dimarts, 1 de maig de 2018

29/04/2018. Víctor Alexandre. Ara la dictadura espanyola ens diu com hem de vestir. No és desmesura, no és desproporció, no és dretanització, no és bogeria, és feixisme, amics. I mentre no siguem capaços de dir aquesta paraula en to ben alt, vocalitzant-ne cada síl·laba i projectant la veu, com fan els bons actors i les bones actrius dalt d’un escenari, no prendrem consciència de quin és l’enemic real al qual ens enfrontem. Mentre tinguem por de dir les coses pel seu nom, mentre fem servir eufemismes que ens amaguen la realitat i endolceixen la figura de l’opressor, estarem enfortint els barrots que ens empresonen i posant-nos plom a les ales. “Ens enfrontem al feixisme”. El franquisme –un altre eufemisme de feixisme– continua viu. I això interpel·la directament tots els demòcrates, siguin catalans, espanyols o d’arreu del món, perquè la lluita de Catalunya és també una lluita contra el feixisme.

Benvolguts,

Nosaltres ja fa temps que expliquem que el franquisme no es va morir amb en Franco sinó que el franquisme (la manera de dir feixisme a l’Estat espanyol) existia abans del Franco amb tota la gent corrupta que s’amagava darrere del franquisme per amagar les ànsies de poder d’un poble imperialista, d’una casta imperialista, més bé, d’arrel en l’altiplà. El feixisme ha transcendit l’espai i el temps i ara impregna tots els lladres desvergonyits, sense dignitat, que s’aprofiten dels pobles mediterranis per tal que els hijosdalgo i el seu esperit continuïn depredant el territori...

Vegem ara com els últims estertors d’aquest poble de bandolers fineix sense adonar-se ni reconèixer, ni demanar perdó del mal que han fet al seu voltant a la península i del terrible mal que varen fer al Nou Mon, que almenys el poble sudamericà sovint expressa.

Llegim l’article d’en Victor Alexandre i fem que s’extengui la denúncia de la depredació i el lladronici perpetrat al llarg dels segles, dissimulat amb l’objectiu de l’extensió de la doctrina de la fe (diguem-ne inquisició) d’una part de l’altiplà del territori celtibèric contra el territori mediterrani o ibèric i en general contra tothom de la casta que no se sentís fals profeta, ni dominador de qui acceptés ser dominat.

Tal com dèiem al començament ja és hora que els pobles oprimits reaccionin i sobretot que propugnin sense por que ja n’estan tips de ser dominats pels miserables que fa infinits temps que els esclavitzen.

Vegem l’article d’en Victor Alexandre:


"No és desmesura, no és desproporció, no és dretanització, no és bogeria, és feixisme, amics"
 

29/04/2018

No és desmesura, no és desproporció, no és dretanització, no és bogeria, és feixisme, amics. I mentre no siguem capaços de dir aquesta paraula en to ben alt, vocalitzant-ne cada síl·laba i projectant la veu, com fan els bons actors i les bones actrius dalt d’un escenari, no prendrem consciència de quin és l’enemic real al qual ens enfrontem. Mentre tinguem por de dir les coses pel seu nom, mentre fem servir eufemismes que ens amaguen la realitat i endolceixen la figura de l’opressor, estarem enfortint els barrots que ens empresonen i posant-nos plom a les ales.

El 22 de febrer de l’any passat vaig publicar un article al Món que es deia justament així: “Ens enfrontem al feixisme”. Aleshores, l’Estat espanyol ja perseguia Mas, Ortega, Homs i Rigau, però encara faltaven vuit mesos perquè Catalunya celebrés un referèndum d’autodeterminació aprovat pel Parlament i emparat pels drets humans. Però, com sabem, aquests drets han estat desvergonyidament violats per l’Estat Espanyol i tothom ha pogut veure que el franquisme –un altre eufemisme de feixisme– continua viu. No cal que vingui cap filòsof holandès a dir-nos-ho, n’hi ha prou de tenir ulls per veure-ho, oïda per sentir-ho i cervell per discernir-ho. I això interpel·la directament tots els demòcrates, siguin catalans, espanyols o d’arreu del món, perquè la lluita cívica, pacífica i democràtica de Catalunya per la seva llibertat no és únicament la lluita per la causa més noble de tot ésser humà i de tota col·lectivitat, la lluita de Catalunya és també una lluita contra el feixisme.

Un Estat que segresta persones en funció de les seves idees, que empresona, amenaça i persegueix la dissidència, que apallissa la ciutadania quan s’expressa a les urnes, que arrossega les dones estirant-les pels cabells, que clava puntades de peu a la gent gran, que rebenta a cops de mall els col·legis electorals, que empara la impunitat dels feixistes que assalten edificis institucionals i agredeixen les persones que hi ha a l’interior, que es nega a acceptar la seva derrota en unes eleccions, que esclafa la voluntat d’un Parlament democràticament constituït, que conculca la llibertat d’expressió, que empresona els artistes que ho denuncien, que fabrica mentides i calúmnies contra els desafectes, que prohibeix l’ús de samarretes, bufandes, gorres o mocadors de color groc en un estadi, que titlla d’“incitació a l’odi” les peces de roba amb les paraules “Democràcia” i “Llibertat”, que considera delicte xiular un rei i un himne, que qualifica de terrorisme tota protesta ciutadana feta al carrer, que criminalitza les reunions de més de dinou persones en espais públics, i que, entre moltíssimes altres coses, subvenciona una entitat que fa apologia d’un dels més sanguinaris feixistes i assassins que hi ha hagut en aquest planeta, és un Estat que viola de manera flagrant els drets humans. I un Estat que fa això, un Estat que se salta tots els principis democràtics per mitjà de tribunals polítics i que, sense cap mena d’escrúpol, es neteja les sabates amb la Declaració Universal dels Drets Humans, és un Estat feixista.

L’endemà de la final de Copa entre el Barça i el Sevilla, a Madrid, el president Puigdemont formulava aquesta pregunta: “Si un simple color és ara un delicte contra l’Estat, què vindrà després?” Doncs pot venir de tot, estimat president. De tot. Perquè la manca d’arguments democràtics per impedir el dret de decidir del poble català i la ràbia de veure’s ridiculitzat per diversos estats d’Europa, han dut l’Estat espanyol al paroxisme i l’han fet embogir. Per això persisteix. Només cal escoltar què diuen els tres representants de la caverna, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos.

Què seria del supremacisme espanyol, però, sense l’estol de tertulians de ràdio i televisió que, intentant amagar la seva ideologia espanyolista, talment com si fossin jutges de tennis, s’asseuen a dos metres del terra i, des d’un pla galdosament superior, es dediquen a renyar uns i altres. Diuen: “Potser sí que l’Estat es va passar una miqueta requisant samarretes, però els independentistes també, perquè, per més legítim que sigui el dret de xiular, és obvi que un partit de futbol no és el lloc per transmetre missatges polítics”. Ho entén vostè, oi que sí, estimat lector? Una cosa és que tinguis dret a xiular, i una altra és que xiulis. Exactament igual, posem per cas, que el dret de ser homosexual o de ser independentista:

una cosa és que tinguis dret a ser-ho, i una altra és que n’exerceixis.

El 22 d’abril, Ciudadanos deia que “a un estadi no s’hi ha de dur símbols polítics”. De debò? Aleshores, com és que no es va prohibir l’entrada del rei d’Espanya? Com és que no es va prohibir l’entrada del senyor Felip VI? Ho dic perquè si en aquell estadi hi havia un símbol polític com una casa de pagès, no hi ha dubte que era precisament el rei d’Espanya, que no sols donava nom a la Copa, sinó que, sense haver estat votat per ningú, imposava la seva presència a milers d’espectadors que, a més d’omplir-li el pap per obligació, no l’accepten perquè el consideren un símbol d’opressió. Clar i català: si un partit de futbol no és el lloc per transmetre missatges polítics, per què es polititza posant-hi un rei a la llotja i obligant els espectadors a escoltar un himne polític pels altaveus? D’aquests símbols, naturalment, no en diuen res els mestretites de la cadira de dos metres. I és que, per a ells, els símbols que molesten, els símbols que ofenen, són els símbols dels altres. Per això els prohibeixen, els requisen i s’obliga a llençar-los a un contenidor. I també, pel mateix motiu, tapar el so de l’himne espanyol per mitjà d’una xiulada és delicte, però tapar-lo cridant “lo, lo, lo, lo...” no ho és.

El vessant catalanofòbic de la qüestió es va fer palès en un detall: el color groc només incita a la violència si qui el porta és català. Si el porta algú d’una altra nacionalitat no és violència. Consegüentment, una periodista d’una cadena espanyola de televisió que vestia de groc no va tenir cap problema i cap agent de la policia política no li va demanar que es tragués aquella peça. 

Afegim-hi, doncs, algunes preguntes: 
  • Si el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, no va donar cap ordre de prohibir el color groc, com és que, tanmateix, es va prohibir i que ell mateix ha donat la xifra de 199 samarretes requisades?
  • Que n’és conscient, que es va tractar d’un robatori i que les víctimes, per tant, haurien de ser indemnitzades?
  •  Per què menteix desvergonyidament, si hi ha prou testimonis i imatges que demostren que el nombre d’assistents catalans afectats va ser immens, no pas 199?
  • Per què menteix de manera flagrant dient que no es requisava roba groga llisa, només la que duia un missatge polític?
  • Com pot saber-ho, si, com diu, ell no va donar cap ordre ni n’estava al cas i, a més, hi ha imatges que el contradiuen?
  • Si ningú no va donar l’ordre de vulnerar els drets fonamentals dels espectadors catalans, per què la policia els vulnerava dient a la gent com havia de vestir i filmant les persones que xiulaven l’himne i el rei espanyols?
  • Per què es permetien samarretes de color blau, que és el color del PP, o de color vermell, que és el color del PSOE, o de color carabassa, que és el color de Ciudadanos, i, en canvi, es criminalitzava el groc?
  • Des de quan una samarreta amb la inscripció “Democràcia” o “Llibertatincita a l’odi i a la violència?
  • Per què es criminalitzaven peces de roba amb els lemes “Democràcia” i “Llibertat” i, en canvi, es permet l’exhibició de símbols feixistes i nazis als estadis?
  • Per què l’Estat espanyol odia tan profundament aquestes dues paraules, fins al punt que de fer-les treure de la façana dels ajuntaments en les darreres eleccions catalanes?

Ho sap, l’Estat espanyol, que només els estats feixistes prohibeixen i persegueixen els lemes “democràcia” i “llibertat”?

L’endemà dels fets, un periodista radiofònic català, tot bona fe, deia que ell no prohibiria res, però que entenia que algú es pogués sentir ofès per la xiulada a l’himne espanyol. Em va estranyar que no entengués que les persones que xiulaven ho feien justament perquè se senten ofeses pel munt d’agressions de l’Estat que hi ha al darrere d’aquest himne, un himne que representa un Estat visceralment enemic de Catalunya, que no té escrúpols a agredir físicament la seva gent i que, per boca de la ministra de Defensa, amenaça el poble català dient-li que “l’Exèrcit està preparat per a qualsevol eventualitat”. Ningú no està obligat a xiular tot això, però és obvi que els qui ho fan tenen una raó ben legítima, justa i respectable: ho fan per dignitat.

Víctor Alexandre

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada