Benvolguts,
Nosaltres ja fa
temps que expliquem que el franquisme no es va morir amb en Franco sinó que el
franquisme (la manera de dir feixisme a l’Estat espanyol) existia abans del
Franco amb tota la gent corrupta que s’amagava darrere del franquisme per
amagar les ànsies de poder d’un poble imperialista, d’una casta imperialista,
més bé, d’arrel en l’altiplà. El feixisme ha transcendit l’espai i el temps i
ara impregna tots els lladres desvergonyits, sense dignitat, que s’aprofiten
dels pobles mediterranis per tal que els hijosdalgo i el seu esperit continuïn
depredant el territori...
Vegem ara com els
últims estertors d’aquest poble de bandolers fineix sense adonar-se ni
reconèixer, ni demanar perdó del mal que han fet al seu voltant a la península
i del terrible mal que varen fer al Nou Mon, que almenys el poble sudamericà
sovint expressa.
Llegim l’article
d’en Victor Alexandre i fem que s’extengui la denúncia de la depredació i el
lladronici perpetrat al llarg dels segles, dissimulat amb l’objectiu de l’extensió
de la doctrina de la fe (diguem-ne inquisició) d’una part de l’altiplà del territori
celtibèric contra el territori mediterrani o ibèric i en general contra tothom
de la casta que no se sentís fals profeta, ni dominador de qui acceptés ser
dominat.
Tal com dèiem al
començament ja és hora que els pobles oprimits reaccionin i sobretot que
propugnin sense por que ja n’estan tips de ser dominats pels miserables que fa
infinits temps que els esclavitzen.
Vegem l’article d’en Victor Alexandre:
"No és desmesura, no és desproporció, no és dretanització, no és
bogeria, és feixisme, amics"
per Víctor Alexandre
29/04/2018
No
és desmesura, no és desproporció, no és dretanització, no és bogeria, és
feixisme, amics. I mentre no siguem capaços de dir aquesta paraula en to
ben alt, vocalitzant-ne cada síl·laba i projectant la veu, com fan els bons
actors i les bones actrius dalt d’un escenari, no prendrem consciència de quin
és l’enemic real al qual ens enfrontem. Mentre tinguem por de dir les coses pel
seu nom, mentre fem servir eufemismes que ens amaguen la realitat i endolceixen
la figura de l’opressor, estarem enfortint els barrots que ens empresonen i
posant-nos plom a les ales.
El 22 de febrer de
l’any passat vaig publicar un article al Món que es deia justament així: “Ens
enfrontem al feixisme”. Aleshores, l’Estat espanyol ja perseguia
Mas, Ortega, Homs i Rigau, però encara faltaven vuit mesos perquè Catalunya
celebrés un referèndum d’autodeterminació aprovat pel Parlament i emparat pels
drets humans. Però, com sabem, aquests drets han estat desvergonyidament
violats per l’Estat Espanyol i tothom ha pogut veure que el franquisme –un
altre eufemisme de feixisme– continua viu. No cal que vingui cap filòsof
holandès a dir-nos-ho, n’hi ha prou de tenir ulls per veure-ho, oïda per
sentir-ho i cervell per discernir-ho. I això interpel·la directament tots els
demòcrates, siguin catalans, espanyols o d’arreu del món, perquè la lluita
cívica, pacífica i democràtica de Catalunya per la seva llibertat no és
únicament la lluita per la causa més noble de tot ésser humà i de tota
col·lectivitat, la lluita de Catalunya és també
una lluita contra el feixisme.
Un Estat que
segresta persones en funció de les seves idees, que empresona, amenaça i
persegueix la dissidència, que apallissa la ciutadania quan
s’expressa a les urnes, que arrossega les dones estirant-les pels cabells, que
clava puntades de peu a la gent gran, que rebenta a cops de mall els col·legis
electorals, que empara la impunitat dels feixistes que assalten edificis
institucionals i agredeixen les persones que hi ha a l’interior, que es nega a
acceptar la seva derrota en unes eleccions, que esclafa la voluntat d’un
Parlament democràticament constituït, que conculca la llibertat d’expressió,
que empresona els artistes que ho denuncien, que fabrica mentides i calúmnies
contra els desafectes, que prohibeix l’ús de samarretes, bufandes, gorres o
mocadors de color groc en un estadi, que titlla d’“incitació a l’odi” les peces
de roba amb les paraules “Democràcia” i “Llibertat”, que considera delicte
xiular un rei i un himne, que qualifica de terrorisme tota protesta ciutadana
feta al carrer, que criminalitza les reunions de més de dinou persones en
espais públics, i que, entre moltíssimes altres coses, subvenciona una entitat
que fa apologia d’un dels més sanguinaris feixistes i assassins que hi ha hagut
en aquest planeta, és un Estat que viola de manera flagrant els drets humans. I un Estat que fa això, un Estat que se salta tots
els principis democràtics per mitjà de tribunals polítics i que, sense cap
mena d’escrúpol, es neteja les sabates amb la Declaració Universal dels Drets
Humans, és un Estat feixista.
L’endemà de la
final de Copa entre el Barça i el Sevilla, a Madrid, el president Puigdemont
formulava aquesta pregunta: “Si un simple color és ara un delicte
contra l’Estat, què vindrà després?” Doncs pot venir de tot, estimat president.
De tot. Perquè la manca d’arguments democràtics per impedir el dret de decidir
del poble català i la ràbia de veure’s ridiculitzat per diversos estats
d’Europa, han dut l’Estat espanyol al paroxisme i l’han fet embogir. Per això
persisteix. Només cal escoltar què diuen els tres representants de la caverna, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos.
Què seria del supremacisme
espanyol, però, sense l’estol de tertulians de ràdio i televisió que, intentant
amagar la seva ideologia espanyolista, talment com si fossin jutges de
tennis, s’asseuen a dos metres del terra i, des d’un pla galdosament superior,
es dediquen a renyar uns i altres. Diuen: “Potser sí que l’Estat es va passar
una miqueta requisant samarretes, però els independentistes també, perquè, per
més legítim que sigui el dret de xiular, és obvi que un partit de futbol no és
el lloc per transmetre missatges polítics”. Ho entén vostè, oi que sí, estimat
lector? Una cosa és que tinguis dret a xiular, i
una altra és que xiulis. Exactament igual, posem per cas, que el dret de ser
homosexual o de ser independentista:
una
cosa és que tinguis dret a ser-ho, i una altra és que n’exerceixis.
El 22 d’abril,
Ciudadanos deia que “a un estadi no s’hi ha de dur símbols polítics”. De
debò? Aleshores, com és que no es va prohibir
l’entrada del rei d’Espanya? Com és que no es va prohibir l’entrada del senyor
Felip VI? Ho dic perquè si en aquell estadi hi havia un símbol polític com una
casa de pagès, no hi ha dubte que era precisament el rei d’Espanya, que no sols
donava nom a la Copa, sinó que, sense haver estat votat per ningú, imposava la
seva presència a milers d’espectadors que, a més d’omplir-li el pap per
obligació, no l’accepten perquè el consideren un símbol d’opressió. Clar
i català: si un partit de futbol no és el lloc per transmetre missatges
polítics, per què es polititza posant-hi un rei a la llotja i obligant
els espectadors a escoltar un himne polític pels altaveus? D’aquests símbols,
naturalment, no en diuen res els mestretites de la cadira de dos metres. I és
que, per a ells, els símbols que molesten, els símbols que ofenen, són els
símbols dels altres. Per això els prohibeixen, els requisen i s’obliga a
llençar-los a un contenidor. I també, pel mateix motiu, tapar el so de l’himne
espanyol per mitjà d’una xiulada és delicte, però tapar-lo cridant “lo, lo, lo,
lo...” no ho és.
El vessant catalanofòbic de la qüestió es va fer palès en
un detall: el color groc només incita a la violència si qui el porta és
català. Si el porta algú d’una altra
nacionalitat no és violència. Consegüentment, una periodista d’una cadena espanyola de televisió que
vestia de groc no va tenir cap problema i cap agent de la policia política no
li va demanar que es tragués aquella peça.
Afegim-hi, doncs, algunes
preguntes:
- Si
el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, no va donar cap ordre
de prohibir el color groc, com és que, tanmateix,
es va prohibir i que ell
mateix ha donat la xifra de 199 samarretes requisades?
- Que
n’és conscient, que es va tractar d’un robatori i que les víctimes, per
tant, haurien de ser indemnitzades?
- Per
què menteix desvergonyidament, si hi ha
prou testimonis i imatges que demostren que el nombre d’assistents
catalans afectats va ser immens, no pas 199?
- Per què menteix de
manera flagrant dient que
no es requisava roba groga llisa, només la que duia un missatge
polític?
- Com
pot saber-ho, si, com diu, ell no va donar
cap ordre ni n’estava al cas i,
a més, hi ha imatges que el contradiuen?
- Si ningú no va donar
l’ordre de vulnerar els drets fonamentals dels espectadors catalans,
per què la policia els vulnerava
dient a la gent com havia de vestir i filmant les persones que xiulaven
l’himne i el rei espanyols?
- Per
què es permetien samarretes de color blau,
que és el color del PP, o de color
vermell, que és el color del PSOE, o de color carabassa,
que és el color de Ciudadanos, i, en canvi, es criminalitzava el groc?
- Des de quan una samarreta amb la
inscripció “Democràcia” o “Llibertat” incita a l’odi i a
la violència?
- Per
què es criminalitzaven peces de roba
amb els lemes “Democràcia” i “Llibertat” i, en canvi, es permet l’exhibició de símbols feixistes i nazis
als estadis?
- Per
què l’Estat espanyol odia tan
profundament aquestes dues paraules, fins al punt que de fer-les treure de la façana dels ajuntaments en les darreres eleccions catalanes?
Ho sap, l’Estat espanyol, que només els estats feixistes prohibeixen i persegueixen els lemes “democràcia” i “llibertat”?
L’endemà dels fets, un periodista radiofònic català, tot
bona fe, deia que ell no prohibiria res, però que entenia que algú es pogués sentir ofès per la xiulada a l’himne espanyol. Em va estranyar que no entengués que les persones que xiulaven ho feien justament perquè se
senten ofeses pel munt d’agressions de l’Estat que hi ha al darrere d’aquest
himne, un himne que representa un Estat visceralment enemic de Catalunya, que
no té escrúpols a agredir físicament la seva gent i que, per
boca de la ministra de Defensa, amenaça el poble català dient-li que
“l’Exèrcit està preparat per a qualsevol
eventualitat”. Ningú no està obligat a xiular tot això, però és obvi que
els qui ho fan tenen una raó ben legítima, justa i respectable: ho
fan per dignitat.
Víctor Alexandre
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada