Benvolguts,
Com a reforç del
magnífic article d’en Partal amb un títol espectacular:
“No ens enganyem,
odien l’escola”,
i de la frase a la
capçalera:
«La qüestió que
provoca la reacció violenta de l'extrema dreta, d'aquelles poques famílies
concretes, d'aquell diari concret, d'aquell partit concret, és que a l'escola
es parle de la realitat social»,
hi afegirem tres pensaments:
·
La frase
de l’Ovidi Montllor:
* “A qui li
molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta
que es parli, s’escrigui i es pensi”.
·
En Victor Alexandre el 2013 va escriure:
* "No
ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú". El seu objectiu és destruir la nació catalana,
esborrar-ne l’existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui catalana,
sinó perquè és la nostra”
·
Sobre Ciudadanos fa uns anys vàrem escriure: Ciudadanos
és un producte de laboratori, finançat vés a saber per qui, inspirat pels
fatxes més fatxes d’Espanya, com el Francesc de Carreras, l’Albert Boadella, el
Vargas Llosa, el Savater, el Francisco Caja, així com els think tanks FAES y
DENAES, el paio de la COPE que no recordo com es diu, etc.
* La seva darrera
“fazaña”, després de 10 o 12 anys lluitant amb el suport dels ultres contra la
immersió lingüística a Catalunya i anant venent el “bilingüisme”, ha consistit
a predicar a Euskadi i a Galícia que cal eliminar les llengües pròpies
d’aquests països. I el poble d’aquests països s’hi ha tornat: Rivera and his boys han obtingut
un “zero patatero” que deia l’Aznar tant a Euskadi com a Galícia...
· Ara vegem l'article:
No ens enganyem, odien l’escola
«La qüestió que provoca la reacció violenta de l'extrema dreta, d'aquelles poques famílies concretes, d'aquell diari concret, d'aquell partit concret, és que a l'escola es parle de la realitat social»
Per: Vicent Partal
L’afer
dels nou professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca podria
marcar un abans i un després. La indignació ciutadana arran dels fets ha de
servir per a clarificar què passa, per a entendre i valorar quin és el projecte
de societat cap on ens volen portar els instigadors de l’intent de linxament
públic d’aquests nou servidors públics i, més enllà d’ells, del conjunt del
moviment educatiu.
No és cap casualitat aquesta obsessió del PP
i Ciutadans amb l’escola. Una obsessió que no es limita només al Principat,
com tan bé sabem al País Valencià i les Illes. Ja fa molts anys que la FAES
va ‘explicar’ com i per què es
desfeia l’Espanya que existeix actualment, i
en la seua anàlisi, el paper de l’escola va ser destacat en primer lloc, com el
fonamental.
Però no és solament una qüestió de llengua,
de discutir en quina llengua s’ensenya els alumnes. Va més enllà. Quan aquests
partits i els sectors socials i mediàtics que els donen suport parlen de ‘adoctrinament’
en els centres, en realitat volen posar en qüestió el model de l’escola moderna
i compromesa, immersa en la pròpia realitat social, que hi interactua i que
intenta formar ciutadans conscients, no únicament persones amb un simple títol
burocràticament aprovat.
Segons ells, diguem-ho clar perquè és així, els alumnes
de l’institut de Sant Andreu de la Barca el dos d’octubre simplement no haurien
d’haver debatut en cap moment sobre què havia passat el dia abans.
És això que ells voldrien
que haguera passat. Aquest és el model d’escola que ells defensen. Voldrien una
escola on els xiquets haguessen entrat a l’aula i s’haguessen trobat un espai
insensible a l’entorn, dedicat com una caixa tancada a l’estudi de matèries
curriculars en mode automàtic. Volen una escola
allunyada del carrer. Asèptica socialment. I aquest és el rovell de l’ou de
l’atac que ha rebut l’institut El Palau i el motiu de la discussió real.
La qüestió que provoca la reacció violenta de l’extrema
dreta, d’aquelles poques famílies concretes, d’aquell diari concret, d’aquell
partit concret, és que a l’escola es parle de la realitat social. Perquè el sol
fet de parlar, el sol fet d’obrir les portes, per a ells, ja és adoctrinament.
En això, l’extrema dreta no ha canviat ni un
dels postulats clàssics. En altres coses poden haver evolucionat, però en
aquesta no. Durant la república de Macià,
l’obsessió ja era l’escola, aquella magnífica escola que va ser un exemple per
al món sencer. El franquisme va convertir
les nostres escoles en tristes casernes i aleshores no se’l va sentir protestar
mai. I quan, després de la transició, es va recuperar el sentit de l’escola com
a espai d’aprenentatge de ciutadania, la reacció va trigar poc a arribar. Com
una obsessió.
L’acusació sobre els nou docents de
l’institut El Palau, als quals vull fer arribar de manera explícita la
meua solidaritat, no té cap base. I en cas que la tingués, ni tan sols aquest
seria el moment adequat de fer-la –sense esperar a tenir els informes oficials
de la qüestió. La diana, i la seua duresa,
publicant fotografies, noms i dades, els assenyala a ells però en realitat vol
assenyalar tot el col·lectiu de mestres i professors, totes les nostres escoles
i la manera de fer que tenen.
Aquesta
gent no odia l’escola catalana només, sinó l’escola.
Odien que en aules s’ajude a formar ciutadans amb
pensament propi. Que els ajuden a entendre què passa. I no oblidar en cap
moment això, posar-ho en relleu, és bàsic.
O
no entendrem quin projecte polític tan retrògrad, quina societat tan ignorant,
voldrien crear aquelles poques famílies concretes, aquell diari concret, aquell
partit concret.
Vicent Partal
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada