entrar en vigor si Torra desborda
la legalitat, tal com avançava aquest diari.
En segon lloc, PP i PSOE han acordat que la
"vigilància en el compliment de la legalitat" es faci extensiva als
recursos públics que formen el pressupost de la Generalitat "per
garantir que es destinin al compliment de les finalitats d'interès general a
què estan previstos", tal com s'ha anat fent des de la decisió
adoptada per la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics l'any
2015, és a dir, amb la vigilància que s'efectuava gairebé mensualment pel Fons
de Liquiditat Autonòmica (FLA).
El bipartidisme, però, no perd l'oportunitat
d'arraconar visiblement Ciutadans i el seu líder, Albert Rivera,
amb qui Rajoy es reunirà dijous a les 9.30 hores. "Aquest acord està
obert a totes les forces polítiques constitucionals que van donar suport a
l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que va permetre reparar la
legalitat infringida per l'anterior Govern de la Generalitat. Així mateix està
obert a qualsevol altra formació política que vulgui mostrar el seu compromís
amb les nostres institucions i el compliment de l'ordenament jurídic",
exposa.
Abordo con @sanchezcastejon la situación en Cataluña. Diálogo y sentido de
Estado para seguir defendiendo los derechos de todos los españoles.
15/05/2018. CAS 1-O. Gemma Liñán. Forcadell acusa
Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir les acusacions.
15/05/2018. CAS 1-O. Gemma Liñán. Forcadell
acusa Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir les acusacions.
Forcadell acusa Llarena de retirar les ordres de detenció per afavorir
les acusacions
Gemma Liñán
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
La
defensa de Carme Forcadell ha presentat un recurs a Pablo Llarena
contra la peça separada que s'ha obert i que afecta els processats que són a
l'exili. Argumenta que vulnera el seu dret a defensa i dels mateixos
processats i aprofita per criticar que el magistrat ha posat per davant el
criteri d'oportunitat al de la legalitat a l'hora de dictar i retirar les
ordres de detenció el mes de desembre passat.
El recurs adverteix que el "criteri
d'oportunitat es feia sobre la base d'afavorir les acusacions personades",
la fiscalia, l'advocacia de l'Estat i VOX, ja que "possibilitava
l'enjudiciament dels processats per tots els delictes". "L'aplicació
d'aquest criteri d'oportunitat vulnera de manera efectiva els drets de les
defenses de la resta de processats", prossegueix el recurs, "perquè
se'ls ha impedit interrogar els investigats afectats per aquesta decisió entre
els quals es troben, per exemple, la persona que ocupava el càrrec de
president de la Generalitat", Carles Puigdemont.
L'advocada Olga Arderiu exposa que la retirada
de les ordres també afecta "el dret a utilitzar els mitjans de prova
pertinents impossibilitant la participació d'un gran nombre d'investigats, així
com l'interrogatori dels mateixos durant la fase d'instrucció" i recorda
que els processats van manifestar la seva voluntat de declarar per
videoconferència.
També recorda part de la interlocutòria de
Llarena per retirar les ordres de detenció on argumentava "que la
depuració de les diferents responsabilitats penals s'ha de portar de manera
unificada, atès que d'altra manera podria trencar-se la continència de la
causa i conduir el procés a respostes contradictòries i divergents per als
diferents partícips". I remarca la necessitat de mantenir
unificat el procés.
El recurs de Forcadell denuncia que la peça
separada limita a "les representacions dels processats afectats la seva
participació" en el procediment i l'inconvenient que això suposa "per
al correcte aclariment dels fets".
Les proves del 13
El recurs de Carme Forcadell es presenta
contra la providència que va dictar Pablo Llarena divendres passat, on a més
d'obrir la peça separada pels exiliats, demanava un seguit de proves al jutjat
d'instrucció 13, moltes de les quals en referència a Josep
Maria Jové, mà dreta d'Oriol Junqueras a Economia.
Sobre la instrucció del jutge 13 de
Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, diu que es tracta d'una "causa
general" contra l'independentisme i que "genera un àmbit
d'investigació secreta i que és l'excusa perfecta per monitoritzar tota
l'activitat política de l'independentisme català durant el 2017 i fins a
l'actualitat". I denuncia que el procediment del jutjat d'instrucció 13
"és l'instrument d'acumulació de proves amb el qual se serviran
tots els altres procediments judicials contra l'independentisme".
"En el referit
procediment existeix una completa delegació de la investigació en la policia
judicial que genera de facto una
instrucció paral·lela extraprocessal, en la qual no poden participar les
defenses", persegueix el recurs. I denuncia que "els
interrogatoris efectuats en aquest jutjat es dirigeixen, en moltes ocasions, a
buscar proves de delictes i sobre persones sotmeses a altres
procediments".
I és que, segons l'advocada, en el jutjat
d'instrucció 13 hi ha 20 testimonis i declaracions de 12 investigats a les
quals lesdefenses no tenen accés. "La providència del passat 8
de maig és un exemple de l'existència d'un àmbit d'actuacions processals
aliè al present procediment, en el qual únicament el ministeri fiscal
té la capacitat d'intervenció en les diferents causes", denuncia el recurs
que es va presentar aquest diumenge per via telemàtica.
14/05/2018. Carles Torras Espanya: trepitjar o morir.
14/05/2018. Carles Torras Espanya: trepitjar
o morir.
Espanya: trepitjar o morir
Carles Torras
Madrid. Dilluns, 14 de maig de 2018
3 minuts
Madrid. Dilluns, 14 de maig de 2018
3 minuts
En aquesta primavera freda i humida, a Madrid
sura a l’ambient un sentiment col·lectiu de victòria bèl·lica. Les
banderes als balcons, les proclames dels mul·làs espanyolistes als mitjans de
comunicació i la fe retrobada per l’home del carrer que la unitat
perenne és possible són els efectes balsàmics que ha tingut, a la
capital, l’onada repressiva a Catalunya.
A l’Espanya oficial la
reconforta veure’s encara capaç de trepitjar qui sigui
que s’interposi —com Letizia a les fotos— entre ells i la
sagrada unitat de l’imperi. Encara que l’imperi, pobret, es
limiti ja al tros de península que no ha guanyat Eurovisió, les Canàries,
les Balears i Perejil.
Un poble que trepitja altres pobles per
continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció. Això
ho sabem els pobles que lluitem per alguna cosa més que per una bandera, un
himne, un rei, un exèrcit o una unitat fictícia forjada a canonades o
empresonant bones persones.
Un poble que trepitja altres pobles per
continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció
L’eufòria madrilenya es deu assemblar
molt a la viscuda durant les últimes —i escadusseres— victòries prèvies a la
pèrdua definitiva de Cuba o a les guerres de Sidi Ifni, en
què Franco va guanyar el prestigi com a militar i va perdre a canvi
un testicle. Però tant li fa, en un imperi que continua en
descomposició qualsevol petita victòria s’ha de celebrar com si
fos la conquesta d’Egipte per Napoleó.
Molta gent ho verbalitza obertament aquests
dies referint-se a Catalunya com a “terra reconquerida”. També he
sentit l’expressió que ara “cal reconstitucionalitzar”
Catalunya. En la línia de l’afany de l’exministre Wertper
espanyolitzar els alumnes catalans. O sigui d’adoctrinar-los, però en el
bon sentit.
Per tot això, quan vius a Madrid i sents cada
dia les tertúlies radiofòniques catalanes tens la sensació que
el sobiranisme viu instal·lat en un bucle temporal, capficat amb els
borrissols del melic, mentre els botxins es rifen la seva cabellera.
No s’entén que en aquesta hora tan
decisiva molts polítics s’entestin a fer giragonses
posant l’ego davant de la recerca activa de sortides
a l’atzucac. I això val tant per als qui han volgut forçar fins
a l’últim moment la investidura de Puigdemont, com per als que, a la
primera de canvi, ja tiraven per la borda anys de lluita fent bandera del
pragmatisme més claudicant.
L’eufòria madrilenya es deu assemblar
molt a la viscuda durant les últimes victòries prèvies a la pèrdua de Cuba
A Catalunya seria bo que els polítics i
els opinadors, abans d’obrir la boqueta, féssim un exercici
constant de contextualització històrica. No es pot gestionar de la mateixa
manera el clàssic conflicte de competències autonòmic que el
naixement d’un nou estat i la transició d’una legalitat a
una altra.
Els xocs tacticistes, les consignes de
gabinet de comunicació i les picabaralles caïnites estaven molt bé
a l’època de Pujol, Duran, Ribó i Obiols. Però avui, els actors
polítics catalans necessiten tenir més altura de mires, han de saber que de la
gestió de l’actual conflicte en depèn la dignitat de les pròximes
generacions de conciutadans. Inclús dels que el 21-D van
votar Cs, el PSC o el PP.
Cal recordar un cop més que la societat va
estar a l’alçada de les circumstàncies l’1 d’octubre. I també
ho hauria estat si la declaració d’independència del
27 d’octubre hagués estat efectiva i no simbòlica.
Ningú s’hauria amagat a casa. Hauríem donat la cara encara que a
algun, segurament, la hi haguessin trencat.
Per tant, tinguem molt present en tot moment
que a Madrid creuen que han guanyat la guerra i que el desafiament català és
mort i enterrat. No deixem que la dispersió dels nostres polítics els doni la
raó. Exigim-los la fermesa, el coratge i el seny que nosaltres hem tingut fins
ara i seguirem tenint en el futur, quan se’ns demani.
15/05/2018. Gemma Liñán. Junqueras i Romeva demanen
al Suprem una "solució política".
15/05/2018. Gemma Liñán. Junqueras i Romeva
demanen al Suprem una "solució política".
CAS 1-O
Junqueras i Romeva
demanen al Suprem una "solució política"
Gemma Liñán
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
"El veritable camp de debat del procés:
si Espanya té o no una democràcia madura i si els tribunals penals són capaços
d'entendre que el conflicte polític s'ha de solucionar per mitjans
polítics". Així conclou el nou escrit que Oriol Junqueras i Raül
Romeva han presentat contra el seu processament per rebel·lió i
malversació. Ahir l'advocat Andreu Van den Eynde va presentar a la Sala Segona
del Tribunal Suprem el recurs d'apel·lació. Junqueras i Romeva ja van recórrer
el seu processament davant Pablo Llarena, que va desestimar-ho. Ara, pugen un
grau més, i recorren a la sala d'apel·lacions. No és cap garantia d'èxit,
perquè aquesta sala ha anat desestimant, també, tot el que li ha arribat.
En l'escrit de 20 pàgines, l'advocat
argumenta els diferents atacs a la defensa que hi ha hagut durant tot el
procés, vulnerant els drets i garanties dels processats i alerta que "no
només es manté, sinó que podria estar-se incrementant a mesura que es
tramita el procediment i fins a nivells intolerables". Denuncia que s'està
arribant a un punt "perillós" perquè s'està "criminalitzant
l'exercici del dret a defensa" on es qüestiona els mateixos processats,
culpant el seu dret a no declarar, prenent com a prova els atestats de la
Guàrdia Civil "carregats de valoracions subjectivíssimes, amb evidents
errors de traducció, de transcripció d'evidències i de càlcul". "En
general, la neutralitat —diu l'advocat— brilla per la seva absència" i
torna a posar de relleu que la instrucció de Pablo Llarena conté "fórmules
pròpies del sistema inquisitiu". Ja ho va fer en el recurs
que va presentar contra el processament a Pablo Llarena i que
aquest va desestimar.
Sobre la presó provisional en què es
manté a Junqueras des de fa 6 mesos, és "summament contrària a les
recomanacions i estàndards internacionals sobre la necessària excepcionalitat
de la presó provisional" que qüestiona la imparcialitat de l'instructor.
El recurs també argumenta que la investigació
està fragmentada en diversos jutjats i que hi ha diligències "obtingudes
de forma il·lícita". Això fa que els advocats no puguin accedir al
material dels procediments paral·lels.
Criminalitzar
l'independentisme
Oriol Junqueras i Raül Romeva critiquen que
Pablo Llarena estigui criminalitzant una ideologia política i retreuen a
Llarena el que ha reflectit en diferents interlocutòries i vistes que "no
existeix la possibilitat de defensar pacíficament la independència de
Catalunya". Això "demostra una valoració política dels fets", diu
el recurs.
I en la defensa que ni hi ha rebel·lió ni
sedició, el recurs remarca que "el procés català és, per definició, un
procés pacífic i legal" i que "organitzar un referèndum no
constitueix cap delicte".
"Els polítics no van llançar la
població contra res ni contra ningú", diu el text fent referència a la
interlocutòria de processament, on per justificar la violència que
avalaria el delicte de rebel·lió, Llarena va intentar culpar els ciutadans que
estaven a les portes dels col·legis rebent les càrregues de la policia
espanyola. I alerta que la "lectura de la resolució podria fer la
impressió que la ciutadania ja no pot concentrar-se, ni protestar, ni
indignar-se ni cridar consignes".
Rull i Boya davant
Llarena
El recurs denuncia que Pablo Llarena polemitza
amb els investigats, fent-los retrets a les seves respostes quan aquestes no li
agraden i valora tant el silenci de l'investigat com la proclamació de la
seva innocència com un element incriminatori. El text reflecteix dos exemples
dels interrogatoris recents.
Un fa referència a Josep Rull, quan, al final
de la declaració, Llarena va dir que se sentia "ofès" pel que havia
dit.
L'altre, a Mireia Boya, que defensant la
manca de criteri del jutge a l'hora de dictar els diferents delictes va
provocar un dels titulars de Llarena: "Si
vol que la processi per rebel·lió".
La trampa a Comín i
Serret
El recurs aprofita per denunciar les argúcies de Llarena
per fer tornar els consellers a l'exili. I és que l'instructor va demanar a
Toni Comín i Meritxell Serret que es personessin en la causa nomenant un
advocat i que es presentessin a declarar al Suprem, quan sobre ells pesa una
ordre de detenció nacional, que farà que els arrestin quan posin un peu a
Espanya i, a més, tenen prohibida la sortida de Bèlgica per la justícia
d'aquell país. "Aquesta tàctica més cinegètica que jurídica és la
mostra de fins a quin punt el procediment discorre sota criteris d'oportunitat,
que no d'estricta legalitat" de Van den Eynde en el recurs.
El recurs també inclou els arguments sobre la
manca de competència del Tribunal Suprem per investigar i jutjar el cas i
defensa les plenes competències al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
15/05/2018. NOU GOVERN. Marta Lasalas. Torra i Puigdemont reclamen a Rajoy
des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155.
15/05/2018. NOU GOVERN. Marta Lasalas. Torra
i Puigdemont reclamen a Rajoy des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155.
NOU GOVERN
Torra i Puigdemont
reclamen a Rajoy des de Berlín diàleg urgent i la fi del 155
Marta Lasalas,
enviada especial
Foto: Efe
Berlín. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
Foto: Efe
Berlín. Dimarts, 15 de maig de 2018
3 minuts
El president de la Generalitat, Quim
Torra, i el president a l'exili Carles Puigdemont han
comparegut plegats a Berlín per reclamar al president espanyol, Mariano
Rajoy, diàlegurgent i per emplaçar-lo a aixecar el 155 i
acabar amb la intervenció de les finances catalanes. Ho han fet en
una roda de premsa que ha aixecat una gran expectació, 24 hores després que
Torra fos investit al Parlament. "La pilota és a la teulada
d'Espanya", ha assegurat Puigdemont mentre el president de la Generalitat
emplaçava Mariano Rajoy: "marqui hora, lloc i dia de la trobada".
La compareixença ha tingut una forta càrrega
simbòlica. Puigdemont ha agraït a Torra que hagi acceptat la
responsabilitat en un moment tan complicat en què no era fàcil assumir aquests
paper, mentre que el nou president ha insistit tant bon punt ha pres la
paraula en la seva voluntat d'aconseguir restituir Puigdemont i els
membres del Govern suspesos pel 155.
Torra ha aterrat a la capital alemanya a dos
quarts de tres de la tarda, gairebé l'hora en què es complien les 24
hores de la seva investidura i s'ha traslladat fins a l'hotel on s'ha celebrat
la trobada amb un taxi. Tot seguit ha arribat Puigdemont i han mantingut una
breu reunió abans de compareixer plegats davant una sala de premsa plena de
premsa internacional.
Tots dos han assegurat que un cop s'ha posat
en marxa el Govern cal entrar en un procés de "desescalament de
tensió" amb l'Estat. Torra ha avançat que, tan bon punt sigui investit
president, enviarà una carta al president Rajoy demanant-li diàleg. El responsable
de l'executiu ha subratllat també que no n'hi ha prou amb aixecar el
155 si l'Estat segueix mantenint el control de les finances.
Puigdemont ha advertit que cal treballar
immediatament, que no hi ha temps per perdre perquè Europa observa i
és l'oportunitat per al Govern espanyol de demostrar que respecta el resultat
de les eleccions. "L'única possibilitat de trobar una solució és
reconèixer l'altre i començar un diàleg polític", ha aconsellat.
Davant les preguntes dels periodistes,
Puigdemont ha volgut trencar amb la imatge que aquest que ara es posa
en marxa serà un executiu breu i ha assegurat que, malgrat que va recordar
en una entrevista a l'Stampa que a partir d'octubre es podran convocar noves
eleccions, la voluntat del Govern és que s'esgoti la legislatura amb un
gabinet fort. Puigdemont ha assegurat que "el president Torra prendrà
amb tota la seva responsabilitat el que afecta al govern que presideix".
"Les decisions les pren el president del Govern que té una majoria
parlamentària que el suporta i que haurà de fer front a les seves
decisions", ha assegurat.
Tots dos han volgut subratllar al llarg de la
seva intervenció el simbolisme de la trobada. "Creia que era
important que la primera visita fos aquí a Berlín [s'ha confós i ha dit
Brussel·les] i la segona visita serà a les presons on són els polítics
catalans, polítics demòcrates i honestos que només han fet el que la gent els
va demanar que fessin", ha explicat.
Amb tot, la imatge dels dos presidents ha
volgut reforçar la voluntat d'estructura a partir d'ara la política
catalana a partir de l'anomenat l'Espai Lliure de Brussel·les, les
Institucions catalanes -Govern, parlament i Ajuntaments- i el procés
constituent, des d'on, segons Torra, cal que la ciutadania segueixi
impulsant el procés cap a la independència.
En ser interrogat sobre quin serà el seu
paper a partir d'ara, Puigdemont ha subratllat que el 21-D les urnes van
assenyalar-lo a ell com a president i així hauria de ser si s'hagués
respectat el resultat de les eleccions. "Tot el que surti en aquest context
tindrà a veure amb l'anormalitat democràtica d'un Parlament que ha hagut de fer
fins a quatre propostes de candidat per aconseguir una investidura", ha
denunciat: "Com no parlarem d'una anormalitat democràtica quan hi ha un
president que va ser cessat il·legalment.
15/05/2018. Gabriel Rufian. #DiaInternacionaldelaFamilia.
15/05/2018. Gabriel Rufian.
#DiaInternacionaldelaFamilia.
En Blau va
ser testimoni el passat torneig Open Banc Sabadell-Comte de Godó d'un
dinar que van celebrar la cúpula del Grup Godó amb els
líders dels partits que han aprovat l'article 155 que
ha suspès l'autonomia i ha foragitat el govern de la Generalitat. Ara, el
diputat d'ERC al Congrés Gabriel Rufián ha difós la fotografia
del dinar que no s'havia publicat encara. Es comprova quins són tots
els comensals. Rufián l'ha titulat amb la seva habitual ironia: hastag #DiaInternacionaldelaFamilia que
se celebra precisament el dia de la publicació de la imatge inèdita, el 15 de
maig.
Els comensals de la taula rodona són,
començant per Javier Godó, comte de Godó, i en el sentit de les
agulles del rellotge: Núria Marín (alcaldessa de L'Hospitalet
del Llobregat, del PSC), Jorge Fernández Díaz (exministre
d'Interior del PP), Josep Caminal (director general de
Presidència del Grup Godó), Miquel Iceta (primer secretari del
PSC), Pere Guardiola (director general comercial del Grup
Godó), Fernando de Páramo (diputat de Ciutadans), Xavier
García Albiol (president del PP a Catalunya), Màrius Carol(director
de La Vanguardia) i Inés Arrimadas (cap de l'oposició, de
Ciutadans). Només dues dones a taula, a banda i banda del president del
Grup Godó.
Darío Porras
En Blau ha pogut comprovar que la foto pertany
al divendres 27 d'abril quan vam publicar la notícia amb el títol Els del 155 dinen plegats al Godó, amb
absència total de llaços grocs. Es va celebrar a un racó del restaurant
del village del torneig de tennis però no es va fer lluny de les mirades
curioses. Recorda la fotografia que El Nacional va fer a la
vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría amb directors de diaris de
paper catalans.
Sergi Alcàzar
La foto del dinar del 27 d'abril al Godó ha
estat difosa via whatsapp a diferents personalitats del país. Gabriel
Rufiánha estat qui s'ha encarregat de publicar-la a twitter i ja té desenes
de comentaris.
15/05/2018. Redacció Vilaweb. D’on surt la fotografia d’Albiol, Iceta i
Arrimadas amb el comte de Godó?
15/05/2018. Redacció Vilaweb. D’on surt la
fotografia d’Albiol, Iceta i Arrimadas amb el comte de Godó?
D’on surt la fotografia d’Albiol,
Iceta i Arrimadas amb el comte de Godó?
Se’ls veu compartint taula amb Javier de
Godó, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, l’ex-ministre d’Interior
espanyol Jorge Fernández Díaz, la batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín, i
l’ex-dirigent de CDC Josep Caminal.
I el miserable Millo? No hi pinta res? No
està feta la mel per la boca de l’asa?
14/05/2018. Esther Armora. Expedientado por enseñar
a sus alumnos que los catalanes no son una raza superior.
14/05/2018. Esther Armora. Expedientado por
enseñar a sus alumnos que los catalanes no son una raza superior.
El profesor expedientado Francisco Oya
- Inés Baucells
Expedientado por enseñar a sus
alumnos que los catalanes no son una raza superior
Francisco Oya es el primer docente sancinado por combatir el
adoctrinamiento en las aulas. Contrarrestaba la «visión idílica» de los gurús
nacionalistas en los libros de Historia
El profesor Francisco Oya lleva
semanas de baja. Desde el pasado 18 de abril, fecha en la que la
Generalitat le prohibió impartir más clases de Historia a sus alumnos
de Bachillerato en el instituto Joan Boscà de Barcelona y le abrió un
expediente sancionador –el primero impuesto a un docente por combatir
el adoctrinamiento en las aulas–, Oya, militante
de la causa bilingüe desde hace años y muy crítico con el proceso separatista
catalán, ha decidido tomarse un respiro. Lo ha hecho, según afirma,
«por prescripción médica».
«Los últimos meses de acoso a mi
persona han sido muy duros. Tengo un problema de salud de base y me
han aconsejado que salga de la primera línea de fuego», asegura Oya en
declaraciones a este diario. Las autoridades
educativas le apartaron de sus funciones, según denuncia, «por ir a
contracorriente» en un momento de máxima sensibilidad política y «mostrarse
crítico con las tesis independentistas».
Oya llevaba tiempo en la cuerda floja, aunque
el detonante que hizo que le expedientaran fue, según dice, el material curricular complementario que entregó a
sus alumnos de segundo curso de Bachillerato para contrarrestar la visión,
a su juicio, «sesgada» e «idílica» que proprocionaba sobre el catalanismo el
manual de Geografía e Historia que se utiliza en el centro, y cuyo autor es
Agustí Alcoberro, exportavoz de la Asamblea Nacional Catalana (ANC).
«Me prohibió que
los diera»
«Cuando acabó la clase los estudiantes fueron
a entregar los textos al director y a quejarse. Éste no tardó en llamarme al
despacho y prohibirme que se los diera a los alumnos. Después vino
la inspección», explica Oya, que se negó a cumplir tal orden apelando a la
libertad de cátedra.
«No podía consentir que mis alumnos llegaran
a la selectividad con una información sesgada sobre el
catalanismo y sus líderes. Pensé que para tener una visión más
equilibrada y menos positiva debían conocer también su cara B. Saber quién fue Prat de la Riba en realidad, conocer su
cara racista», denuncia el profesor del Joan Boscà. «Los alumnos han de conocer la historia, no la propaganda
o la visión canónica de un determinado movimiento», añade el
represaliado. Su acto de rebeldía acabó en un expediente disciplinario, que
sigue en curso, y un castigo: dejar de impartir provisionalmente la
asignatura. ¿Cuál es el contenido de los polémicos textos? ¿A qué figuras
del catalanismo refieren? Los documentos, consultados por ABC, son una
serie de escritos firmados por referentes del catalanismo, en los que se
observa una «actitud de superioridad» con respecto al resto de España.
El dosier arranca con una
cita del escritor Pompeu Gener (Heregías 1887): «En España, la
población puede dividirse en dos razas. La aria (celta, grecolatina, goda)
o sea del Ebro al Pirineo; y la que ocupa del Ebro al Estrecho, que, en su
mayor parte, no es aria sino semita, presemita y aun mongólica [gitana] (…) Nosotros, que somos indogermánicos, de origen y de
corazón, no podemos sufrir la preponderancia de tales elementos de razas
inferiores».
Otra de las figuras que aparecen en el dosier
es la del político y escritor, Enric Prat de la Riba, considerado uno de
los padres teóricos del nacionalismo catalán. Según
Oya, la imagen que ofrece de este político el manual es «edulcorada» y «no
ajustada a la realidad». Por este
motivo, el profesor decidió entregar a sus alumnos algunos artículos de Prat de
la Riba en los que éste alude a la supremacía de la raza catalana. «Cataluña tiene la fuerza de la prosperidad económica,
con su acompañamiento natural de energías intelectuales, morales y artísticas;
la tiene menos intensa, es verdad, que las naciones extranjeras bien
gobernadas; pero es, con contadas si bien
honrosas excepciones, prácticamente la única
dentro de España, la principal representante de la civilización europea en ese fajo mal atado de kabilas africanos que el Estado
español encarna», escribió en «La Veu de Catalunya».
«Un denominador común»
Algunos historiadores se han
mostrado críticos con la iniciativa de Oya y consideran que «aunque los
textos son reales, están descontextualizados». Así lo apunta el catedrático de Didáctica de
las Ciencias Sociales de la Universidad de Barcelona (UB), Joaquim Prats, quien
en declaraciones a ABC apunta que «el
componente racista es un denominador común en todos los movimientos
prenacionalistas y nacionalistas europeos de la segunda mitad del siglo XIX, y
no suponen un rasgo distintivo del nacionalismo catalán». «Los textos deben entenderse en su contexto histórico»,
en el que, según recuerda, «no ofendían como ahora».
En la misma línea, Martí Marín, profesor
titular de historia contemporánea en la Autónoma de Barcelona, considera que el grueso de los textos seleccionados por Oya aluden
a un periodo (1878-1935) en que «prácticamente todos los nacionalismos,
incluido el español, se vinculaban en mayor o menor medida a ideas racistas». «Ofrecer información complementaria sobre la
historia del nacionalismo catalán sin cruzar sus producciones ideológicas con
las de otros nacionalismos coetáneos, particularmente el español, no es complementar, es sesgar en otra dirección», añade. En esta línea, Marín considera que de
los quince personajes seleccionados por Oya, solo cinco tienen
relevancia histórica. «Están escogidos y
ordenados para conducir a una conclusión simplista y determinada»,
concluye.
Francisco Oya asegura en su defensa que su
intención «nunca fue decir a los alumnos que el
nacionalismo catalán es supremacista». «No
en su totalidad, pero sí que es un componente importante y tiene una
continuidad histórica hasta nuestros días. Esto me parece evidente»,
concluye el profesor.
La Justicia da más
libertad al docente en Bachillerato
La actual legislación establece que el
derecho a ejercer la libertad de cátedra tiene «un
alcance más reducido» en los niveles de enseñanza no universitaria.
No obstante, a partir de la la Educación Secundaria
Obligatoria y, en especial, en el Bachillerato, donde los alumnos tienen ya
entre 16 y 18 años y una cierta capacidad crítica, el Tribunal Constitucional
(TC) admite una mayor libertad del profesor para la exposición razonada de sus
ideas y creencias.
08/02/2018. Francesc-Marc Álvaro. ¿Quién es supremacista?
08/02/2018. Francesc-Marc Álvaro. ¿Quién es
supremacista?
¿Quién es supremacista?
08/02/2018 03:08
De
un tiempo a esta parte, se acusa al nuevo independentismo catalán de ser “supremacista”. Este término proviene de contextos y
conflictos muy diferentes y alejados de nuestra realidad, pero se utiliza,
diría que con una intensidad creciente por parte de muchos de los que se oponen de manera
agresiva y con pocos argumentos al proceso soberanista, incluidos periodistas, analistas y académicos que parecen más ocupados en ganar la
batalla de la propaganda que en comprender lo que está pasando y sus
causas reales.
Felipe González es una de las personalidades
relevantes que no ha tenido manía alguna en utilizar esta palabra para
referirse a los independentistas, aunque ha tenido que añadir con la boca
pequeña que “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”,
una aclaración sugerida quizás por alguien que veía venir el ridículo de estas
elucubraciones. El que fue líder socialista afirma que el independentismo
exhibe la idea según la cual “si no nos lo
impidieran, seríamos los mejores”, una tesis que demuestra
–concluye– este sesgo supremacista.
Otros políticos –retirados o en ejercicio– dicen lo mismo que González, y
también lo hacen varios opinadores, por ejemplo el profesor Francisco Rico en
un artículo reciente.
El término supremacismo
remite, sobre todo, al llamado supremacismo
blanco, corriente de ultraderecha vinculada a las ideologías racistas que
abogan por la dominación del hombre blanco occidental sobre todas las etnias y
por la separación estricta de las poblaciones por color de piel, religión,
origen, cultura, etcétera. El
supremacismo blanco es especialmente activo en algunas zonas de Estados Unidos
–arraigado en la memoria de la guerra entre el Norte y el Sur y el trauma de la
esclavitud– y también se puede dar en sociedades europeas, a caballo de grupos
extremistas y populistas que difunden un discurso xenófobo y aislacionista. Por
otra parte, el islamismo radical no se puede desvincular de un supremacismo
musulmán que fundamenta la idea de dominación sobre los considerados
“infieles”. Hay también movimientos supremacistas judíos, rusos, griegos,
escandinavos, etcétera, articulados de manera más o menos pública en
organizaciones reaccionarias, contrarias al modelo de sociedad abierta y
multicultural.
(Dani Duch)
¿Tiene algo que ver el independentismo
catalán con todo eso? Rotundamente, no. Decir lo contrario es mentir. No hay
nada –ni en los partidos ni en las entidades soberanistas– que pueda
considerarse supremacismo. El independentismo no propugna que los catalanes son
superiores a los españoles, lo que defiende es la creación de un Estado catalán
independiente, una República basada en la igualdad y en los derechos de
ciudadanía, y no en la prevalencia de ninguna supuesta etnia. Ni Puigdemont, ni
Junqueras, ni Sànchez, ni Cuixart, ni ningún dirigente de la CUP han dicho o
hecho nada que pueda considerarse supremacismo, todo lo contrario.
El independentismo adopta y actualiza la idea
de “un sol poble” y de una catalanidad cívica (no étnica) formulada por Josep
Benet, Paco Candel y otros, y asumida por el PSUC, Jordi Pujol, los
socialistas, los grandes sindicatos, la escuela, la Iglesia y el grueso del
mundo asociativo. ¿Hace falta que recuerde que en las listas de todos los
partidos independentistas hay personas nacidas dentro y fuera de Catalunya?
¿Hace falta que recuerde que los apellidos del mundo independentista son tan
variados y plurales como lo es todo el país?
González y otros consideran que querer hacer
las cosas sin pasar por Madrid y querer hacerlas mejor de como se hacen en el
Estado español es supremacismo. ¿Sería supremacista decir que una República
catalana debería tener una separación de poderes más clara y ejemplar que la
del Reino de España? Sólo sería un noble deseo. Si me apunto a la desfiguración
argumental de González y otros, todo podría acabar siendo supremacismo. Incluso
que un político de la oposición le dijera a un político que gobierna que él sí
hará las cosas bien. Con el supremacismo ocurre igual que con el delito de
odio: intentan cambiar tu discurso con mala fe para presentarte como el
victimario cuando eres la víctima. Es la fábula del mecánico de Reus, a quien
acusan de delito de odio sólo porque ejerce su derecho a protestar
pacíficamente al negarse a realizar un trabajo para alguien que –desde una
posición de poder– se lo exige.
No hay dos millones de supremacistas que se
creen superiores a los españoles. De ninguna manera. Hay dos millones de
catalanes que rechazan un Estado que ven que les va en contra sistemáticamente.
La calificación de supremacista va bien para demonizar, sin utilizar conceptos
tan fuertes como racista o nazi. La palabra supremacista sugiere lo mismo pero
es más elegante. La maniobra consiste en presentar un movimiento democrático,
cívico y pacífico como una parte más del peligroso populismo europeo. Los que
nacimos hace medio siglo sabemos quién, en este conflicto, responde a una
tradición inequívocamente supremacista, aquella que, entre otras cosas,
pretendía destruir una lengua y una cultura.
14/05/2018. Marta Rojals. Supremacista!,
va dir el supremacista.
14/05/2018. Marta Rojals. Supremacista!, va dir el supremacista.
«Aquest
cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d'un acòlit de Cs o
del PP d'una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d'Espanya quedava
condensada en la unitat de reacció en l'universal».
Heu vist la relació entre: Unitat de reacció
en l’universal, i “Unidad de destino en lo universal”?
«Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d'un
acòlit de Cs o del PP d'una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d'Espanya
quedava condensada en la unitat de reacció en l'universal»
Per: Marta Rojals
A les sèries polítiques que ens arriben dels
Estats Units, el Regne Unit, Dinamarca, o on sigui que gastin una democràcia
avançada, hem vist mil vegades com tomben un candidat a la cosa pública
remenant la brossa del seu passat. En una que em ve al cap, The Good Wife, diferents candidats a
diversos càrrecs es feien investigar per ser conscients dels seus punts dèbils
i avançar-se als atacs futurs de l’oposició. De vegades, sortia una merda tan compromesa
que el candidat ja es retirava abans de començar, entenent que representava una
gent, un col·lectiu o un interès superior que bla, bla, bla.
Pensant en aquestes sèries, recordo l’impacte
de la primera vegada que es van fer córrer les famoses piulades de Quim Torra.
En recordo l’impacte, i no tant si les van treure a l’època que havia de
dirigir el Born Centre Cultural o més tard, en ocasió de la presidència
d’Òmnium. En tot cas, la taca d’oli es va escampar a ambdues
institucions, i ja en aquell moment hi van sucar
pa amb entusiasme des de l’extrema dreta fins als avui dits ‘equidistants’.
I així fou que dos espais del catalanisme (cadascun amb la seua naturalesa,
intento ser succinta) van entrar amb aquesta presentació a les llars de molts
ciutadans que no havien sentit parlar mai del setge de Barcelona o que
coneixien Òmnium de sentir-lo qualificar de ‘chiringuito barretinero de
subvencionaos’ o similar. Aleshores, si cap reticent podia tenir gens
d’interès per a acostar-se a la història o la cultura del seu país a través
d’aquests espais, segons per quins canals s’informés, li’n devien acabar de
passar les ganes i per sempre més –això últim ja ho dic jo.
Per aquest motiu, quan el president
Puigdemont va anunciar el nom de Quim Torra per a aquesta etapa que encara no
sé com qualificar, em va venir automàtic aquell episodi de les piulades i em va
caure el front als dits. No podia ser. No podia ser que recarreguéssim aquesta
munició esgotada i la tornéssim a oferir a l’adversari, com si li fes cap falta.
Vaig entrar a Twitter amb cara de mossegar llimones i, en efecte, la maquinària
ja s’havia posat tota en marxa: ja tornaven a córrer, veloços i ressuscitats,
recopilatoris i mems de les velles piulades; tornaven a sortir els articles,
les entrevistes, els subratllats descontextualitzats; tornaven a atribuir-li
textos sense signar difosos per okeidiarios i alertes digitals, virals. I,
evidentment: tornaven a sucar-hi pa, ara un pa de quilo, amb la llesca plana,
els mateixos que ja se n’havien aprofitat aleshores –amb doble, triple
virulència, la que corresponia a un presidenciable– perquè ja tenien la feina
feta: quin regal, mare meua, quin regal.
No podem dir que no sabíem què passaria.
N’havíem viscut l’assaig de laboratori abans que les xarxes tinguessin la
preeminència informativa d’ara. Aquest cap de setmana ha estat impossible de
distingir una piulada d’un acòlit de Cs o del PP d’una de gent del PSC o dels
comuns: la unitat d’Espanya quedava condensada
en la unitat de reacció en l’universal. ‘Què us dèiem, eh, eh?
Els
supremacistes independentistes, racistes, xenòfobs, etnicistes i excloents feu
president un supremacista, racista, xenòfob, etnicista i excloent.
I de sobte, la preuada tasca comunicativa de
l’era Puigdemont, una feina ingent contra una
maquinària mediàtica que ens quintuplica l’abast i la potència, en dos dies se’n va a la mè. A l’era de la
comunicació, ens sortirà car haver renunciat a un fenomen de l’ídem com
l’enyorat president: només ens faltava ara haver de tenir-lo, a més a més, de
corresponsal apagafocs. Tant de bo m’equivoqui, que diuen els opinadors de
debò.
Els quatre catalanets –ho dic figuradament,
que us veig a venir– que coneixen la persona de Quim Torra, afable, erudit,
cultíssim editor, valent per a entomar l’encàrrec que no vol ningú, clamen en
el desert. La desproporció entre els altaveus és
massa gran perquè cap missatge sobre la seua remarcable trajectòria arribi ni
tan sols a sortir del cercle dels fidels seguidors. I mentrestant, hem
d’empassar-nos que el titllin de feixista i ultranacionalista els qui es
manifesten amb falangistes i nazis abanderats; hem de sentir com el titllen de
racista els qui volen ‘netejar’ el seu poble o limitar l’accés a la sanitat
dels immigrants irregulars; hem d’entomar que li diguin supremacista els qui
pretenen reduir la llengua i la cultura pròpies del país a un mer folklore
casolà, o etnicista els qui volen segregar per llengua els xiquets a l’escola o
els qui apel·len al passat andalús dels avis dels votants catalans.
En resum, hem d’assistir al teatre lamentable
dels qui, dient-se ciutadans de la gran nació d’Espanya, pretenen colar que són
ells, en aquesta guerra de l’estat, l’amenaçada
minoria nacional. Doncs tot això que ja passava abans, ara ens ho
hem de menjar amanit amb unes piulades i uns extractes d’articles que ni fets a
mida, i trobo que ens ho hauríem pogut estalviar.
A tall de postdata: Hom dirà –perquè ja us
sento, xiu-xiu-xiu– que l’espanyolisme ens insultaria i deshumanitzaria com
sempre, amb piulades o sense, i que donar-los importància és fer-los el joc.
Sí, però no. Sí, perquè quan tens la iniciativa pots conduir el debat cap on tu
vols, i no perquè, quan la perds o la regales et trobes anant a remolc. Només cal recordar que, fins al debat d’investidura, els
tavernaris del parlament es quedaven sols bramant el seu ‘monotema’ per a les
teles espanyoles, mentre que dissabte i ahir se’ls van afegir de gust els
espanyolistes que no criden, amb la qual cosa les formacions republicanes van
haver de sortir a justificar obvietats que, abans d’aquesta patinada
estratègica i comunicativa, teníem més que superades.
No
ho sé, valtros, però jo veig clar que menjarem les piulades en cada sessió
parlamentària fins a les eleccions i més, atès que el programa de govern, sense
autonomia ni diners, no sé com passarà del paper. En fi, per dir-ho a la manera
de Twitter: #noespodiasaber.
13/05/2018. Oriol Izquierdo. El titella i el president de tots.
13/05/2018. Oriol Izquierdo. El titella i el
president de tots.
El titella i el president de tots
«Lluny d'això, els valedors del 155 continuen enganyant-se pensant que
ens enganyen. I així exhibeixen la seva insolvència intel·lectual i la seva
mala fe política reiterant, per exemple, que la majoria de ciutadans del país
està en contra de la independència»
No
hi ha paraules innocents. Tan bon punt el president Puigdemont va fer públic
que proposava Quim Torra per a la investidura, els qui s’hi oposen van
referir-s’hi amb els termes de ‘titella’ i de ‘home de palla’. I ja no han
parat.
Els uns dient en veu alta que tant de bo no
ho sigui, els altres donant per descomptat que ho serà; tots ells negant-se a
fer-li confiança. I, en qualsevol cas, sense admetre el que per a nosaltres és
evident. Que el president legítim continua essent Carles Puigdemont. I que, en
ser investit, Quim Torra esdevé, provisionalment, el seu delegat a la
presidència de la Generalitat. Que la presidirà, però amb plena consciència que
ho fa interinament. Perquè la situació és d’interinitat.
No costa gaire d’entendre. Però, això sí,
segur que fa de mal pair als valedors actius o passius de la persecució
actual. Que persisteixen a culpabilitzar la
víctima de la repressió a què la sotmet el botxí. ‘Si hi ha presó i exili és
perquè us ho heu buscat. Si hi ha 155 és perquè us heu saltat la llei
autonòmica i l’ordre constitucional.’ I, amb aquella barra que tenen, acaben
aquí la seqüència lògica de condicionals. Però no les amenaces. ‘Hi haurà més 155. Hi haurà més presó.’
Però res no és com ho expliquen els cínics.
Si ens hem saltat la llei i l’ordre, suposant que fos així, potser és perquè ja
no servien per regular la situació present i aconduir el projecte polític
expressat per una majoria clara de ciutadans del país.
I, si ens ho haguéssim buscat, no seria perquè la resposta de qui tenia el
deure de seure i de parlar-ne ha estat fins ara sempre el silenci, el menyspreu
i, finalment, la repressió? No, això
els mentiders mai no ho expliquen. I mira que ajudaria a entendre com hem
arribat on som. I què caldria fer per sortir-ne.
Lluny d’això, els valedors del 155 continuen enganyant-se
pensant que ens enganyen. I així exhibeixen la seva insolvència intel·lectual i la seva mala fe
política reiterant, per exemple, que la majoria de ciutadans del país està en
contra de la independència. Ho vam tornar a sentir justament el dia que els
estudis d’opinió del mes d’abril indicaven que hi ha un 48% de favorables al
nou estat davant un 43,7% de contraris. O, si preferiu no refiar-vos de les
enquestes, podeu acudir a les xifres contrastades de les darreres eleccions,
les il·legítimes del 21 de desembre: els partidaris del sí van aplegar el 47,5%
dels vots; els defensors del no, el 43,5%. No cal saber gaire de sumar i restar
per treure’n conclusions. I, en canvi, ells, sant tornem-hi! Potser és que l’unionisme posa la llei fins i tot per
damunt de l’aritmètica…
I fan un ús del llenguatge que prescindeix de
la lògica i n’ignora el sentit ètic. Com una altra vegada aquests dies,
també a propòsit de la investidura de Quim Torra, que s’han emplenat la boca
d’una expressió massa solemne per instrumentalitzar-la amb la seva
barroeria. Li retreuen que no serà el president de tots. Li censuren per endavant
que governarà per a la meitat dels catalans. I un cop ho han deixat anar sembla
que calgui demostrar que no tenen raó. Però quina mena de raó deuen poder
tenir?
Perquè, què deu voler dir ‘ser el president
de tots’? És que n’hi ha hagut cap que ho fos? Preguntem-nos-ho evitant el
bucle del procés. Que va ser un president de tots, el senyor Montilla? Que ho
ha estat, Pasqual Maragall? Que ho va ser, i mira que en va ser temps, Jordi
Pujol? O Tarradellas? Excepte aquest, tots els altres van ser investits
presidents amb el suport d’unes formacions polítiques concretes i amb el vot en
contra d’unes altres. No eren, per tant, elegits per tots. Després, cadascun
d’ells, del primer a l’últim, i tant me fa que ara m’esgardisseu pel que diré,
cadascun va mirar de governar, no en tinc cap dubte, pensant en el país i en el
benestar de tots els catalans. Potser no ho van acabar d’aconseguir, o no se’n
van sortir gens, o potser més del que mai no estarem disposats a reconèixer.
Però tots i cadascun van aspirar a ser el president de tots els catalans. Per
més que sempre, sense excepció, trobarem motius per retreure’ls que a la
pràctica no ho van ser.
I, mira, no estic gaire segur que res d’això
es pugui afirmar, posem per cas, del president del govern de l’estat veí, el
senyor Rajoy. Governa, ell, per a tots els espanyols? Més aviat em sembla que
no, vist que governa tan ostensiblement contra nosaltres. Que, diu ell, som
espanyols. O és que potser ni tan sols no ho som tampoc per a ell? Ai, que
arribem al cap del carrer.
15/05/2018. Vilaweb. Rajoy i Sànchez pacten de mantenir la intervenció de
les finances de la Generalitat.
15/05/2018. Vilaweb. Rajoy i Sànchez pacten
de mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat.
Mantenen la previsió de tornar a suspendre l'autogovern català
Mariano
Rajoy i Pedro Sánchez han exhibit unitat per a poder mantenir la intervenció de
les finances de la Generalitat malgrat la investidura de Quim Torra com a
president i la formació imminent d’un nou govern.
El cap del govern espanyol i el secretari
general del PSOE han acordat que donaran resposta a qualsevol ‘desafiament’ de
Catalunya, i que mantindran la vigilància econòmica. Segons un comunicat
conjunt, els dirigents del PP i el PSOE han
amenaçat el futur govern que actuaran ‘contra qualsevol intent d’engegar
estructures alternatives a les úniques vàlides’. Rajoy i Sánchez
també ataquen el discurs de Torra, que qualifiquen de ‘polític frontista’ i
de ‘xenòfob’.
Els dos dirigents polítics diuen en el comunicat que
han acordat la manera de poder tornar a intervenir l’autogovern malgrat el fet
que decaigui el 155 pròximament. I diuen que actuaran amb ‘vigilància en el compliment de la legalitat perquè es
faci extensiva’ als recursos públics que conformen el pressupost de la
Generalitat.
Quim Torra nuevo presidente de la Generalitat
de Cataluña
Rajoy y Sánchez pactan un control reforzado
del gasto del Govern ante la amenaza “xenófoba”
- Carlos Cuesta y Luz Sela
- 15/05/201811:26
1 Comentario
El discurso separatista de Quim Torra en
su investidura tendrá consecuencias. Mariano Rajoy y Pedro
Sánchez acaban de pactar un sistema de control reforzado del
comportamiento del nuevo Govern para evitar la amenaza rupturista y,
especialmente, un sistema de “vigilancia en el cumplimiento de la legalidad”
que se hace “extensiva a los recursos públicos que conforman el presupuesto de
la Generalitat para garantizar que se destinen al cumplimiento de los fines de
interés general para el que están previstos”.
Es decir, que se levanta el 155 pero se
mantiene un sistema reforzado de supervisión que evite que fondos públicos
puedan acabar en la continuidad del golpe separatista.
El presidente del Gobierno y el secretario
General del PSOE han acordado en la reunión de este martes por la mañana, de 50
minutos, “reforzar su acuerdo político para la defensa del orden constitucional
en España y también ante nuestros socios europeos”.
La situación de gravedad no se ha ocultado en la reunión. “Dada
la situación creada con la investidura del nuevo president de la Generalitat,
su discurso político frentista y el carácter xenófobo de sus manifestaciones públicas, el
Gobierno, el PP y el PSOE se han comprometido a ofrecer “una respuesta pactada
y proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria
frente a cualquier eventual desafío”, señala literalmente el acuerdo alcanzado.
Con este propósito, ambos partidos han
coincidido en rechazar cualquier intento de “poner en marcha estructuras
políticas distintas a las únicas válidas, que son aquellas contempladas en la
Constitución y el Estatuto de autonomía de Cataluña”.
PUBLICIDAD
Quieren sumar a más fuerzas políticas
Asimismo el Gobierno y ambas formaciones
políticas han acordado que la vigilancia en el cumplimiento de la legalidad se
haga extensiva a los “recursos públicos que conforman el presupuesto de la
Generalitat para garantizar que se destinen al cumplimiento de los fines de
interés general para el que están previstos, en los términos en que se ha
venido haciendo desde la decisión adoptada por la Comisión Delegada del
Gobierno para Asuntos Económicos en el año 2015”.
PP y PSOE quieren que el resto de fuerzas
políticas se sumen al acuerdo y por ello señalan que “este acuerdo está abierto
a todas las fuerzas políticas constitucionales que apoyaron la aplicación del
artículo 155 de la Constitución que permitió la reparación de la legalidad
quebrantada por el anterior gobierno de la Generalitat. Asimismo está abierto a
cualquier otra formación política que desee mostrar su compromiso con nuestras
instituciones y el cumplimiento del ordenamiento jurídico”.
El Presidente del Gobierno y el Secretario
General del PSOE han acordado, además, “trasladar a la sociedad española un
mensaje de serenidad y de firmeza en la defensa de la concordia civil, la
legalidad vigente, la Constitución Española, la Soberanía Nacional y la Unidad
de España”.
15/05/201802. Carlos Cuesta. Puigdemont tiene asignado más de medio millón
de euros al año para gastos personales.
15/05/201802. Carlos Cuesta. Puigdemont tiene
asignado más de medio millón de euros al año para gastos personales.
Puigdemont tiene asignado más de
medio millón de euros al año para gastos personales
15/05/201802:45
20 Comentarios
Carles Puigdemont tiene
asignados más de 500.000 euros al año para gastos personales. Él es el mentor
directo del nuevo presidente catalán, Quim Torra. Y disfruta de
una suite en el Hotel Adagio de Berlín con salita privada y
todo tipo de lujos. Cuenta con dos personas de séquito personal.
Disfruta del pago de todos los gastos
de manutención. Y su familia le visita un buen número de
fines de semana para que pueda verle en Alemania sin tener que asumir el coste.
El ritmo de vida de Puigdemont en Berlín es
el propio de lo que él se considera: un presidente en el “exilio”. Es decir, lo
mismo que le considera el nuevo Govern constituido por Quim Torra.
Cuenta con dos
escoltas asignados de forma permanente. Cuenta
con un potente sistema de seguridad y con una suite en la planta noble del
Hotel Adagio. Las habitaciones de este hotel tienen unos precios habituales que
oscilan entre los 100 y los 120 euros dependiendo de
temporadas y ofertas. Pero Puigdemont no podía estar en las habituaciones
normales: él está en una suite cuyo precio asciende a 200 euros la noche.
Marcela Topor en una cena homenaje a
su marido Carles Puigdemont.
Pero, además, obviamente, hay que pagar las
habitaciones de sus escoltas -esas sí, en tarifa normal-. Se mueven en
una Renault
Espace cuyo precio se eleva por encima de los
40.000 euros. Y disfrutan de un segundo coche para seguimientos, labores de
escolta y seguridad.
Todos ellos tienen asignado el pago de la
manutención y gastos de bolsillo, así como unos costes laborales cercanos a
los 4.000 euros -en coste total incluidos impuestos y dietas-
por cada escolta.
La familia vuela a Berlín para verle de forma
totalmente habitual. La mujer, Marcela Topor, y sus dos hijas, que
vuelan asistidos financieramente para evitar que la fuga de Puigdemont les
suponga un problema económico.
Mansión, cenas y viajes
Por si fuera poco, la casa
de Waterloo sigue abonándose: al módico precio de
4.400 euros al mes. Se mantiene aún por si es necesario un movimiento posterior
de la ubicación del prófugo Puigdemont.
Todos esos importes, sumados al dinero para
gastos personales del propio Puigdemont y los costes de la familia cuando acude
a Berlín superan una previsión de gastos de medio millón de euros al año. Y
todo ello sale de bolsillos ajenos a los suyos.
La Guardia Civil tiene la evidencia de
que Carles Puigdemont cuenta con una red que soporta todos
estos gastos. Una red que ha permitido que el ex presidente reciba dinero
de un listado de empresas a través de su mujer, Marcela Topor, y de su
amigo y empresario agraciado por contratos públicos en Cataluña, Josep
María Matamala. Matamala, de hecho ha contado con numerosas concesiones de
contratos públicos en Gerona, ciudad de la que ha sido alcalde Puigdemont.
El chalé que Carles Puigdemont ha alquilado en Waterloo.
Los agentes nacionales cuentan con indicios
de que el dinero que ha permitido mantenerse en el extranjero desde el pasado
30 de octubre al ex presidente Puigdemont ha procedido de una red de
empresarios separatistas que han contribuido movidos por las ganancias
obtenidas durante años de hacerse con contratos públicos en territorio catalán.
La red aún se está investigando, pero la Guardia Civil cuenta con la evidencia
de que no sólo han contribuido sino que algunas, además, han colaborado en las
rutas de salida del capital.
Las vías de llegada hasta el líder del golpe
han sido dos. La primera, la de su amigo, empresario
y ex político Josep Maria Matamala, uno de los
grandes apoyos del golpista en los últimos tiempos. Matamala ha sido su
compañero inseparable en Bruselas. Y, según las informaciones de la Guardia
Civil, su financiador estrella. Con dinero ajeno y, posiblemente,
también con dinero propio. Y es que Matamala le debe mucho a Puigdemont.
Matamala fue concejal del Ayuntamiento de
Gerona entre 1987 y 1995. El inicio de su relación no fue fácil. De hecho,
el entonces periodista Puigdemont escribía artículos que no eran del pleno
agrado de Matamala. Pero tras unos roces iniciales, Puigdemont pronto vio con
buenos ojos dejar de escribir y pasar a la política. El ex presidente catalán,
de hecho, se ligó a CiU y llegó a ser alcalde de Gerona.
Y Matamala, por su parte ha llegado a fraguar
una lucrativa relación con el Ayuntamiento de Gerona: el empresario
organiza cuatro ferias municipales a través de su empresa, Incatis. Una
empresa que también es vieja conocida de Puigdemont. De hecho, el hoy detenido
golpista llegó a tener tal relación con Matamala ya por aquellos tiempos que
fue consejero delegado de la citada empresa. La mayor de estas ferias es
el Fòrum Gastronómic, que se celebra cada dos años y tiene como
organizadora a Fòrum Gastronòmic SL, de la que Matamala es socio a través de
Incatis SL.
Pero los acuerdos lucrativos no acaban ahí.
Además, la Fundación Fira de Girona, formada por la Generalitat, el
Ayuntamiento de Gerona, la Diputación provincial y la Cámara de Comercio, asume
el coste de instalar una serie de carpas en las ferias. La suma asciende
a 98.220 euros más IVA. Y la infraestructura es utilizada en cuatro
ferias: Girocòmic, Firatast, Fòrum Gastronòmic y la Fira de Mostres. Y, de
nuevo es la empresa de Matamala la principal organizadora.
TEMAS
20 COMENTARIOS
NOTICIAS
RELACIONADAS
- Sánchez se compromete a cumplir
“muchos” de los 23 puntos que Mas exigió a Rajoy
- Puigdemont publicará en otoño un libro
para contar “lo que está en juego en Europa” con Cataluña
- Puigdemont suma 3 años más de cárcel y
rinde homenaje a los golpistas a los que él metió en prisión
- La justicia belga archiva la causa de
Puigdemont y el resto de fugados tras la retirada de la euroorden
- La Fiscalía belga excluye la
prevaricación y pide entregar a España a los fugados por rebelión y
sedición
ÚLTIMAS NOTICIAS
13/05/2018. Jordi Amat. Torra,
president por el ‘procés’
LA FORMACIÓN DEL NUEVO GOVERN
Torra, que fue ejecutivo de una multinacional, ha trabajado en la
maquinaria del proyecto soberanista con la aspiración de mandar
El candidato a presidir la
Generalitat, Quim Torra, en el debate de investidura de ayer (Alberto Estévez /
EFE)
13/05/2018
01:42 | Actualizado a 13/05/2018 13:05
En junio del 2006 Axa compró Winterthur.
Hacía pocos meses que Joaquim Torra, veterano en la empresa, había
sido destinado a la sede de Suiza como senior managament talent pool member.
Buen tío, casado con una maestra de Thau en excedencia para
acompañar a la familia, padre de tres hijos y alto ejecutivo de una empresa de
seguros multinacional. 43 años. No era un hijo del poder catalán. Encajaba con
el paradigma mesocrático convergente. Era un prototipo a pleno rendimiento de
la cosmovisión sobre la que el pujolismo construyó su hegemonía. Nacido en
comarcas, socializado a través de los materiales culturales del catalanismo
bienpensante, completa formación en los jesuitas de Sarrià y,
mientras estudiaba Derecho en la Autònoma, interventor en las
elecciones municipales de 1983 por sintonía con Trias Fargas.
Los cambios en la empresa, diseñados en plena
fusión, decapitan su futuro. Negocia la indemnización. “Es un documento
entrañable, donde en cuatro líneas y cinco cifras se resume una vida”. 16 de
febrero del 2007. Así puede leerse en el dietario Ganivetades
suïsses leído con devoción por los perjudicados del acuerdo. A finales
de año lo publicó la editorial Símboldel convergente Jaume
Ciurana, con quien de inmediato rehacen un libro de memorias olvidado
usando una retórica épica para sustanciar un mito: el del republicanismo
catalanista arrasado en 1939. En esta operación Torra apuesta por restituir la
memoria de un periodista que lo imanta: el brillante Eugeni Xammar,
liberal cosmopolita que siempre fue un separatista mordaz e intransigente.
Buscando a Xammar por los archivos, se destapa el Mr. Hyde soberanista
que el pujolismo había colocado en su interior.
Nacido en comarcas, socializado a través de
los referentes del catalanismo y formado en los jesuitas de Sarrià
El manuscrito sobre Xammar debía publicarlo
Vallcorba, pero lo rechaza y lo edita Símbol. Lo prologa el historiador del
periodismo Enric Vila, una conexión clave. Vila, que elabora una revisión
fuerte de la tradición del catalanismo para desactivarlo (en la biografía de
Companys, en el ensayo que prepara sobre Pla), lo introduce en sus círculos.
Son jóvenes sobradamente preparados –los Aira, Canosa o Sostres– que convierten
la editorial que crea Torra –especializada en la prosa de preguerra, que paga
con el dinero de la indemnización– en una plataforma de proyección vinculada a
la conquista por la hegemonía que el soberanismo liberal ha puesto en marcha
dentro del catalanismo. El Estatut, mientras, se pudre en el Tribunal
Constitucional.
En octubre del 2008 “el editor intrépido”
–así lo llamaba Albert Manent– imprime el primer libro. Aunque Acontravent no
arrancará económicamente, le valdrá como catapulta. Al cabo de un año un jurado
de renombre le concede el premio Carles Rahola por una recreación diletante
sobre el mundo del viejo periodismo inmune a una españolidad que en último
término ha descodificado como una profanación del ideal. Ahijado por los
supervivientes del mito –conecta con los patriarcas: Amadeu Cuito, Teresa
Rovira o Amèlia Trueta–, Torra funde activismo y cultura y se acerca a
personalidades influyentes. De Carles Boix a Jaume Clotet pasando por Patrícia
Gabancho. Son gestores de un ecosistema que se hace autosuficiente. Son los
independientes que, superando los partidos antiguos, acabarían controlando el
procés.
Por servicio y por ambición siempre ha
querido asumir posiciones de mando
Con su aire de tenor de Rossini, publicando
artículos en la prensa digital soberanista donde gastaba un humor con sal,
Torra se hace omnipresente. Si el sarcástico Xammar de El be negre hubiera
vivido hoy, habría escrito los mismos tuits que persiguen al esencialista
Torra. ¿Ideología? “Con la esperanza de que acabemos compartiendo una de las
grandes frases de Eugeni Xammar: tratándose de las cosas de Catalunya, yo no
tomo nunca precauciones”, me escribió en una dedicatoria. A la vez que milita
en Reagrupament –escisión trabucaire dentro de ERC–, colabora con el grupo
democristiano El Matí –su eminencia gris es Joan Capdevila, hoy diputado de ERC
en Madrid– que, bajo la advocación de Carrasco i Formiguera, nace para sabotear
a Duran i Lleida. A través de la asociación Sobirania i Justícia, integrada por
viejos pujolistas que se declaran independentistas sin deshacerse la corbata,
se incorpora al staff del procés. Se adhiere también a la Fundación Catalunya
Oberta.
Aunque no dejará de carcomerlo el gusanillo
de la historia (guarda proyectos en el cajón, la crónica Quatre dies
d’independència. Del 14 al 17 d’abril de 1931 o la biografía de Armand Obiols),
los retratos de Honorables será su último libro sobre el pasado mítico. Plasma
su Partenón. La patria imaginaria donde Cambó convive con Macià y Joan
Coromines con los intelectuales de Acció Catalana. La recopilación la presenta
un Pujol que ya titubea con el independentismo. Mayo del 2011. Pocos meses
después, apadrinado por Junqueras, sonó como cabeza de la lista de ERC por
Girona para las elecciones generales. No salió. Pero sale adelante cuando
Antoni Vives –hombre de confianza del alcalde Trias– lo nombra gerente de
Foment de Ciutat Vella.
Con la naturalidad de quien domina las leyes
del marketing, Torra escala posiciones de poder. A mediados del 2012, en un
solapamiento que es la tramoya del procés, se incrusta allí donde instituciones
públicas confluyen con asociaciones privadas. Es designado primer director del
Born –concebido como un espacio de nacionalización épico, reto que asume con la
confianza de Ciurana (lo dejará tras la victoria de Colau)– y al mismo tiempo
concurre a la candidatura de Òmnium Cultural que encabeza Muriel Casals. Ayer
la quiso homenajear. Ganaron. La nueva junta, donde están desde Rita Marzoa a
Vicent Sanchis, será uno de los laboratorios de la segunda fase del proceso, la
que concluyó el 1 de Octubre. Tal como él mismo narró en su emotivo Muriel
Casals i la revolució dels somriures, será desde esta posición cuando acceda a
los salones donde se conspira y se toman las decisiones que determinarán la
articulación del soberanismo de cara a las elecciones plebiscitarias del 27 de
septiembre del 2015.
Así este optimista voluntarioso se convirtió
en un influencer respetado entre un independentismo en estado de guerra civil
latente. Lo que queda fuera de este magma apenas le ha importado, si no es para
reprobarlo.
No fue a la lista de Junts pel Sí, pero como
Casals sí (era la tercera), asumió la presidencia de Òmnium interinamente a la
vez que fue designado director de la Revista de Catalunya tras una etapa
también de interinado. Cuando tuvo que dejar la presidencia de la entidad en
manos de Jordi Cuixart, intentó presidir la Assemblea Nacional Catalana. Por
servicio y por ambición siempre ha querido asumir posiciones de mando. Pero la
junta electoral de la ANC lo aborta por incompatibilidad. Demasiados cargos.
Desde marzo del 2016 dirigía el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. Este
think tank de la Generalitat lo han dirigido siempre intelectuales leales al
president. Es esta lealtad la que, por fin, le llevó a la lista electoral de
Junts per Catalunya, el pool de independientes que ha asaltado la vieja
cosmovisión convergente. La misma lealtad que, ya en la tercera fase del procés
–la de la anormalidad institucional–, le ha llevado a poder presidir la
Generalitat.
14/05/2018. Germà Capdevila. Torra en el punt de mira.
14/05/2018. Germà Capdevila. Torra en el punt
de mira.
«Els atacs i falsedats coordinats contra el nou president són el preludi
d'accions de confrontació i crispació que seran despiedades»
per Germà
Capdevila, fa 2 dies |
El
contrast enorme entre el to conciliador i seré del candidat Quim
Torra i les intervencions contundents, crispades i àdhuc agressives dels
partits unionistes del Parlament són un avís del que li espera al nou Govern
Torra, un cop investit com a 131è president de la Generalitat de Catalunya.
Tot i que intentin centrar els embats en escrits i piulades de Torra, no cal caure en l'engany: la reacció hauria estat la mateixa, independentment del candidat proposat. Els partits unionistes necessiten com l'aire que respiren mantenir obert el conflicte a Catalunya, tant per interessos electorals d'àmbit estatal com per la disputa ferotge per l'espai unionista a Catalunya.
Tot i que intentin centrar els embats en escrits i piulades de Torra, no cal caure en l'engany: la reacció hauria estat la mateixa, independentment del candidat proposat. Els partits unionistes necessiten com l'aire que respiren mantenir obert el conflicte a Catalunya, tant per interessos electorals d'àmbit estatal com per la disputa ferotge per l'espai unionista a Catalunya.
Ho advertia el profesor Manel Delgado a l'entrevista publicada fa poques hores en aquest diari: és un pla premeditat per fomentar i aprofundir les divisions i el conflicte, semblant al que van executar els líders serbis en el conflicte dels Balcans.
D'aquí els insults i les desqualificacions al candidat durant la sessió d'investidura, que s'han vist elevades al paroxisme del ridícul a les xarxes socials, on membres del Parlament han arribat a fer servir etiquetes com #stopracisme per referir-se a Torra.
La investidura de Torra era una magnífica oportunitat per intentar rebaixar el conflicte i iniciar una nova etapa on cadascú defensés les seves posicions des del diàleg i l'intercanvi d'opinions. És el que s'inferia del to del candidat. Malauradament els partits de l'oposició no semblen disposats a escoltar.
Amb la formació d'un nou govern, comença una nova etapa, que ha d'incloure el dol pel que es va fer malament a l'octubre i la depuració dels efectes nocius del 155. L'actuació coordinada de la Generalitat autonòmica i els organismes republicans de l'exterior ha de servir per iniciar un nou camí que aprengui dels errors comesos i s'alimenti de la força d'un moviment que continua creixent i pot superar en les properes convocatòries electorals la barrera del 50% dels vots.
15/05/2018. Carlos Cuesta. Informes del CNI alertan del “creciente riesgo”
de enfrentamiento civil en Cataluña.
15/05/2018. Carlos Cuesta. Informes del CNI
alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña.
Independentismo Cataluña
Informes del CNI alertan del
“creciente riesgo” de enfrentamiento civil en Cataluña
Benvolguts,
15/05/2018
02:32
110 Comentarios
Informes del CNI alertan del “creciente riesgo” de enfrentamiento civil en
Cataluña va en aumento. Se trata de las primeras
advertencias trasladadas por informadores de los servicios de inteligencia en
los que se avisa de que las calles catalanas soportan demasiada tensión.
Tanta, que se puede tornar en “enfrentamiento civil abierto” en Cataluña.
Hasta ahora sólo eran unos grupos los que
salían a la calle: los radicales
separatistas. Comandados por las CUP y los colectivos más
radicales del resto de partidos anti constitucionales, los Comités de Defensa
de la República (CDR) habían implantado su particular dictadura en
las calles.
Pero en estos momentos hay un segundo colectivo que ha
decidido aparecer en las calles y frenar el avance de los CDR: los Grupos de
Defensa y Resistencia (GDR). Se trata de grupos organizados, cada vez más activos, y que ya han
protagonizado amagos de enfrentamiento con los CDR.
Una de estas escenas se ha podido ver
recientemente en Barcelona, en la Plaza de Francesc Maciá. Hace una
semana que dos concentraciones simultáneas coincidieron en esta misma
ubicación. Una, la de los separatistas CDR. Otra, la de los autodenominados
“Cuerpos de Brigada de Limpieza”, convocada por los Grupos de Defensa y
Resistencia (GDR). Por parte de los independentistas se llegaron a juntar 500
personas. Por parte de los GDR, cerca de 300. La situación de tensión hizo que
se tuviera que formar un cordón policial de los Mossos.
Y la traducción de este hecho, unido a otros
tantos similares, no ha tardado en llegar a los informadores del CNI. Porque a
una acción violenta, la de los CDR, le ha empezado a salir una respuesta no
controlada.
La situación de tensión fue obvia en la
Plaza. Y la sensación de que ninguno de los dos grupos estaba dispuesto a dar
un paso atrás, también. Y ello, pese a la diferencia numérica.
Entre las notas remitidas se han enviado los
gritos que jaleaban los GDR. Consignas como “fuera guarros de nuestros
barrios”, “Puigdemont a prisión”, “sí, sí, sí, Tabarnia está aquí“,
o “ni un lazo más ni un paso atrás”.
Algunos de los informadores que han
trasladado estas alertas han advertido de que la situación es muy grave y
no habían visto hasta ahora un comportamiento organizado que hiciera frente al
habitual dominio de las calles mantenido por los grupos de la CUP y
sus ramificaciones juveniles, como Arran.
Los informes alertan igualmente de que los
radicales separatistas están forzando el clima de provocación para generar un
enfrentamiento civil violento y que, por lo tanto, los encontronazos con los
GDR pueden ser utilizados con este fin.
Nueva Terra Lliure
Su análisis les lleva a pensar que no se
trata de que pueda aparecer una nueva Terra Lliure. Ellos consideran que se
trata de otro fenómeno diferente. De que la CUP y sus aparatos de agitación de
la calle se encuentran en máximo apogeo y de que pretenden provocar un ambiente
que acobarde a todos los que no piensen y vivan en clave separatista hasta el
punto de provocar, o le silencio del divergente, o su salida de Cataluña con el
consiguiente impacto electoral.
En resumen: que los GDR se han constituido en
auténtica kale borroka,
con los mismos fines que su grupo paralelo en el País Vasco. El clima de
connivencia en Barcelona de la alcaldesa Ada Colau también
preocupa. Y su creciente apoyo
económico a colectivos antisistema exactamente
igual.
Ante este clima, la organización y respuesta
de los GDR será creciente. Y, por lo tanto, alertan, puede acabar en un claro y
abierto enfrentamiento social.
Algunas de los advertencias adicionales que
se han trasladado apuntan a otro tipo de hechos. Y ya no callejeros. En Sant
Joan de Vilatorada unos de los últimos plenos alcanzó un nivel de tensión
claramente excesivo. Tanto que hizo temer por el hecho de que pudiese acabar en
alguna enganchada violenta.
Los informadores alertan de que el clima está
en un punto de inflexión. Porque los GDR van en aumento y los CDR siempre han
buscado estas situaciones para provocar un enfrentamiento civil abierto. Porque
el objetivo de los separatistas siempre ha sido presentar ante la opinión
pública internacional un mártir. Y para ello, la espiral de choque en las
calles les beneficia.
La elección de un Govern totalmente
separatista, como el que acaba de presentar Quim Torra,
evidentemente no beneficia. Para empezar porque los GDR conseguirán más fondos
a través de sus ramificaciones. Y la sensación de vuelta al punto de partida
que tendrán muchos constitucionalistas provocará, igualmente, un aumento de la
presencia, actividad y respaldo de los GDR.
01/05/2018. Jordi Barbeta. Amb Rivera tot saltarà pels aires.
01/05/2018. Jordi Barbeta. Amb Rivera tot
saltarà pels aires.
OPINIÓ
Amb Rivera tot saltarà pels aires
Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
3 minuts
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
3 minuts
Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan
plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la
mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en
l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva
autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de
Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta
que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.
Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en
res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç
d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on
ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant,
de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que
atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar
que el pitjor encara no ha arribat.
Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a
provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir
gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents
de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia
decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya.
No només per la corrupció. Hi va
haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava,
que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya
se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va
declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar
que Rivera donava el perfil: inequívocament
conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i
fins i tot simpatitzant del franquisme.
Havia de ser una opció centrista, que fes de
frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió
completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició
de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma
a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes
rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera
li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora
atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica
de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.
Observi’s com Rivera s’apunta a les causes
conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els
guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per
una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió
pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap
als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.
Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no
ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és
el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qusalsevol dels seus
ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155
de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els
seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de
ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat.
És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per
relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el
recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en
acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els
rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge
Llarena sobre la malversació.
Tanmateix, la iniciativa política més
miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de
Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb
noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara
un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar,
amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat
les acusacions.
L’esperit de Rivera i del seu partit és la
confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més
comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta.
Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat
aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren
extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara
ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que
l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que
estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà
saltar tot pels aires.
30/04/2018. José Antich. Espanya implosiona: s'albira el precipici.
30/04/2018. José Antich. Espanya implosiona: s'albira
el precipici. Que Espanya té la crisi institucional més
gran des de l'inici de la transició és poc discutible.
A la crisi territorial provocada per una
desmesura política i judicial, principalment, encara que també econòmica i
mediàtica, que ha posat en relleu la feblesa de la democràcia espanyola i la
seva única aposta per la repressió com a solució de qualsevol conflicte, s'ha
unit arran de la insultant sentència de la Manada emesa per tres magistrats de
l'Audiència Provincial de Navarra un conflicte sense precedents entre la
judicatura espanyola i el govern de Mariano Rajoy.
EDITORIAL
Espanya implosiona: s'albira el
precipici
José Antich
Barcelona. Dilluns, 30 d'abril de 2018
2 minuts
Barcelona. Dilluns, 30 d'abril de 2018
2 minuts
A la
crisi territorial provocada per una desmesura política i judicial,
principalment, encara que també econòmica i mediàtica, que ha posat en relleu
la feblesa de la democràcia espanyola i la seva única aposta per la repressió
com a solució de qualsevol conflicte, s'ha unit arran de la insultant sentència
de la Manada emesa per tres magistrats de l'Audiència Provincial
de Navarra un conflicte sense precedents entre la judicatura
espanyola i el govern de Mariano Rajoy.
Quan a un país se li trenquen les costures i
implosiona en múltiples crisis, sol entrar en una fase de col·lapse
institucional i això és el que li passa a Espanya en l'etapa crepuscular
d'un govern incompetent fins a la sacietat. Les paraules del ministre
de Justícia, Rafael Catalá, assenyalant directament un dels tres jutges que
van emetre la sentència de la Manada —el que va demanar l'absolució dels
joves bàrbars— i apuntant el Consell General del Poder Judicial per no
haver-lo apartat, ja que "té un problema singular" i
"tothom" el sap, ha situat l'òrgan rector dels jutges
literalment contra les cordes.
El fet que associacions de jutges i fiscals
hagin demanat la dimissió és gairebé anecdòtic. La va demanar el Congrés i allà
continua i és obvi que fa temps que Catalá hauria de ser fora de
l'executiu espanyol. Entre altres coses per la direcció governamental del 155
i l'ús fet de la fiscalia en el referèndum de l'1-O, que un dia coneixerem amb
detall, i les pressions a la justícia que encara avui retenen a la presó una
part significativa del Govern i han forçat la resta a prendre el camí de
l'exili, començant pel president Carles Puigdemont. No és aquest l'únic conflicte entre el govern espanyol i
la justícia, ja que encara és viva la defensa del ministre Montoro que no hi
havia hagut malversació al referèndum en contra del defensat pel jutge del
Tribunal Suprem Pablo Llarena.
Però no és pel tema de la Manada que el
ministre Catalá ha de plegar del càrrec sense perdre un minut
més. Les acusacions que ha fet del jutge de Pamplona són molt greus i el CGPJ
lluny de demanar prudència als polítics —a Espanya ningú no té patent de cors
es repeteix amb freqüència, encara que és obvi que no és així— el que ha
de fer és obrir una investigació. I, si coneix ja el resultat, donar
compte urgent a l'opinió pública.
Ja sé que el còmode i el fàcil en els mitjans espanyols
és parlar de la divisió a l'independentisme i les travesses sobre si
hi haurà o no Govern. En complir-se sis mesos de la proclamació de la República catalana,
gairebé set de l'1-O (aquest dimarts) i, sobretot, una mica més de quatre de
les eleccions del 21-D,
cal reconèixer que aquest imprevist acte de
demolició de l'arquitectura institucional espanyola ens l'haguéssim perdut amb
una gestió diferent dels temps en la formació del Govern.
01/05/2018. Rajoy envia dos secretaris d'Estat a una reunió amb els
guàrdies civils d'El Palau.
01/05/2018. Rajoy envia dos secretaris
d'Estat a una reunió amb els guàrdies civils d'El Palau.
CAS 1-O
Rajoy envia dos secretaris d'Estat a
una reunió amb els guàrdies civils d'El Palau
Alba Solé
Foto: EP
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
1 minut
Foto: EP
Barcelona. Dimarts, 1 de maig de 2018
1 minut
El secretari d'Estat de
Seguretat, José Antonio Nieto, i el secretari d'Estat
d'Educació, Marcial Marín, es reuniran amb els pares guàrdies
civils dels alumnes de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Els
dos alts càrrecs es desplaçaran a la delegació del govern espanol a
Catalunya el 8 de maig per trobar-se amb els pares dels nens que asseguren
que se'ls va assenyalar a classe l'endemà del referèndum de l'1 d'octubre pel
fet de ser fills d'agents de la Guàrdia Civil.
En un comunicat del Ministeri de l'Interior,
s'explica que la reunió l'ha impulsat el ministre Juan Ignacio Zoido després
que la Fiscalia de Delictes d'Odi hagi denunciat nou professors
del centre. El text assegura que els dos secretaris d'Estat tenen la missió
de mostrar als pares dels alumnes el "suport total independentment de
les actuacions judicials". De la mateixa manera s'indica que es vol
traslladar la "indignació" del Ministeri "per actituds tan antidemocràtiques, sectàries i impròpies
d'un centre educatiu".
A més a més, a la reunió s'exposaran als
pares els resultats de les investigacions obertes sobre el que presumptament va
passar al centre El Palau, i també s'informarà els guàrdies civils de les
feines que es fan des en totes dues secretaries d'Estat "sobre altres possibles casos d'assetjament escolar a
Catalunya".
El Ministeri de l'Interior explica que vol
"posar els mitjans necessaris perquè
comportaments com el de Sant Andreu no es repeteixin".
Per això,
Nieto i Marín diran als pares agents de la Guàrdia Civil que estan determinats
a "prevenir casos d'humiliació als centres escolars de Catalunya pel fet
que els pares dels alumnes portin uniformes de les Forces i Cossos de Seguretat
de l'Estat".
30/04/2018. Josep Casulleras. Entrevista a Josep
Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’.
30/04/2018. Josep Casulleras. Entrevista a
Josep Lluís Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’.
Josep Lluís
Alcázar: ‘A l’institut El Palau, el silenci s’ha acabat’
Entrevista a un
docent de l'institut de Sant Andreu de la Barca, que explica que els professors
han decidit de trencar el silenci i denunciar la persecució
Els professors de l’institut El Palau de Sant
Andreu de la Barca (Baix Llobregat) han decidit que ja n’hi ha prou, de callar.
Des de l’octubre, quan es van trobar que un grup de pares havia denunciat nou
professors a la televisió i a la Guàrdia Civil per haver criticat la violència
policíaca de l’1-O, el silenci s’havia imposat entre docents, pares, mares i
familiars. La por feia efecte, i el Departament d’Ensenyament els recomanava de
no parlar. Però l’escrit de la fiscalia sobre delictes d’odi de la setmana
passada i l’assenyalament d’El Mundo i d’Albert Rivera contra els professors
acusats han motivat un canvi. Els professors ja no volen callar i volen
denunciar la persecució contra el centre. I ara Ensenyament, intervingut pel
155, ha passat a amenaçar els qui vulguin expressar-se. Ho denuncia el
professor Josep Lluís Alcázar, delegat sindical de la CGT a l’institut, en
aquesta entrevista.
—Les pintades i les amenaces contra els
professors són un pas més enllà.
—La meva opinió és que aquest cap de setmana s’ha volgut tirar llenya al foc i s’ha aconseguit. Volen que hi hagi un enfrontament a l’institut, que hi hagi una fractura irreversible. Aquest n’ha estat l’objectiu, i això que ha passat aquest matí amb les pintades n’és una expressió. També hi ha hagut molta agressivitat i insults greus a la xarxa.
—La meva opinió és que aquest cap de setmana s’ha volgut tirar llenya al foc i s’ha aconseguit. Volen que hi hagi un enfrontament a l’institut, que hi hagi una fractura irreversible. Aquest n’ha estat l’objectiu, i això que ha passat aquest matí amb les pintades n’és una expressió. També hi ha hagut molta agressivitat i insults greus a la xarxa.
—Han actuat la fiscalia, els mitjans
espanyols i Albert Rivera i ara heu acabat rebent les amenaces.
—Sí, però la cosa va començar el 4 d’octubre, quan ens vam trobar tot l’institut ple de càmeres de televisió. Abans de buscar cap mena d’explicació o d’aclariment, ho van esbombar tot als mitjans de comunicació. Per això diem que hi ha hagut una instrumentalització, perquè aquesta resposta no és l’habitual de les famílies; primer mires de contrastar-ho, d’aclarir-ho, de parlar-ne, per saber si ha anat realment així o no, i el primer dia no llances allò que ha dit el nano als mitjans de comunicació. Això va començar el dia 4 i ho hem estat vivint tots aquests mesos. Ara, és cert que la denúncia de la fiscalia li fa fer un nou gir, i això que ha passat aquest cap de setmana encara un altre. La situació és molt dura.
—Sí, però la cosa va començar el 4 d’octubre, quan ens vam trobar tot l’institut ple de càmeres de televisió. Abans de buscar cap mena d’explicació o d’aclariment, ho van esbombar tot als mitjans de comunicació. Per això diem que hi ha hagut una instrumentalització, perquè aquesta resposta no és l’habitual de les famílies; primer mires de contrastar-ho, d’aclarir-ho, de parlar-ne, per saber si ha anat realment així o no, i el primer dia no llances allò que ha dit el nano als mitjans de comunicació. Això va començar el dia 4 i ho hem estat vivint tots aquests mesos. Ara, és cert que la denúncia de la fiscalia li fa fer un nou gir, i això que ha passat aquest cap de setmana encara un altre. La situació és molt dura.
—Com estan, els professors afectats?
—En tenim uns quants de baixa, que, per cert, el Departament d’Ensenyament no la reconeix com a laboral. Volem fer saber que no ha fet públics els informes d’inspecció, sobre els quals ens ha dit oralment que indiquen clarament que no van dir cap de les coses que denuncien i que no hi ha indicis que els professors actuessin irregularment. I, és més, els informes certifiquen que la situació es feia insostenible per als qui han hagut d’agafar una baixa. Els documents també donen fe que havien de fer un tractament. I només ha faltat ara que el departament ens adverteixi què hem de dir, que no ens deixi parlar… Els professors estan malament: els uns han hagut d’agafar una baixa per tractament i els altres passen per una situació molt difícil. I, per a la resta de companys, és una cosa que toca tot l’institut. I no parlo únicament de professorat, sinó de nois, pares, famílies… El mal que es fa és molt gran.
—En tenim uns quants de baixa, que, per cert, el Departament d’Ensenyament no la reconeix com a laboral. Volem fer saber que no ha fet públics els informes d’inspecció, sobre els quals ens ha dit oralment que indiquen clarament que no van dir cap de les coses que denuncien i que no hi ha indicis que els professors actuessin irregularment. I, és més, els informes certifiquen que la situació es feia insostenible per als qui han hagut d’agafar una baixa. Els documents també donen fe que havien de fer un tractament. I només ha faltat ara que el departament ens adverteixi què hem de dir, que no ens deixi parlar… Els professors estan malament: els uns han hagut d’agafar una baixa per tractament i els altres passen per una situació molt difícil. I, per a la resta de companys, és una cosa que toca tot l’institut. I no parlo únicament de professorat, sinó de nois, pares, famílies… El mal que es fa és molt gran.
—Hi deu haver por de parlar, de dir segons
què.
—Sí. Ens volen convertir en un exemple d’això que fa un any que van dient, que adoctrinem. I com que no en tenen cap de real, en volen crear un i donar-li un valor exemplar. Aquestes últimes setmanes, hi ha hagut el dia de la dona i el dia de la pau, i hem estat condicionats per quines coses dèiem. I no únicament al meu institut, sinó més enllà. Per Sant Jordi, per exemple, hem estat condicionats per si posàvem una bandera catalana. Envien un missatge a tots els professors i els posen sota sospita. Crec que és com se sent ara qualsevol docent a Catalunya.
—Sí. Ens volen convertir en un exemple d’això que fa un any que van dient, que adoctrinem. I com que no en tenen cap de real, en volen crear un i donar-li un valor exemplar. Aquestes últimes setmanes, hi ha hagut el dia de la dona i el dia de la pau, i hem estat condicionats per quines coses dèiem. I no únicament al meu institut, sinó més enllà. Per Sant Jordi, per exemple, hem estat condicionats per si posàvem una bandera catalana. Envien un missatge a tots els professors i els posen sota sospita. Crec que és com se sent ara qualsevol docent a Catalunya.
—Us queixeu del paper del departament.
Quin és el vostre interlocutor ara?
—Són els Serveis Territorials i la seva directora. Aquesta és la nostra primera interlocutora, la mateixa d’abans. Després, Madrid, el ministeri de Méndez de Vigo.
—Són els Serveis Territorials i la seva directora. Aquesta és la nostra primera interlocutora, la mateixa d’abans. Després, Madrid, el ministeri de Méndez de Vigo.
—I no en teniu la resposta que esperàveu?
—No. De cap manera. Ens feien callar i ens deien que era pel nostre bé. Això, ho hem aguantat uns quants mesos, perquè d’alguna manera podia perjudicar els arguments dels advocats de la Generalitat, que han portat la defensa fins ara. D’altra banda, els professors proposàvem que hi hagués algun espai per a veure’s i contrastar què havia dit el noi, què havia dit el professor, què havien dit els altres nois. Ho van intentar amb el consell escolar, amb la inspecció, amb l’ajuntament, que és socialista, amb una regidoria de Ciutadans. Però els pares que denuncien no volen cap reunió, no volen parlar ni debatre, ni mesurar les coses, veure unes altres opinions, el context… No ho volen.
—No. De cap manera. Ens feien callar i ens deien que era pel nostre bé. Això, ho hem aguantat uns quants mesos, perquè d’alguna manera podia perjudicar els arguments dels advocats de la Generalitat, que han portat la defensa fins ara. D’altra banda, els professors proposàvem que hi hagués algun espai per a veure’s i contrastar què havia dit el noi, què havia dit el professor, què havien dit els altres nois. Ho van intentar amb el consell escolar, amb la inspecció, amb l’ajuntament, que és socialista, amb una regidoria de Ciutadans. Però els pares que denuncien no volen cap reunió, no volen parlar ni debatre, ni mesurar les coses, veure unes altres opinions, el context… No ho volen.
—Per què no es fa públic l’informe
d’inspecció que diu que no hi va haver cap irregularitat?
—Nosaltres l’hem reclamat una vegada i una altra. I, segons que hem vist, també l’ha reclamat el batlle mateix, però l’hi neguen. La queixa d’aquestes famílies no ha arribat mai al departament i això és una cosa molt estranya. És el primer cas que una queixa d’un pare no arriba ni a l’institut ni al departament i, en canvi, arriba als mitjans de comunicació. I després ens assabentem que ve d’una unitat de la Guàrdia Civil a la fiscalia. Tu, com a pare, primer ho intentes contrastar, i no pas portar-ho als mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que té això. Els hem exigit que facin públic l’informe. Tinc la carta del sindicat amb la resposta de la directora de Serveis Territorials exigint que hi hagi un pronunciament públic dient a les famílies que estiguin tranquil·les perquè la inspecció hi ha treballat i ha conclòs que no hi va haver mala praxi per part dels professors. Però aquest pronunciament públic no s’ha fet.
—Nosaltres l’hem reclamat una vegada i una altra. I, segons que hem vist, també l’ha reclamat el batlle mateix, però l’hi neguen. La queixa d’aquestes famílies no ha arribat mai al departament i això és una cosa molt estranya. És el primer cas que una queixa d’un pare no arriba ni a l’institut ni al departament i, en canvi, arriba als mitjans de comunicació. I després ens assabentem que ve d’una unitat de la Guàrdia Civil a la fiscalia. Tu, com a pare, primer ho intentes contrastar, i no pas portar-ho als mitjans de comunicació, amb totes les conseqüències que té això. Els hem exigit que facin públic l’informe. Tinc la carta del sindicat amb la resposta de la directora de Serveis Territorials exigint que hi hagi un pronunciament públic dient a les famílies que estiguin tranquil·les perquè la inspecció hi ha treballat i ha conclòs que no hi va haver mala praxi per part dels professors. Però aquest pronunciament públic no s’ha fet.
—I l’ajuntament?
—Va convocar una reunió i no s’hi va presentar cap de les famílies denunciants. No volen parlar.
—Va convocar una reunió i no s’hi va presentar cap de les famílies denunciants. No volen parlar.
—També heu tingut moltes mostres de
suport.
—Sí, i tant. Això són sis o set famílies, i tenim desenes de famílies de guàrdies civils. En un institut de mil dues-centes famílies. I de pares d’alguns altres instituts. Fins ara tots ells havien callat. Però la decisió de la setmana passada de trencar el silenci és important. El silenci s’ha acabat. Ho farem de la manera que exposem menys els companys i tirem endavant.
—Sí, i tant. Això són sis o set famílies, i tenim desenes de famílies de guàrdies civils. En un institut de mil dues-centes famílies. I de pares d’alguns altres instituts. Fins ara tots ells havien callat. Però la decisió de la setmana passada de trencar el silenci és important. El silenci s’ha acabat. Ho farem de la manera que exposem menys els companys i tirem endavant.
—Quan dieu que ‘s’ha acabat el silenci’,
què voleu dir?
—Abans era una recomanació, perquè hi havia un procés i els advocats hi treballaven. Tots callàvem. Això va ser així fins que dilluns passat va sortir l’escrit de la fiscalia. De què havia servit, callar? És que el document ni tan sols recull que nosaltres no hi estem d’acord. La gent s’indigna i diu prou. Quan decidim de fer el pas, el to que ens arriba ja és diferent: ‘O calleu o hi haurà conseqüències.’ Aquest és el missatge que ens traslladen dimarts. Ens diuen que si fem públic un comunicat sobre això, hi haurà conseqüències.
—Abans era una recomanació, perquè hi havia un procés i els advocats hi treballaven. Tots callàvem. Això va ser així fins que dilluns passat va sortir l’escrit de la fiscalia. De què havia servit, callar? És que el document ni tan sols recull que nosaltres no hi estem d’acord. La gent s’indigna i diu prou. Quan decidim de fer el pas, el to que ens arriba ja és diferent: ‘O calleu o hi haurà conseqüències.’ Aquest és el missatge que ens traslladen dimarts. Ens diuen que si fem públic un comunicat sobre això, hi haurà conseqüències.
—Quines conseqüències?
—Habitualment són expedients.
—Habitualment són expedients.
—Del departament?
—Sí. Demà, la CGT presentarem una reclamació exigint una rectificació immediata i manifestant que és una intromissió a la llibertat d’expressió del professorat, i més en una resolució que vam prendre en assemblea.
—Sí. Demà, la CGT presentarem una reclamació exigint una rectificació immediata i manifestant que és una intromissió a la llibertat d’expressió del professorat, i més en una resolució que vam prendre en assemblea.
—És pel 155, que actuen així?
—No ho sé. Jo sé què vaig viure, perquè jo hi era, quan ens van dir personalment aquestes paraules. La conseqüència va ser que el comunicat que es volia llegir no es va arribar a llegir. Però tot això va ser en vint-i-quatre hores. Teníem una unitat de TV3 a fora perquè l’assemblea ho havia decidit després de l’oferiment de la televisió d’informar-ne al TN i al TN Comarques. I hi va acabar intervenint el departament, advertint-nos que ens exposàvem a conseqüències, si parlàvem. Així és com vivim. Fins ara hi havia la por de ‘ai, ai, ai, no posem una pancarta a la Ciutat de la Justícia, no sigui que…’ Aquest argument ja no val, quan apareix l’amenaça.
—No ho sé. Jo sé què vaig viure, perquè jo hi era, quan ens van dir personalment aquestes paraules. La conseqüència va ser que el comunicat que es volia llegir no es va arribar a llegir. Però tot això va ser en vint-i-quatre hores. Teníem una unitat de TV3 a fora perquè l’assemblea ho havia decidit després de l’oferiment de la televisió d’informar-ne al TN i al TN Comarques. I hi va acabar intervenint el departament, advertint-nos que ens exposàvem a conseqüències, si parlàvem. Així és com vivim. Fins ara hi havia la por de ‘ai, ai, ai, no posem una pancarta a la Ciutat de la Justícia, no sigui que…’ Aquest argument ja no val, quan apareix l’amenaça.
29/04/2018. Montserrat Nebrera. El Ministeri de la Veritat.
29/04/2018. Montserrat Nebrera. El Ministeri
de la Veritat.
El Ministeri de la Veritat
"Com amb els deu justos de Sodoma i Gomorra, no cal preocupar-se per
la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la censura"
Són paraules recents de la Comissària
d’Economia Digital de la Unió Europea, Mariya Gabriel, referint-se a la
difusió a gran escala de fake
news, propiciada
per les plataformes digitals: Erosiona la confiança en les institucions,
polaritza els debats, crea o profunditza tensions en la societat i solcava els
processos electorals. En altres termes, perjudica greument l’opinió
pública lliure i, per tant, la democràcia.
Dues reflexions em provoquen aquestes
paraules, tot i que entorn d’una d’elles la Comissió mateixa hi ha respost
quasi immediatament: la persecució de la mentida
viral té com efecte col·lateral la instauració d’una mena de censura,
justificada en tant que terapèutica, però censura a la fi. Si en el
propi text de la Constitució espanyola sols s’exigeix de la informació, per tal
de ser objecte de protecció, que sigui noticiable i veraç, quin sentit (moral)
tindria demanar més? Perquè la veracitat
consisteix en la diligent recerca de
la veritat abans de la publicació de la notícia, entenent
el legislador que demanar la veritat impossibilitaria la tasca periodística,
pel fet de veure-s’hi sotmesa a l’espasa de Dàmocles de la diabòlica provatura
sovint impossible. Tantes vegades ens
preguntem on deu ser la veritat!
Però hem
de recordar també que el periodisme navega en hores baixes i entre dues
aigües igualment fosques: d’una banda
per haver deixat que és vestís de periodisme d’investigació el que no són més
que filtracions interessades (personals, de partit o de sistema); potser el cas Cifuentes apunta en aquesta direcció de
manera esfereïdora, doncs crec que és difícil romandre tranquil on vídeos que
s’haurien de destruir en setmanes han dormit anys en el calaix convenient.
De l’altre, moltes vegades directament
relacionada amb la primera, la degradació del periodisme pel fet d’haver
deixat de contrastar abans de donar per vàlida (veraç) la informació transmesa.
El cas de la sentència de “la manada” en
seria exemple, però són massa tècniques les qüestions a què referir-se en
l’argumentació.
Sense aquestes dues
qualitats que el comprometen amb la veritat encara que sovint no la trobi, el
periodisme ja no ho és. Per suposat no critico la línia editorial de
cada mitjà i la tendència ideològica de cada agent periodístic, però resulta paradoxal que la Comissió es preocupi pels
fakes de les plataformes (al cap
les emeten subjectes privats i la gent és ben lliure –en el fons esclava- de
deixar-se enganyar per trols, gurus, youtubers, o influencers), i no de la degradació creixent d’un periodisme atrapat entre la
necessitat personal de pagar la hipoteca i l’avarícia de diner i poder dels
grups de comunicació on treballen. Per la qual cosa, com amb els deu
justos de Sodoma i Gomorra, no
cal preocupar-se per la possibilitat que condemnar la mentida conduís a la
censura; perquè tampoc hi hauria qui posar al capdavant d’un hipotètic i
inversemblant Ministeri de la Veritat.
29/10/2017. Joan Rusiñol. L’aparell de l’Estat: l’independentisme ha
despertat el poder espanyol.
29/10/2017. Joan Rusiñol. L’aparell de l’Estat:
l’independentisme ha despertat el poder espanyol.
Benvolguts,
L’aparell de l’Estat:
l’independentisme ha despertat el poder espanyol
29/10/2017
Quines són les eines de què disposa l'Estat espanyol, més
enllà del Govern del PP, per intentar guanyar la partida contra
l'independentisme català? L'aparell de l'Estat s'ha activat per lluitar, per
totes les vies possibles, per frenar la secessió.
CRÍTIC repassa els instruments polítics,
judicials, policials, militars i econòmics per intentar frenar la declaració
d’independència i l’inici d’un procés constituent a Catalunya aprovats
divendres al Parlament.
Què és l'Estat espanyol? El 'sottogoverno', la
'Brigada Aranzadi', jutges i fiscals, els alts funcionaris i els advocats de
l'Estat, la Guàrdia Civil, el cos diplomàtic i les grans empreses de l'Ibex-35
Temes
“España es un conjunto
de Españas que viven en tensión”
Gabriel Magalhães
Les banderes
espanyoles han florit als balcons de Madrid en aquest càlid octubre del 2017.
La capital de l’Estat, però, està sotmesa als capritxos de la Sierra i el fred
hi arriba de manera sobtada. A Madrid només coneixen l’estiu i l’hivern, i la política
segueix el mateix patró. La dreta mediàtica, que havia perdut nervi després
d’haver-se cobrat el cap de José Luis Rodríguez Zapatero, ha trobat en aquesta
fase del procés sobiranista la manera de desvetllar Mariano Rajoy de la migdiada
estiuenca. El president del Govern espanyol s’ha
aixecat finalment de l’hamaca, no pas per fer política, sinó per liderar una
operació d’Estat que posi fi a la possibilitat d’una República Catalana i,
encara més important, que posi les bases per assegurar que no es repetirà el
que s’ha viscut a Barcelona des del 2012.
La Moncloa ha
trigat dos anys a fer seu aquell “se acabó la broma” de
Xavier García Albiol quan
es va aprovar la llei de reforma del Tribunal Constitucional, amb l’objectiu
que aquest pugui multar funcionaris i governants quan no compleixin les seves
sentències. Ara, però, totes les tecles del poder s’han activat. L’Estat
espanyol és un Estat poderós, amb un poder legal, judicial, policial,
diplomàtic i empresarial capaç de llançar l’operació més gran contra
l’autonomisme amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
Durant aquestes
últimes setmanes, s’ha desplegat un engranatge que sovint semblava anestesiat.
Oxidat. Encarcarat en estructures d’Estat nació més pròpies del segle XIX que
del XXI. El Minotaure de què parlava Jaume Vicens Vives ha
demostrat que, tot i tenir enormes debilitats, encara és viu i envesteix. S’ha
evidenciat que el xoc de trens no és només una patacada entre dues sobiranies,
entre legalitat i legitimitat, entre els qui voldrien més capacitat de decisió
i els qui es resisteixen a deixar anar fil. El xoc de trens ho és també entre
dues cultures d’entendre i de relacionar-se amb el poder.
Escriu Gabriel
Magalhães a l’obra ‘Los españoles’: “Una de les característiques més
inquietants del català consisteix en la manera com pren les decisions: en
realitat, allò habitual és que les vagi prenent sense prendre-les del tot”.
Això explica, en part, el moment polític d’aquests dies arran de la costosa i entrebancada
aprovació al Parlament d’una declaració d’independència de Catalunya. El ple
del Parlament suspenent els efectes d’una declaració d’independència no feta, i
les cartes del president Puigdemont a Rajoy sense acabar d’aclarir si havia fet
el pas definitiu o no, i el preanunci finalment avortat d’eleccions
autonòmiques del Govern català… contrasta amb l’activació de l’article 155
de la Constitució aprovat al Senat. A l’Estat, amb el rei Felip VI al
capdavant, se li ha acabat la paciència i ha avalat que la maquinària
repressora es posi en marxa. L’hivern arriba, per decret, a Madrid.
Quines són, però, les
eines de què disposa l’Estat espanyol, més enllà del Govern del PP per intentar
guanyar la partida contra l’independentisme català?
La ‘Brigada Aranzadi’. El Partit de la Llei
Enric Juliana,
subdirector de ‘La Vanguardia’ i delegat a Madrid / JORDI BORRÀS
L’Administració
pública estatal té 522.412
funcionaris, segons dades del Ministeri
d’Hisenda de principis del 2017.
La xifra
inclou també militars, policies i personal dependent de l’Administació de
justícia. Lluny del tòpic del “vuelva usted mañana”,
es tracta d’un entramat ben greixat, en què cadascú disposa d’una petita
parcel·la de poder que permet fer funcionar l’engranatge de l’aparell de l’Estat
més enllà dels governs de torn.
Una realitat que
sovint ha estat aliena als catalans, com explica a CRÍTIC el periodista
de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, autor d’un article ja el 2014 sobre els
advocats de l’Estat titulat “La Brigada Aranzadi“. De fet, la presència de catalans en
aquesta estructura central no és proporcional al pes demogràfic del país. “No és una
qüestió ni de rebuig ni de consigna política, sinó que no hi ha hagut
tradició”, explica Juliana, per
qui els motius d’aquesta absència s’han de buscar en una consciència
antiestatalista molt arrelada o en el fet que la situació econòmica catalana ha
permès guanyar-se la vida sense haver de marxar a 600 quilòmetres de casa. “Això fa que no
hi hagi gent catalana suficient que transmeti informació i que participi en la
confecció dels plànols, dels mapes”, hi afegeix. Una
variable que cal tenir molt en compte a l’hora de rellegir els fets dels últims
anys en el camp de la justícia, de l’elaboració de les lleis o, encara més, en
l’àmbit de les polítiques policials.
L’Executiu de Rajoy
—registrador de la propietat— i de Soraya Sáenz de Santamaría —advocada de
l’Estat— ha aprofitat aquesta arquitectura funcionarial, edificada al
llarg del temps, per donar cos al seu projecte ideològic. El Partit de la Llei. El Partit dels Opositors. El Partit de les
Classes Mitjanes de Castella. “Les oposicions són una primera vessant igualitària, que
en termes històrics han funcionat amb certa netedat”, subratlla
Juliana. “No
és només casta”, adverteix. L’equip de la vicepresidenta espanyola
ha liderat aquest ramal de l’aparell de l’Estat en la resposta al plet català i
ha situat els alts càrrecs del sector públic a l’avantguarda de la
confrontació.
Els anomenats ‘sorayos’ —ministres,
secretaris d’Estat, subsecretaris, l’anomenat ‘sottogoverno’ espanyol— han
guanyat el pols als heterodoxos, com José Manuel García-Margallo. Amb ells,
operacions com el retorn de Tarradellas serien impensables. El nucli dur de la
vicepresidenta ha combinat perfils tècnics, com el subsecretari de Presidència,
José María Gómez-Ferrer, amb d’altres d’una provada lleialtat política, com el
secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, el català José Luis Ayllón, i la
cap de gabinet de Santamaría, María González Pico, que havia estat subdirectora
d’informatius d’Onda Cero. David del Cura, actual presentador i director de ‘La
brújula’, programa d’aquesta emissora radiofònica, havia estat abans també una
peça clau en l’equip de vicepresidència.
D’Onda Cero prové
també la secretària d’Estat de Comunicació, la poderosa Carmen Martínez
Castro.
Jutges ‘especials’ que fan política
L’Audiència
Nacional és una raresa. I
per aquesta raresa en el context europeu, situada a tocar del Tribunal Suprem i
de la seu del PP, hi passen les grans causes que fan trontollar a la seva
manera els fonaments de l’Estat. Des del terrorisme fins a la corrupció,
passant, és clar, per l’independentisme. La política, segrestada sovint per una
determinada interpretació de la legalitat, també pren forma en els despatxos
d’aquests jutges especials. La decisió de Carmen Lamela d’enviar a la presó
els presidents d’Òmnium i de l’Asssemblea, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez,
ha tingut un impacte emocional fortíssim en la societat catalana i ha musculat
la unitat entre sobiranistes —independentistes o no— a l’hora de lluitar contra
una temeritat d’aquest calibre. Lamela, per cert, manté també entre reixes un
grup de nois d’Altsasua, a Navarra, acusats d’un delicte de terrorisme després
d’una suposada agressió a un sergent i un guàrdia civil en un bar de poble. Els
jutges Lamela i Ismael Moreno formen part del substrat més conservador de la
magistratura. Moreno, que va tancar uns titellaires acusant-los d’enaltir ETA,
va formar part precisament de la policia espanyola a les acaballes del
franquisme.
Actua, però, la
justícia al dictat del Govern del PP? “Veure-ho tot com un bloc monolític en
què tothom obeeix La Moncloa és una anàlisi errònia”, avisa Juliana. El
periodista explica, per exemple, que l’Executiu de Rajoy no era partidari de la
presó de Cuixart i de Sànchez el dia en què Lamela va dictar la resolució.
Dins la Fiscalia General de l’Estat, un altre dels poders judicials més
rellevants a l’Estat, el procés també ha evidenciat que no tot és una
bassa d’oli, si bé l’objectiu últim és sempre mantenir l’estabilitat de l’Estat
com a bé suprem. Les ensenyances de Maquiavel no passen de moda.
Poc després del 9-N,
el primer gran terrabastall que desperta el Minotaure, dimiteix el fiscal
general, Eduardo Torres-Dulce. Consuelo Madrigal va durar poc més d’un any al
càrrec, rellevada per José Manuel Maza, l’home a qui no li ha tremolat
el pols a l’hora de posar-se al servei del ministre Rafael Catalá per
intentar debilitar el sobiranisme i frenar una nova república. Maza és
considerat un dels jutges més
conservadors de la judicatura espanyola. Durant la seva etapa al Tribunal Suprem, Maza va ser un dels set
magistrats que van jutjar Baltasar Garzón per obrir una causa per investigar
els crims de la dictadura franquista. Sis jutges van decidir absoldre Garzón
per aquest fet, però Maza va dissentir amb un vot particular. Són
palpables les coincidències del discurs entre el portaveu de l’Executiu
espanyol, Iñigo Méndez de Vigo, i la querella de la Fiscalia per les
concentracions del 20 i 21 de setembre, quan a Madrid salten de veritat totes
les alarmes.
“Manifestacions
tumultuàries”. “Sedició”. La política prepara la pista d’aterratge a la
justícia. De fet, divendres mateix, la Fiscalia General de l’Estat ja va
fer públic que actuarà “contra tots aquells que hagin participat en els fets”
de la declaració d’independència al Parlament. No ha concretat quina
imputació hi hauria, tot i que en els últims dies s’ha apuntat el delicte de
rebel·lió.
La policia: el comissari Villarejo i l’operació Catalunya
Carles Campuzano,
diputat al Congrés des de fa anys per Convergència / IVAN GIMÉNEZ
La tecla policial per
frenar el sobiranisme ha estat a punt de convertir-se en un bumerang per al PP.
L’any 2014, el periodista Pedro Águeda va revelar l’existència d’una operació
Catalunya per desestabilitzar el procés. Va publicar un article titulat: “Una unidad secreta de
la Policía rastrea información comprometedora de políticos independentistas“. Segons aquestes informacions, existia una
unitat secreta al departament dirigit per l’aleshores ministre de l’Interior,
el català Jorge Fernández Díaz, dedicada a descobrir possibles
informacions que, filtrades convenientment a la premsa amiga, fessin dubtar els
partidaris d’un Estat propi. El comissari Eugenio Pino, l’excap d’afers interns
Marcelino Martín Blas i el polèmic comissari José Manuel Villarejo són,
presumptament, peces clau d’aquest entramat. “L’Estat és el substantiu, i de
dret i democràtic, els adjectius”, assegura Carles Campuzano, diputat del
PDECat al Congrés durant anys. “L’Estat té l’ús legítim de la violència en
defensa de la seva preservació i en aquests anys ha deixat civilment molta gent
a la cuneta”, recorda. La filtració al diari ‘Públic’ de les converses entre
Fernández Díaz i el ja dimitit director de l’Oficina Antifrau de Catalunya,
Daniel de Alfonso, van acabar de demostrar les sospites.
Si el 9-N va
sotraguejar el poder, la gestió de l’1 d’octubre ha acabat d’activar-ne tots
els flancs. El PP no amaga la sorpresa per la capacitat de mobilització de la
societat civil catalana a l’hora de preservar tot el dispositiu del referèndum,
malgrat la pressió de les forces de seguretat i dels serveis secrets. La
Policia i la Guàrdia Civil van buscar urnes i paperetes per tot
Catalunya. El Centre Nacional d’Intel·ligència, un altre dels
organismes clau en l’entramat de l’aparell de l’Estat, que depèn de
Sáenz de Santamaría, va ser incapaç de localitzar les urnes, un episodi que ha
descol·locat i enrabiat la dreta mediàtica perquè ha demostrat els límits de
les costures per fer front a les noves formes de contestació social. De
revolta. A les noves guerres de trinxeres democràtiques. La majoria de
polítics i activistes independentistes ja es reuneixen sempre sense la
presència de telèfons mòbils a la sala per por que estiguin punxats pels
serveis d’intel·ligència o per la policia espanyola per ordre d’un jutjat.
L’Exèrcit espanyol, en silenci: fins quan?
Explica l’exdirigent
del PSOE i exvicepresident del govern espanyol, el veterà Alfonso
Guerra, a les seves memòries que, poc després de la primera victòria
electoral de Felipe González, va tenir un col·loqui amb militars. Un coronel es
va aixecar per fer-li una pregunta i, quan tornava a asseure’s, Guerra li va
cridar que ell no l’havia autoritzat a fer-ho. Quan va creure-ho oportú, li va
donar permís perquè s’assegués. “Aquell senzill gest d’autoritat va obrir les
portes de la cordialitat”, afirma l’exvicepresident espanyol. Les coses havien
canviat.
L’Exèrcit, que durant
segles ha tutelat la política a Espanya —fins a l’article 2 de la Constitució
del 1978—, resta silenciós davant la tensió actual entre
l’independentisme i l’Estat. És un fet sorprenent i rellevant en termes
històrics. Per Gaziel, Castella era un poble de guerrers i de
sants. Antiburgès. El PSOE encara va haver de posar ordre quan alguna veu
militar aïllada va qüestionar el nou Estatut. Ara, ni això.
Campuzano creu que les
dues autèntiques reformes estructurals en els últims 40 anys han estat les
que afecten l’Església i l’Exèrcit. A més, coincideix amb Juliana en el fet que
la seva presència a l’OTAN ha permès als comandaments viatjar i veure món,
obrir-se de mires i aprendre de les democràcies occidentals. “Són els
funcionaris més poliglots”, constata el director adjunt de ‘La Vanguardia’ a
Madrid. Els militars, des d’aquella escena d’Alfonso Guerra fins avui, han
assumit la Constitució: tenen coll avall que el seu poder està subjecte a les
autoritats civils. Probablement, la imatge més icònica d’aquesta nova relació
amb la democràcia és l’exministra Carme Chacón, embarassada, passant revista.
No obstant això, Juliana fa una última advertència: “Que els militars
no parlin no vol dir que no tinguin opinió”.
L’aparell diplomàtic i els favors de García-Margallo
García-Margallo, durant
la firma d’un acord amb Algèria / MINISTERI D’EXTERIORS
El primer que va
entendre que el “partit” de Catalunya es jugava fora de les fronteres
espanyoles va ser José Manuel García-Margallo, que ha passat anys a
Brussel·les i que escriu i pensa sobre el procés des de molt abans que els seus
companys del PP n’obrissin la carpeta. L’exministre d’Afers Estrangers, format
a Deusto, va convertir-se en una mena de responsable governamental de la
qüestió catalana, posant al servei de la unitat d’Espanya l’aparell
diplomàtic —l’any 2010 es van superar els 1.000 diplomàtics—, tot i les
resistències dels qui s’hi negaven per no internacionalitzar el conflicte.
En el terreny internacional,
la batalla ha estat desigual. A Madrid reconeixen l’habilitat de la conselleria
de Raül Romeva i de la diplomàcia pública (Diplocat) per fer arribar el
missatge sobiranista a les portades dels principals mitjans de comunicació
internacionals i l’agilitat del moviment independentista en l’àmbit digital i
de les xarxes socials. En una nació sense Estat propi, la societat civil acaba
arribant allà on no ho poden fer les institucions. Les delegacions a
l’estranger de l’ANC i alguns catalans influents arreu del món hi han ajudat.
Contra això, el cos
diplomàtic espanyol —una elit on encara la meritocràcia s’ha d’obrir pas davant
els llinatges familiars— s’ha mogut de manera més feixuga, però ha acabat
aconseguint èxits gens menyspreables. L’Europa dels estats ha acabat donant
suport a Mariano Rajoy de manera clara i pública en qüestions delicades
com l’activació del 155 i en la tesi que es tracta d’un “assumpte intern” i que
s’ha de resoldre “en el marc de la Constitució”. Líders com ara Macron, Merkel
i May i, a l’altra banda de l’Atlàntic, primer Obama i ara Trump, han estat
almenys públicament al seu costat, fins i tot després que la ciutadania europea
veiés les imatges de violència policial de l’1 d’octubre.
Apartat Margallo, va
assumir el Ministeri d’Exteriors Alfonso María Dastis Quecedo,
procedent de la representació permanent espanyola davant la Unió Europea. No és
casual que fos ell el perfil triat per aquesta circumstància. Ara bé, l’acció
exterior té altres aliats d’importància al Govern. El més rellevant és Íñigo
Méndez de Vigo y Montijo, baró de Claret, portaveu de La Moncloa i un
home amb una àmplia trajectòria comunitària. Fa set anys va rebre la Gran Creu
de l’Orde del Mèrit de la República Federal Alemanya. Qui també ha tingut un
paper clau en una etapa de la relació política entre Rajoy i Merkel ha estat
l’ara ministre d’Energia, Álvaro Nadal. Ment brillant, pilar de
l’equip del PP en els últims temps a l’oposició —quan Sáenz de Santamaría n’era
la portaveu parlamentària— va cuidar la relació amb Alemanya, on viatjava cada
cap de setmana perquè la seva dona va estar uns quants anys destinada a
l’ambaixada espanyola a Berlín.
Sense tenir, en
aparença, una relació directa amb el procés, Madrid ha posat en marxa la
campanya “Marca Espanya” per vendre les bondats del país al món amb un
bon pressupost econòmic al darrere. En les seves campanyes, Barcelona sempre hi
ocupa un lloc central. El seu responsable és Carlos Espinosa de los
Monteros y Bernaldo de Quirós, marquès de Valtierra, un empresari i polític
de cognoms il·lustres. El PP ha donat al seu càrrec categoria de secretaria
d’Estat amb l’objectiu de promocionar un relat cultural en positiu.
El poder econòmic de
l’Ibex-35: l’illa madrilenya
Ara una part d’aquest
aparell funcionarial —com a mínim les seves elits— s’ha activat per preservar
la unitat d’Espanya, una idea íntimament lligada a la concentració de
capital econòmic a Madrid. N’explica a CRÍTIC un cas
significatiu el portaveu del Partit Demòcrata al Congrés, Carles
Campuzano. Relata les reticències dels grans partits espanyols a complir
amb la territorialització de les ajudes al tercer sector, tot i que la justícia
en aquest cas avalava la Generalitat: “Hem vist una aliança entre funcionaris,
per una banda, i directius que gestionen les subvencions del 0,7% de l’IRPF,
per l’altra” per evitar perdre el control centralitzat del repartiment dels
diners.
“La banca i les
grans empreses han votat”, assegura Juliana. Una part del món econòmic ha decidit, en aquesta fase clau del
procés cap a la República Catalana, canviar la ubicació de la seva seu social.
Un moviment que, asseguren fonts del Govern espanyol, parteix de la por de
molts directius a la incertesa i de l’intent de les entitats bancàries de
frenar la retirada de liquiditat dels estalviadors. La visió de l’Executiu
català de Junts pel Sí és una altra, i fins i tot els sindicats han admès
pressions polítiques perquè grans companyies, com SEAT, facin el
mateix pas. L’aparell de l’Estat, en marxa.
Més enllà dels grans
titulars que afecten CaixaBank o el Banc de Sabadell, el principal beneficiari
d’aquests moviments de terres ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid,
“una autonomia de butxaca que s’especialitza com a centre de poder”, segons el
retrat del periodista de ‘La Vanguardia’. L’agressiva política fiscal dels
governs ultraliberals del PP que han dirigit la regió durant les últimes
dècades, sumada a la proximitat de les institucions polítiques i de la Borsa de
Madrid, amb l’Ibex-35 com a grup de pressió fonamental per
entendre el poder econòmic madrileny, han fet que moltes firmes busquin
l’aixopluc de la capital espanyola.
Capitalisme
centralista. Concessional. Aquesta situació només fa que confirmar una
tendència a la hipercapitalitat que ja han denunciat alguns autors
com Germà Bel —actual diputat de JxSí, però que abans havia
sigut assessor al Ministeri d’Administracions Públiques i al Ministeri
d’Obres Públiques, diputat al Congrés pel PSC i autor del llibre ‘Espanya,
capital París’— o el geòleg Òscar Pazos —autor del
llibre ‘Madrid és una illa’, on
explica que “el poder necessita
concentrar-ho tot a Madrid per tenir el control absolut”. Pazos afirma que la concentració
de poder polític ha tingut un cost en la limitació de les llibertats
ciutadanes, i que, per blindar el monopoli, els grans partits estatals “han
promogut un desmesurat discurs polític que restringeix l’espanyolitat i la
legitimitat a allò que irradia d’un Govern fort a Madrid”. La crisi econòmica i
l’esforç de la ciutadania per recuperar la democràcia han posat al descobert
com una de les trames de corrupció més importants dels últims anys, Gürtel,
tenia el seu epicentre en el Partit Popular de Madrid. A la seu de la Comunitat
de Madrid davant de la qual va instal·lar-se el 15-M.
Joan Rusiñol és
periodista i va ser corresponsal a Madrid del diari ‘Ara’.
29/04/2018. Quico Sallés. 3.000 policies en actiu van decidir entrar al cos
abans de la democràcia.
29/04/2018. Quico Sallés. 3.000 policies en
actiu van decidir entrar al cos abans de la democràcia.
2 generals, 4 tinents generals i 52 comissaris principals, entre els
irreductibles que es van incorporar abans de 1978
2.961.
Aquest és el número de guàrdies civils i membres del Cos Nacional de
Policia (CNP) que es van incorporar als seus respectius cossos abans de
l’arribada de la democràcia i que encara resten en actiu. Així es desprèn
de l’estadística del ministeri de l’Interior lliurada al Senat
a preguntes de l’hiperactiu senador d’EH Bilduko, Jon Iñarritu, aquesta
setmana. El senador abertzale va demanar el número d’efectius que es van
incorporar abans del 1979 a les forces i cossos de seguretat i que encara
resten en actiu. Concretament, encara en resten 926 membres de la Guàrdia Civil
i 2.035 membres del CNP.
ons el
desglossament lliurat pel mateix gobierno espanyol, d’aquests 134
pertanyen a la màxima escala de comandament del CNP, concretament, 52
comissaris principals i 82 comissaris. Si fa o no fa, com els
comandaments de la Guàrdia Civil integrats en l’escala màxima, la d’oficials
generals,amb quatre tinents generals, cinc generals de Brigada i 7 generals
de divisió.
El còmput servit pel ministeri de l’Interior
computa per escala els membres que s’hi van incorporar des de 1972 a 1978.
De fet, les promocions que van entrar entre el 1975 i 1978 són les que més
aporten efectius en actiu sobretot en l’escala bàsica.
En aquest sentit, es manté la proporció en
l'escala executiva o subinspecció del CNP -oficials, inspectors, inspectors en
cap o facultatius- aixi com a la Guàrdia Civil tot i que aquest cos té més
càrrecs a les escales bàsiques i intermitges, que s’engloben en
Guàrdies i caporals, la de sotsoficials i la d’oficials.
Estadística del ministeri de l'Interior
lliurada al senado Iñarritu sobre els membres de la Guàrdia Civil incorporats
abans del 1978 i encara en actiu | JON IÑARRITU
Membres del CNP incorporats abans de 1978 i
encara en actiu | INTERIOR IÑARRITU
29/04/2018. Pau Vidal. Patologies
processables.
29/04/2018. Pau Vidal. Patologies processables.
Mail Obert
Pau Vidal
Patologies processables
Narcisisme,
psicopatia, histrionisme… Certes conductes s'expliquen per trastorns a què la
situació política ens està exposant. I al final de tot ens n'espera un de
col·lectiu: l'estrès post-procés
Per: Pau Vidal
Al FAQS de dissabte, Salvador Illa va
explicar que mantenia una relació de ‘quasi amistat’ amb un dels seus companys
d’hemicicle presos a Estremera, però quan el van interpel·lar sobre si l’aniria
a visitar va reconèixer que ‘ni tan sols s’ho havia plantejat’. El portaveu
socialista confirmava així la tesi de la incomprensible falta d’empatia d’Iceta
i companyia de què parlava fa poc Jose Rodriguez. En
aquell article, l’ex-militant del PSC i candidat d’ERC el 21-D esmentava dos
altres trastorns de la personalitat caracteritzats, precisament, per la
incapacitat de connectar amb les emocions dels altres: narcisistes i
psicòpates. Dos trastorns que no condicionen només la vida dels qui els
pateixen, sinó també dels qui ens envolten.
El narcisisme va acompanyat sovint d’una
arrogància difícil de pair per a qui no el sofreix (de fet, funciona com un
indicador), i encaixa a la perfecció amb el cap de la formació política
actualment majoritària al parlament. El partit que té la mentida, la queixa i
la provocació per estratègies. Malgrat tenir-ho contínuament davant del nas,
molta gent continuem tenint dificultats per assumir que la tergiversació
descarada de la realitat és, per a determinats polítics, un mer instrument de
feina, i ens quedem encallats en la fase de negació: com pot ser que hi hagi
qui es comporti així i no passi res?
L’ús sistemàtic d’aquestes mateixes armes (la
mentida i la manipulació) en el periodisme també ens deixa força descol·locats.
Darrere del deliri
interpretatiu de determinats articulistes, hi ha el
ressentiment (un tret molt comú en espanyolistes abrandats nascuts a Catalunya,
per l’estil de Jiménez Losantos o Jorge Fernández Díaz), afegit a alguna forma
de complex d’inferioritat, còctel que deriva en agressivitat. Quan el
ressentiment, en canvi, arrela en una estructura de personalitat marcada per
l’histrionisme, en poden sortir personatges capaços de generar la perplexitat
absoluta en qui no està avesat a aquesta mena de
conductes.
Amb això últim ja tenim un peu i mig en
l’espectre dels psicòpates. Dos trets típics d’aquests individus són la
incapacitat de reconèixer els errors i la perseverança en els comportaments
antisocials, fins i tot al preu d’enfrontar-se al seu entorn. Són
característiques que podrien ajudar a entendre l’ànsia patològica de venjança
d’algú que s’acarnissa fins a fregar el
sadisme amb els coterranis dels seus ancestres directes. Que el descendent
d’una família represaliada per
un règim dictatorial s’acabi posant de banda dels agressors es pot explicar per
una mena de síndrome d’Estocolm combinada amb una personalitat poruga o
submisa, o fins i tot com a mecanisme d’adaptació compensatori (subvertir el
trauma davant la incapacitat d’afrontar la condició de víctima). Però que
s’erigeixi en castigador i justicier impietós… això ja entra de ple en l’àmbit
de la psiquiatria.
En no gaires anys hem passat de l’oasi català
al polvorí. D’un indret on suposadament la política era una comèdia perquè tot estava
acordat i els protagonistes fingien ser rivals a un ring amb mossegades
permanents. És clar que en tot plegat hi té molt a veure, no cal dir-ho, el
desembarcament de Ciutadanos, que ha arrossegat el PP a la política de
modes xulescos i tabernaris (al mateix FAQS
vam poder comprovar la bel·ligerància de l’escola madrilenya, amb la desagradable picabaralla entre Patricia López del
Público i Carlos Cuesta de l’OK Diario). Un estat de tensió que
proven de traslladar al carrer, ben
conscientment, mercenaris i fins i tot representants electes
del mateix partit polític.
A pesar de les evidències, tanmateix, el
discurs sobiranista continua rebutjant el vocabulari bèl·lic, patrimoni com de
costum de l’espanyolisme (Soraya i ‘la batalla‘, Manuel Valls i ‘la guerra‘, Juan José
Villegas i ‘el enemigo‘).
Però a mesura que la desesperació de l’estat espanyol el porta a augmentar, a
través del poder judicial, el radi del conflicte, la percepció d’aquesta
realitat com a enfrontament civil es va fent més
transparent. La imminent sentència del cas Altsasu
podria funcionar com una autèntica espurna. I la psicologia fa temps que té
diagnosticat el que ve després: la síndrome d’estrès post-traumàtic.
Ja no es tracta d’un espectacle al qual
assistim des de la barrera. No és només el tacticisme polític. Les decisions
judicials ens afecten, els insults i les amenaces també, la violència d’alguns
que conviuen amb nosaltres, encara més. I ara que sabem que la cosa va per
llarg, faríem bé de preparar-nos per al que ens espera. Experts com Juan Soto
Ivars (Arden las redes) avisen d’efectes
secundaris derivats del consum de xarxes socials, ara mateix la trinxera més
directa. L’insensat experiment d’una tal Aina
Vidal n’és un exemple paradigmàtic (observeu
bé els comentaris). Si el mono de telèfon mòbil ha provocat l’aparició d’un nou
trastorn, la nomofòbia, l’angoixa derivada de les baralles i enfrontaments via
Twitter podria ser només l’avantsala d’un trastorn més greu, no en va anomenat,
abans de la correcció política, neurosi de
guerra.
Pau Vidal
29/04/2018. Joan Lladonet. directe!cat. Allò que és més fàcil és ser
unionista.
29/04/2018. Joan Lladonet. directe!cat. Allò
que és més fàcil és ser unionista.
DIUMENGE, 29/04/2018.
09:41 H
Allò que és més fàcil és ser
unionista
Tenc lectors que es preocupen per si dels articles que escric es pot derivar més odi, del que intent evitar. A aquests lectors els vull dir que l'únic que faig és intentar denunciar o denunciar fets ocorreguts que no són massa normals que passin a un Estat que es vanta de la seva democràcia, cosa que li falta de totes, totes. Ara vos en posaré un exemple. A la final de la copa del rei, les autoritats espanyoles només tenien una preocupació, que no se xiulàs l'himme espanyol o l'entrada del rei a l'estadi. I que no hi hagués símbols que demostrassin que un sector del públic estava a favor dels presos polítics i en contra que aquest estat hagi actuat perquè n'hi hagués... de presos polítics. A un estat democràtic només s'haurien d'haver preocupat que el públic no entràs a l'estadi objectes prohibits, com poden ser les bengales o objectes amb els quals es pogués fer mal, cas que hi hagués alguna problemàtica imprevista. Llavors quina va ser l'ordre que va rebre la policia i la guàrdia civil de l'estat democràtic? Que no podia entrar cap peça de vestit que fos groga, i, en canvi, podien entrat banderes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquesta era l'ordre o les ordres que tenien els mateixos que s'havien encarregat de reprimir votants el dia 1 d'octubre.
D'aquesta manera, els assistents varen poder entrar banderes de Tabàrnia, si anaven acompanyades d'una de la policia nacional que tenia imprès el lema següent: “defensores de nuestra unidad”, o de la guàrdia civil amb el lema “viva la Guardia Civil”. D'aquesta manera, l'estat democràtic volia demostrar que la gent es trobava al costat de la policia nacional i la guàrdia civil, que el dia 1 d'octubre per impedir que la gent pogués votar havien causat un miler de ferits. Aquesta, senzillament, és la meva denúncia, perquè que això passàs hi ha responsables polítics, que són els principals culpables. Ara, cadascú que cerqui qui són aquests responsables.
Amb els pressupostos actuals i si la puja als jubilats és amb efectes retroactius.pot ser que un jubilat mileurista cobri 15 euros més, però és que a la policia li han pujat el sou uns 561 euros i a la guàrdia civil uns 720 euros. Es veu que s'ha premiat la seva eficàcia per fer creure els votants catalans o per fer veure que varen ser més eficaços que els mossos d'esquadra. Per fer aquesta puja no necessitaven els vots del PNB.
Continuant amb el mateix tema, l'escàndol del màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, ha deixat en segon terme una presumpta trama en la qual s'assegura que la universitat Rey Juan Carlos atorgava graus o llicenciatures sobre Criminologia a policies nacionals al cost de 3.000 euros, per accedir i promocionar a obtenir alts càrrecs de comandament dins el cos. Ho ha assegurat Alternativa Sindical de Policia (ASP). Tot això s'està investigant. Veurem què és el que surt a la llum.
La cadena de televisió, la sexta, ha fet una enquesta en què hi havia aquesta pregunta: Està a favor o en contra que els líders independentistes continuïn en presó preventiva? A Espanya hi ha un 62,1% de persones a favor un 34,3% en contra i no ho saben o no contesten, un 3,6%. En canvi, a Catalunya, un 27,2% hi està a favor, un 71,7% en contra i no ho saben o no contesten, un 1,1%. El que no es diu és si quan es mira a Espanya, si Catalunya hi està inclosa o no, perquè si hi estigués això voldria dir, que la xifra seria molt superior, quan no se'ls compta. Aquí queda demostrat què es fa a l'Estat espanyol. Sembla que es fa allò que tant s'acusa als líders independentistes de fer, és a dir, de l'adoctrinament. I aquesta és una altra vegada la meva denúncia. S'acusa de fer adoctrinament als independentistes, a les escoles catalanes i els únics adoctrinadors són ells, els líders dels unionistes. Com es nota que avui, és molt més fàcil ser unionista que separatista. Aquesta paraula és la que els agrada usar a ells i a mi no em fa por usar-la, perquè sé que el resultat que es podria obtenir si vivíssim en un estat democràtic, és que el simple exercici del dret a decidir podria donar com a resultat, una separació. I aquí teniu el bessó de tot el que volia dir.
29/04/2018. Alba Solé. Un 'think tank' europeu
promou un debat sobre si Catalunya ha de ser independent.
29/04/2018. Alba Solé. Un 'think tank'
europeu promou un debat sobre si Catalunya ha de ser independent.
PROCÉS
Un 'think tank' europeu promou un
debat sobre si Catalunya ha de ser independent
Alba Solé
Foto: ACN
Barcelona. Diumenge, 29 d'abril de 2018
3 minuts
Foto: ACN
Barcelona. Diumenge, 29 d'abril de 2018
3 minuts
Un think tank europeu, Friends of Europe, ha
promogut un debat sobre la independència catalana sota el títol "Catalunya
ha de ser independent?".
"Cap a on va Catalunya?". Així és
com comença el text que recorda "els dramàtics esdeveniments" del
referèndum de l'1 d'octubre "fortament interromput per la policia
espanyola" i que es pregunta si l'arrest i l'exili dels líders polítics
catalans "ha frustrat la independència del país".
L'article explica als lectors que des de les
eleccions del passat 21 de desembre diversos líders polítics i cívics es troben
en presó preventiva o a l'exili i subratlla el cas del president Carles
Puigdemont "que actualment s'enfronta a una possible extradició a Espanya
des d'Alemanya".
Aquest think tank ha llançat una pregunta molt senzilla a un grup
de diputats del Parlament Europeu: "Catalunya ha de ser
independent?". L'exercici l'ha plantejat a eurodiputats de totes les
ideologies perquè exposin les seves opinions i posicions sobre aquesta qüestió:
Gabrielle Zimmer,
Esquerra Unitària Europea
Aquesta eurodiputada alemanya explica que
sempre ha donat suport "a la idea que a la gent de Catalunya se li
pregunti què vol ser". Per una banda, assegura que no es pot fer una
independència de forma unilateral, però, per l'altra, admet que "el gobierno
espanyol hauria de ser més sensible i entendre per què hi ha tanta gent a
Catalunya que demana marxar". Zimmer considera que "s'han de trobar
solucions polítiques des del respecte i la negociació".
Mady Delvaux,
Socialdemòcrates
L'eurodiputada luxemburguesa és concisa:
"No han de ser independents". Tot i això, indica que ella és d'un
país petit, Luxemburg, i que "és complicat justificar per què una regió
més gran no ha de ser independent". Delvaux opina que en termes de
progrés, Catalunya no hauria de ser independent.
Margrete Auken,
Verds
Auken és danesa i assegura que entén
"les seves frustracions" tot i que no vol que "Catalunya sigui
del tot independent". L'eurodiputada indica que al grup Verd hi ha
catalans que es mereixen suport perquè "Espanya els escolti més"
i "puguin aconseguir més autonomia".
Renate Weber,
Liberals i Demòcrates
Weber té una opinió molt contundent:
"Estic molt decebuda amb la Unió Europea pel que fa a aquest aspecte
perquè s'hauria d'estar implicant molt més en tot el que passa a Espanya".
Aquesta eurodiputada romanesa defensa que un conflicte polític sempre s'ha de
resoldre amb més política "i no amb tribunals". Per aquests motius,
Renate Weber fa una crida al diàleg i planteja una pregunta a la Unió Europea:
"Europa vol una regió on es fan unes eleccions amb gent a la presó,
exiliats i polítics que no poden expressar-se per por a les
conseqüències?".
Frank Engel, Partit
Popular Europeu
Frank Engel és de Luxemburg i, igual que Mady
Delvaux, admet que ve d'un país que va ser reconegut com a independent amb
200.000 habitants, per això afirma: "No estic en una posició com per dir
que se li negui això a 7.000.000 de persones". Si més no, Engel està
convençut que "si Catalunya estigués en unes circumstàncies normals la
majoria de catalans estarien en contra de la independència".
Helga Stevens,
Conservadors Europeus
Stevens subratlla que a Catalunya hi ha una
majoria independentista i que, per tant, "no podem imposar el que vulguem
per sobre els seus desitjos". L'eurodiputada belga explica que els
catalans han demostrat en moltes ocasions el seu anhel d'independència i
recorda el referèndum de l'1 d'octubre: "L'1-O va deixar clar que hi havia
una majoria a favor de la independència i tot i això van ser oprimits per la
policia, jo era a Barcelona aquell dia. El resultat del referèndum era clar
però els van suspendre el Parlament i els van obligar a fer eleccions. Els
resultats, una vegada més, van demostrar una majoria independentista".
Rolandas Paksas,
Euroescèptics
Finalment, el think tank que ha obert aquest debat ha volgut parlar
amb l'eurodiputat i expresident lituà Rolandas Paksas. La seva opinió
és clara i senzilla: "La independència de
Catalunya no pot ni ha de ser qüestionada". Paksas creu que és
qüestió de temps que els catalans puguin autodeterminar-se i, igual que
han fet altres companys, ha criticat el paper de la Unió Europea: "La independència catalana ja no és només un
problema de Madrid, és un repte per a tota la família europea".
28/04/2018. Josep-Lluís Carod-Rovira. I tot això, qui ho paga?
28/04/2018. Josep-Lluís Carod-Rovira. I tot
això, qui ho paga?
Benvolguts,
Pel que fa a com
s’utilitzen els diners públics a Espanya i els diners privats a Catalunya podem
recordar aquella frase tan explicativa de:
“La socialització de les pèrdues i la
capitalització dels beneficis”
En aquest Bloc hi ha
molts exemples d’aquesta metodologia.
·
La
construcció de les primeres vies fèrries a Catalunya i les primeres vies
fèrries a Madrid
·
El
Florentino, el Castor, el túnel del Pertús i altres projectes
·
Les
autopistes de peatge de Catalunya i les gratuïtes de Madrid
·
La xarxa
de ferrocarrils radials amb AVEs i les xarxes de mercaderies perimetrals no
començades encara
I tot això, qui ho paga?
"Si el referèndum l’haguessin fet a Espanya, allà l’haurien pagat
dels pressupostos generals de l’estat i serien funcionaris els que se n’haurien
encarregat, de l’organització"
El
mes d’abril de 1911 tenia lloc a Reus el I Congrés d’Ateneus de
Catalunya. Va ser el prestigiós Centre de Lectura la institució
encarregada d’acollir les diferents entitats de característiques associatives i
culturals semblants que, procedents d’arreu del Principat, hi acudiren.
I l’any següent, el congrés es celebrà a Vilanova
i la Geltrú. No n’hi hagué cap més fins al cap de 81 anys, el 1983,
novament a Reus i al mateix Centre de Lectura. Fou allà on va néixer la Federació
d’Ateneus de Catalunya, que aplega avui 159 entitats, molt
repartides territorialment. Recordo molt bé el congrés de fa 35 anys per
una anècdota que em cridà molt l’atenció i me la continua cridant encara. Un
dia al matí, escoltant una ràdio espanyola de gran difusió, en un apartat diari
on feien referència a fets insòlits, singulars o sorprenents per a ells -com
ara el naixement d’una vaca amb sis potes a Austràlia, la troballa d’una col de
no sé quantes desenes de quilos, etc.-, van comentar, amb motiu de la trobada
d’Ateneus, que al llarg de la seva vida, una persona catalana havia pertanyut,
pel cap baix, a unes set entitats de mitjana.
Des del seu punt de vista, doncs, la notícia era del tot
inhabitual i per això en parlaven, ja que es tractava d’una pràctica cívica i cultural
inexistent a Espanya i molt allunyada de la seva dinàmica associativa
tradicional. L’anècdota serveix per il·lustrar una realitat per la qual constatem que
som davant de dos mons diferents.
No
és estrany, doncs, que hi hagi qui parli d’Espanya com un estat sense societat
civil organitzada i, als antípodes, de Catalunya com d’una societat civil
organitzada, però, en canvi, sense estat.
Consideració a banda és la que mereix el
grupuscle anticatalà, subvencionat pels poders de sempre, que per a vergonya de
tothom ha pres, indignament, el nom de Societat Civil Catalana.
Si hom s’enfila al típic bus turístic que
recorre les grans ciutats, per tal que els visitants es facin una idea
aproximada de com són les capitals més destacades, no és difícil d’adonar-se,
tot passejant per Madrid, que la majoria dels grans edificis que hom
pot admirar-hi són oficials, de caràcter públic, resultat, doncs, de la
inversió i la intervenció directa de l’administració de l’estat per a
fer-los possibles. En canvi, si repetim la mateixa passejada turística per
Catalunya, veurem com ocorre just el contrari i quasi tots els edificis més
coneguts i emblemàtics de la nostra capital nacional no són de titularitat
pública, sinó privada. Inicialment
pertanyen, per tant, a la iniciativa d’una part de la societat, es tracti de
particulars (la Pedrera, Casa Batlló, Casa de les Punxes, casa Amatller,
Casa Vicens, Palau Güell, Palau Moja, Palau March, etc.), del bisbat (Sagrada
Família) o d’entitats culturals per al conreu de la música, tot i que de
sectors socials ben diferents (Palau de la Música Catalana i Liceu).
Aquest contrast tan clar i evident entre Espanya
i Catalunya és el que pot explicar, en bona part, l’estira i arronsa
existent, actualment, entre el jutge Llarena i el ministre Montoro. Estan
convençuts que les despeses ocasionades per l’organització del referèndum només
poden provenir de fons de la Generalitat, de recursos públics, ja que
no els cap al cap que la mateixa societat que volia votar es pagués de la seva
butxaca aquella experiència tan profundament democràtica i fos la mateixa
ciutadania qui l’organitzés, de principi a final. Van a la percaça de
funcionaris i remenen els comptes de la Generalitat, del dret i del revés,
perquè si el referèndum l’haguessin fet a Espanya, allà l’haurien pagat
dels pressupostos generals de l’estat i serien funcionaris els que se n’haurien
encarregat, de l’organització.
Avesats a mobilitzar gent cap a Catalunya,
amb tot pagat, per a manifestacions espanyolistes, són incapaços d’assimilar
que desenes de milers de persones de totes les edats viatgin a Brussel·les i
passin hores i més hores d’incomoditat dalt de l’autocar, pagant-s’ho
tot de la seva butxaca. I que s’hi desplacin no pas per assistir a un
esdeveniment futbolístic, com ara un partit de la selecció espanyola, sinó que
el viatgi tingui, exclusivament, finalitat polítiques, de suport al president,
consellers i consellera a l’exili, així com d’identificació amb la idea d’una
Catalunya independent. Miren amb lupa
microscòpica les finances de la Generalitat, cercant-hi el finançament públic
al procés independentista, mentre continuen demanant-se: I tot això, qui ho paga? La resposta
és ben fàcil: tot això ho paga la gent de la seva butxaca. La mateixa gent
que fa possible el fons econòmic de solidaritat amb les persones objecte de la
represàlia i persecució espanyola, els mateixos més de cent mil catalans que
són socis d’Òmnium, els mateixos dos milions de persones que omplen carreres,
places i carreteres d’il·lusió, que voten en referèndum malgrat les porres i
que, amb el seu vot, fan possible una majoria independentista al Parlament.
Estem davant,
doncs, de dos mons diferents, de dues cultures cíviques distintes, de dues
visions antagòniques del funcionament regular d’una societat. De
fet, entre els que ens mirem la realitat “de cap a peus” i aquells que l’observen “de los pies a la cabeza”, ja
queda prou clar, rere de frases fetes tan significativament arrelades en els
dos idiomes, que parlem diferent perquè som pobles diferents i reaccionem i ens
organitzem, diferentment, davant la realitat, perquè en tenim dues visions del
tot contraposades.
28/04/2018. Gemma Aguilera. Menys plans i més unitat republicana.
28/04/2018. Gemma Aguilera. Menys plans i més
unitat republicana.
Menys plans i més unitat republicana
"El dia que Catalunya triï el Gobierno
de la República serà quan no caldrà unitat i la lluita pels despatxos serà
legítima"
L’independentisme
dedica moltes hores a parlar de plans. El pla A, el pla B, el pla C, i ara
qui sap si el pla D serà un nom o una data per a unes noves
eleccions. Però no tenim notícies del pla U, el de la unitat d’acció
republicana més enllà d’anar plegats a la capçalera de les manifestacions o fer
declaracions contra la repressió brutal d’Espanya. Els 2,1 milions de votants
que el 21D van triar una de les tres llistes republicanes no votaven en
clau de Catalunya autonòmica ni de lluita de sigles per arreplegar cadires
al Gobierno. Volien fer via. A més o menys velocitat, però fer via.
El PDeCAT, allunyat del poder, en
deconstrucció abans d’haver-se construït i sense haver entès que el
model de partit que encaixava amb el peix al cove a Madrid ara grinyola dins
del moviment republicà. ERC, amb la direcció represaliada, mirant JxCAT
més com un enemic electoral que no pas com un aliat, i amb unes bases
dividides sobre si cal prémer gas a fons o desaccelerar. JxCAT, que ho
fia tot a la supervivència de Puigdemont i que intenta implementar una
nova concepció de la política amb independents, però en guerra cada vegada més
oberta amb el PDeCAT i intentant marcar els tempos de 72 diputats quan només en
té 34. I la CUP, coherent amb el seu ADN, però probablement immadura
per al moment polític, mancada de perspectiva i generositat per passar una
pantalla més abans de l’assalt final.
És cert que el
factor Puigdemont ho ha distorsionat tot. Un president a l’exili, en llibertat i amb
capacitat per bastir el Consell de la República, dóna aire a la construcció de
la República malgrat el marc repressiu, mentre que un president entre reixes
obliga a assumir una frenada. Precisament perquè cal recalcular
constantment, els partits haurien de ser conscients que
els aparells-menjadora que tan bé funcionen en l'autonomisme del
règim, ja no són vàlids en un país que es construeix de baix a
dalt.
Tots sabem que la
Generalitat gestionarà engrunes, serà controlada, censurada i permanentment
assetjada política i judicialment. No serà ni de dretes ni
d’esquerres, perquè amb prou feines sobreviurà com a administració autonòmica
descafeïnada. A hores d’ara, la unitat de l’independentisme és fictícia.
L’enemic ho sap i intenta dividir encara més. El dia que Catalunya triï
el Govern de la República serà quan no caldrà unitat i la lluita pels
despatxos serà legítima. És més, una de les virtuts del nou
Estat serà la pluralitat ideològica, tàctica i estratègica dels
demòcrates.
27/04/2018. Nerea Rodríguez. Contra 'La Manada' de magistrats.
27/04/2018. Nerea Rodríguez. Contra 'La
Manada' de magistrats.
Acudit FER
Contra 'La Manada'
de magistrats
"Des de dijous sabem que un fantasma
ronda per aquest Estat. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar
les agressions contra les dones"
Des de dijous tenim
encara més por. M’entendrà qualsevol dona. A cap de
nosaltres li agradaria creuar-se amb cinc energumens pels carrers de qualsevol
ciutat o poble, passats de tot, a les tantes de la matinada. Una por que moltes
dones hem patit sovint: la de tornar soles a casa i trobar-te pel camí amb
qualsevol degenerat. Canvis de vorera, acceleració del pas… Accions en la gran
majoria d’ocasions injustes, però que s’han convertit en una manera de fer
habitual de moltes de nosaltres. I que, des d’aquest dijous, s’ha incrementat.
És del tot indecent i absolutament indignant que en aquest Estat hi hagi uns
jutges que tinguin els pebrots de dir que no hi ha violació en l’actitud dels
cinc nois de ‘La Manada’ i que, fins i tot, un d’ells consideri que cal emetre un
vot particular per deixar constància que el que veu ell en el vídeo no és una
noia indefensa que està sent violada, sinó “jolgorio”. “Jolgorio”, diu.
Increïble.
Des de dijous, la por s’ha fet concreció per
a moltes de nosaltres. S’ha concretat en la cara dels cinc animals de ‘La
Manada’ que durant tot el judici no han mostrat cap mena de penediment. Tot al
contrari. Han defensat que ella estava encantada. I ho han mantingut fins el
final. I, esclar, per això li van robar el mòbil… I s’ha concretat també
en aquesta justícia absurda que desprotegeix la meitat dels seus ciutadans.
Des de dijous sabem
que un fantasma ronda per aquest Estat. És el de l’arbitrarietat a
l’hora de perseguir i jutjar les agressions contra les dones. L’única
diferència és que aquesta vegada estan xocant contra milions de dones
conscients i mobilitzades. I no ens impressionen ni les seves togues ni els
seus rituals. Ara sabem que aquests magistrats només són una ‘manada’ que en
protegeix una altra.
28/04/2018. Gemma Aguilera entrevista Nuet: “Em nego a donar per perduda la
batalla del progressisme a Espanya”.
28/04/2018. Gemma Aguilera entrevista Nuet:
“Em nego a donar per perduda la batalla del progressisme a Espanya”.
Nuet: “Em nego a donar per perduda la
batalla del progressisme a Espanya”
El diputat de Catalunya En Comú Podem i líder
d'EUiA considera que “Puigdemont no és progressista perquè encara carrega
moltes herències de CDC”
Per Gemma Aguilera (Parlament)
28/04/2018
Joan Josep Nuet és
coordinador general d'EUiA i diputat de Catalunya En Comú Podem JORDI
BORRÀS
El Tribunal
Constitucional ha admès a tràmit el recurs de l’Estat per frenar la investidura
de Carles Puigdemont, un recurs que Madrid va presentar al gener però que no
s’ha resolt fins ara. Com creu que aquesta decisió pot afectar als
passos que es facin al Parlament els propers dies?
Abans del 22 de maig la majoria
independentista ha de fer una proposta que no es digui Carles Puigdemont. La
sensació que he tingut sempre és que hi havia una certa teatralització, que la
majoria independentista sabia que hi havia moltes dificultats perquè Puigdemont
pogués ser un president efectiu, però en el seu relat públic hi havia uns
itineraris que calia cobrir. L’admissió a tràmit per part del TC del recurs de
l’Estat definitivament ens diu que, com a mínim durant sis mesos, Carles
Puigdemont no pot ser candidat.
Carles Puigdemont
té dret a ser president de la Generalitat?
Té drets polítics i té dret a ser president
de la Generalitat, sí. Això nosaltres no ho hem qüestionat en cap moment, però
sabíem que hi havia unes dificultats efectives fruit de la judicialització de
la política catalana i el paper de tutela que aquesta judicialització exerceix
sobre la política. I això, encara que no ens agradi, és un element que
existeix i no podem fer que la política catalana ho ignori. Al marge
d’això, també hi ha raons polítiques perquè Carles Puigdemont no sigui
president. L’etapa que va dirigir no va ser tan positiva com hauria
d’haver estat. No desitgem que ell sigui president.
Com volen que sigui
el president o presidenta, els Comuns?
Volem que sigui progressista, que obri una
nova etapa liderada per polítiques socials i que pugui exercir una
presidència efectiva.
En tot cas,
considera que la suspensió del TC fa que la reforma de la llei de presidència
impulsada per JxCAT per tal que es pugui investir un president o presidenta a
distància, perdi el sentit?
Les fórmules perquè funcioni un Govern
possiblement necessiten una actualització, però aquest debat es produeix enmig
del debat del procés, i d’alguna manera queda contaminat. Una reforma de la
llei de la presidència potser seria adequada, però fer-la a la llum de
Puigdemont és matar el debat. Segur que el debat estarà viciat i acabarà essent
un debat sobre si Carles Puigdemont ha de ser investit o no. Per tant, el
millor seria ajornar el debat i fer-lo en un altre moment.
Senyor Nuet, davant
de la dificultat afegida del TC per investir Puigdemont, creu que les eleccions
estan ara més properes que abans de l’anunci de l’alt tribunal?
No, crec que la majoria independentista tenia
clar que aquesta dificultat existia. Potser després del 21D molts van
pensar que la repetició electoral era un factor necessari i positiu, però crec
que en aquest moment és una opinió minoritària. Hi ha una majoria
independentista que no té per què ser qüestionada en unes noves eleccions. Si
no és capaç de formar Govern, seria un fracàs, i anar a eleccions amb un fracàs
al sarró no és bona idea. L’anunci del TC referma la idea que s’ha de fer un
Govern efectiu, malgrat que suposi el sacrifici de persones que tenen drets
polítics, però és millor que hi renunciïn pel bé del país i de l’interès
general. De fet, això és el que han demanat els exconsellers del PDeCAT
empresonats, i que ja van demanar els d’ERC. Aquesta petició dels presos
polítics d’un Govern efectiu també evidencia que, per a l’estratègia judicial
de de la seva defensa, serà important que hi hagi un Govern.
Destaca que ERC ha abandonat la via
unilateral i vol diàleg, però dubta de JxCAT en aquest sentit JORDI BORRÀS
Si JxCAT descartés
investir Puigdemont, hauria de presentar un pla D. Els Comuns han dit que no
facilitaran ni amb un sí ni amb una abstenció la investidura de cap candidat de
JxCAT. Però s’ho podrien pensar si fos d’ERC.
Després de la delegació de vot de Puigdemont
i Comín queda clar que ERC i JxCAT sumen 66 vots, de manera que poden
investir un candidat en segona volta amb l’abstenció de la CUP. Si no sortissin
els números podríem discutir possibilitats, però amb els números clars només hi
ha dues possibilitats, que la majoria independentista fracassi o tingui èxit.
Si es forma Govern entrarem en una nova etapa, de la qual ja en parlarem.
Si fracassa, hem de parlar d’una majoria alternativa. Però no desitgem que
fracassin, volem que hi hagi Govern.
Des dels escons
d’ICV, després de CSQP i ara dels Comuns, s’apel·la encara ara a Convergència
carregar a JxCAT l’herència de les retallades i les polítiques de dretes. Com
argumenta la diferència entre un candidat d’ERC i un de JxCAT, quan en la
passada legislatura governaven plegats?
Nosaltres hem proposat un president o
presidenta progressista, ja no hem dit d’esquerres.
"S'ha de dialogar amb el PP tot i
tenir presos polítics", diu Nuet JORDI BORRÀS
Què vol dir ser
progressista?
El concepte de progressista no inclou
Puigdemont, que pensem que és una persona encara molt carregada de les
herències de Convergència Democràtica.
Els darrers
pressupostos de Puigdemont els va votar la CUP, poc sospitosa de convergent...
Sí, però nosaltres hi vam votar en contra, no
per la famosa partida del referèndum, sinó perquè crèiem que consolidava les
retallades de l’època de Mas.
ERC també els va
votar. De fet, els pressupostos neixen de la conselleria liderada per Oriol
Junqueras. Per què aleshores sí que els agrada un candidat d’ERC?
Nosaltres, històricament sempre hem mantingut
una relació en el marc del progrés republicà que comporta tota una cultura
política de republicanisme i progressisme. Un lideratge d’una persona
republicana i progressista ens pot portar un programa que sigui per a nosaltres
millor. I també hi ha una sintonia amb la visió del moment polític, que ERC ja
va mostrar en campanya electoral, que la unilateralitat és una via morta i que
cal apostar per una relació bilateral amb l’Estat i fer una reflexió sobre
què vol dir construir una república. Reflexions que no hem escoltat a JxCAT.
El que vostè vol
dir és que ERC és menys independentista que JxCAT?
El que dic és que JxCAT no sembla voler
abandonar la via unilateral, i ERC sí, i a més, està disposada al diàleg
amb l’Estat.
Amb 9 presos
polítics i 7 exiliats, i repressió permanent de la policia espanyola i la
justícia contra qualsevol acte de protesta, li sembla que hi ha gaire
predisposició per part de Madrid a dialogar, amb ERC o amb qui sigui?
No ho veiem des d’aquest punt de vista. Crec
que recuperar una certa relació de respecte als marcs institucionals en
aquest moment aniria bé i influiria en el procés judicial paral·lel que hi ha a
la situació política. Quan una part de l’independentisme va dir que la
unilateralitat no havia anat bé, reconeixia que algunes coses del
procés no són bones. Els errors comesos no s’han de repetir, i ha estat un
error menystenir el poder i el paper de l’Estat. Aquest diàleg bilateral és
imprescindible.
Dos no dialoguen si
un no vol, que diuen...
Ara hi ha el debat sobre els
pressupostos generals de l’Estat, i si tinguéssim Govern ja hi hauria una
influència concreta en determinades inversions. Això vol dir que no hem de
parlar de les inversions que necessita Catalunya en funció de la realitat
judicial i dels presos polítics? Jo crec que hem de parlar-hi igualment, no és
una traïció als presos polítics ni un engany dialogar amb el PP, de fet, és una
obligació institucional que ens portarà millors resultats que no pas recrear
les polítiques de boicot. No hem de renunciar al dia a dia pel fet que la
situació en el tema de drets i llibertats sigui precària. S'ha de dialogar
amb el PP tot i tenir presos polítics.
Amb aquest escenari
de repressió creixent, com expliquen els Comuns als catalans que és millor
opció continuar formant part d’aquesta Espanya que no pas apostar per una
República catalana?
Primer, perquè nosaltres creiem en el
projecte de la fraternitat entre pobles i hi creurem sempre. Per a un
marxista, els estats són l’expressió de la classe dominant, i Espanya és
l’expressió d’una classe dominant. Però hi ha una altra Espanya possible
perquè hi ha altres gents que viuen a Espanya i que algun dia poden governar el
país. De la mateixa manera que em nego a pensar que Catalunya és la
corrupció del 3% i em sentiria insultat si em diguessin que el meu país,
com a resum és el 3%, em nego també a acceptar que Espanya és Rajoy, és el
PP o Albert Rivera. Són expressions d’una Espanya que és real, però també hi ha
una altra Espanya real, milions d’homes i dones que algun dia canviaran el seu
país.
Nuet creu que JxCAT i ERC ja no tenen
excusa per investir un president efectiu amb els dos vots
delegats | JORDI BORRÀS
Aquest “algun dia”
pot ser molt llunyà. Potser és tot un canvi de generació?
És complex, sí. Quan Lluís Companys era
ministre de la Marina del govern de la República estic segur que no deixava de
ser català, però creia que en aquell moment hi havia unes forces republicanes
espanyoles en les quals podia confiar.
A Espanya no hi ha
pas una república...
No, però nosaltres creiem que una república
confederal o federal pot permetre que els pobles que viuen en aquesta república
siguin veritablement lliures. La llibertat no és l’autarquia, és el domini que
tu tens sobre les teves decisions sobiranes.
Entesos, però a
Espanya hi ha una monarquia que es posiciona, inconstitucionalment, contra
2,2 milions de catalans i legitima la violència. No està una mica lluny,
Espanya, d’aquest esperit republicà de què parla vostè?
El CIS fa tres anys que no pregunta entre
república i monarquia perquè està prohibit, però tenim enquestes que el 46%
dels espanyols podrien estar d’acord que es fes un referèndum a Catalunya, i
entre aquests, el 70% dels menors de 30 anys. Hi ha una altra Espanya, però en
els darrers temps el PP ha imposat una hegemonia en el seu discurs sobre què és
Espanya. I amb aquesta hegemonia ha ofegat el PSOE i ha col·locat a la
defensiva el progressisme espanyol. Però hem de donar la batalla del
progressisme a Espanya, em negoc a donar aquesta batalla per perduda. Hi ha una
majoria social a favor d’una república a l’Estat espanyol.
Al carrer és
difícil de detectar. I pel sentit del vot, cap partit no es posiciona contra la
monarquia.
Si hi hagués mobilitzacions per demanar
la república, possiblement se’ls acusaria de rebel·lió i se’ls portaria al
Suprem.
L’esquerra i la
intel·lectualitat que s’identificava amb el PSOE és morta? I sense una esquerra
espanyola articulada, és possible el canvi que vostès defensen?
L’esquerra espanyola s’ha de reconstruir,
s’ha de repensar i modernitzar. La dreta conservadora ha aconseguit
l’hegemonia, és un fet molt dur que ha passat. Hi havia un Madrid de Tierno
Galván. On és? Ara tenim un Madrid de Cifuentes,
però el Madrid de Tierno Galván pot tornar, és una feina difícil però es pot
aconseguir. Hem de batallar per això, i tot independentista ha d’estar
objectivament interessat en la possibilitat que Espanya canviï, perquè
seran veïns independentment de com li vagi a Catalunya. Millor tenir uns veïns
progressistes que no uns veïns d’ideologia totalitària, no?
Sigui com sigui,
per arribar a la independència o a una república federal o confederal, la
darrera estació és un referèndum acordat amb Madrid?
Sí, el referèndum és la millor manera per
expressar democràticament l’opinió del poble de Catalunya, que té dret com a
subjecte polític a definir el seu futur.
Confia que Europa
acabarà imposant un acord a les urnes?
Creiem en Europa, però no en aquesta Europa.
Creiem en Espanya, però no en aquesta Espanya. Si hi hagués una Espanya dels
pobles i una Europa dels pobles, Catalunya podria trobar un encaix, que no té
per què ser la independència, sinó una forma federada o confederada. Per tot
plegat, crec que per part de l’actual UE no hi haurà cap intervenció a favor
del dret a decidir. Al contrari, la intervenció que hi haurà serà per
donar suport a l’Estat i a Mariano Rajoy. No esperem cap gest d’aquesta
Europa.
28/04/2018. Xevi Xirgo. Visca ‘La República’!
28/04/2018.
Xevi Xirgo. Visca ‘La República’!
28 abril 2018 2.00 h
A LA TRES
Visca ‘La República’!
Xevi Xirgo - Xxirgo@Elpuntavui.Cat
“La primera capçalera de la Catalunya
republicana és avui al quiosc, farcida de bon periodisme i bons professionals
Si
vostès són dels partidaris de la república, de pensar i viure com si fossin
republicans, suposo que ja ho saben, avui tenen una magnífica oportunitat de
demostrar-ho. I és anant al quiosc i comprant un exemplar del primer número –de
fet, el número 0, el de col·leccionista– del setmanari La República. O, encara millor, fent-se’n
subscriptors. Per només 72 euros l’any, o per 12 si es volen subscriure a
l’edició digital. I si ara vostès es pregunten per què carai els ho recomano
jo, que exerceixin de republicans i es facin subscriptors del setmanari per
tenir el carnet de La República,
doncs és ben senzill: perquè el setmanari està fet i pensat per uns magnífics
professionals amb qui fins fa quatre dies compartíem empresa. Els conec a tots.
Una vintena de professionals i d’excel·lents periodistes que saben de què
parlen. En Carles, la Susanna, la Mercè (les Mercès, de fet), en David, en
Pere, la Carina, la Irene, en Xavi, en Joan, la Nàdia, en Marc, la Teresa, en
Jordi, en Josep... Són bons, molt bons. I els parlaran amb rigor des d’un
producte nou, fresc, visual, desenfadat, punyent, valent i, sobretot,
desacomplexat. Perquè això és el que fa La República. Periodisme desacomplexat,
començant pel nom del setmanari. Desacomplexat i lliure com ho són i com ho van
ser els dos milions de persones que en aquest país surten al carrer cada cop
que cal. La primera capçalera de la Catalunya republicana és avui al quiosc,
farcida de bon periodisme i de col·laboradors de primera divisió.
Descobreixin-la. Descobreixin els seus reportatges, les seves propostes, les
seves seccions (també la dedicada a la monarquia) i submergeixin-se en la
República de les Arts. Visquin-la i acostumin-s’hi. Perquè La República ha vingut per
quedar-se. Aquesta i l’altra. Vostè, lector d’El Punt Avui, se la trobarà de
franc el diumenge amb el diari. Sàpiga-ho. Però faci-ho saber també a aquells
que no ho saben. Als seus fills, al seu germà, als seus companys de feina, al
de la botiga del costat i al del bar de la cantonada. La República, aquesta i l’altra,
necessita companys de viatge. Ens necessita a tots. Llarga vida a La República!
28/04/2018. Maria Palau. Ai Weiwei
els retrata.
28/04/2018.
Maria Palau. Ai Weiwei els retrata.
28 abril 2018 2.00 h
DE REÜLL
Ai Weiwei els retrata
Maria Palau
L’artista i activista xinès s’ha compromès
amb el cas català
El
silenci que impera en la classe artística espanyola davant l’onada repressiva
de l’Estat, no ja només contra el moviment republicà català sinó contra
ciutadans que no combreguen amb l’establishment,
és un fenomen vergonyant. A totes les patums que no es van rebel·lar a la fira
Arco de Madrid per impedir, amb una protesta ferma, una acció contundent, la
censura d’una obra que invocava la realitat dels presos polítics a l’actual
Espanya de tics tardofranquistes, els ha deixat en evidència un dels creadors
més coneguts del món, referència global per la seva defensa incondicional de la
dignitat humana, el xinès Ai Weiwei. El cap de setmana passat, va difondre a
les xarxes socials la trobada que havia tingut amb el “valent líder” Carles
Puigdemont i va llançar un missatge molt clar: el que està passant a Catalunya
“posa a prova els drets de les persones i la democràcia a Europa”. A Ai Weiwei,
un home que ha patit directament les represàlies del règim del seu país, que fa
anys que ha posat el seu art al servei del drama dels refugiats i que és
respectat arreu, ningú no l’ha pressionat perquè doni la seva opinió de les
misèries d’aquest petit racó de món. El seu gest és honest i sincer.
L’activista xinès, en la llunyania, ha dit de quina part està; d’altres, tan
propers al que està succeint, fan com si la cosa no anés amb ells o naveguen en
aigües ambigües. Molts estan quedant ben retratats.
28/04/2018. Federico Garcia Lorca.
Romance de la Guardia
Civil espanyola.
28/04/2018. Federico Garcia Lorca. Romance de
la Guardia
Civil espanyola.
Romance de la Guardia
Civil española
Civil española
A Juan Guerrero, cónsul
general de la poesía
general de la poesía
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas se conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.
Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche, que noche nochera.
La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.
¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.
La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entraron a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de moneda.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la guardia civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas;
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.
¡Oh ciudad de los gitanos!
La guardia civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.
28/04/2018. Gonzaga Durán. El examen a los alumnos de un colegio catalán:
“Comentad el poema ‘Adiós España'”.
28/04/2018. Gonzaga Durán. El examen a los
alumnos de un colegio catalán: “Comentad el poema ‘Adiós España'”.
Benvolguts,
ESCUELA PIA DE MATARÓ
El examen a los alumnos de un colegio
catalán: “Comentad el poema ‘Adiós España'”
28/04/2018 02:31
Nueva muestra de adoctrinamiento en la
escuela catalana. La Escuela Pia de Santa Anna de Mataró (Barcelona) incluyó en
sus exámenes una pregunta sobre el poema ‘Oda a Espanya (Oda a España)’ de Joan
Maragall de 1898 y pidió a sus alumnos que explicasen el contenido de
la estrofa que termina con el famoso “¡Adiós España!”.
“De todos los poemas posibles, en este examen
de la Escola Pia Santa Anna de Mataró (véase la segunda pregunta) ponen la Oda
a España (que termina con ese conocido “Adeú Espanya”) de Joan Maragall.
Casualidad, seguramente…”, ha denunciado la entidad constitucionalista Societat
Civil Catalana en su perfil de Twitter.
De todos los poemas
posibles, en este examen de la Escola Pia Santa Anna de Mataró (véase la
segunda pregunta) ponen la Oda a Espanya (que termina con ese conocido
"Adeú Espanya") de Joan Maragall. Casualidad, seguramente...
Se trata de un poema que escribió Joan
Maragall (1860-1911), abuelo de Pasqual Maragall, presidente de la
Generalitat entre 2003 y 2006. Compuso este poema a finales del Siglo
XIX, concretamente
en 1898, el año en el que el imperio español perdió
sus últimas colonias: Puerto Rico, Cuba y Filipinas. Para algunos, Maragall
pedía una España en la que se aceptasen y valorasen todas sus lenguas y
culturas por igual. Los separatistas alegan que este poema fue el inicio del
nacionalismo catalán.
La estrofa que aparece en el examen es la
siguiente:
¿Dónde estás,
España? – no te veo en ninguna parte.
¿No oyes mi voz
atronadora?
¿No entiendes esta lengua que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a entender a tus hijos?
¿No entiendes esta lengua que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a entender a tus hijos?
¡Adiós, España!
La respuesta
La respuesta a esta pregunta de un punto es
la siguiente: “La voz poética se dirige en España ‘¿Dónde estás, España?’ / ‘No
sientes mi voz atronadora?’. Habla explícitamente en nombre de los que hablan
catalán y, como tal, hace un llamamiento a España a que cambie (se modernice y
no se oponga al progreso catalán original del catalanismo político)”.
“Finalmente se despide de ella ‘¡Adiós
España!’ (Un clamor a la desintegración de la nación española) pensando en una
posible independencia. Las regeneracionistas creían en la
‘regeneración’-transformación de España, por tanto, la idea de separación no es
del todo plausible”, concluye la respuesta.
Abrió sus puertas el 1-O
La Escuela Pia de Santa Anna de Mataró fue
una de las escuelas que abrió
sus puertas la jornada del 1-O para que los catalanes
pudieran votar en el referéndum ilegal.
Una sentencia de finales de 2015 obligó al
centro a realizar un 25% de las clases en castellano, a raíz
de la denuncia de unos padres cuyos niños estaban en Primarias.
Los padres que pusieron la denunciaron
optaron finalmente por cambiar de colegio a sus hijos. Este hecho provocó que
la Escuela Pia no aplicase la sentencia y siguiera manteniendo el modelo de
inmersión, con el catalán como lengua vehicular.
24/04/2018. Carlota Serra. Pimec afirma que el procés no ha afectat
negativament l'economia catalana.
24/04/2018. Carlota Serra. Pimec afirma que
el procés no ha afectat negativament l'economia catalana.
PATRONALS
Pimec afirma que el procés no ha
afectat negativament l'economia catalana
Carlota Serra
Foto: C.S
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
3 minuts
Foto: C.S
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
3 minuts
La patronal Pimec ha tancat
el curs amb unes dades que el seu president, Josep Gonzàlez,
descriu com a "molt positives". A més, Gonzàlez ha assegurat que
l'economia catalana avança a un ritme molt bo i que les previsions negatives
que s'havien fet arrel del procés català no s'han complert, sinó que s'ha
demostrat el contrari. Així, el president assegura que "Catalunya té una
bona situació econòmica, malgrat el procés".
Amb tot, Gonzàlez ha reiterat la necessitat
que "hi hagi diàleg" i s'aixequi la intervenció pel
155.
Les males
previsions pel procés, desmentides
Josep Gonzàlez ha estat contundent amb les
previsions negatives per l'economia catalana que es van començar a donar
després de l'1-O: "S'ha volgut donar un missatge molt negatiu sobre les
prediccions de l'economia, unes prediccions que des de Pimec no hem notat
mai".
El president ha volgut destacar el bon rumb
de l'economia catalana, assegurant que "l'FMI ha fet correccions sobre
l'economia catalana dient que el procés no l'alenteix, cosa que s'ha vist
reafirmada amb les bones dades del Port de Barcelona i l'Aeroport del
Prat". Recordem que aquest febrer s'han tornat a assolir xifres
rècord en exportacions en ambdues infraestructures. "Per tot
arreu s'està confirmant que aquestes previsions s'han hagut de desmentir,
ja que la realitat de Catalunya i el creixement econòmic han fet que es quedin
en res", assegura.
En desacord amb
Foment del Treball
El president de Foment del Treball, Joaquim
Gay de Montellà, va reafirmar aquestes males
previsions per Catalunya la setmana passada en declaracions a El Mundo, assegurant
que "Catalunya va cap a un llarg període d'estar en stand by, sense creixement econòmic
durant 10 anys o més, com va passar al Japó, si seguim així". Preguntat
per la seva posició respecte aquestes frases, Gonzàlez s'ha mostrat en total
"desacord".
En aquest sentit ha declarat que "no sé
amb què es basa el senyor Montellà per dir el que va dir". Així, considera
que "tots els catalans, pensem com pensem, hem de mirar les xifres d'una
manera professional" i treure les pròpies conclusions.
Les
"mancances" dels pressupostos de l'Estat
Des de Pimec, consideren que el projecte de
Pressupostos de l'Estat "té algunes mancances". "Hi ha diverses
coses que no veiem clares: no creiem que siguin convincents les xifres de
l'endeutament i no entenem com es reduïrà".
D'una banda, Gonzàlez ha criticat les
infraestructures, en què hi tornen a haver previstos 3.000 milions
d'euros per AVEs, "i ja hem vist que l'AVE és deficitari".
"En canvi, l'eix ferroviari del Mediterrani és molt necessari i va a un
ritme molt lent".
D'altra banda, sobre les inversions a
Catalunya, Gonzàlez és escèptic: "S'han promès dotacions per
infraestructures a Catalunya, però de moment estem en una situació de
dubtar, perquè sovint no han complert el que prometien".
Per últim, el president ha volgut recordar
que continua pendent la reforma del finançament de les autonomies, "que no
sabem quan canviarà".
Resultats
La patronal ha tancat l'exercici amb un
ebitda de 966.000 euros i uns ingressos consolidats
de 15.462 milions. Unes xifres que denoten el "bon ritme de la
patronal", en què el seu president assegura que "no hi ha cap entitat
pareguda a la nostra que tingui aquests resultats".
Enguany, Pimec ha assolit un creixement de
socis del 12,4% i compta amb un pressupost de 14,277 milions d'euros. Segons
Gonzàlez, l'àrea de formació marca certa disminució, però
és l'única que cau, la resta va en augment.
Gonzàlez ha volgut destacar el gran
creixement de PIMEComerç, que ha passat de 35.000 a 50.000 socis des del
"desgavell de la confederació de comerç".
Gonzàlez, candidat
altra vegada a la presidència
Enguany acaben els quatre anys reglamentaris
de la legislatura del president de Pimec. Així doncs, segons afirma la mateix
patronal, el mes que ve es convocaran eleccions, amb previsió de celebrar-les
durant el mes de juny, abans d'estiu. Josep Gonzàlez ha assegurat que ha pres
la decisió de tornar-se a presentar, per moltes raons.
El president ha celebrat el fet que el comitè
de la patronal li ho ha demanat, i ha assegurat que "em sento bé, en
forma, amb idees per tirar endavant aquest projecte i tinc il·lusió i capacitat
per seguir-hi treballant". A més, ara mateix la patronal es troba just a
la meitat del pla estratègic -un pla amb durada de 4 anys, que ara en porta 2
en vigència- i Gonzàlez declara que és una raó més per seguir, "és un
projecte que em sedueix i que em suposa un repte acabar-lo i
seguir-lo".
NOVA LEGISLATURA
Arrimadas insta
Rajoy a actuar contra els vots de Puigdemont i Comín
Nicolas Tomás
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
1 minut
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
1 minut
Advertisement
Advertisement
Advertisement
“El Govern espanyol hauria d’actuar”. En
aquests termes s’ha expressat la líder de Ciutadans, Inés
Arrimadas, aquest dimarts, després que la Mesa hagi acceptat la petició de
vot delegat del conseller Toni Comín des de Bèlgica, que se
suma a la de Carles Puigdemont des d’Alemanya. D’aquesta
manera, Arrimadas trasllada la pugna entre Cs i el PP al Parlament. Al
president espanyol Mariano Rajoy li ha demanat que “reaccioni”,.
“S’està posant la cambra al servei de dos
fugits de la justícia, i la Moncloa no fa res, sinó que nosaltres
estem liderant la resposta”, li ha etzibat la cap de files de Ciutadans. En
aquest sentit, ha recordat que l’executiu de Rajoy té “recursos que no té
ningú” per a actuar contra les delegacions de vot dels diputats exiliats i
portar-les al Tribunal Constitucional.
Per altra banda, Arrimadas també ha avançat
la seva intenció d’anar “als tribunals”, presentant un recurs
contenciós-administratiu, després que la Mesa de la cambra hagi tombat la seva
petició de reconsideració a la querella contra el jutge Pablo Llarena.
“El Parlament ha de defensar l'interès general i en aquest cas no passa”, ha
dit.
PSC reconsiderarà i
el PP ho estudia
Per la seva part, la portaveu
socialista Eva Granados ha avançat que el PSC, com també Cs,
presentarà una petició de reconsideració de la decisió sobre
Comín. Aquestes peticions es debatran aquest dimecres al matí abans del
ple previst. A diferència de la formació liberal, però, no ha demanat cap
actuació específica al Govern espanyol.
Finalment, el diputat del PP, Alejandro
Fernández, ha afirmat que “no es dona cap de les condicions” perquè Toni
Comín pugui demanar la delegació de vot des de Bèlgica. No obstant això, no ha
volgut donar més detalls sobre com actuarà el seu partit en contra de la
decisió de la Mesa
20/04/2018. La foto del despatx d'Agustí Colomines que no agrada al bloc
del 155.
20/04/2018. La foto del despatx d'Agustí
Colomines que no agrada al bloc del 155.
ARTICLE 155
La foto del despatx d'Agustí
Colomines que no agrada al bloc del 155
El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 20 d'abril de 2018
1 minut
Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 20 d'abril de 2018
1 minut
Agustí Colomines,
el fins ara director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, ja
ha buidat el seu despatx després que aquest dijous es fes pública la notícia de
que serà destituït aquest divendres pel consell de ministres en aplicació
de l'article 155. La decisió li va comunicar la secretària general de
la conselleria de Governació, Meritxell Masó, que va atribuir la decisió
del ministeri a "pèrdua de confiança".
Quan va començar l’assetjament de @PPCatalunya @CiudadanosCs i @socialistes_cat,
vaig fer les caixes per marxar de l’@eapccat. A ells sempre els va molestar
aquesta fotografia, que els meus pares tenien penjada a casa des del 1968. Ara
sortirà amb mi, però tornarà. N’estic segur.
En una piulada, Colomines ha compartit
una imatge d'ell posant al seu despatx envoltat de caixes buides i ha etiquetat
el PP Català, Ciutadans i el PSC. Colomines ha assegurat que el retrat que té a
la paret del despatx on es pot veure el president Macià proclamant la
República, l'any 1931, molesta alguns partits.
24/04/2018. Sánchez-Cuenca desmunta la tesi
del "cop d'Estat" independentista.
INDEPENDÈNCIA
Sánchez-Cuenca desmunta la tesi del
"cop d'Estat" independentista
El Nacional
Foto: EN / ARXIU
BARCELONA. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts
Foto: EN / ARXIU
BARCELONA. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts
El politòleg i escriptor Ignacio
Sánchez-Cuenca argumenta en un article
publicat a la revista digital ctxt que a Catalunya no s'ha
produït ni un cop d'Estat ni un pronunciament violent durant la fase culminant
del procés independentista.
Sánchez-Cuenca, que exerceix la docència a la
Universitat Carles III de Madrid, desmunta amb el seu escrit, titulat
"No fue un golpe de Estado ni un pronunciamiento: respuesta a Santos
Juliá", les tesis del conegut historiador. Santos Juliá va
sostenir el contrari en un article publicat al diari El País,
mitjà en el qual col·labora habitualment, amb el títol "Doblegar
l'Estat".
"El moviment independentista català no
ha estat violent ni s'ha basat en una amenaça de violència", afirma
Sánchez-Cuenca. Segons el seu parer, "es podran esmentar casos puntuals de
violència en algunes mobilitzacions populars, però la violència no ha format
part de l'estratègia política de les autoritats catalanes". Per això,
entén que "Si no hi va haver violència, no
hi va poder haver alçament, ni pronunciament, ni cop."
Judicialització del
problema
Per a Sánchez-Cuenca, "utilitzar
aquestes categories per entendre la crisi catalana manca de rigor".
"I, el que és pitjor encara, ens condemna a resoldre el problema a
través de la justícia penal, ja que res no es pot negociar ni pactar
políticament amb els qui participen en un intent de cop," adverteix.
Segons el politòleg "la defensa de la tesi del cop d'Estat o pronunciament
legitima les acusacions atrabiliàries de la Fiscalia i del Tribunal
Suprem sobre la rebel·lió, que tanta estranyesa provoquen entre analistes
i periodistes fora d'Espanya".
Nacionalisme
espanyol intolerant
Sánchez-Cuenca atribueix a "les lents
d'un nacionalisme espanyol intolerant que semblava superat"
l'afirmació que el procés català ha estat
violent, la qual cosa suposa situar-se "en contra de la realitat". Al seu parer,
el que sí que s'ha produït és "una crisi
constitucional profunda produïda per un xoc de legitimitats".
El professor qüestiona d'aquesta manera les
acusacions de rebel·lió als líders independentistes catalans. Així, assegura que no
pretén "infravalorar o disculpar"
l'actuació de les autoritats catalanes, però subratlla que malgrat ser "la
desobediència d'una part de l'Estat un assumpte molt seriós",
no es tracta ni d'un cop d'Estat, ni un alçament, ni un pronunciament
(ni una rebel·lió) "mentre no hi
hagi violència o amenaça de violència".
24/04/2018. La Guàrdia Civil assenyala ara la interventora de la
Generalitat.
24/04/2018. La Guàrdia Civil assenyala ara la
interventora de la Generalitat.
CAS 1-O
La Guàrdia Civil assenyala ara la
interventora de la Generalitat
El Nacional
Foto: Laura Gómez
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts
Foto: Laura Gómez
Barcelona. Dimarts, 24 d'abril de 2018
2 minuts
Tots
els informes de la Guàrdia Civil busquen la manera de justificar la despesa
pública per pagar el referèndum de l'1 d'octubre i acreditar, així,
el delicte de malversació pel qual estan processats tots els
membres del Govern que són a la presó i a l'exili.
Mentre el ministre
d'Hisenda, Cristóbal Montoro, prepara tota la documentació per
presentar al magistrat del Tribunal Suprem, que avala les paraules del ministre
sobre que no s'ha gastat ni un euro en el referèndum, la Guàrdia Civil busca nous
fils per estirar i on agafar el delicte de malversació. En les properes
hores Montoro presentarà la documentació al Suprem. Demà farà una
setmana que Llarena l'hi va demanar mitjançant
una providència.
Ara, la Guàrdia Civil en un nou informe
assenyala la interventora de la Generalitat i diu que hauria omès les
despeses de l'1 d'octubre, segons informa El Independiente. La policia
retreu a Rosa Vidal que no informés del desviament dels 2,5 milions
d'euros per al procés. L'informe, però, l'ha fet la Guàrdia Civil, que investiga
pel jutjat d'Instrucció 13, que manté una causa general contra tot el
procés i que investiga en paral·lel el mateix que investiga el Tribunal
Suprem.
En concret, al nou document policial, al qual
ha tingut accés El Independiente,
els agents de l'institut armat sostenen que la responsable de la Intervenció de
la Generalitat de Catalunya va tenir coneixement que amb l'anomenada
campanya "Civisme", a través de la qual el Govern
pretenia promocionar el referèndum il·legal, es podia cometre una malversació
de cabals públics de 2,2 milions sense que la interventora "hagi activat cap procediment per denunciar aquestes
accions".
La Guàrdia Civil també assegura,
segons aquest informe, que Unipost va intentar cobrar una factura
de 238.965 euros i que això podria suposar un delicte
d'estafa. Amb tot, la Guàrdia Civil admet que aquests fons no van
arribar a destinar-se al procés, però que el Govern pretenia fer-ho i
que la interventora no va avisar l'estat espanyol de les intencions de
l'executiu català.
Els
agents expliquen que si bé aquests fons no van arribar a ser destinats al
procés, la intenció del Govern va ser fer-ho i el zel de la interventora Vidal,
posant en coneixement de l'Estat aquests fets, va brillar per la seva
absència.
21/04/2018. Jordi Galves. Colomines represaliat.
21/04/2018. Jordi Galves. Colomines
represaliat. Ahir va ser represaliat. I tenen raó els que
temen Agustí Colomines i també els que l’envegen. En són uns quants. És un
inquietant rival polític i un intel·lectual viu, capaç com pocs, propietari a
més a més d’un caràcter sever, molt exigent, incisiu, sempre perillós. Intimida
el més pintat. Colomines sap molt bé que qui comet l’error
de fer carrera política ha d’estar disposat a perdre la seva llibertat de
pensament, la capacitat de discrepar i de comportar-se com el que realment és,
un intel·lectual polític, un activista il·lustrat. Per tot plegat l’acaben de
represaliar, expulsant-lo del seu càrrec a la Generalitat de Catalunya. Els
agents de l’espanyolisme, Xavier García Albiol, Carlos Carrizosa i Miquel Iceta
proven d’aquesta manera de neutralitzar-lo, d’escarmentar-lo, d’evitar que
continuï treballant contra el morrió del 155, contra l’operació de càstig i
d’assimilació que Espanya ha emprès carnisserament damunt de Catalunya.
Ahir
va ser represaliat. I tenen raó els que temen Agustí Colomines i també els que
l’envegen. En són uns quants.
Alt senyor de la intel·ligència i de
l’oportunitat vital, és
un inquietant rival polític i un intel·lectual viu, capaç com pocs, propietari
a més a més d’un caràcter sever, molt exigent, incisiu, sempre perillós.
Intimida el més pintat. No,
no el veureu mai fent el fanfarró en cap reunió social, ni xerrant més del
compte, ni reclamant cap atenció, ni presumint de les seves proeses ni sortint
a les fotos dels desvagats que fan veure que llegeixen llibres, que són alguna
cosa. No li cal perquè té unes altres preocupacions, no ben bé
autobiogràfiques. De fet, és secretament un dels
principals arquitectes de la independència de Catalunya, un dels intel·lectuals
que han pensat més i millor sobre el dret a la llibertat del nostre país i que
ha intervingut —de vegades sense fortuna— per mirar d’enllestir, de posar una mica
d’ordre i de seny en el permanent guirigall dels nostres polítics sobiranistes.
Sense mai voler-ne formar part, és clar. Colomines sap molt bé que
qui comet l’error de fer carrera política ha d’estar disposat a perdre la seva
llibertat de pensament, la capacitat de discrepar i de comportar-se com el que
realment és, un intel·lectual polític, un activista il·lustrat. Per tot plegat
l’acaben de represaliar, expulsant-lo del seu càrrec a la Generalitat de
Catalunya. Els agents de l’espanyolisme, Xavier García Albiol, Carlos Carrizosa
i Miquel Iceta proven d’aquesta manera de neutralitzar-lo, d’escarmentar-lo,
d’evitar que continuï treballant contra el morrió del 155, contra l’operació de
càstig i d’assimilació que Espanya ha emprès carnisserament damunt de Catalunya.
Fan riure, aquests sicofantes. Han aconseguit posar el seu cessament damunt la
taula del Consell de Ministres que presideix M. Rajoy i es pensen vés a saber
què. El poder de Colomines, que és cert, i temible, no prové d’un simple
càrrec. Una cosa és la potestat i una altra ben diferent és l’autoritat, el
prestigi, que suscita un poderós intel·lectual polític com ell.
Esquiu i infatigable, Agustí Colomines ha
estat fins ahir director de l’Escola de l’Administració Pública, convençut que
la independència de Catalunya només és desitjable i, per tant, inevitable, si
és alguna cosa més substantiva que la simple substitució d’una bandera per una
altra. Era el seu lloc de feina natural. L’Estat català només té sentit si
esdevé alguna cosa més, un projecte factible amb contingut, una estructura que
no alieni de cap manera els administrats i preservi la seva llibertat inherent,
el seu ple desenvolupament humà com a ciutadans, d’acord amb l’herència
política d’Enric Prat de la Riba, també pensador i polític, també represaliat
per la brutalitat de l’Estat espanyol. La trajectòria d’Agustí Colomines, des
d’aquesta perspectiva, no és cap improvisació ni cap atzar. Fill del metge i
escriptor Joan Colomines, polític perseguit pel franquisme, va formar part, ben
jove, de Bandera Roja, com altres destacats intel·lectuals de la seva
generació. De fet, no va ser mai gaire comunista ni ortodox en res, ni es va
deixar intimidar per aquella gran superstició intel·lectual anomenada marxisme,
inevitablement criminal quan aconsegueix fer-se amb el poder d’una
administració pública, d’un Estat. Ben al contrari, és bàsicament un
historiador i un pensador del fenomen de la llibertat com a valor polític de
les societats contemporànies. Secretari parlamentari i deixeble de Josep Benet,
Agustí Colomines ha continuat l’estudi del catalanisme polític de les classes
populars iniciat pel seu mestre Josep Termes i, també, ha esdevingut un expert
internacional en el nacionalisme irlandès i en el terrorisme del grup
independentista IRA, així com un estudiós del nacionalisme com a fenomen
polític de les llibertats col·lectives i individuals.
El dinàmic activisme polític d’Agustí
Colomines, desacomplexat i sempre lliure, ha fet oblidar a alguns la solidesa
de la seva personalitat intel·lectual, comparable només a la d’altres grans
homes del catalanisme històric, com Carles Rahola, Antoni Rovira i Virgili o
Lluís Nicolau d’Olwer, més preocupats de fer país que de les seves respectives
biografies personals. Qualsevol país se sentiria orgullós de comptar amb un
pensador i actor polític de la solvència i rigor del professor Colomines, de
comptar amb la seva constància patriòtica, de comptar amb la seva mirada
transgressora i alhora transversal entre dretes i esquerres, entre partits
polítics i societat civil. Com a intel·lectual sobiranista fou durant un llarg
període director de la fundació vinculada a Convergència Democràtica de
Catalunya i ha estat, sobretot, un dels principals assessors de les
presidències d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, col·laborador necessari
d’algunes de les recents grans victòries polítiques de l’independentisme.
Responsable, entre d’altres, del gir separatista del centre-dreta catalanista,
va estimular el trencament històric del partit fundat per Jordi Pujol amb el
Partit Popular d’Espanya i l’aliança estratègica amb Esquerra Republicana de
Catalunya i amb d’altres formacions independentistes per a la construcció d’un
Estat català independent. Un Estat nou i modern que hauria de fonamentar-se en
la llibertat irrenunciable dels seus ciutadans i deixar definitivament de
combatre-la, de pervertir-la. Perquè és anar contra el sentit de la història.
Si els homes antics lluitaven contra els déus els moderns lluitem vitalment
contra les institucions, contra l’administració, contra la tirania de l’Estat
caduc i endarrerit que devora els seus fills, com fa temps va ensenyar-nos un
petit jueu de Praga anomenat Franz Kafka, de bona memòria.
24/04/2018. #0074 @somrepublica El jutge Llarena del 155 vist pel mestre
#Puyal.
24/04/2018. #0074 @somrepublica El jutge
Llarena del 155 vist pel mestre #Puyal.
23/04/2018. Joan Rueda. L’1-O marca el camí.
23/04/2018.
Joan Rueda. L’1-O marca el camí.
23 abril 2018 2.00 h
A LA TRES
Joan Rueda - Jrueda@Elpuntavui.Cat
/ @Joan_Rueda
L’Estat
espanyol viu un important retrocés en les llibertats, tant individuals com
col·lectives. O potser no, potser, simplement, les ànsies de llibertat, i de
democràcia, del poble català, han fet que les elits extractives que controlen,
des de la dictadura de Franco, l’Estat espanyol –amb la connivència, durant
molts i molts anys, de la burgesia catalana– hagin vist el seu poder en dubte i
hagin posat en marxa un episodi de repressió, de por, comparable al que han
usat en altres períodes de la història. En tot cas, les condemnes penals a
rapers, a tuitaires, els atestats convertint en delicte coses tan greus com
tenir a casa una careta de Jordi Sànchez, acusar de rebel·lió qui malda per
complir el programa electoral amb què va guanyar unes eleccions, el retorn als
presos polítics, són només uns exemples d’aquest retrocés en les llibertats
fonamentals.
“Els poders de l’Estat tenen
por. I la repressió seguirà. L’1-O, però, marca el camí. De no retorn
El
que és una evidència és que aquesta repressió no s’aturarà. El mateix cap de
l’Estat, el rei, la va avalar i impulsar en el seu discurs del 3-0.L’a por ellos policial es va
convertir en un a por ellos per
terra, mar i aire. Tot s’hi val i si l’alcalde de Verges denuncia que han
punxat les rodes a mig poble en represàlia, com tota la resta, a l’èxit de
l’1-O, ell és el que és investigat per un “delicte d’odi a la nació espanyola”.
Si els aficionats del Barça van a les finals de copa amb la intenció de xiular
l’himne i el rei, si els habitants de molts pobles marxen del bar on estaven
fent el tallat quan hi entra la parella de la Guàrdia Civil, etcètera, potser
caldria parar-se cinc minuts a pensar el perquè de tot plegat.
Però
això no passarà i la repressió i el retrocés en les llibertats continuarà. I
els ciutadans de l’Estat espanyol seran els que en patiran les pitjors
conseqüències. Catalunya és un banc de proves. I els catalans ja tenen clar que
si abaixen el cap, els esclafaran. I no ho faran. Els poders de l’Estat no han
entès que l’1-O marca un punt de no retorn; la violència gratuïta contra gent
indefensa no serà oblidada. Mai. Es tardarà més o menys, serà amb independència
o amb una altra fórmula, però Catalunya farà el seu camí, el que decideixin els
seus ciutadans. Bona diada de Sant Jordi a tothom.
+14#1 MIQUEL ALTIMIRES I
ROS
Evidentment.
Tots els que van ser garrotejats, ferits, i lesionats per la criminal policia
castellana, els seus fills i nets, recordaran amb quin odi pegaven a persones
pacífiques i desarmades que sols volien votar.
També ho recordarem tots aquells que vam votar, amb la por al cos per si venien els malvats policies, aposentada en vaixells i hotels de luxe que ja havien adoctrinat anticipadament per odiar a tots aquells que no compartíem les seves idees.
El dictador Mariano Rajoy amb llurs sequaços ministres, el rei titella, la fiscalia i la judicatura confabulats, volien un escarment.
Volen un escarment, i venjatius han destruït engarjolat i exiliat als nostre polítics elegits democràticament.
També ho recordarem tots aquells que vam votar, amb la por al cos per si venien els malvats policies, aposentada en vaixells i hotels de luxe que ja havien adoctrinat anticipadament per odiar a tots aquells que no compartíem les seves idees.
El dictador Mariano Rajoy amb llurs sequaços ministres, el rei titella, la fiscalia i la judicatura confabulats, volien un escarment.
Volen un escarment, i venjatius han destruït engarjolat i exiliat als nostre polítics elegits democràticament.
Dilluns,
23 abril 2018 7.12
+10#2 MIQUEL ALTIMIRES I
ROS
Va
convocar el dictador noves eleccions, i els seus partidaris van quedar reduïts
residualment a la mínima expressió, en el nostre parlament.
Eleccions que va guanyar l’independentisme i la dictadura s’ha encarregat d’engarjolar a tots els líder elegits legalment i democràticament.
El dictador assassí Francisco Franco està present encara en la figura de Mariano Rajoy, i encara te les penques i la cara dura de dir que és un estat democràtic (?).
Eleccions que va guanyar l’independentisme i la dictadura s’ha encarregat d’engarjolar a tots els líder elegits legalment i democràticament.
El dictador assassí Francisco Franco està present encara en la figura de Mariano Rajoy, i encara te les penques i la cara dura de dir que és un estat democràtic (?).
Dilluns,
23 abril 2018 7.13
+6#3 JOAN MANEL TXEIC
Com
a bons franquistes que són: volen innocular la POR al poble català !
Dilluns,
23 abril 2018 11.08
+8#4 LLUIS MASAFRET
CADEVALL
Tenim
dues dates a recordar : 11 de setembre i 1 d'octubre del2017. mai podrem
oblidar, ni perdonar, el meu gran despreci a tota la gent que han callat ,que
accepten els maltractements, el ull perdut,gent espanyola que callen son tan
franquistes com els que govrnan .Mai mes aniré a Espanya sino demanan perdó MAI
MES. anem cap a la republica visca
22/04/2018. Joan J. Queralt. Contra
l’àrbitre.
22/04/2018. Joan J. Queralt. Contra l’àrbitre.
OPINIÓ
Joan J. Queralt
Barcelona. Diumenge, 22 d'abril de 2018
4 minuts
Barcelona. Diumenge, 22 d'abril de 2018
4 minuts
Malgrat la data, no parlaré de futbol —el títol, potser, fa llum de gas—.
Si, com espero, hem guanyat, fantàstic: joia, família, amics, cava i calories a
dojo (en la mesura de les possibilitats de cadascú). No és un dia per a bledes.
Si perdem, doncs igual, la veritat: no llençarem el que hem preparat per rebre
amics i família.
Un cop feta aquesta advertència, passo a referir-me al tema del procés
del procés. Aquesta ha estat una setmana rica en desbordament d’absurditats de
tota mena. Una cosa ha quedat clara: el partit —la causa judicial— ja no es
juga, com seria normal, entre dues parts, sinó entre els perseguits i els
àrbitres, la qual cosa és una aberració. Només unes petites mostres d’aquests
vuit darrers dies.
En primer lloc, com a pòrtic, l’instructor del TS (Tribunal Suprem), tant
a la interlocutòria de processament del 23 de març com a la del divendres 12
d’abril, quan va denegar que el diputat Sànchez, tot i tenir tots els drets
polítics intactes, anés al Parlament per defensar la seva candidatura a la
presidència de la Generalitat, es constitueix en víctima de la causa que
instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial: la seva postura
queda literalment palesa en cadascun dels esmentats dictats: “El relato de la estrategia que sufrimos”.
En segon terme, s’aixeca la inefable resolució de la sala d’apel·lacions
del TS del 17 d’abril. L’objecte de la resolució judicial era confirmar o
denegar la negativa d’una petició anterior del diputat Jordi Sànchez per anar
al Parlament en qualitat de candidat a la presidència de la Generalitat. De 38
folis, en dedica menys de sis a la petició, que denega amb l’habitual absència
de fonamentació.
L’instructor del TS es constitueix en víctima de la causa que
instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial
A què dediquen la resta de folis els magistrats? Doncs a dir de tot menys
macos als magistrats del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. El seu
menysteniment culmina amb una frase que parla per si mateixa: “En cualquier caso, parece contradecir
los parámetros propios de lo razonable que el Tribunal alemán
homologue un supuesto de hecho ocurrido en Alemania, consistente en unas
revueltas organizadas por un líder de una iniciativa ciudadana que convocó a
miles de personas con el fin de evitar que se ampliara la pista de un
aeropuerto de Fráncfort (Estado de Hesse), con un proceso separatista de una
Comunidad Autónoma de más de siete millones de habitantes” [negreta
afegida].
Potser pel fet de no saber prou alemany, pel dret de la república federal
o per errades de traducció, la decisió teutona no diu això ni ho argumenta
així. Però, encara que ho fes —que no ho fa ni de lluny—, l’escomesa al
tribunal del septentrió frisó té com a efecte no poder afirmar que avui tots
dos tribunals siguin més amics que ahir. Sentit de l’oportunitat, se’n diu. El
Tribunal Suprem, com sol ser massa freqüent, més atent a l’adjectiu que al
substantiu, etziba aquesta clatellada als col·legues d’aquells ventosos erms en
una interlocutòria que no hi tenia res a veure. Pur desfogament gratuït de
ressentiment.
Per acabar-ho d’adobar, la malversació, sobre la qual els alemanys han
demanat aclariments, sembla més insostenible cada dia que passa. Tot deixant de
banda aspectes molt tècnics que ara no toquen, el cas és que 1) enlloc s’afirma
que s’hagin gastat amb càrrec al tresor públic tal o tal altra quantitat. La
interlocutòria de processament, errors aritmètics a part, diu que “Los gastos públicos, que necesariamente
habían de realizarse o comprometerse para la realización del referéndum que
convocaron los integrantes del Gobierno, conforme a la evaluación hasta ahora
practicada, son...” [segueix un petit llistat]. És a dir: està redactada
en mode potencial, un recurs literari per expressar una hipòtesi, no
pas una certesa. 2) Això parteix d’atestats de la Guàrdia Civil, un cos
policial no expert —no és competència seva— en l’anàlisi de la complexa
comptabilitat pública, que no és la del talleret de la cantonada. 3) Aquests
atestats, que no preveuen traçar íntegrament les finances públiques —des de
l’assignació d’una partida pressupostària fins al lliurament efectiu del
servei—, contradiuen, com ha queda demostrat un cop aixecat parcialment el
secret del sumari, les certificacions de la interventora general de la
Generalitat. Recordeu que, des del 2015, cal lliurar setmanalment l’estat del
pressupost, una periodicitat que es va accelerar després del setembre de 2017 i
que ara, després del 155, ja és en mans del govern espanyol.
Per a l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil que les
dades dels serveis professionals que s’encarreguen de la matèria
I en quart lloc, que la cosa no s'acaba ací, el govern monclovita ha
mantingut sempre, des de Montoro fins a Rajoy —i darrerament el Consell de
Ministres mateix al seu comunicat del dia 20— que no s’ha destinat ni un sol
euro públic a l’1-O. Descol·locat, l’instructor emet una insòlita requisitòria
personal i directa a Montoro, així: “Requiérase
al Excmo. Sr. Ministro de Hacienda, D. Cristóbal Ricardo Montoro Romero, a fin
de que informe, a la mayor brevedad posible, sobre el concreto soporte objetivo
de tales afirmaciones” [de no haver carregat cap euro al
pressuposts per l’1-O].
És una atzagaiada catedralícia sota tots els punts de vista. Per a
l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil —la proscrita
jurisprudencialment pericial d’intel·ligència!, que per naturalesa fretura de
prou coneixements tècnics— que les dades dels serveis professionals que
s’encarreguen de la matèria. Tanmateix, des el punt de vista alemany,
belga, escocès i suís, és un caramel per fer-se l’orni (allà sí que saben què
és o qui és l’Orni) i passar de llarg d’euroordres i altres requeriments amb
una cortesia i un fonament idèntics.
És a dir, que només amb aquests pocs punts, aquesta setmana ha quedat
marcada a la història dels desgavells jurídics, que passaran a ser estudiats
a les facultats de Dret —el dret, malgrat això, perdurarà—. I un cop
apresos, s’instarà vehementment els alumnes a no dur-los mai, però mai, a la
pràctica.
Els mals hàbits, per evitar-los, cal saber quins són.
P. S.: Campions!
22/04/2018. Directe.cat. La policia repressora esdevé un nou símbol
nacionalista durant la final de copa.
22/04/2018. Directe.cat. La policia
repressora esdevé un nou símbol nacionalista durant la final de copa.
22 D'ABRIL DE 2018 14:30 H
Es podien comprar i entrar a l'estadi banderes de la Policia Nacional i
la Guardia Civil
Redacció. Peces de roba de color groc no, però banderes de la
Policia Nacional i la Guardia Civil sí.
Banderes de la Policia Nacional i la
Guardia Civil
© Twitter de @GenisPinart
Aquest és el criteri amb el qual la policia
que va reprimir els votants de l'1-O van decidir quin tipus de material es
podia entrar a l'estadi Wanda Metropolitano de Madrid, lloc on es va disputar
la final de la Copa del Rei.
Com es pot veure en aquesta imatge, les
banderes de Tabarnia anaven acompanyades d'una de la Policia Nacional, amb el
lema "defensores de nuestra unidad", i de la Guardia Civil, amb el
crit "viva la Guardia Civil". Dues teles de roba que demostren la
devoció del nacionalisme espanyol amb els dos cossos policials que van
protagonitzar la repressió del referèndum.
17/04/2018. El Nacional. ASFV.
Gisela Rodríguez. Millo retreu a Roger Torrent que no vulgui reunir-se amb ell.
17/04/2018. El
Nacional. ASFV. Gisela Rodríguez. Millo retreu a Roger Torrent que no vulgui
reunir-se amb ell.
ASFV
PROCÉS
Gisela Rodríguez.
Foto: ACN
Barcelona. Dimarts, 17 d'abril de 2018
2 minuts
Barcelona. Dimarts, 17 d'abril de 2018
2 minuts
El
delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo retreu
al president del Parlament Roger Torrent que no vulgui reunir-se
amb ell: "li he demanat una entrevista fins a tres vegades i sempre me
l'ha negat", ha dit.
En una entrevista a 'El Matí' de Catalunya Ràdio ha
lamentat que Torrent només vulgui parlar amb el president espanyol Mariano
Rajoy i ha desitjat que "tant de bo" entengués
"el meu paper" com a representant permanent del govern
espanyol.
Millo ha afegit que troba a faltar poder
seure amb el president de la Generalitat i del Parlament
perquè "és absolutament necessari". En aquest sentit ha
manifestat que Mariano Rajoy també "està desitjant que hi hagi un president de la
Generalitat amb qui poder parlar" i ha negat l'existència
"d'una mà negra" interessada en anar a unes terceres
eleccions.
El delegat del govern espanyol a Catalunya ha
defensat que la seva aposta sempre ha estat la del diàleg i que abans de la
convocatòria del referèndum de l'1-O va mantenir diverses
reunions privades amb el president Carles Puigdemont per
intentar resoldre la situació perquè "a
l'altre costat" sempre hi ha trobat "una paret".
Millo ha assegurat que Puigdemont, que mai va voler que
aquestes trobades es fessin públiques, no estava interessat en trobar una
solució perquè significava "la fi del procés".
Intervenir TV3
Enric Millo ha dit que "no s'ha
plantejat" la intervenció de TV3 i ha explicat que
aquesta possibilitat es va "excloure" de la comissió del Senat
que ho estudiava perquè "no hi va haver consens". En tot
cas, considera que si es creu que els mitjans públics no actuen amb neutralitat
s'hauria de convocar una comissió per estudiar-ho.
Sobre el cessament de la directora de l'Institut
de Seguretat Pública de Catalunya, Annabel Marcos per haver traslladat
urnes de l'1-O dins del seu vehicle, Millo ha dit que quan una investigació
demostra que una persona que té càrrec de responsabilitat actua al marge de la
llei "se la cessa perquè és un càrrec de
confiança".
Agitadors als CDR
Respecte els Comitès de Defensa de la
República (CDR) ha dit que són "un fenomen digne
d'estudi" i que han servit d'aixopluc als tradicionals agitadors de les
manifestacions: "No es pot afirmar
genèricament que els 400 CDR siguin violents però tampoc negar que a dins
hi ha gent que utilitzen l'estructura com a coartada".
20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís
Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’.
20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista
Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de
fer’. —És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han
parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de
Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a
tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran
el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.
Benvolguts,
El conseller de cultura afirma que 'se'm fa molt difícil d'imaginar que
un cop hi hagi govern, la repressió s'acabi en sec’
El conseller de Cultura, Lluís Puig, va entrar dimecres per primera vegada a la delegació de la Generalitat a
Brussel·les, després del 155. Hi va poder prendre
la paraula abans que comencés l’acte que organitzava el Casal Català de
Brussel·les. ‘Un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’,
resumeix Puig, amb qui VilaWeb va parlar ahir a la tarda després de saber-se
que el govern espanyol havia destituït la directora general de Relacions
Exteriors, Marina Facló. Una purga més, una repressió de la mà
del 155.
—Sorprès per la destitució de
Marina Falcó?
—És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.
—És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.
—La vau avisar, que prendríeu la
paraula?
—No. La Marina va inaugurar l’acte amb un discurs, després va prendre la paraula la presidenta del Casal Català a Brussel·les, i va ser ella qui va considerar que li corresponia al conseller de Cultura, present a la sala, inaugurar la setmana d’actes culturals de Sant Jordi a Brussel·les. Em vaig sentir emocionat, afalagat i content, i sense pensar-m’ho gens, vaig pujar a l’escenari. Vaig improvisar un discurs, però vaig recalcar que em sento un ciutadà lliure i europeu. Lliure davant de la justícia, que és tot el contrari que diu la justícia espanyola quan assegura que sóc un pròfug. No dic que tingui la veritat absoluta, però em sento un ciutadà europeu lliure que s’ha presentat davant de la justícia per afrontar els reptes que té. Va ser emocionant, sobretot pel que representa el casal aquí a Brussel·les. El Casal Català va ser fundat per Francesc Macià i Ventura Gassol fa vuitanta-vuit anys, quan eren a l’exili.
—No. La Marina va inaugurar l’acte amb un discurs, després va prendre la paraula la presidenta del Casal Català a Brussel·les, i va ser ella qui va considerar que li corresponia al conseller de Cultura, present a la sala, inaugurar la setmana d’actes culturals de Sant Jordi a Brussel·les. Em vaig sentir emocionat, afalagat i content, i sense pensar-m’ho gens, vaig pujar a l’escenari. Vaig improvisar un discurs, però vaig recalcar que em sento un ciutadà lliure i europeu. Lliure davant de la justícia, que és tot el contrari que diu la justícia espanyola quan assegura que sóc un pròfug. No dic que tingui la veritat absoluta, però em sento un ciutadà europeu lliure que s’ha presentat davant de la justícia per afrontar els reptes que té. Va ser emocionant, sobretot pel que representa el casal aquí a Brussel·les. El Casal Català va ser fundat per Francesc Macià i Ventura Gassol fa vuitanta-vuit anys, quan eren a l’exili.
—Hi ha qui us assenyala com a
corresponsable de la destitució. Què hi dieu?
—No. Els culpables són els partits que donen suport a l’article 155. Per tant, els culpables d’aquests temes continuen essent el PSC, Ciutadans i PP. Punt. No hi ha més culpables, aquí. A veure si per parlar educadament dos minuts, un ha de sentir-se culpable, és que estem molt malament. Els servidors públics sabem quan comencem i no sabem mai quan acaben. Jo vaig acabar quan menys m’ho esperava. Ella ha acabat avui. No ens tenim cap mena de recel perquè sabem que som càrrecs a disposició de les circumstàncies de cada moment. Aquí els culpables són els qui gestionen la situació. Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer.
—No. Els culpables són els partits que donen suport a l’article 155. Per tant, els culpables d’aquests temes continuen essent el PSC, Ciutadans i PP. Punt. No hi ha més culpables, aquí. A veure si per parlar educadament dos minuts, un ha de sentir-se culpable, és que estem molt malament. Els servidors públics sabem quan comencem i no sabem mai quan acaben. Jo vaig acabar quan menys m’ho esperava. Ella ha acabat avui. No ens tenim cap mena de recel perquè sabem que som càrrecs a disposició de les circumstàncies de cada moment. Aquí els culpables són els qui gestionen la situació. Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer.
—Heu pogut parlar amb ella?
—Sí, ens hem intercanviat diversos missatges. Però prefereixo no donar-ne detalls. Aquí el problema és que si un tema així ha d’arribar a un consell de ministres, és que no tenen gaire feina, o bé s’han begut l’enteniment.
—Sí, ens hem intercanviat diversos missatges. Però prefereixo no donar-ne detalls. Aquí el problema és que si un tema així ha d’arribar a un consell de ministres, és que no tenen gaire feina, o bé s’han begut l’enteniment.
—Si hi hagués hagut govern i s’hagués
aixecat el 155, creieu que això hauria passat?
—Se’m fa molt difícil d’imaginar que un cop hi hagi govern, aquests actes de repressió de l’estat s’acabin en sec. Se’m fa molt difícil, sobretot quan avui hem vist que el govern de Madrid ha obligat la Generalitat a personar-se contra la causa del 9-N d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Si l’estat fa servir això amb el 155, és molt fàcil saber a quin bàndol ets. La Generalitat no es pot personar mai en contra d’uns polítics que van col·laborar per poder fer una consulta popular com la que va ser el 9-N. Deien que era una costellada. Doncs quina costellada, que encara ara van removent els fonaments perquè la Generalitat es personi contra aquests polítics de grandíssima talla i de grandíssima dignitat.
—Se’m fa molt difícil d’imaginar que un cop hi hagi govern, aquests actes de repressió de l’estat s’acabin en sec. Se’m fa molt difícil, sobretot quan avui hem vist que el govern de Madrid ha obligat la Generalitat a personar-se contra la causa del 9-N d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Si l’estat fa servir això amb el 155, és molt fàcil saber a quin bàndol ets. La Generalitat no es pot personar mai en contra d’uns polítics que van col·laborar per poder fer una consulta popular com la que va ser el 9-N. Deien que era una costellada. Doncs quina costellada, que encara ara van removent els fonaments perquè la Generalitat es personi contra aquests polítics de grandíssima talla i de grandíssima dignitat.
—Suposo que esteu en contacte amb el món
de la cultura. Quines informacions rebeu i com afecta el 155?
—Afecta en temes de patrimoni. Des de la salvatjada de tornar aquelles obres de Sixena fins a no poder començar restauracions de monuments o edificis patrimonials importants. Fa molt de mal a les empreses de producció audiovisual, que ens tombessin la taxa que havíem establert sobre les operadores de connexió a internet, que era una taxa que permetia a tot el sector audiovisual tenir una mica d’oxigen en un moment en què TV3 i el Departament de Cultura havíem hagut de reduir moltíssim les aportacions. Van ensorrant el sector més potent de tota Espanya de producció audiovisual. No sé què vindrà després, potser el món editorial. Fan molt mal.
—Afecta en temes de patrimoni. Des de la salvatjada de tornar aquelles obres de Sixena fins a no poder començar restauracions de monuments o edificis patrimonials importants. Fa molt de mal a les empreses de producció audiovisual, que ens tombessin la taxa que havíem establert sobre les operadores de connexió a internet, que era una taxa que permetia a tot el sector audiovisual tenir una mica d’oxigen en un moment en què TV3 i el Departament de Cultura havíem hagut de reduir moltíssim les aportacions. Van ensorrant el sector més potent de tota Espanya de producció audiovisual. No sé què vindrà després, potser el món editorial. Fan molt mal.
—A llarg termini, quina és la cosa més
greu que pot comportar la repressió que vivim?
—A llarg termini, ja cal que Espanya s’hagi espavilat a refer la seva imatge política, social, cultural, turística i de respecte als drets humans. Perquè si Espanya no ho aconsegueix, s’acabarà ensorrant. Aquesta gent, i em refereixo als seus governants, fan una gestió salvatge que deixa una imatge pèssima d’Espanya davant el món. I el món ho veu. Alguns ho critiquen i altres callen, però tots ho veuen. No pot ser que l’aspirant a una plaça d’un tribunal europeu falsegi el currículum i no sàpiga idiomes, no pot ser que una presidenta d’una comunitat autònoma falsifiqui el currículum amb màsters que no té, no pot ser que hi hagi jutges que no puguin demostrar els delictes que imputen i no pot ser que un partit amb gairebé mil imputats per corrupció estigui governant un país.
—A llarg termini, ja cal que Espanya s’hagi espavilat a refer la seva imatge política, social, cultural, turística i de respecte als drets humans. Perquè si Espanya no ho aconsegueix, s’acabarà ensorrant. Aquesta gent, i em refereixo als seus governants, fan una gestió salvatge que deixa una imatge pèssima d’Espanya davant el món. I el món ho veu. Alguns ho critiquen i altres callen, però tots ho veuen. No pot ser que l’aspirant a una plaça d’un tribunal europeu falsegi el currículum i no sàpiga idiomes, no pot ser que una presidenta d’una comunitat autònoma falsifiqui el currículum amb màsters que no té, no pot ser que hi hagi jutges que no puguin demostrar els delictes que imputen i no pot ser que un partit amb gairebé mil imputats per corrupció estigui governant un país.
—Us preocupa que la repressió acabi
dividint el bloc independentista?
—El bloc independentista sempre ha estat dividit perquè va néixer dividit. És un bloc molt transversal, tant d’edat, com de formes i lògiques de pensament. Per tant, que tinguem opinions és la cosa més normal del món i és el que ens ha fet grans. No volen entendre que el bloc sobiranista no és homogeni i dividint-lo no el podran ensorrar pas.
—El bloc independentista sempre ha estat dividit perquè va néixer dividit. És un bloc molt transversal, tant d’edat, com de formes i lògiques de pensament. Per tant, que tinguem opinions és la cosa més normal del món i és el que ens ha fet grans. No volen entendre que el bloc sobiranista no és homogeni i dividint-lo no el podran ensorrar pas.
—Creieu que haureu de ser gaire temps
a l’exili?
—Mentre l’estat espanyol no entengui què passa i no se sotmeti a les pressions que ja rep d’altres països, serem a l’exili fins que els tribunals europeus i de justícia ens donin la raó. I perquè passi això hauran de passar uns quants anys.
—Mentre l’estat espanyol no entengui què passa i no se sotmeti a les pressions que ja rep d’altres països, serem a l’exili fins que els tribunals europeus i de justícia ens donin la raó. I perquè passi això hauran de passar uns quants anys.
—Junts per Catalunya ja ha reconegut que
l’opció d’investir Puigdemont continua sobre la taula. L’acabarem veient
reelegit?
—El que hem d’acabar veient és que el senyor Mariano Rajoy i els que belluguen la justícia espanyola reconeguin qui va guanyar el 21-D. Això hem d’acabar veient. No són tan importants els noms, perquè tots tres ho podrien ser perfectament, sinó que el parlament sobirà de Catalunya acabi nomenant un president o una presidenta per voluntat pròpia i amb respecte als 135 diputats. No podem imaginar escollir un president perquè a un jutge li sembla bé. I els noms són anècdotes. Tots els noms són anècdotes en la història.
—El que hem d’acabar veient és que el senyor Mariano Rajoy i els que belluguen la justícia espanyola reconeguin qui va guanyar el 21-D. Això hem d’acabar veient. No són tan importants els noms, perquè tots tres ho podrien ser perfectament, sinó que el parlament sobirà de Catalunya acabi nomenant un president o una presidenta per voluntat pròpia i amb respecte als 135 diputats. No podem imaginar escollir un president perquè a un jutge li sembla bé. I els noms són anècdotes. Tots els noms són anècdotes en la història.
—I això passarà o acabarem anant a
eleccions?
—Tots hem manifestat que no volem noves eleccions amb una participació del 80%. Ara, els qui posen els entrebancs cal que reconeguin qui va guanyar i qui està en disposició de governar, que som el bloc independentista. Així ho va llegir tota la premsa internacional la mateixa nit de les eleccions. No podem acceptar que ens diguin qui hem de nomenar.
—Tots hem manifestat que no volem noves eleccions amb una participació del 80%. Ara, els qui posen els entrebancs cal que reconeguin qui va guanyar i qui està en disposició de governar, que som el bloc independentista. Així ho va llegir tota la premsa internacional la mateixa nit de les eleccions. No podem acceptar que ens diguin qui hem de nomenar.
—Dilluns és Sant Jordi. Com el viureu?
—Aquí a Brussel·les hi ha moltes activitats programades sobre cultura catalana. Sobretot per a diumenge, el dia abans. I el 23 intentaré estar tan connectat com pugui amb Catalunya per vídeos enregistrats i connexions en directe. Serà un Sant Jordi molt diferent, però no per això menys sentit ni menys viscut. No sé si trobaré roses, però aquí tenim milions de tulipes grogues.
—Aquí a Brussel·les hi ha moltes activitats programades sobre cultura catalana. Sobretot per a diumenge, el dia abans. I el 23 intentaré estar tan connectat com pugui amb Catalunya per vídeos enregistrats i connexions en directe. Serà un Sant Jordi molt diferent, però no per això menys sentit ni menys viscut. No sé si trobaré roses, però aquí tenim milions de tulipes grogues.
20/04/2018. Nerea Rodríguez. Un 'a por ellos' que no s'atura mai.
20/04/2018. Nerea Rodríguez. Un 'a por ellos'
que no s'atura mai.
Benvolguts,
Un 'a por ellos' que no s'atura mai
"L’Espanya hereva del franquisme no té les mides preses del camp de
joc internacional"
L’Estat
mai en té prou. No
va tenir prou amb les primeres declaracions dels presos polítics on renunciaven
a la via unilateral i reconeixien que la declaració d’independència va ser
simbòlica. No
n'ha tingut prou amb imputar Artur Mas i diversos exconsellers i exalts càrrecs
del seu Govern pel 9-N, sinó que ara ha sumat la Generalitat en la demanda
contra ell.
No en té prou
tampoc amb què ETA reconegui el dolor causat, demani perdó i que -molt
previsiblement- anunciï la seva dissolució definitiva en un parell de setmanes.
I com aquestes, n’hi ha cinquanta mil i de tots els colors!
Així les coses, queda clar que l’objectiu de
l’Estat és l’acarnissament contra tot allò que se surti de la “línia oficial”.
Madrid ho porta a l’ADN. I amb el procés sobiranista encara s’ha fet un
pas més enllà: molts dirigents espanyols han decidit prendre-se’l com una
qüestió personal. I d’aquí tanta ràbia i desproporció contra alguns dels
líders socials i polítics de l’independentisme. El propi Artur Mas ho ha
definit a la perfecció: ha acusat el govern espanyol de “prepotència” i ha qualificat la decisió “d’una vergonya més”.
Queda clar. Es tracta només d’escarmentar el
món sobiranista. De fer-li saber que no hi ha absolutament res a fer. Que contra
un Estat que està disposat a tot, no pot lluitar cap moviment democràtic.
Però atenció: la batalla s’ha deixat de jugar en camp espanyol i ha passat a
jugar-se en l’internacional.
Un
camp al que l’Espanya hereva del franquisme no li té les mides preses.
20/04/2018. E.P. El jutge de l'1-O investiga el secretari de Presidència i
el director de Comunicació del Govern.
20/04/2018. E.P. El jutge de l'1-O investiga
el secretari de Presidència i el director de Comunicació del Govern.
Benvolguts,
El jutge de l'1-O investiga el
secretari de Presidència i el director de Comunicació del Govern
Es tracta de Joaquim Nin i Jaume Clotet
E.P.20/04/2018
Gran pla general de l'exterior de la
Ciutat de la Justícia | ACN
El titular del Jutjat d'Instrucció 13 de
Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, que investiga
l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, ha citat en qualitat
d'investigats el 2 de maig el secretari de Presidència de la Generalitat, Joaquim
Nin, i al director de Comunicació de la Generalitat, Jaume
Clotet, pel web del Pacte Nacional pel Referèndum. Les
dues citacions estaran precedides el mateix dia per la compareixença, encara
que com a testimonis, del director de Difusió de la Generalitat, Ignasi
Genovès, que, segons alguns testimonis que ja han comparegut al jutge, va
poder haver ordenat no pagar determinades campanyes encarregades en l'àmbit de
la consulta perquè Fiscalia investigava el seu possible ilicitud.
El jutge també ha citat com testimoni el 2 de
maig a Anna Molas, cap de premsa del Departament d'Exteriors
que dirigia Raül Romeva i que, segons la investigació, va ser qui va encarregar
la campanya i vídeo per promocionar el vot per al referèndum de catalans a
l'exterior. Una altra testimoni citada, pel 9 de maig, és l'actual
vicepresidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Núria
Llorach, que era presidenta en funcions durant l'1-O.
Els interrogatoris estaran previsiblement
relacionats amb la paralització per part de la Generalitat de
determinats pagaments que s'havien generat per a la convocatòria del referèndum
després d'iniciar-se la investigació judicial. Segons va explicar al
Jutjat David Macià, l'administrador de l'empresa Estudi Dada
de disseny i comunicació, que va realitzar el vídeo de l'1-O per als
catalans a l'exterior, Genovès li va enviar un
correu en què li explicava que la seva factura no es podia pagar i al·ludia a
la investigació judicial del cas.
La factura ascendia a gairebé 9.000
euros sense afegir impostos i va ser generada, segons Macià, l'abril
de l'any passat, ja que el treball li'l va encarregar la Generalitat al
març. L'autor del vídeo va exposar davant el jutge que havia contactat una
primera vegada per cobrar la factura amb Jaume Mestre, encarregat
de difusió. Aquest treballador va corroborar davant el jutge aquest extrem
en assegurar que el director general de Difusió de la Generalitat,
Ignasi Genovès, els va dir que aquest treball no es podia pagar.
"No es va pagar res, perquè el director
general, Genovès, va venir i va dir: no es pot pagar això", va
exposar davant el jutge, segons la declaració a la qual ha tingut accés Europa
Press. Va afegir que el seu cap els havia dit que "la Fiscalia
estava investigant", encara que va assenyalar que no recordava la data
en què se'ls va donar aquesta ordre. Segons Jaume Mestre, la citada campanya
publicitària la va encarregar Anna Molas, encarregada de premsa d'Exteriors.
El colpisme
cavernari
Iu Forn
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
S'han enfadat. Encara més. I miri que era
difícil perquè ells (i elles) ja són uns enfadats de mena. La diferència, total,
ha estat contra qui disparen. Ara l'objectiu no és cap català, ni
cap podemita, ni cap “artista dels de la cella”, ni cap altra de les seves
bèsties negres. No, ara el destinatari de les seves ires és un dels “seus”,
però que realment no ho és. Per què, és que sap què passa? Com pot ser dels
seus un paio tan tou com ell!
La caverna està indignada amb el
ministre Cristóbal Montoro que, en només 24 hores, ja ha tastat
la medicina que els senyors (i senyores) caverna normalment recepten i
administren a la colla d'enemics citats anteriorment. I així ha estat com algú
del PP és un traïdor, un mal espanyol i un còmplice dels
terroristes processistes. Ah, i sobretot, ja ha estat convenientment
insultat. Perquè si no insulten, no són feliços. Segurament és per culpa de
l'alimentació. De la seva. De la dels cavernaris.
El seu pecat (el de Montoro) ha estat
defensar la falsedat del contingut del famós informe de la Guàrdia Civil en el
qual es basa el jutge Llarenaper acusar de malversació el Govern de la
Generalitat. I, esclar, si segons Montoro l'informe menteix,
això vol dir que l'acusació del jutge està basada en una mentida. I, per tant,
l'acusació és una mentida. O sigui, que se'ls desmunta el teatret que
tenien muntat. I això pels senyors (i les senyores) caverna és inadmissible.
Perquè la veritat única i vertadera és sempre la seva.
Doncs bé, aquests simpàtics (i simpàtiques)
membres cavernaris que ja van tenir
un disgustet considerable provinent d'Alemanya per culpa de la
decisió del que ells (i elles) anomenen “aquell jutjat de poble”, doncs
ara els ve això d’en Montoro... Hoooome! És que és
inadmissible! On s'és vist que la veritat sigui més important que la unitat
d'Espanya i la destrucció política, personal i moral dels indepes?
Però l'actitud de Montoro no només
no ha sorprès la caverna sinó que els confirma el que ja sospitaven: aquest PP
de Rajoy són un perillós grupuscle de
moderats espanyoliscament parlant impurs i als que els falta
testosterona i els sobra “peixbullidisme”. En comptes d'entrar a Catalunya com
s'hi ha entrat tota la vida, és a dir en tanc o bombardejant des de Montjuïc,
aquesta colla de figaflors han permès que els indepes anessin fent la
viu-viu. I fins avui, quan n'hi ha alguns que encara no són a la presó ni res.
Una vergonya. I així anem!
La qüestió és que aquesta actitud
dels cavernaris posa noms i cognoms als que estan convertint Espanya
és un Estat intransigent, intolerant, emprenyat amb el món i mal educat que
Europa comença a descobrir com una cosa estranya on hi passen coses molt
estranyes. Aquesta gentussa, que són una minoria molt ben situada, s'ha
apropiat dels mecanismes de control necessaris per segrestar una certa idea
d'Espanya i imposar-la a qualsevol preu. I qui se'n va, encara que sigui
una miqueta, d'aquest sectarisme, passa a ser un traïdor. Es
digui indepe, es digui PSOE, es digui Montoro. I tots els que no
combreguen amb les rodes molí del colpisme cavernari, queden assenyalats.
Per sempre més. Com els nazis assenyalaven els jueus.
Senyor Montoro, benvingut al club!
21/04/2018. Antón Losada. La síndrome del Cid
Campeador
21/04/2018. Antón Losada. La síndrome del Cid
Campeador
La síndrome del Cid Campeador
Santiago de Compostel·la. Dissabte, 21 d'abril de 2018
2 minuts
Santiago de Compostel·la. Dissabte, 21 d'abril de 2018
2 minuts
La conspiració mundial que, sens dubte, està
operant contra l'exemplar i irrebatible justícia espanyola té des d'aquesta
setmana un nou i malvat còmplice: el ministre Cristóbal Montoro i, per
elevació, tot el govern que presideix Mariano Rajoy. Al sospitós comportament de
la justícia de països com Escòcia, Bèlgica o Alemanya, posant en qüestió ni més
ni menys que la infal·libilitat del jutge Pablo Llarena, columna vertebral de
la justícia hispana igual que el dogma de la infal·libilitat del Papa és pedra
angular de l'Església catòlica, se suma ara el ministre Montoro afirmant que
"ni un euro públic" s'ha gastat en l'1-O; per a escàndol d'un Albert
Rivera sorprès com una monja en un bordell.
Que països on les tradicions de llibertat,
democràcia i justícia independent no poden comparar-se a la tradició de la
justícia espanyola, gresol de totes les llibertats i exemple
magnífic d'independència i resistència davant tota mena de poder,
democràtic o no, té un pas. Al cap i a la fi què saben a Europa de llibertat i
democràcia que no se sàpiga a Espanya, el bressol de la democràcia orgànica.
Però que un govern clarament assenyalat per tou, covard i contemporitzador
davant de les provocacions secessionistes s'atreveixi a negar la malversació en
seu parlamentària sobrepassa de llarg tot el que un bon espanyol pot i ha de
suportar.
Quan tothom s'equivoca, és possible que
pateixis la síndrome del Cid Campeador: el convenciment irracional que el
món per complet està malament i només tu tens el poder d'arreglar-lo
Que a l'infal·lible jutge Llarena el
sorprengui l'afirmació de Montoro només pot significar que la instrucció i les
imputacions del jutge del Suprem es basen exclusivament en els informes de la
Guàrdia Civil, que no hi ha en el procés un sol informe d'Hisenda que recolzi
les proves aportades per la Guàrdia Civil i, el més sorprenent, que
l'instructor no ha considerat necessari sol·licitar informes i documents a
l'únic departament de l'administració que sap exactament com i on s'han
acreditat les despeses: el Ministeri d'Hisenda.
Que el jutge s'estigui plantejant un
acarament entre el ministre d'Hisenda i el cap de l'UCO de la Guàrdia Civil
s'endinsa en els perillosos territoris del deliri. Quan tothom s'equivoca, des
dels jutges belgues, escocesos o alemanys als ministres de Justícia d'Alemanya
i d'Hisenda del govern d'Espanya o la comissària de justícia de la UE, és
possible que, potser, el problema siguis tu perquè pateixis la síndrome del Cid
Campeador: el convenciment irracional que el món per complet està malament
i només tu tens el poder d'arreglar-lo.
21/04/2018. El Nacional. Boye: "S'imaginen què dirien a Europa si
Erdogan fes un tuit així?"
21/04/2018. El Nacional. Boye:
"S'imaginen què dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?"
CAS 1-O
El Nacional Boye:
"S'imaginen què dirien a Europa si Erdogan fes un tuit així?"
Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018
1 minut
L'advocat dels consellers exiliats, Gonzalo
Boye, ha fet una pregunta a Twitter fent al·lusió al Ministeri de
l'Interior espanyol: "S'imaginen que dirien a Europa si Erdogan fes un
tuit així?".
¿Se imaginan que dirían
en Europa si Erdogan hiciese un tuit así ? https://twitter.com/interiorgob/status/987372499276050432 …
El Código Penal concreta
qué se considera delito de #terrorismo. Compartimos una imagen por si alguien necesitara
reflexionar sobre ello durante el fin de semana. El resto, a descansar, que la @guardiacivil y la @policia velan por la seguridad de todos. #FelizFinde
Boye es refereix a la piulada
que s'ha fet aquest dissabte des del compte oficial del ministeri de Juan
Ignacio Zoido on es comparteix una imatge
del Codi Penal i els delictes de terrorisme "per
si algú necessita reflexionar sobre això durant el cap de setmana".
En el text s'explica que un delicte de
terrorisme és "qualsevol delicte greu contra la vida o la integritat
física, la llibertat, la integritat moral (...) i contra la Corona" i és
precisament aquest “contra la Corona” el què ha fet sorgir tot tipus de
suspicàcies ja que aquest vespre es disputa la final de la Copa
del Rei on es preveu polèmica per la més que previsible
xiulada a Felip VI.
21/04/2018. El Nacional. Sardà: "Llarena,
deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida".
21/04/2018. El Nacional. Sardà:
"Llarena, deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida".
CAS 1-O
Sardà:
"Llarena, deixa-ho estar; l'Estat està perdent la partida"
El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018
1 minut
Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 21 d'abril de 2018
1 minut
El comunicador Xavier Sardà ha
demanat al jutge Pablo Llarena que "ho deixi estar". En un article a El Periódico,
Sardà ha admès que "l'Estat està perdent la partida" i per aquest
motiu li ha dit a Llarena que "en una altra ocasió serà" ja que
considera que el govern espanyol i la justícia no van ben encaminats.
Sardà sempre ha sigut un defensor de la
unitat d'Espanya però ara li diu al jutge que instrueix la causa del referèndum
de l'1-O i l'euroordre contra els exiliats que "ho deixi perquè un
ministre (Montoro) deixa clar a la defensa de Puigdemont quin camí ha de
seguir".
En la mateixa línia, acusa al magistrat de
buscar "obcecadament" una violència per poder justificar els delictes
de sedició i rebel·lió i li recomana que retiri les euroordres
"fallides". Segons Sardà no hi haurà extradicions perquè "la
confiança entre les judicatures europees sembla haver passat a la història amb
el tema Puigdemont i companyia".
Xavier Sardà també carrega durament contra
l'executiu de Mariano Rajoy al que defineix com "un executiu que amaga la
incapacitat política darrera la teva toga (la de Llarena)". El
comunicador, li recorda al jutge que en ocasions "la desproporció judicial
pot beneficiar els acusats".
Finalment, Sardà no passa per alt les darrers
notícies de que la Guàrdia Civil va amagar dades que podrien demostrar que
l'1-O no hi va haver malversació.
20/04/2018. Directe.cat. El portaveu de la Comissió
Europea avisa des de Madrid: "Quan parlen els jutges, els executius
callen".
20/04/2018. Directe.cat. El portaveu de la
Comissió Europea avisa des de Madrid: "Quan parlen els jutges, els
executius callen".
20 D'ABRIL DE 2018 12:00 H
Contundent missatge de Margaritis Schinas sobre l'euroordre de Puigdemont
Redacció
| Contundent missatge del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis
Schinas, sobre l'euroordre de Puigdemont durant un esmorzar informatiu aquest
divendres a Madrid. "Quan parlen els jutges,
els executius callen", ha sentenciat Schinas en referència a les crítiques contra la decisió de la
justícia alemanya de no extradir Carles Puigdemont per rebel·lió.
El portaveu de la Comissió Europea,
Margaritis Schinas, aquest 20/04/2018 durant un esmorzar informatiu a Madrid
© Roger Pi de Cabanyes
"Entenc les crítiques sobre la decisió
del jutge alemany", ha dit el portaveu, que ha reiterat que l'euroordre
"funciona" tal com està establert el sistema i cal "no
dramatitzar procediments que està en curs".
També ha recordat que l'euroordre permet que
els jutges dels estats membres es comuniquin entre ells, "i quan parlen els jutges els executius callen".
"Aquestes són qüestions que s'han gestionat des de Montesquieu, on
la divisió de poders està molt ben precisada", ha afirmat.
En aquest sentit, ha volgut rebatre les veus que -com es
desprenia del contingut de les preguntes que ha rebut- qüestionen la decisió
sobre Puigdemont. "Entenc les crítiques
sobre Europa per la decisió d'un jutge alemany, però no és el mateix: un jutge
alemany aplica el dret alemany d'acord amb la petició d'un jutge espanyol, i
aquest és el sistema".
Per aquest motiu ha demanat que la qüestió
quedi "a l'àmbit de dret".
"No s'ha de generalitzar ni dramatitzar
procediments que estan en curs", ha sentenciat.
Directe.cat
Joan A. ForèsReflexions
NOTÍCIES (SUCOSES) RELACIONADES
- El
Parlament Britànic lapida la ingerència russa a Catalunya i detecta ''fake
news'' en les campanyes antiindependentistes 20.04.2018.
- El
Gobierno va quadruplicar el nombre d'agents ferits l'1-O per amagar la
repressió policial 20.04.2018.
- Die
Linke: ''La reacció de la UE ha estat més que decebedora en aquest
conflicte'' 20.04.2018.
- Un
diari alemany acusa el CNI d'espiar Puigdemont a Berlín 19.04.2018.
21/04/2018. Puyal. #0073 @somrepublica. Franco
estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal.
21/04/2018. Puyal. #0073 @somrepublica.
Franco estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal.
#0073
@somrepublica Franco estaria content amb el 155 segons el mestre #Puyal
20/04/2018. Carlos Cuesta. Rajoy pidió a Montoro que diera marcha atrás con
Llarena pero el ministro le desobedeció
20/04/2018. Carlos Cuesta. Rajoy pidió a
Montoro que diera marcha atrás con Llarena pero el ministro le desobedeció.
Rajoy pidió a Montoro que diera
marcha atrás con Llarena pero el ministro le desobedeció
El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy
(d), y el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. (Foto: EFE)
20/04/2018 02:29
36 Comentarios
Mariano Rajoy pidió
a Cristóbal Montoro que rebajara su negación de la
malversación y el ministro se reafirmó. La entrevista del titular de Hacienda
negando el
uso de fondos públicos por la Generalitat con destino al 1-O
no sentó bien a mucha gente. Especialmente a la capa judicial.
Pero a quien tampoco le pareció lo más
acertado fue al propio presidente del Gobierno, quien pidió a Montoro que
rebajara su negación de la existencia de malversación pública y que aliviara
la tensión con el juez Pablo Llarena. La respuesta de Montoro es por
todos conocida: se ratificó en sus tesis y, de hecho,
respondió al juez que trasladaría sus pruebas.
Las palabras de Montoro eran un golpe
excesivo a muchas cosas: a la petición de traslado desde Alemania de Carles
Puigdemont, a las investigaciones de la Guardia Civil, a la labor de
la Justicia y al auto de procesamiento de Llarena, que apoya su
procesamiento en una serie de delitos y, entre ellos, en el de malversación de
caudales públicos. Y como elemento de crispación y descrédito evidente que
eran, el presidente pidió al responsable de la cartera de Hacienda que diese
marcha atrás, al menos en lo categórico de sus palabras.
Hoy sabemos que, pese a ello, el juez ha
acabado reclamando la información oficial al ministro y que los procesados
separatistas utilizan las palabras de Montoro como armamento de sus defensas. La
situación no ha gustado a muchos ministros. Y tampoco al presidente.
Rajoy y los máximos dirigentes del PP saben
que el principal motivo de trasvase de voto hacia Ciudadanos es
precisamente la suavidad con la que se ha aplicado el 155 en Cataluña y
la falta de contundencia frente al separatismo.Y “salir en estos momentos
dando la sensación de que se quiere exonerar a los separatistas de
malversación, lo único que hace es contribuir a ese mensaje”, señala un alto
cargo del PP.
Rajoy, además, es consciente de que las
líneas de investigación del juez Llarena avanzan con pie firme. Y que la
malversación de caudales públicos está siendo demostrada paso a paso, como
parece, por otra parte, obvio. Sería imposible haber montado un referéndum, una
hacienda, un servicio de embajadas, unas campañas de propaganda, etc. sin dinero
público, como ya avala de forma contundente la policía judicial. Y, en medio de
ello, el presidente del Gobierno sabe que la postura de Montoro no hace sino
afianzar la brecha entre su partido y los votantes.
Las palabras de Montoro, además, han ido en ascenso.
Cuando fue el juez de Instrucción Juan Antonio Ramírez Sunyer el
que afirmó que había indicios serios de malversación y que podía haberse
producido tanto con fondos de la Generalitat como del Estado destinados de
forma maliciosa al 1-O, Montoro negó el uso de fondos del Estado.
Cuando fue la Fiscalía la que mantuvo la
misma tesis, Montoro fue avanzando hacia la explicación de que no había ninguna
prueba. Y cuando ya ha sido el auto de procesamiento del propio juez Llarena,
el ministro ha concedido una entrevista para dejar claro que negaba el uso de
fondos públicos. Un agravamiento de las declaraciones que, desde
Presidencia y otros ministerios se ve delicado. Al menos, desde el punto de
vista estratégico.
19/04/2018. Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el representant
permanent de la Francofonia davant de les Nacions Unides.
19/04/2018. Torrent es reuneix amb relators
de l’ONU i el representant permanent de la Francofonia davant de les Nacions
Unides.
Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el
representant permanent de la Francofonia davant de les Nacions Unides
Avui també es trobarà amb l’alcalde de
Ginebra i faran una compareixença conjunta
ACN Ginebra 19/04/2018 13:20
- L’alcalde
de Ginebra ofereix Suïssa per mediar
- Denuncia
un policia nacional per haver-li arrencat un tros d’orella l’1-O
El president del Parlament, Roger Torrent,
fent declaracions a les portes de la seu de l'ONU a Ginebra / RAFA GARRIDO /
ACN
El president del Parlament, Roger Torrent, ha
dedicat el matí a continuar les reunions que està mantenint a Ginebra.
Sense voler dir noms concrets per discreció, fonts del seu equip han comentat
que ja s’ha trobat amb diversos relators independents de l’ONU, a qui ha
explicat la seva visió sobre la situació política a Catalunya i els ha
traslladat la seva preocupació per la vulneració de drets fonamentals que
assegura que pateixen els catalans i el
Parlament.
També ha volgut fer arribar la seva opinió al
representant permanent de l'Organització Internacional de la Francofonia davant
de les Nacions Unides, Henri Eli Monceau, a qui també ha traslladat la
necessitat de “donar sortida política als conflictes polítics”. El president
del Parlament va aprofitar el dimecres al vespre per sopar i fer una xerrada
amb catalans residents a Suïssa, i té previst acabar el matí reunint-se amb
l’alcalde de Ginebra, Rémy Pagani, amb qui compareixeran després conjuntament.
Per saber-ne més
19/04/2018. Albert Acín. "Corrupció, desafecció
i atur": la fórmula independentista segons Bermúdez de Castro
19/04/2018. CAS 1-O. Albert Acín.
"Corrupció, desafecció i atur": la fórmula independentista segons
Bermúdez de Castro
CAS 1-O
Albert Acín. "Corrupció,
desafecció i atur": la fórmula independentista segons Bermúdez de Castro
Foto: Efe
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
L'independentisme va
sorgir de la combinació de "corrupció, més desafecció,
més atur". És el que ha assegurat el secretari
d'Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro, que ha identificat
Catalunya com una "olla de pressió"
que ja arribat al seu punt límit, "s'ha
apagat" però queda "retirar el brou", amb referència a un
presumpte abandonament de la via independentista.
L'executor del 155 a Catalunya, com a
responsable de les Administracions Territorials, ha considerat en una
entrevista en Hoy por hoy de
la Cadena Ser que el Govern va prendre el camí equivocat en apostar pel referèndum
de l'1-O, per al que està convençut que es va cometre un delicte de malversació de fons públics. "En unes circumstàncies complicades, van decidir
prendre una deriva i se'ls ha anat de mans", ha assegurat.
Des del seu punt de vista, i com ja han
considerat diversos membres de l'executiu de Rajoy, la malversació de fons no
només pot tractar-se d'una utilització il·lícita de diners públics, sinó que
també entra en consideració altres qüestions, com les
cessions de locals. D'aquesta manera, malgrat que el ministre
d'Hisenda, Cristóbal Montoro, hagi negat qualsevol despesa directa
per a l'1-O, sí que podria atribuir aquest delicte. "La malversació de fons públics pot ser també deixar
un local, un edifici, gastar llum. Són moltes més coses", ha
sentenciat, després del que també ha parlat de la possibilitat que s'haguessin
falsejat factures de la Generalitat.
D'aquesta manera, Bermúdez de Castro manté
intacte el discurs del govern espanyol davant la polèmica, que aquest matí ha
anat més enllà. Les últimes proves atorgades per la Guàrdia Civil xifren
en 1,9
milions d'euros la malversació del referèndum de l'1
d'octubre i assenyalen que es van sufragar els costos de la votació mitjançant
subvencions a JxSí, cosa que tombaria la versió de cost zero donada pel
executiu de Rajoy.
"Puigdemont
vol eleccions"
Segons ha exposat Bermúdez de Castro,
la intenció de Junts per Catalunya no és assolir un acord de govern a
Catalunya, el que ell veuria "interessant" per ara mateix. L'objectiu
dels de Puigdemont, segons ha assenyalat, seria "forçar
molt" perquè s'esgotessin els terminis per a una investidura i s'anés a
una repetició electoral.
Aquest escenari plantejat per Bermúdez de
Castro implicaria allargar l'article 155 uns mesos més, una cosa que no
sembla un inconvenient per al secretari d'Administracions Territorials, que va
dir recentment que la intervenció autonòmica havia fet que els serveis públics,
com la sanitat i l'educació, funcionin
millor.
28/03/2018. Modest Guinjoan. Economia 2017: d’'annus horribilis' a 'annus
mirabilis'
28/03/2018. Modest Guinjoan. Economia 2017:
d’'annus horribilis' a 'annus mirabilis'
OPINIÓ
Barcelona. Dimecres, 28 de març de 2018
2 minuts
Al darrer trimestre de 2017 algunes
institucions especialitzades en la matèria i algunes organitzacions patronals
van fer unes previsions catastrofistes sobre el que li esperava a l’economia
catalana. El determinant dels mals averanys era l’anomenat procés, perquè
s’interpretava que la incertesa política, la inestabilitat associada a l’1-O i
tot el que se’n derivava, tindria conseqüències nefastes sobre l’activitat al
quart trimestre del 2017 i de retruc al conjunt de l’any. Després es va estendre,
amb menys convenciment, sobre el primer trimestre del 2018. La premonició
d’un annus horribilis va
venir atiada addicionalment per la percepció de fatalitat del fet que algunes
grans empreses (incloses les seves fundacions!) portessin la seva seu social
fora de Catalunya.
Al seu moment, diferents veus autoritzades ja
van posar en relleu que potser se n’estava fent un gra massa, que es feien
previsions que traspuaven una cert desig que les coses empitjoressin i no
pas a càlculs rigorosos o com a mínim ben explicats. Ja estem acabant el primer
trimestre de 2018 i res indica que hagi arribat la fi del món a l’economia
catalana, al contrari, la cosa va bé i té bona pinta. I com que les dades de
balanç de 2017 ja són força fiables i incorporant el quart trimestre (que havia
de provocar la calamitat), val la pena que fem un breu repàs del que va passar
a l’economia. Recordem abans, que la majoria de gurus que anticipaven el
desastre oblidaven que el 17 d’agost hi va haver a Barcelona i Cambrils uns
atacs terroristes mortals, i que això podia incidir sobre el turisme, com així
va ser; en canvi, tots ells es referien al “desafío independentista” com la mare de tots els mals.
Res no indica que hagi arribat la fi del
món a l’economia catalana, al contrari, la cosa va bé i té bona pinta
Doncs bé, un breu repàs a les dades ens
indica que el quart trimestre del 2017 i el conjunt de l’any van ser globalment
excel·lents a Catalunya. Vet aquí alguns indicadors representatius:
- Alt
creixement del PIB: al quart trimestre va créixer un 3,9% (interanual) i
al conjunt de l’any un 3,4%. A Espanya el 3,1% en un cas i l’altre, molt
per sobre de la zona euro.
- La
producció industrial es dispara: augment del 8% al quart trimestre i del
3,5% al conjunt de l’any (Espanya +5,3% i +2,6%, respectivament).
- L’exportació
va com una moto: +9,6% al quart trimestre i 8,7% al conjunt de l’any
(Espanya +8,4% i +8,9%).
- L’atur
segueix baixant: al quart trimestre se situa en el 12,6% de la població
activa (4 punts per sota de la taxa espanyola).
- L’afiliació
a la Seguretat Social creix al mateix ritme que abans: +3,4% al quart
trimestre i +3,8% al conjunt de l’any (+3,5% en un cas i altre a Espanya)
- El
turisme estranger és el que punxa al quart trimestre (-0,9% de despesa) en
un any globalment excepcional (+9,7% de despesa, també).
- La
matriculació de turismes va sobre rodes: +8%, tant al quart trimestre com
al conjunt de l’any.
És una petita mostra de registres que té
continuïtat al començament del 2018; amb la virtut que tot plegat s’assenta
sobre una base productiva molt sòlida, diversificada i internacionalitzada, i
amb uns bons dinamismes tant de la inversió com del consum intern. O sigui que,
de moment, d’horrible, res, més aviat el 2017 va ser un any econòmicament de
miracles o de meravelles... malgrat tot.
Modest
Guinjoan, economista
19/04/2018. Modest Guinjoan. Arrimadas i l’economia del procés
19/04/2018. Modest Guinjoan. Arrimadas i
l’economia del procés.
OPINIÓ
Modest Guinjoan. Arrimadas
i l’economia del procés
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
El nacionalisme espanyol present al Parlament
de Catalunya està enfadat perquè la Mesa ha acordat presentar una querella per
prevaricació al jutge Pablo Llarena, el qual no permet, de manera repetitiva i
poc justificable des del sentit comú, la investidura d’un candidat a president
de la Generalitat. La decisió de querellar-se sembla un pas lògic de defensa de
la democràcia, però ha topat, d’una banda, amb el crit al cel dels membres de
la Mesa de Cs i PSC; d’altra banda, el PP i Cs s’han apressat a anticipar que
el pas emprès podria ser perseguit per malversació de cabals públics i que
vetllaran per vigilar de ben a prop que el “disbarat” no es faci amb els
“recursos de tots els catalans”. Realment, el que digui el Sr. Albiol en aquest
àmbit és poc rellevant, perquè els diputats del seu partit al Parlament són
quatre gats, i espero que no se’m malinterpreti. En canvi, sí que m‘ha
interessat la reacció de la cap d’un partit important que hi té una alta
representació, com és Ciudadanos.
A la cap d’aquest partit, la Sra. Arrimadas,
li tinc el respecte que correspon a tot representant del poble. Passo per sobre
que normalment fa cara de malhumorada (curiosament, com els seus companys de
partit), que els seus missatges els podria repetir un robot ensinistrat, que em
fa pensar en una diputada de passarel·la (pel vestir, maquillar i pentinar) i
que tingui comportaments gestuals de menyspreu. Tot això és estètica, el que
compta és que la Sra. Arrimadas es vol arremangar per controlar una despesa
específica que afecta la raó de ser del seu partit, que és l’anticatalanisme.
Benvinguda Sra. Arrimadas a la preocupació
pels diners de tots els catalans! Abans de ser massa escrupolosa amb la despesa
de querellar-se contra el jutge, pensi que ell és humà i que també podria ser
que, efectivament, hagués prevaricat. El que es defensa amb una despesa que
vostè veu innecessària és assegurar la democràcia, que la gent pugui votar, que
el Parlament operi sense interferències i que potser un dia els diputats la
triïn a vostè com a presidenta. Permeti la querella.
Tot seguit, posats a aplicar zel econòmic,
fili prim, investigui, demani explicacions al seu cap a Madrid i al seu soci M.
Rajoy sobre les conseqüències econòmiques de la guerra contra el que vostè
anomena el prucés. En
posaré quatre exemples:
1) Exigeixi un balanç: D’una banda, les
despeses efectuades i compromeses (piolins, CNI, aparell judicial, cost dels
empresonats, aparell administratiu de l’Estat destinat a la cosa, favors fets a
països, etc.); i de l’altra, eficàcia i eficiència de la despesa. S’han
gastat molts diners i ni es van trobar les urnes, ni s’han acabat les
estelades ni els llaços grocs.
2) Tingui en compte que els diners del punt
anterior (i els que queden per gastar) no són dels catalans, sinó de tots els
espanyols, i això al seu partit li hauria de preocupar especialment.
3) Valori el cost per als catalans (inclosos
els seus votants) del fet d’estar desgovernats i mal servits, gràcies al 155 i
al procés de laminació de l’autonomia al llarg dels darrers anys aplaudit
apassionadament per vostè.
4) Han convidat les empreses a marxar de
Catalunya; vostè creu que això és ètic?
Pensi en l’economia del procés, sí, però amb
amplitud de mires i, posats a fer, miri d’entendre i estimar, encara que només
sigui una mica, la terra que l’ha acollida.
Modest Guinjoan,
economista
19/04/2018. Jordi Palmer. Llarena esbomba davant Montoro que la
Guàrdia Civil xifra en 2 milions la malversació de l'1-O.
19/04/2018. Jordi Palmer. Llarena esbomba
davant Montoro que la Guàrdia Civil xifra en 2 milions la malversació de l'1-O.
CAS 1-O
Foto: ACN
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
3 minuts
L'informe que
el jutge de la causa per l'1-O al Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va
encarregar a la Guàrdia Civil assegura que la
Generalitat hauria malversat 1.915.067,22 euros procedents de
fons públics en l'organització i celebració del referèndum independentista de
l'1 d'octubre del 2017.
Aquest informe, que s'ha donat a conèixer
aquesta mateixa matinada, se suma al particular i inèdit enfrontament que
mantenen el jutge Llarena i el ministre Montoro, en el qual el primer
demana que el segon justifiqui que no hi va haver malversació l'1-O, amb la
paradoxa que tant si es demostra malversació com no, Montoro quedarà
tocat, ja que si no n'hi va haver, no se sustenta l'acusació de
malversació, i en cas que n'hi hagués hagut, hauria fracassat el control dels
comptes del Govern per part d'Hisenda.
La mala maror s'interpreta també en el fet
que hagi estat aquesta mateixa matinada, després de la petició
d'explicacions, quan Llarena ha aixecat el secret de la peça separada
d'investigació de la possible malversació de cabals públics en
què s'acredita, segons un informe de la Guàrdia Civil, la quantitat d'1.915.067,22
euros malversats, segons ha avançat l'acusació particular de Vox.
Aquesta despesa posa en dubte la versió del
ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que ha sostingut repetidament que no es
va destinar ni un euro públic a l'organització del referèndum de l'1-O, la qual
cosa deixaria sense efectes l'acusació per malversació contra la cúpula
independentista, raó per la qual el
mateix Llarena ja ha demanat explicacions a Montoro.
Llarena contra
Montoro
De fet, el titular d'Hisenda va negar en una
entrevista publicada dilluns pel diari El Mundo que en el referèndum de l'1 d'octubre s'haguessin
utilitzat diners públics, la qual cosa ha portat aquest dimecres Llarena a
demanar-li per escrit que expliqui "com més aviat millor" les seves
afirmacions, en considerar que les fonts de prova acumulades durant la
instrucció contradiuen aquesta conclusió.
El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública, per
la seva part, s'ha compromès aquest dimecres a aportar
al jutge Llarena tota la documentació on es detalla el control
de l'Execució pressupostària.
En un comunicat, Hisenda ha assegurat que veu
"positivament" la providència del jutge perquè dona l'oportunitat a
aquest departament d'aportar al Tribunal Suprem totes les actuacions de control
als pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que fins ara no s'havien
sol·licitat.
Subvencions a Junts
pel Sí
L'esmentat informe, segons avança La Vanguardia, apunta que les
subvencions al grup parlamentari de Junts pel Sí haurien estat desviades per
organitzar el referèndum. En concret, es fa esment d'un pagament de 17.690
euros de Junts pel Sí per un acte en el Teatre Nacional de Catalunya.
L'acte al TNC, segons l'informe, hauria
servit per estimular la participació ciutadana al referèndum i específicament
per votar-hi 'sí'. Segons la Guàrdia Civil, si l'acte va ser gestionat i pagat
per JxSí, es provaria la utilització de subvencions públiques per un acte
relacionat amb el referèndum.
El registre de
residents i la campanya publicitària
Així mateix, l’informe revelaria també altres
possibles desviacions de fons públics, com ara una partida de diners públics de
224.835 euros destinada a la creació del registre de catalans residents fora
d’Espanya que, a parer del cos policial, també s'hauria de considerar com a
despesa del referèndum.
Pel que fa a la campanya publicitària
institucional per promoure la participació, la Guàrdia Civil apunta que
s’haurien gastat 277.804 euros en els anuncis emesos per la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals per a l’emissió de l’anunci que duia com a lema
"Vas néixer amb capacitat de decidir". Altre cop, aquesta despesa,
tot i que en la campanya no s’arribava a esmentar el referèndum, també seria
considerada dins de l’organització de l’1-O.
Així mateix, en el marc dels escorcolls a
l’empresa Unipost en recerca de paperetes, s’haurien detectat cinc factures per
un valor de 979.661 euros, que haurien estat abonades per diferents àrees del
Govern.
Mauri,
"agressiu"
Així mateix, l’informe del cos policial
espanyol considera que el portaveu d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, líder de facto de l’entitat des que el
seu president Jordi Cuixart és a la presó, seria “agressiu”. “Els seus
missatges han estat agressius contra l’Estat reclamant la llibertat del que
entén són presos polítics”, assenyala la Guàrdia Civil. L’informe,
datat el 27 de març, apunta que Òmnium hauria gestionat 61.879 euros procedents
de fons públics.
19/04/2018. CAS 1-O. Marta Escobar Martí. Margallo carrega contra Soraya
per la descoordinació en la presumpta malversació de l'1-O.
19/04/2018. CAS 1-O. Marta Escobar Martí.
Margallo carrega contra Soraya per la descoordinació en la presumpta
malversació de l'1-O.
Margallo carrega
contra Soraya per la descoordinació en la presumpta malversació de l'1-O
Marta Escobar Martí
Foto: @maticatradio
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
Foto: @maticatradio
Barcelona. Dijous, 19 d'abril de 2018
2 minuts
José Manuel
García-Margallo ho té clar. Si la
Guàrdia Civil afirma en el seu informe lliurat al jutge del
Tribunal Suprem Pablo Llarena que la Generalitat va gastar 1.915.067,22
euros de diners públics, mentre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el
ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, asseguren
que no es va fer ús de fons públics per a la celebració del referèndum, és
perquè hi ha hagut "un problema de coordinació".
Així ho ha dit en la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, on ha
carregat directament contra la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz
de Santamaría, en considerar que, després de l'aplicació de l'article
155 de la Constitució espanyola, la número 2 del govern del
PP "té absolutament tots els poders i totes les competències",
també ha afegit: "Jo no recordo ningú en la
història d'Espanya que per delegació hagi tingut més poder".
Des que la vicepresidenta del govern espanyol
té a les seves mans les regnes de la Generalitat, la seva missió va
ser —i encara és— "coordinar tots els ministeris". Però no ha
estat així. L'exministre d'Exteriors es lamenta: "Aquí el que ha fallat és la coordinació, perquè el
govern [espanyol] està personat en una causa a través de la Guàrdia Civil
i està sostenint malversació", mentre que "un ministeri, que
també hauria d'estar coordinat, afirma que no s'han utilitzat diners públics i
que, per tant, no hi ha hagut malversació".
Llançar les idees
I no només ho ha sostingut el titular d'Hisenda,
sinó que també ho va fer en el seu moment Mariano Rajoy, quan va deixar anar al
Congrés que "no es
va dedicar ni un sol euro del FLA al referèndum il·legal que
suposadament s'havia de celebrar a Catalunya".
Segons Margallo, "el més estrany de tot això és que una de les raons que
expliquen la composició del nou govern és la necessitat de coordinar l'acció a
Catalunya", cosa que, segons el seu parer, no s'ha fet, i
recorda que això "va determinar que
s'atribuís a la vicepresidenta, que li correspon sempre la coordinació de tots
els ministeris, un poder superior i se li atribuís la Presidència de la
Generalitat per delegació i la sortida d'aquelles persones del gabinet que
tenien idees excessivament pròpies".
La cosa, però, no ha sortit com esperaven
perquè "tenim dos informes: uns de la Guàrdia Civil, que no m'atreviria a
qualificar de fantasiosos perquè han estat avalats per Pablo Llarena, i hi
ha uns informes de Montoro visats per la interventora" que diuen el
contrari. Precisament en aquest sentit, l'anterior titular d'Exteriors ha
volgut llançar un missatge ben clar posant damunt la taula que "el
problema el tenim tots", així com que "com més foscor es doni en tots
els temes relacionats amb el procés, més lluny serem de la solució".
"Això no afavoreix ningú", ha sentenciat.
CAS 1-O
Jordi Palmer
CAS 1-O
El Nacional
18/04/2018. Jordi Barbeta. Gay de Montellà, “todo
atado y bien atado”.
18/04/2018. Jordi Barbeta. Gay de Montellà,
“todo atado y bien atado”.
CRÒNICA
Jordi Barbeta
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts
Com
que l’ànsia de poder forma part de la condició humana, els pares fundadors dels
Estats Units van establir un equilibri de contrapoders a la
Constitució per limitar les potestats del president, però amb el pas del
temps van observar que encara no n’hi havia prou i ara fa 70 anys van aprovar
la 22a esmena, que prohibeix la continuïtat d’un president més enllà de
dos mandats.
La limitació de mandats es
va observar arreu com una bona cosa i l’han aplicada països democràtics,
organismes i entitats de tots tipus. Sol passar, però, en algun tipus de
dirigents que s’acostumen tant al poder que no saben viure sense, i
llavors s’entesten a eternitzar-se amb maniobres patètiques per allargar el
mandat o per continuar manant des de l’ombra. Exemples no en falten. Vladímir
Putin i Nicolás Maduro s’han fet les lleis a mida de la seva il·limitada
ambició i José María Aznar li va sortir llufa la designació del mediocre Rajoy
com a successor i per això no para de conspirar contra ell tot afavorint els
rivals falangistes.
Ara mateix, Joaquim Gay de Montellà,
el president de Foment de Treball, que acaba mandat a finals d’any, en comptes
d’anar acomiadant-se, porta a terme una inaudita campanya d’autopromoció que
qualsevol diria que està fent mans i mànigues per continuar o si més no per
deixar-ho tot atado y bien atado.
Compta amb poderosos aliats espanyols. El diari El Mundo li
ha dedicat aquesta setmana una entrevista i una portada a
tot drap com si es tractés d’un president de govern. Com per estatuts no pot
continuar com a president de Foment, s’ha tret de la màniga una
fundació que li permeti seguir al capdavant manant ell a través d’un president
titella.
La continuïtat de Gay seria molt ben vista
pel govern de Mariano Rajoy, a qui l’encara president de Foment ha prestat
important serveis, posant la patronal catalana a disposició de
l’ofensiva política i sobretot econòmica del Deep State. Quan el govern espanyol va comminar les
empreses catalanes a canviar de seu per atemorir els catalans, l’actitud de Gay
de Montellà va ser de justificar-ho en comptes de denunciar-ho, no va fer cap
esforç perquè no marxessin i va atribuir al nou govern de la
Generalitat la responsabilitat de frenar la diàspora empresarial. I
després de les eleccions, seguint les instruccions del PP, va pressionar
Ciutadans per intentar formar un govern unionista a la Generalitat.
Molt significativa resulta la seva posició
respecte a l’aplicació de l’article 155 amb què es va
destituir el Govern legítim de Catalunya. Nombroses empreses i proveïdors han
alertat que s’ha aturat la presa de decisions amb efectes perniciosos per a les
empreses i per al país. Tanmateix, en les seves declaracions a El Mundo, Gay de Montellà diu que
“està solucionat el dia a dia adequadament”. Ell es posa a favor del 155, i en
canvi carrega contra els sindicats catalans per defensar la llibertat dels
presos, quan tothom sap que, a més d’una qüestió de justícia, la llibertat dels
presos és una condició imprescindible per normalitzar la vida política i
econòmica del país. La patronal catalana és una institució important del país i
en els temps que corren convindria que la dirigís algun partidari de fomentar
el treball i el diàleg, és a dir, algú més dialogant que bel·ligerant.
11/04/2018. Carlota Camps. La Comissió Europea
defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont
11/04/2018. Carlota Camps. La Comissió
Europea defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont.
CAS 1-O
La Comissió Europea
defensa l'actuació d'Alemanya amb Puigdemont
Carlota Camps
Foto: CE
Barcelona. Dimecres, 11 d'abril de 2018
2 minuts
Foto: CE
Barcelona. Dimecres, 11 d'abril de 2018
2 minuts
La comissària europea de
Justícia, Vera Jourová, ha considerat aquest dimecres que la
justícia alemanya va actuar "d'acord a les regles" en relació amb la
petició d'extradició a Espanya del president Carles Puigdemont. "Hauria de
mirar els detalls, però crec que en aquest cas específic Alemanya va actuar
d'acord a les regles", ha dit Jourová en una roda de premsa, en referir-se
a la decisió de l'audiència territorial de Schleswig-Holstein de desestimar
el delicte de rebel·lió del qual la justícia espanyola acusa
Puigdemont.
Tot i no mullar-se en el cas català ni entrar
a valorar si hi ha delicte de rebel·lió o no, la CE ha sortit en defensa
d'Alemanya i del sistema europeu d'euroordres, després que els últims dies
Espanya hagi criticat el seu funcionament i hagi denunciat que és
"obsolet". Les declaracions de Jourová arriben després que la
justícia alemanya va descartar el passat 6 d'abril extradir el president català
pel delicte de rebel·lió en considerar que no es compleix el requisit que
hi hagués violència.
Malgrat que la CE no acostuma a valorar les
relacions entre dos estats, i que sempre s'ha volgut mostrar al marge del
cas català assegurant que és un afer intern d'Espanya, aquest dimecres la
comissària ha parlat de l'actuació d'Alemanya en el cas de l'euroordre de
Puigdemont i ha subratllat que els experts del seu equip no "l'han
alertat sobre cap aplicació errònia de l'euroordre" en
aquest país.
Jourová ha descartat també que la Comissió
Europea (CE) estigui planejant ampliar la llista de delictes pels quals es pot
cursar una euroordre, una negativa que ja havia expressat el passat mes de
desembre després que Espanya considerés que la llista havia quedat
"obsoleta". "No tinc cap requeriment d'aquest tipus de cap
dels Estats membres. Vam tenir un cert debat amb els col·legues espanyols
l'any passat, però en aquest moment no estem continuant aquest diàleg", ha
explicat la comissària txeca.
Per a Jourová, l'ordre d'arrest europea té
"altres problemes", com les diferències entre Estats membres respecte
als nivells de benestar a les presons, ja que en alguns països les presons
"no compleixen els estàndards necessaris", encara que va incidir que
es tracta d'un problema que no té a veure amb el cas de Puigdemont.
18/04/2018. Ferran Armengol. Espanya, reserva
espiritual de la UE.
18/04/2018. Ferran Armengol. Espanya, reserva
espiritual de la UE.
Benvolguts,
OPINIÓ
Ferran Armengol
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
5 minuts
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
5 minuts
Un dels mites de l’imaginari del
nacionalisme espanyol és el de ser dipositari dels valors autèntics de
la civilització cristiana i per extensió, europea. Mentre Europa –la resta
d’Europa– s’equivoca i cau en falsos paranys, com el protestantisme, la
franc-maçoneria, el liberalisme o el comunisme, Espanya és qui manté els valors
veritables de la fe, com a martillo
de herejes o vigía de
Occidente. Això li suposa haver de pagar el preu de la incomprensió
d’aquesta esbiaixada Europa, però no per això ha de deixar de defensar, si cal
contra tothom, els valors veritables, que són els seus.
Aquesta mena de raonament ha
evolucionat amb el temps, afortunadament, però més en la forma que en
la substància. Així, el discurs oficialista espanyol ha substituït els valors
vinculats a la defensa de la fe catòlica per la invocació de la Constitució
espanyola i d’“Europa”, però la consciència de “reserva espiritual” dels valors
veritables, roman intacta. Així s’ha vist, i s’està veient, en el cas de les
ordres europees de detenció (euroordres) sol·licitades a diversos estats per
aconseguir l’extradició del president Carles Puigdemont.
Després de la retirada tàctica de
la primera euroordre davant la justícia belga, el ministre de Justícia espanyol
va insinuar que potser caldria modificar la Decisió marc que la regula, per
ampliar-la a aquells delictes pels quals es demanava l’extradició de
Puigdemont. És a dir, si l’euroordre no ens serveix, és perquè necessita una
modificació, i això ho han d’entendre les institucions de la Unió Europea i
tots els estats membres. L’èxit d’aquesta mena de proposta era perfectament
previsible, tant és així que, de forma gairebé immediata, la Comissió Europea
va respondre que la regulació de l’euroordre ja era prou completa. En altres
paraules, no calia afegir-hi nous tipus delictius “a la carta” per a satisfer
els desitjos del govern espanyol.
L’opinió pública alemanya va descobrir amb
estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven
l’alumne espavilat del Sud
Res comparat, però, a la plantofada del
tribunal de Schleswig-Holstein amb la seva negativa a autoritzar l’extradició
de Puigdemont per rebel·lió, amb perspectives que la petició per malversació de
fons no tindrà gaire millor recorregut. L’opinió pública alemanya va descobrir
amb estupor la part més xenòfoba i intolerant d’aquell país al que consideraven
l’alumne espavilat del Sud. Els improperis i amenaces llançats des de la premsa
progovernamental contra el poble alemany i les declaracions de polítics del
Partit Popular que menyspreaven el tribunal de Schleswig-Holstein, semblaven
més propis de la propaganda d’un estat totalitari que dels usos habituals d’un
estat democràtic de dret.
No és, doncs, estrany que Rajoy i el seu
govern hi hagin posat sordina . Però, ep!, això no vol dir que renunciïn a la
seva pretensió: “sostenella y no enmendalla”. Les formes són més suaus i
civilitzades, els exabruptes i insults s’han substituït per entrevistes i
articles a la premsa alemanya, però la qüestió de fons segueix sent la mateixa,
i és que els jutges de Schleswig-Holstein s’han equivocat, i amb la seva
equivocació han posat en perill tot el projecte europeu. Novament, Espanya vol
defensar Europa contra sí mateixa.
En aquesta lluita per defensar el veritable
esperit europeu, estan disposats a interposar una qüestió prejudicial al
Tribunal de Justícia de la UE, amb la idea que aquest esmeni la plana al
tribunal de Schleswig-Holstein i li digui que s’ha excedit en la seva aplicació
de l’euroordre. Aquesta acció estaria relacionada amb les reunions que la
fiscalia espanyola ha mantingut amb la d’aquell tribunal, al que només tres
dies abans es referien com una
especie de audiencia provincial, i es justifica amb l’al·legació de
diverses sentències relatives a l’aplicació de l’ordre europea de detenció. Bé,
no podem descartar en absolut que això pugui passar i tot plegat acabi amb una
sentència del Tribunal de Luxemburg sobre els límits de la interpretació de la
normativa sobre l’euroordre. Però, honestament, crec que algú els hauria
d’advertir dels riscos que els comportaria portar endavant aquest procediment
davant el TJUE.
S’haurien de pensar bé això de la qüestió
prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada– ja que hi ha un risc
molt elevat que acabi en un desastre com el del 1898
D’entrada, cal tenir en compte que, en el
moment actual, la decisió d’interposar la qüestió prejudicial correspon
exclusivament i única al Landesgericht de
Schleswig-Holstein, que és el tribunal que coneix l’assumpte. Ni les parts en
el judici, ni tampoc la fiscalia –molt menys un tribunal d’un país tercer– el
poden obligar en cap supòsit a plantejar la qüestió, si ell no veu cap dubte
d’interpretació o validesa de la normativa de la UE. Això, per cert, ho sap
prou bé el Tribunal Suprem, que ha desestimat nombroses peticions de
qüestions prejudicials presentades per les parts. En conseqüència, el marge
d’actuació al respecte de les autoritats espanyoles és, ara mateix, nul. Tot
depèn del que resolgui el tribunal alemany.
En segon lloc, i fins i tot en el cas que la
qüestió prejudicial s’arribés a tramitar, el que no farà mai el TJUE és entrar
a comparar normatives nacionals, ni molt menys a censurar un tribunal d’un
estat membre o convertir el procediment prejudicial en una mena de via de
recurs contra sentències de tribunals d’altres estats membres. El Tribunal de
Luxemburg és molt curós a l’hora d’evitar que les seves sentències es puguin
utilitzar per a finalitats més enllà de les previstes als Tractats, és a dir,
interpretar o valorar la validesa de les normes comunitàries.
Last but not
least, el procediment prejudicial no es limita a les parts en el judici
principal, ni tan sols a Espanya i Alemanya, sinó que permet la participació de
la Comissió Europea i de tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, que són
tots els de la UE més Noruega, Islàndia i Liechtenstein, a més de l’òrgan de
vigilància de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC o EFTA). Tots ells,
en efecte, poden presentar al·legacions en el procediment, la qual cosa, en un
cas com aquest, amb una notable càrrega política i una divergència de criteris
entre dos sistemes jurisdiccionals estatals, pot acabar derivant en un judici
polític de fet, d’àmbit europeu, sobre l’actuació dels tribunals espanyols en
relació a Catalunya, cosa que no crec que interessi gens a La Moncloa.
Per tot plegat, crec que s’haurien de pensar
bé això de la qüestió prejudicial –tret que es tracti només d’una fantasmada–
ja que hi ha un risc molt elevat que acabi en un desastre com el 98 o el de
la Armada Invencible.
Ferran Armengol
Ferrer és Professor associat
de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de
Barcelona
18/04/2018. Iu Forn. Montoro a Estremera?
18/04/2018. Iu Forn. Montoro a Estremera?
OPINIÓ
Montoro a Estremera?
Iu Forn
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts
Barcelona. Dimecres, 18 d'abril de 2018
2 minuts
Ai nena, que s'acosta tempesta! Sap
allò que explicàvem abans-d'ahir aquí mateix? Vaja, així com per
resumir... que el jutge Pablo Llarena afirma tenir un informe de la
Guàrdia Civil on queda demostrada la malversació dels indepes,
capitanejats per l’exrebel i ara sediciós Carles Puigdemont.
I Cristóbal Montoro diu que aquest informe no és cert, perquè
ell sap segur que no va usar-se ni un cèntim d'euro de diner públic per
pagar l’1 d'octubre. Ho diu ell i ho va
dir Mariano Rajoy en seu parlamentària.
Doncs bé, és evident que un dels dos menteix.
No hi ha cap altra possibilitat. O Montoro ha falsificat els comptes
de la Generalitat i després ha mentit o la Guàrdia Civil ha falsificat el seu
informe i el jutge ha enviat 9 persones a la presó per un delicte
inventat, sabent que ho era i això és prevaricació. A part de ser molt lleig.
Doncs bé, el jutge, veient que els alemanys
li han desmuntat el gran delicte, el de la rebel·lió, que ara intenta
bescanviar per un altre delicte com si això fos una tómbola, i
veient que Montoro va pel món desmuntant-li el de la
malversació, ha dit: Ministre, les proves! I,
tenint en compte com les gasta el personatge, ves que no l'acusi
de vagi-vostè-a-saber-què i ens el foti a Estremera. Amb aquella
alegria. I Montoro acabi com si fos un pres polític.
És BONISSIM!!! Ha començat el duel
a OK Corral entre el Gobierno i la seva pròpia justícia,
aquest monstre de Frankenstein que
va crear, que ha estat alimentant sense que li faltés de res, i que ara, aquest
sí, li ha muntat una rebel·lió. “Antes
se romperá el unionismo por
la parte de su propio poder que Catalunya”,
podria haver dit Aznar. Però no, no consta que ho digués.
Un servidor, que mai menja crispetes al
cinema i que no entén com hi ha gent que després de sopar
pot menjar-se’n una caixa gegant, no para de consumir bols i més bols
d'aquest producte que és com algunes interlocutòries que hem llegit últimament:
blanques per fora i buides per dins. Vinga crispetes i més crispetes per poder
seguir la guerra des del sofà de casa i observar moments com el d'aquesta tarda
quan des de can Montoro ja han contestat al senyor jutge. I la
resposta ha estat un clatellot amb la mà oberta.
Total, que ja tenim resposta a la pregunta
que ens hem estat fent uns quants des de fa temps: qui jutja el jutge? Doncs
bé, al final el jutja la justícia “regional” alemanya i Montoro. Entre els
dos estan desmuntant la ficció muntada per Llarena i per aquest Estat
paral·lel que ha creuat tantes línies que ha quedat en evidència davant dels
països de tradició democràtica, però també i de manera absolutament inesperada,
davant del seu propi Gobierno. SEN-SA-CI-O-NAL!
Em punxen i no em treuen sang. Vaaaa,
que ploguin rius de crispetes! Que no falti de res!
19/04/2018. OKdiario. Carlos Cuesta. Llarena eleva el reto a Montoro:
anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con fondos públicos.
19/04/2018. OKdiario. Carlos Cuesta. Llarena
eleva el reto a Montoro: anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con
fondos públicos.
EL MINISTRO DE HACIENDA EN APUROS
Llarena eleva el reto a Montoro:
anuncios, viajes, actos e informes fueron pagados con fondos públicos
Pablo Llarena,
magistrado del Tribunal Supremo.
El ministro de Hacienda, Cristóbal
Montoro, está en apuros. El informe judicial encargado por el juez Llarena
para acreditar la malversación prueba pagos de anuncios, observadores, viajes e
informes con destino a la preparación y ejecución del 1-O, tal y como demuestra
el informe de la Guardia Civil al que ha tenido acceso OKDIARIO.
El juez Pablo Llarena ha
levantado el secreto sobre la pieza separada que investigaba la posible
malversación de caudales públicos. Y el resultado es todo un mazazo para el
ministro de Hacienda, puesto que los informes de la Guardia Civil
acreditan que se destinaron al menos 1,9 millones de euros públicos a la
preparación del golpe del 1-O, tal y como adelantó OKDIARIO.
En concreto, los
investigadores señalan 1.915.067,22 euros que fueron
malversados por los responsables del golpe separatista en Cataluña. Un dato que
sale de la suma de diversas pruebas analizadas y que deja en evidencia a
Montoro, quien en una entrevista en el diario ‘El Mundo’ aseguró que “yo no
sé con qué dinero se pagaron las urnas de los chinos del 1-O, ni la manutención
de Puigdemont. Pero sé que no con dinero público”.
El importe total es el resultado de la suma
de los informes que ya figuran en los atestados de la causa y se desglosa por
departamentos y por acciones. La Guardia Civil ha confirmado sus importes y ha
certificado que, efectivamente, corresponden a fondos públicos malversados por
el Govern.
Se trata de campañas de publicidad, de viajes de
observadores y gastos de la red de embajadas de la Generalitat -Diplocat-, de
informes jurídicos, de sobres y material de papelería, de cartelería de
organización de actos de movilización o de alquiler de locales como el Teatro
Nacional de Cataluña para los actos de agitación y propaganda dirigidos al
golpe constitucional.
Todo ello viene perfectamente detallado, tal y como muestra el documento que hoy reproduce OKDIARIO.
Todo ello viene perfectamente detallado, tal y como muestra el documento que hoy reproduce OKDIARIO.
En uno de los informes previos en los que se
apoya la Guardia Civil afirma literalmente que “a la vista de todo lo
anteriormente expuesto se puede concluir que la campaña de civismo
que el Departamento de Presidencia financia a través de un crédito solicitado
al Departamento de Vicepresidencia […] con un presupuesto de 3.430.000
euros podría tratarse de la campaña del referéndum del 1 de octubre”.
El documento de la Guardia Civil destaca en
su explicación que “finalmente la campaña no fue adjudicada a ninguna empresa y
se declaró desierta”. Pese a lo cual “ésta se llevo a cabo de forma
parcial”. Es más, se hizo, según los investigadores, sin adjudicación
abierta. La Guardia Civil sostiene que se trata, de hecho, de una de las
campañas más famosas del referéndum ilegal: se hizo “a través del
anuncio de las vías en diversos medios tales como TV3, algunos medios de
prensa escrita y digital”.
El nuevo informe de la Guardia Civil revela
ya las cifras parciales de éste gasto y certifica que efectivamente se realizó
y que ascendió a 502.639,61 euros malversados de fondos públicos.
Montoro está
requerido por el juez
Este pasado miércoles, el juez Pablo Llarena
había requerido al ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, para que le
informara a la mayor brevedad posible sobre los datos concretos en los que basó
sus palabras afirmando que tenía la certeza de que no había gasto público en la
organización de la votación del 1-O en Cataluña.
En una entrevista publicada este lunes en ‘El
Mundo’, Montoro indicaba que no sabía “con qué dinero se pagaron esas urnas de
los chinos del 1 de octubre, ni la manutención de Puigdemont. Pero sé que no
con dinero público”. Según el magistrado Llarena, la afirmación de
Montoro “contradice las fuentes de prueba que figuran en la instrucción
de la causa”.
Por ello, Llarena había decidido requerir al
ministro de Hacienda “a fin de que informe a la mayor brevedad posible
sobre el concreto soporte objetivo de tales afirmaciones”.
El partido VOX, que ejerce la acusación
popular en la causa contra el golpe independentista que se instruye en el
Tribunal Supremo, ha pedido la “inmediata dimisión o cese
fulminante del ministro de Hacienda por haber faltado a la verdad y
haber causado un grave perjuicio a la acusación penal contra los golpistas”.
La declaraciones de Cristóbal Montoro
supusieron un varapalo para la causa que se sigue en el Supremo contra el
secesionismo catalán. Y es que, por ejemplo, el ex vicepresidente Oriol
Junqueras, y los exconsellers Josep Rull y Jordi
Turull han citado este miércoles pasado las declaraciones de Montoro
en sus defensas argumentases para mantener que no hubo malversación en el
proceso independentista.
Oxígeno para el
tribunal alemán
Además, las implicaciones con respecto al ex
president eran dobles. Por un lado, tras descartarse la extradición
de Puigdemont por el delito de rebelión –aunque en las últimas horas
la justicia alemana no descarta esta posibilidad– ya sólo faltaba demostrar que
había existido delito de malversación. Las declaraciones de Montoro frustraban
toda la argumentación de la Euroorden cursada por el juez Llarena que llevó a
la detención de Puigdemont en tierras germanas.
Ahora le toca a Cristóbal Montoro, como ha
prometido este miércoles, enviar al juez del Tribunal Supremo toda la
documentación que avale su tesis de que no se empleó ni un solo euro en el
golpe independentistas. Por el momento, Llarena
ha movido ficha y la pieza secreta muestra que, al menos, 1,9 millones de euros
sí se destinaron de los fondos procedentes del FLA a la financiación y
ejecución del golpe separatista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada