Benvolguts,
En Vicent Partal, fa un relat molt
aclaridor sobre el desenvolupament de l’abans-durant-després dels atemptats a
Barcelona i a Cambrils del 17-O del 2107. És un relat de periodisme
d’investigació, que aclareix molts malentesos sobre què va succeir i per què!
Cent hores
perseguint Younes
La persecució dels
autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils va esdevenir l'operació més gran feta
mai per la policia catalana, en resposta a una situació crítica que havia de
deixar dolorosament marcada per sempre la societat. Aquesta és la història
d'aquelles cent hores
Per: Vicent Partal
11/08/2018
20:00
El 17 d’agost de 2017, dos atemptats a
Barcelona i Cambrils van sacsejar el país, posant a prova com mai la capacitat
del govern català i, especialment, de la seua policia. Aquesta és la historia
de com varen viure aquells dies el nucli d’agents del cos de Mossos d’Esquadra
que fa anys que treballa seguint de prop l’amenaça gihadista.
Una botiga transformada
El cartell era sorprenent, però ningú no
s’hi fixava gaire. L’immoble situat al número 23 de la plaça de Catalunya es va
transformar, el 17 d’agost, només una hora després de l’atemptat, en el centre
operatiu de tots els serveis d’emergència que havien d’afrontar un atac per al
qual ningú no estava preparat del tot, malgrat esperar-lo.
L’edifici, a la cantonada de la plaça de
Catalunya amb la Rambla, acollia en aquell moment una botiga Sfera, uns grans
magatzems propietat de l’empresa d’El Corte Inglés. Però tota la roba, tots els
aparador, tot, va ser remogut després de l’atemptat a una velocitat
vertiginosa. A la planta baixa calia instal·lar-hi una mena d’hospital
improvisat i a les plantes superiors, espais de treball, especialment per a la
policia que mirava d’entendre què havia passat i com. Quan el 17 d’agost es
feia fosc, els rètols publicitaris i aquell gran cartell estrany de l’entrada
anunciant les categories de roba de cada planta eren l’únic rastre que quedava
de la botiga que, fins aquell mateix matí, havia estat una més del carrer més
famós de Barcelona. L’acció d’un jove de Ripoll, de nom Younes Abouyaaqoub, ho
havia canviat tot. Fins i tot la funció d’aquell edifici comercial.
L’immoble té prop de vuit mil metres
quadrats i cada pam va ser ocupat per una munió de persones que provaven de
salvar vides o bé d’enfilar pistes per a reaccionar a l’atemptat. Sobretot,
miraven d’esbrinar com podien capturar l’individu que encara ningú no sabia qui
era, però que tothom ja sabia què havia fet. Tretze persones havien estat
mortes –finalment, en van ser quinze–, víctimes d’un vehicle que s’havia
llançat Rambla avall, atropellant la gent que trobava al seu pas, fins a quedar
aturat sobre el mural de Joan Miró, a tocar del Liceu. Va ser un recorregut de
550 metres que va començar a les 16.50, quan a la Rambla de Barcelona hi havia,
sobretot turistes.
Al centre d’investigació que la policia
catalana va instal·lar a l’edifici de Sfera, les preguntes s’acumulaven
frenèticament des del primer minut. Era aquell l’atemptat d’un home sol, d’un
‘llop solitari’, com s’anomena? La furgoneta blanca era l’únic vehicle que
participava en l’operació, o hi havia còmplices, potser en altres vehicles, que
la seguien? Qui n’era el conductor? I, sobretot, on era l’autor de l’atemptat
en aquell moment? Més encara: hi havia altres atemptats preparats que podien
ser imminents?
L’anomenada operació Gàbia havia tancat
hermèticament Barcelona i la comissaria d’Informació dels Mossos havia activat
per primera volta l’operació Cronos, de manera que posava tots els actius
operatius a investigar els fets. A primera fila de l’operatiu, i probablement
més preocupats que ningú, els membres de la comissaria d’informació dedicats de
feia anys a la lluita contra els grups gihadistes.
Younes va
reconèixer en detall la Rambla abans d’atemptar
La primera gran sorpresa de la
investigació va arribar ben aviat: era la ruta estranya que havia seguit
l’atacant.
Immediatament després de l’atemptat,
tots els locals de la Rambla van ser tancats amb la gent confinada a dins.
Calia garantir la seguretat de tantes persones com fos possible, però també de
retenir el possible autor de l’atemptat si no havia aconseguit fugir i s’hi havia
refugiat. Per això els Mossos obrien minuciosament cada local i acompanyaven
totes les persones que hi havia fins a la plaça de Catalunya.
Allà, al centre de la mateixa plaça, els
identificaven un a un i els demanaven qualsevol imatge que poguessen tenir,
fotografia, vídeo, el que fos. Qui en tenia alguna era acompanyat per un mosso
a la planta superior de l’edifici de Sfera, on descarregaven el material, el
classificaven i l’identificaven amb totes les dades adjuntes: qui ho havia
enregistrat, on, en quin minut… A partir d’aleshores, el visionament d’hores i
més hores d’imatges va ser clau per a entendre a què s’enfrontaven. El
visionament i l’ordenació, la reconstrucció dels moments anteriors a
l’atemptat.
Les ciutats modernes són plenes de
càmeres i a la Rambla n’hi ha especialment, tots els establiments tenen càmeres
de seguretat. Aquestes imatges i les enregistrades per la gent a la Rambla tant
abans de l’atemptat, com durant i fins i tot després, eren clau per a entendre
què havia passat. Barrejant-les, comparant-les i ajuntant-les, els Mossos van
poder reconstruir aquells fets que canviarien per sempre la ciutat i el país.
I allò que havia passat no era, com es
va assumir en un primer moment, que Younes Abouyaaqoub hagués entrat a la
Rambla per la part de dalt i s’hagués llançat directament a matar gent Rambla
avall. No. Abans, l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la
inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port. Minuts abans de
l’atemptat, havia analitzat tot allò que seria objecte del seu atac,
reconeixent l’escenari, possiblement fixant-se en els problemes que podria
trobar.
…l’autor de
l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la
furgoneta des del port.
L’acció d’un home sol?
El visionament minuciós de totes les
càmeres de la Rambla havia aportat dues pistes importants més. La primera, que
a la furgoneta només hi anava una persona, estranyament tranquil·la. Els
experts sabien del cert que, abans de cometre molts atemptats, els gihadistes
consumeixen substàncies estimulants. En aquest cas, semblava més aviat el
contrari, que hagués consumit tranquil·litzants. La segona pista important era
que la furgoneta estava sola. Amb els vídeos, els policies van traçar i seguir els
recorreguts fets per tots els vehicles que en un moment o un altre s’havien
posat davant o darrere de la furgoneta i cap no hi tenia relació. Tampoc no
semblava haver-hi cap còmplice en cap moment del recorregut aturat en alguna
vorera, observant. Ningú no l’esperava ni l’acompanyava en la fugida. Era,
doncs, un home sol, o com a mínim, i aparentment, anava sol.
Però el grup d’intel·ligència dels
Mossos dedicat a seguir les activitats gihadistes no ho veia clar. Tots ells
són agents bregats en interminables investigacions, amb un coneixement molt
minuciós de tot allò relacionat amb l’islam a Catalunya i que han pentinat
durant anys cada pam del país, acumulant tot d’informació que el dia de
l’atemptat era la més imprescindible de totes. Estaven convençuts que ningú no
actua mai sol del tot i especulaven amb la possibilitat que hi hagués, com a
mínim, un individu més implicat. Per això, la feina d’aquell primer moment va
ser telefonar a tots els contactes demanant-los qualsevol informació, per
petita que fos, qualsevol pista, un cabdell de fil del qual estirar. Per força,
algú havia de saber alguna cosa d’allò que acabava de passar.
A la furgoneta, s’hi van trobar factures
emeses a Cambrils i algunes dades esparses sobre qui podia ser-ne l’ocupant,
material que van anar processant alhora que cercaven petjades o qualsevol resta
biològica. Però tot allò era encara poca cosa, inconnexa, i el temps volava. De
sobte, una de les trucades va tenir resposta. Una persona assegurava haver
parlat uns dies abans amb qui podia ser l’autor de l’atemptat.
Una pista cap al sud
El grup de Mossos va anar de seguida i a
tota velocitat de Barcelona cap al sud, a la localitat on hi havia aquella
informació. Ho feien en un cotxe de policia sense logotip però que portava
prioritats d’emergència, fet que els convertia en un blanc evident. I ho feien,
sobretot, amb el cap ple de preocupacions. I si aquella pista era en realitat
un esquer per a un nou atemptat? Podia ser que els portessin a posta a un lloc
per a fer-ho?
Acompanyats d’un altre cotxe de policia,
van entrar a una autopista col·lapsada i plena de controls. L’operació Gàbia ja
era de nivell tres, és a dir, que s’havia estès a tot el Principat. Més de
sis-cents controls policials compartimentaven el territori, amb la inevitable
conseqüència de generar un caos de trànsit com mai s’havia vist. A l’autopista,
els van habilitar un perillós carril en contra direcció per a escapar de les
cues de cotxes i per allà varen baixar, tan de pressa com podien. Van trobar-se
amb l’informant a la comissaria de Tarragona, on la presència dels cotxes i
d’un home amb fesomia àrab va causar inquietud entre els companys, fins que es
va aclarir qui eren. Finalment, aquella pista no va donar cap resultat. A la
zona per on l’informant deia que havia pàssat dies abans amb l’autor de
l’atemptat no hi havia cap càmera que hagués pogut filmar-lo. Però la
casualitat va voler que el viatge els situés a prop d’un segon escenari
inesperat, on era a punt de cometre’s un altre atac.
Un segon atac a Cambrils
La intenció era tornar a Barcelona, però
abans, el grup es va aturar a un bar per demanar uns entrepans ràpids. A
aquella hora, ja estaven gairebé segurs que l’autor de l’atemptat no havia
vingut de fora, perquè la tàctica del cotxe-ariet –furgoneta-ariet en aquest
cas– és la més rudimentària de totes i la que exigeix menys coneixements i
suport.
Però de sobte, tot va canviar novament.
Una trucada telefònica els va avisar que a Cambrils hi havia un segon incident
en marxa en aquell moment. Encara no hi havia dades clares, però semblava que
un grup de gent retenia ostatges al passeig Marítim.
La casualitat, la pista que havien
seguit precisament a un municipi proper, va fer que fossen a tocar del lloc del
fets. De manera que varen pujar als cotxes i s’hi varen dirigir de seguida.
Certament, un segon atemptat complicava molt les coses i feia que tot el que
havia passat a Barcelona prengués una nova dimensió.
La primera informació rebuda no era
certa. A Cambrils no hi havia hagut cap presa d’ostatges, però la situació que
van observar només arribar era complicada. Un grup de cinc joves s’havia
dirigit en cotxe cap al municipi i, abans d’arribar-hi, havia comprat ganivets
i destrals en un establiment de carretera. La intenció era entrar a Cambrils i
repetir l’operació de Barcelona. Volien dur el cotxe fins al centre del passeig
i matar tanta gent com fos possible. A l’últim moment, saltarien del vehicle
per continuar matant amb les armes blanques que havien comprat i es deixarien
abatre. Per això s’havien posat uns cinturons que simulaven portar explosius.
Sabien que la policia els dispararia a matar si els portaven, si sospitaven que
els podrien fer esclatar.
El pla, el va desbaratar un dels
centenars de controls muntats pels Mossos d’Esquadra, aquest situat just a
l’entrada del passeig, en una rotonda. Tot indica que els ocupants del cotxe,
Moussa Oukabir, de 17 anys, Said Aallaa, de 19 anys, els germans Omar i Mohamed
Hychami, de 21 i 24 anys respectivament, i Al-Houssaine Abouyaaqoub, de 22
anys, no el varen veure fins que ja eren dins la rotonda i no podien fer cap
maniobra per a escapar-ne. Havien entrat a Cambrils per la rambla de Jaume I i
el control quedava amagat de la vista, a la seua esquerra. En veure’l, van
optar per accelerar, provant de passar de llarg, però el cotxe va fer una volta
de campana i es va estavellar contra uns contenidors al tros de camí que queda
entre la platja i el port.
Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van
començar a atacar tothom qui hi havia
Del vehicle, un Audi A3, en van baixar
els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia. Un dels
Mossos que era al control va disparar aleshores amb l’arma llarga i en va matar
quatre. El cinquè va fugir pel passeig, perseguit per la policia. Portava un
cinturó, aparentment d’explosius.
Com a Barcelona, a Cambrils la policia
va ordenar tothom que es refugiés dins els locals i que tanqués les portes. El
membre fugit del grup, l’únic que no havia estat mort, va recórrer uns
cinquanta metres, passant del passeig central al mig de la carretera. I es va
aturar a deu metres de la Taberna Kupela, fent veure que volia fer esclatar les
càrregues que duia lligades al cos. Allò hauria pogut significar la mort de
tots els qui eren dins el local, de manera que la policia va decidir de
disparar-li. Primer, amb trets a les cames, mentre li cridaven que es lliurés.
El jove va caure a terra, però es va tornar a aixecar. Aleshores una segona
ràfega de trets el va matar. Els integrants del grup d’investigació varen arribar
a temps de veure’n el desenllaç. I van comprovar que el cinturó era fals:
complia la funció d’assegurar a qui el portava que no eixiria viu de l’intent
d’atemptat. Mentre això passava, a l’entrada del passeig els serveis
d’urgències miraven de recuperar la vida d’una dona de 67 anys, espanyola, que
havia estat ferida per un dels atacants. Va acabar morint unes hores després en
un hospital de Tarragona.
L’assassinat de Pau Pérez
En el temps que va passar entre els fets
de la Rambla i els de Cambrils, a Barcelona va tenir lloc l’incident més
estrany de tots, la mort de Pau Pérez, un jove vilafranquí a qui Younes
Abouyaaqoub va apunyalar per robar-li el cotxe. Va ser a la zona universitària
de Barcelona, fins on Younes havia arribat aprofitant el caos organitzat al
centre de la ciutat i fent una ruta erràtica, pel carrer Nicaragua i el Camp
Nou, que després es va poder reconstruir amb força detall. Però un cop a la
zona universitària, es va trobar amb l’operació Gàbia. No hi havia manera
d’eixir de Barcelona sense ser identificat. La seua reacció, poc després de les
sis de la vesprada, va ser la de matar Pau Pérez quan recollia el cotxe al
pàrquing. Va carregar el cos dins el cotxe i es va dirigir a l’eixida de la
ciutat, amb la voluntat de passar un dels controls que hi havia instal·lats a
la Diagonal.
Amb el cos a la part de darrere el Ford
Focus propietat del jove de Vilafranca, Younes va optar per saltar el control
envestint-lo directament. Aquesta mena de controls sempre tenen tres zones. Una
primera de classificació, on un policia decideix qui s’atura; una segona
d’inspecció, on es col·loquen els cotxes per a ser escorcollats; i una tercera
posterior que serveix per a aturar o perseguir qualsevol cotxe que intente
esquivar-lo. Younes va posar el cotxe de cara contra una sergent dels Mossos,
que va resultar ferida per l’impacte, i va travessar les tres zones del
control, cosa que va provocar una persecució a trets. La persecució va acabar
uns quilòmetres més enllà, a Sant Just Desvern, davant l’edifici Walden. Quan
la policia es va acostar finalment al vehicle hi va trobar el cos d’en Pau,
cosa que els va fer pensar d’entrada que era la persona que havia saltat el
control i havia mort per l’impacte d’una bala. La sorpresa va ser quan van
descobrir que tenia un ganivet clavat i que no era pas al seient del conductor.
Un conductor que havia aconseguit escapar a peu.
Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera
interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent
Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez
es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública
va ser més prudent. Quan es va poder confirmar que Younes viatjava en aquell
cotxe, la cerca del fugitiu va fer un salt de dimensió. Perquè des d’aquell
moment se sabia que anava tot sol, que no tenia un vehicle i, sobretot, que
havia abandonat Barcelona, cosa que va ser un gran error, perquè era més fàcil
camuflar-se a la gran ciutat que no escapar-ne. El 21 d’agost a les 13.12, els
Mossos finalment van difondre quatre fotografies seues, i van revelar que també
era l’autor de l’assassinat de Pau Pérez. Molt poques hores després, una dona
l’identificaria a Subirats, al pàrquing d’un Mercadona.
La casa d’Alcanar, droga o bombes?
Les hores posteriors a l’atemptat varen
ser plenes d’informacions contradictòries i de confusions, cosa habitual en un
atac d’aquestes característiques. El ritme trepidant dels fets contrastava amb
la lentitud obligada de les investigacions. Cada rumor, cada dada, havien de
ser contrastats, i els especialistes en informació de la policia provaven
d’anar lligant punts, de trobar el nexe que dibuixara l’abast de l’operació.
Especialment confús va ser el cas de
l’explosió a la casa d’Alcanar, on després es va saber que l’escamot preparava
els atemptats. Era el 16 d’agost al vespre, un dia abans de l’atac, quan una
enorme explosió va sacsejar Alcanar platja. Les primeres informacions fetes
públiques pels bombers i els Mossos parlaven d’un mort i set ferits, destacaven
la gran quantitat de bombones de butà que s’hi havien trobat i remarcaven el
fet que la casa era ocupada irregularment ‘per estrangers’, segons que
denunciaven els mateixos veïns de la zona.
El desenrunament va ser molt complicat
perquè hi va haver una segona explosió molt gran, la qual va ferir un policia.
La runa va tornar a colgar la casa i van haver d’aturar les tasques fins a
comprovar que no hi havia més perill per al conductor de la grua ni per la gent
que hi feia feina. Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va
voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana
no va permetre, però que més tard, sabut que allà dins hi havia el cadàver d’un
confident de la policia espanyola, faria parlar molt.
Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la
investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va
permetre
Els primers policies d’arribar-hi varen
detectar una sèrie de productes químics. Els gihadistes els havien intentat fer
servir per fabricar un explosiu anomenat TATP, però també són
compatibles amb els productes amb què es fan diverses drogues. Per això, van
associar aquella explosió a una altra que havia tingut lloc el 14 de maig,
només cinc mesos abans, en un xalet de Segur de Calafell, on un grup de
persones manipulaven productes químics per a fabricar droga. També era una casa
ocupada il·legalment d’una urbanització discreta i també havien fet servir una
quantitat important de bombones de butà. I a només 140 quilòmetres d’allà. En
un primer instant i sense haver-hi hagut encara els atemptats, la relació
semblava lògica.
Mentre el perímetre de la casa no es va
estabilitzar i no es varen començar a trobar elements físics que relacionessen
els ocupants amb un possible grup gihadista, l’explosió d’Alcanar no es va
relacionar amb els atemptats de Cambrils i Barcelona, i la pista de la fàbrica
clandestina de droga va ser la prioritària. De manera rutinària, però, els
Mossos varen començar a identificar els cotxes que eren a prop de la casa i a
telefonar als propietaris, i és aleshores quan va emergir per primera vegada de
manera clara un nom, Younes Abouyaaqoub, i una població, que acabaria
relacionada per sempre més als atemptats: Ripoll.
Un imam confident de la policia espanyola, a Ripoll
Ripoll, la capital del Ripollès, té deu
mil habitants, una petita part dels quals, uns tres-cents, són musulmans. En el
moment de l’atemptat, hi havia dues mesquites, al-Fath (‘la porta’) i Annour
(‘la llum’). Annour era la mesquita nova, originada a partir d’al-Fath, que era
molt petita i amb escassos recursos. En un moment determinat, problemes
d’índole personal i de gestió de la comunitat van fer que la gran majoria de
fidels canviés d’oratori. Annour va créixer, sense arribar a ser un gran centre
de culte. Com a molt, s’hi aplegaven setanta persones per a la pregària.
Al Principat, en aquell moment, hi havia
286 oratoris musulmans censats. Pregar no és cap delicte ni es pot considerar
que tenir una fe o una altra predispose a res. I per això, basant-se en els
protocols dels Mossos d’Esquadra, poc més de cent oratoris reclamaven atenció.
Ripoll no entrava en aquella llista. Però després d’haver identificat els
cotxes d’Alcanar i, encara més, després de l’atemptat de Cambrils, la relació
de Ripoll amb el grup gihadista era evident. Quatre dels domicilis dels
atacants eren a Ripoll, cosa que implicava l’existència d’un grup consolidat en
aquesta vila.
La reacció va ser immediata i els
membres del grup d’investigació hi van anar a corre-cuita, per parlar amb els
presidents de les dues mesquites, cosa que no va ser senzilla, amb l’allau de
periodistes que ja havien pres a l’assalt la població. El president d’al-Fath
no en sabia res. El d’Annour, en canvi, els va deixar amb la boca oberta.
Ali Yassine els va relatar que la
policia espanyola havia visitat la mesquita tres vegades, l’última tan sols un
mes abans, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. En aquell moment,
ningú no sabia encara que Abdelbaki es-Satty, l’imam d’Annour fins feia poques
setmanes, era un confident de la policia espanyola i el cap del grup que havia
preparat els atemptats. Tampoc no se sabia que havia mort en l’explosió
d’Alcanar.
La policia espanyola sabia que l’imam havia fugit
El relat del president de l’oratori va ser tan
calmat com desconcertant. Va explicar que, l’abril del 2016, s’havien presentat
a la mesquita dos membres de la policia espanyola amb base a Girona demanant
pels membres de la junta de l’oratori. I havien deixat un correu electrònic oficial
al qual els van enviar tota la documentació que demanaven. Posteriorment,
passat l’estiu d’aquell any, dos membres més de la policia espanyola varen
tornar a Ripoll, demanant els estatuts de la junta i demanant específicament
per Abdelbaki es-Satty. Aquella vegada, les respostes varen ser orals.
Finalment, el juliol del 2017, funcionaris de la policia espanyola varen fer
una tercera visita i varen demanar si hi havia hagut cap canvi en l’organigrama
de l’oratori. Els varen respondre que es-Satty havia estat acomiadat i que
havia marxat dient que se n’anava Marroc. Els policies espanyols no varen fer
cap comentari.
Foto de carnet d’Abdelbaki es-Satty, trobada entre les runes
d’Alcanar.
Posteriorment, el govern espanyol va reconèixer que
es-Satty era confident de la policia espanyola de feia anys, de manera que van
aparèixer les preguntes tan incòmodes com naturals: quina raó tenia la policia
espanyola per a amagar a la policia catalana la seua presència a Ripoll? I com
és que no sabien que el seu confident havia fugit ni, després, es van preocupar
de saber on era? Un
mes abans dels atemptats sabien, per força, que havien perdut la pista d’un
confident, una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la
presó i que havia estat identificat com a col·laborador en diverses operacions
anteriors. En aquell moment, encara no era clar si algunes de les restes humanes que
anaven apareixent a la casa d’Alcanar pertanyien a es-Satty. Però aviat es va
saber que sí. I aleshores, les preguntes i els rumors
sobre quines coses sabia el govern espanyol i quines no van ser imparables. Tanmateix, no han donat mai cap explicació indiscutible.
Amb aquesta informació a la mà, el mapa
de què havia passat començava a encaixar. Els morts de Cambrils eren tots un
mateix grup de joves de Ripoll. Es-Satty, un
home amb un passat gihadista que havien amagat als Mossos, semblava el vincle
que els unia i el cap d’una cèl·lula gihadista que aleshores es començava a
identificar. Van cercar tots els amics i coneguts dels morts a
Cambrils, i Younes Abouyaaqoub va començar a aparèixer com el sospitós
principal de ser el conductor de la furgoneta. Encara hi havia molts dubtes,
però. Un dels testimonis, un jove que havia vist entrar la furgoneta a molt
poca distància, des d’una parada d’autobús al capdamunt de la Rambla, no el va
reconèixer dissabte a la nit, quan els Mossos li varen ensenyar per primera
vegada fotografies seues. La investigació avançava i anava concretant
l’objectiu, però encara no hi havia proves suficients per a donar per segura
l’autoria de l’atemptat de Barcelona. No ho van fer fins dilluns, tres dies
després d’haver començat l’operació.
L’acusació
Dilluns 21 d’agost a les 13.12, la
policia catalana ja havia acumulat suficients indicis de tota mena per a poder
acusar directament Younes Abouyaaqoub de ser el conductor de la furgoneta. La
tasca de reconstrucció de totes les dades possibles en relació amb l’atemptat
apuntava una vegada i una altra cap a ell.
Tot indicava que, després de l’explosió
descontrolada a la casa d’Alcanar, Younes Abouyaaqoub va agafar una de les
furgonetes que havien de transportar les bombes que havien intentat preparar i
se’n va anar. No hi ha cap pista fiable sobre què va fer durant les hores
següents, però gairebé un dia després va entrar a Barcelona i va cometre
l’atemptat a la Rambla. Era dijous. El recorregut Rambla amunt i el fet que
hagués passat un dia de l’explosió indicava fredor, però també se sabia que
tenia certa por i que no tenia la situació dominada. Hores després, va matar
Pau Pérez per prendre-li el cotxe i saltar l’operació Gàbia, va fugir de
Barcelona i li van perdre la pista fins a Subirats. No se sap què volia fer ni
cap on pretenia anar, ni tan sols si va arribar a saber què havien fet a
Cambrils els seus companys. Però és evident que no volia immolar-se com un
màrtir, perquè entre dijous i dilluns, quan va ser mort, segurament va tenir
més d’una oportunitat per a fer-ho. La gran persecució organitzada pels Mossos
d’Esquadra el va acabar acorralant. En una carretera entre Sant Sadurní d’Anoia
i Subirats.
L’encontre final a Subirats
Dilluns, novament, membres de la unitat
d’informació sobre el gihadisme eren a prop de Subirats. Concretament, a
Vilanova i la Geltrú, on investigaven una nova pista i parlaven amb un
informador. Va ser aleshores que varen rebre l’ordre de traslladar-se
ràpidament a Subirats, on una dona deia que havia vist en Younes.
De Vilanova a Subirats hi ha tot just
mitja hora de cotxe i el viatge va ser frenètic, perquè per l’emissora oficial anaven
rebent informacions com més anava més precises sobre la presència de Younes
Abouyaaqoub a la zona. Des del cotxe seguien la posició de l’helicòpter de la
policia, que sobrevolava la zona i els marcava el perímetre de cerca. Van
localitzar-lo de seguida i van ser dels primers d’arribar al lloc on Younes va
morir. Una patrulla de Mossos de Proximitat Rural, una més de les moltes
desplegades per tot arreu, l’havia trobat de cara i li havia disparat.
Aquella patrulla investigava un dels
múltiples avisos que anaven arribant per tots els conductes possibles. Tots,
del primer al darrer, es varen comprovar, malgrat que molts portaven a pistes
falses. Aquell no era el primer avís que rebia aquella patrulla en concret,
però seria el definitiu. El fugitiu més buscat de tots el varen trobar en un
camí rural on hi ha un petit bosc. S’estava al mig del camí quan els mossos el
varen detectar a la sortida d’un revolt. Younes Abouyaaqoub no va reaccionar
fins que els dos policies varen baixar del cotxe per acostar-s’hi. Aleshores sí
que va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el
cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i
cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’. Immediatament, els dos mossos varen
disparar el contingut dels respectius carregadors i encara en van carregar un
tercer. Abouyaaqoub va caure de boca terrosa.
…va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament
el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i
cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’
Els policies del grup d’informació hi
varen arribar pocs minuts després, quan ja havia arribat també una altra
patrulla local. Abans de reconèixer el cadàver, però, els artificiers varen
haver de comprovar que els cinturons d’explosius eren falsos, operació durant
la qual varen tombar el cos de cara. En pocs minuts, un eixam de periodistes es
va concentrar a pocs metres de la zona, acordonada ràpidament per les brigades
mòbils de la policia. Passaven pocs minuts de les quatre de la vesprada, però
els Mossos no en van certificar la identitat ni van donar per tancada la
persecució fins a les nou d’aquella nit. Una volta se n’havien assegurat del
tot i no hi havia cap marge d’error possible.
De fet, va ser un dels membres del grup
d’informació qui va acostar-se primer fins al cos, per comprovar si el mort era
qui ells es pensaven. Younes anava molt brut, després de quatre dies sense rumb
fix, no portava diners ni telèfon, però sí un gran ganivet a la cintura. La
confirmació que efectivament era ell es va fer amb una trucada de mòbil, per
evitar possibles filtracions si es feia per l’emissora. L’endemà, alguns diaris
varen publicar una fotografia on es veien tot de mossos d’uniforme i, al fons,
un grup poc recognoscible de persones de paisà que semblaven xerrar entre
elles. Eren els membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme que encara
miraven d’assumir què havia passat, conscients més que ningú de la gravetat
dels fets i del que podria haver passat si el pla original hagués reeixit.
De Subirats, el grup es va traslladar
directament a la caserna general de la Policia de Catalunya, al complex Egara,
a Sabadell. Encara calia explicar moltes coses, fer moltes preguntes i,
sobretot, assegurar-se que amb la desaparició d’Abouyaaqoub la cèl·lula de
Ripoll havia quedat desarticulada.
Per a ells havien estat les cent hores
més dures de la seua vida i les més trepidants. Alguns gairebé no havien dormit
gens. O ho havien fet en un sofà o a casa d’un company, per no perdre temps
anant fins a la seua. Tots havien hagut de desbrossar pistes i més pistes per
poder entendre què passava i què havien de fer. Durant aquells quatre dies
varen gaudir de llibertat total per a explorar els seus informadors, seguir pistes,
analitzar tot allò que consideraren convenient. En definitiva, era cert que
havien contribuït a eliminar l’escamot en un temps inusual per a aquesta mena
d’atacs a Europa. Tanmateix, no els era fàcil d’assumir que l’atemptat, aquell
atemptat que tots tenien clar que es cometria un dia o un altre, finalment
havia tingut lloc i havia situat Barcelona al mateix mapa on abans ja havien
estat inscrites Londres, Manchester, Estocolm, París, Berlín, Munic, Niça,
Brussel·les, Madrid…
Les ordres del major Trapero
La Divisió d’Informació dels Mossos
d’Esquadra rarament, molt rarament, es troba tota en un mateix lloc. A part
dels efectius que treballen als serveis centrals a Egara, hi ha unitats
repartides per tot el territori, que són organitzades bàsicament al voltant de
la dicotomia entre amenaça exterior i amenaça interior. Hi treballen analistes,
hi ha informàtics i hi ha gent que es passa el dia a peu del carrer, parlant
amb col·laboradors, identificant possibles problemes, mirant de prevenir
qualsevol atac.
Mesos abans dels atemptats de Barcelona
i Cambrils, l’auditori que hi ha a la caserna general de Sabadell va acollir
una trobada insòlita i inèdita. Hi van participar tots els mossos vinculats a
Informació i els van presentar el pla Cronos, l’operatiu que la policia
catalana havia dissenyat per a respondre a un atemptat, si mai se’n cometia
cap. El pla, el van explicar amb el màxim detall diversos comandaments del cos.
Però va ser el major Josep Lluís Trapero qui va prendre la paraula de manera
més destacada. Ja s’havia declarat l’alerta 4 i Trapero va explicar als seus
policies que això significava que podia haver-hi un atemptat en qualsevol
moment i que no era realista creure que es podrien evitar tots els intents de
cometre’l. Per això, va fer una demanda explícita i concreta: que si mai hi
havia un atemptat, la reacció fos la millor i més ràpida possible perquè les
conseqüències fossen les mínimes possibles per a tots els ciutadans de
Catalunya. I això va fer la seua gent, a les seues ordres, durant aquelles
llargues cent hores d’agost.
El 28 d’octubre de 2017, dos mesos
després dels atemptats, el govern espanyol destituïa el major Trapero, en una
de les primeres mesures que adoptava arran del cop d’estat emparat en l’article
155 de la constitució espanyola. Pocs dies després, se sabia que els tribunals
espanyols l’acusarien de sedició. El conseller Quim Forn, màxim responsable
polític de l’operació entrava a presó, on encara és ara. A més, amb els Mossos
posats directament a les ordres del ministre espanyol de l’Interior, la unitat
de lluita contra el gihadisme quedava marginada, sense recursos ni eines amb
les quals poder treballar. Aquesta situació ha estat finalment revertida pel
nou govern de Catalunya, gairebé a tocar del primer aniversari dels atemptats.
Vicent Partal
Vicent Partal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada