dijous, 17 de maig de 2018

15/05/2018. Thomas Harrington. La ‘controversialització’ de Torra com a arma de l”establishment’. «Consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l'espai públic». Els Estats Units van dissenyar una gran operació contra la dissidència política, que ara el govern espanyol aplica a Quim Torra. La clau és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització. En vista de tot això, doncs, com havia de respondre Quim Torra a la ‘controvèrsia’ que s’ha creat amb els seus piulets? Doncs dient amb tranquil·litat que estaria encantat de parlar-ne, però només en el context d’una conversa que comencés –és un dels molts exemples possibles– amb una anàlisi detallada de les amenaces velades de mort que va adreçar contra Puigdemont el portaveu del PP, Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.


Benvolguts,

Ja fa mesos i potser anys que els unionistes usen un mètode procedent de Harvard, explicat en aquest article que consisteix a no donar oportunitat d’expressar-se a l’adversari i requereix la superació de l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives. I és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització. La clau a l’hora de combatre aquesta forma de bullying mediàtic és no reconèixer mai com a legítima i operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i això inclou l’acte de demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu moviment és ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.

Aquest és el mètode usat contra el 131è president de la Generalitat de Catalunya. Vegem-ne el complet desenvolupament:


«La controversialització consisteix a agafar un detall insignificant i suposadament negatiu relacionat amb la persona que desafia el poder i repetir-lo incessantment en l'espai públic»

Els Estats Units van dissenyar una gran operació contra la dissidència política, que ara el govern espanyol aplica a Quim Torra
 

15/05/2018  

 
Igual com fa el ‘Powell Memo‘, un altre text escrit quatre anys abans per l’advocat de les grans empreses i futur membre del Tribunal Suprem dels EUA, l’informe del famós politòleg de Harvard mostrava un reconeixement molt franc del paper essencial de la premsa i els professors universitaris lliures en la creació d’aquell nou càncer democràtic. I un desig molt clar de neutralitzar el seu paper com a padrins principals de la nova –i molt perillosa– onada de democràcia participativa.
Durant les quatre dècades següents, aquest establishment ha treballat nit i dia, utilitzant tots els recursos a l’abast, per a atènyer aquella fita. Amb una estratègia que fa servir moltes eines tàctiques. Hi ha, per exemple, la practica de restringir l’accés de la premsa a les figures públiques. Això converteix el periodista, la suposada veu del poble que necessita accés per a fer bé la seva feina, en un personatge com més va més suplicant davant el poder, subjecte als torcebraços del seu objecte de desig.

Però, a la llarga, ha estat molt més important la  ‘controversialització’ –el terme ve de Robert Parry–, una tàctica dissenyada per estrènyer sistemàticament allò que Chomsky ha anomenat  ‘el camp del pensament pensable’.


Si tot va bé per a l’establishment, l’insurgent assetjat, posseït d’un desig desesperat que s’acabi aquella morbositat, farà una confessió publica pels seus peccata minuta. Però aquest acte públic de remordiment no tindrà gairebé mai l’efecte desitjat. L’insurgent descobrirà aviat que en compte de rebre l’absolució imaginada, la seva confessió serà, als ulls de la premsa corporativista, com un certificat de defunció per a ell i el seu projecte polític.

El fet increïble de tot això no és tant que l’establishment continuï utilitzant aquesta tàctica, sinó que les seves víctimes es prestin al joc amb tanta regularitat. Perquè la clau a l’hora de combatre aquesta forma de bullying mediàtic està en dues preses de posició molt senzilles i fàcils d’adoptar:

·         La primera és no reconèixer mai com a legítima i operativa la lògica imperant dels assetjadors. Intentar discutir (i això inclou l’acte de demanar perdó) amb persones imbuïdes d’un desig de destruir-te a tu i el teu moviment és ratificar implícitament el desequilibri actual de poders.

·         La segona cosa requereix la superació de l’aversió que tenen tants progressistes a admetre, quan s’hi troben, que són enmig d’una batalla campal on la intimidació és una de les armes més efectives. I és parlar contínuament, sense reserva, i sense por, dels pecats de l’oponent, pecats sovint molt més greus però que s’amaguen darrere el fum de la seva campanya de controversialització.


Entre la gent que sembla que ho sap fer, el nom de Mireia Boya em ve immediatament a la ment. I en l’àmbit internacional l’actuació d’Aamer Anwar, l’advocat de Clara Ponsatí, ha estat absolutament exemplar.


Doncs dient amb tranquil·litat que estaria encantat de parlar-ne, però només en el context d’una conversa que comencés –és un dels molts exemples possibles– amb una anàlisi detallada de les amenaces velades de mort que va adreçar contra Puigdemont el portaveu del PP, Pablo Casado, el dia 7 d’octubre de 2017.

Alguna pregunta més?

Thomas Harrington

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada