Benvolguts,
Un altre reportatge d’investigació, com
ens tenen acostumats els autors. Avui es parla de l’exèrcit espanyol, corrupte
com sempre ha estat, d’ultradreta com sempre ha estat, franquista d’abans del
franquisme: L’exèrcit espanyol: el poder fàctic intocable.
Els noms dels capítols ja expliquen de
que va la cosa:
·
De columna vertebral a governants a l’ombra
·
Una reforma per controlar l’exèrcit
·
Les conspiracions dels militars
·
La impunitat econòmica de l’exèrcit
·
La impunitat política i penal
·
Un estat dins l’estat
·
Una ideologia que no canvia
Vegem el
reportatge:
L’exèrcit espanyol: el poder fàctic intocable
Les forces
armades espanyoles s'han mantingut com un reducte autoritari i
ultranacionalista a l'ombra de l'estat
24/08/2018
L’exèrcit espanyol va
tornar a ser notícia el mes passat quan va aparèixer un manifest de centenars
d’oficials en defensa de la figura del dictador Francisco Franco, coincidint
amb el debat sobre la seva exhumació.
Tot
i que s’ha situat en un segon terme en la política estatal, l’exèrcit ha
mantingut una posició acostada a l’extrema dreta, d’opacitat màxima i sense
haver-se renovat malgrat el pas de les dècades.
De columna
vertebral a governants a l’ombra
Les forces armades van ser un dels principals actors de la dictadura del general Franco. A la transició van perdre els llocs de poder dins la política, però els alts comandaments militars van continuar tenint protagonisme en el nou marc, com a legisladors a l’ombra i d’oposició al canvi democràtic.
Les forces armades van ser un dels principals actors de la dictadura del general Franco. A la transició van perdre els llocs de poder dins la política, però els alts comandaments militars van continuar tenint protagonisme en el nou marc, com a legisladors a l’ombra i d’oposició al canvi democràtic.
Diversos pares de la
constitució espanyola han explicat que les principals decisions eren consultades a l’estat major de
l’exèrcit, i que articles essencials van ser imposats pels militars, com ara el segon (el
de la indissoluble unitat d’Espanya)
o el 8.1, que estableix que les
forces armades garantiran la integritat territorial i l’ordenament
constitucional.
Per tant, té un origen antidemocràtic. La ‘remor de sabres’
constant va tenir també efecte polític. Un dels
arguments més recurrents per mantenir la monarquia va ser que l’exèrcit seria
fidel al rei però que no es podia garantir en altres circumstàncies.
Fins i tot el Partit Comunista d’Espanya ha dit que va haver d’acceptar la monarquia per pressions de
militars. L’ex-dirigent del partit, Santiago Carrillo, va declarar: ‘Suárez em va reconèixer que un sector de l’exèrcit havia
continuat apuntant amb l’escopeta cap a tot el període constituent i
particularment quan es tractava sobre la qüestió basca i catalana.’
Un dirigent va arribar a dir que la transició
s’havia ‘negociat amb la pistola sobre la taula’.
Una
reforma per controlar l’exèrcit
La transició espanyola també implicà canvis en l’estructura de l’exèrcit, principalment per a modernitzar la institució i subordinar els militars al poder civil. La columna vertebral del règim dictatorial havia de passar a un segon pla, sense capacitat de controlar la direcció de l’estat.
La transició espanyola també implicà canvis en l’estructura de l’exèrcit, principalment per a modernitzar la institució i subordinar els militars al poder civil. La columna vertebral del règim dictatorial havia de passar a un segon pla, sense capacitat de controlar la direcció de l’estat.
Com que dins les institucions polítiques no els era possible d’aconseguir
un canvi ideològic i democratitzador, van centrar les accions
a obtenir l’obediència al poder civil. El 1977 es va crear el Ministeri
de Defensa per augmentar la coordinació i el control dels exèrcits, i
posteriorment la figura del cap de l’estat major de la Defensa, adjunt
al ministre i nomenat a proposta del president del govern espanyol.
Per
controlar els oficials més reaccionaris es van reforçar els serveis
d’intel·ligència per prevenir cops d’estat. Alhora, l’entrada a
l’OTAN va obligar a obrir les forces armades a l’exterior, amb la
integració en una estructura suprastatal, més moderna i subordinada al poder
civil, i fent cursos i missions de manera coordinada a l’estranger.
Les
conspiracions dels militars
Els canvis van anar adreçats a treure el seu poder de la vida política i a fer efectiu un control jeràrquic del ministeri. Ara, de cap manera no va significar una renovació de la ideologia de la institució. Els militars van mantenir una gran autonomia.
Els canvis van anar adreçats a treure el seu poder de la vida política i a fer efectiu un control jeràrquic del ministeri. Ara, de cap manera no va significar una renovació de la ideologia de la institució. Els militars van mantenir una gran autonomia.
La
impossibilitat de fer la renovació va obligar a traslladar els elements més
contraris a la democràcia, per llevar-los poder i dificultar la conspiració,
semblant al que van fer els governs de la Segona República espanyola amb els
principals militars colpistes. El general Jaime Milans del Bosch va ser traslladat
de la divisió cuirassada Brunete, a Madrid, a la III regió militar, a València.
Després, el general Luis Torres Rojas va ser apartat de la mateixa divisió i
enviat a la Corunya com a governador militar, mentre que el general Alfonso
Armada, secretari de la casa reial, va ser destinat a Lleida.
La primera conspiració seriosa
fou a Xàtiva, del 13 al 16 de setembre de 1977, quan alts comandaments es van reunir en vista de la
situació del moment, encaminada a crear una constitució amb autonomies.
Els militars tenien la intenció de col·locar un tinent general al capdavant
d’un ‘govern fort’. El segon esdeveniment, més seriós, fou l’anomenada operació Galàxia, que havia d’executar un cop
d’estat el 17 de novembre de 1978, un mes
abans del referèndum de la constitució espanyola.
Es volia prendre la
Moncloa mentre es feia un consell de ministres i imposar un govern de ‘salvació
nacional’, aprofitant que Juan Carlos I seria a Mèxic.
La
depuració va ser mínima, dels caps visibles. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero
i el capità de la policia armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas no van perdre el
rang militar, sinó que només van ser condemnats a set i sis mesos,
respectivament. Ynestrillas, fins i tot, va ser ascendit quan li pertocava per
reglament. Malgrat haver-hi una depuració
mínima, les agències d’informació calculaven que havien estat dos-cents
caps i oficials convidats a afegir-s’hi o que tenien coneixement de la
conspiració.
El gener del 1980 el general Torres Rojas va ser traslladat. Havia
planejat de prendre Madrid amb la divisió cuirassada Brunete. Finalment,
el 23 de febrer de 1981 es va cometre el conegut intent de cop d’estat,
enmig de la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Milans del Bosch va
fer sortir els tancs a València.
Un any més tard es va desarticular la conspiració del 27
d’octubre de 1982, que volia perpetrar
accions contra personalitats d’esquerra i autonomistes. Alhora
pretenien cometre un gran atemptat en un bloc de pisos militars de Madrid, del qual volien culpar ETA per justificar un cop d’estat
dels militars que portés a una junta a l’estil de Pinochet a Xile.
Les dues darreres conspiracions conegudes van ser el maig de 1983,
el cop de Lerma (Burgos), planejat per un general. No
va ser rellevat, ans al contrari, fou ascendit a capità general perquè estigués
content. I l’últim intent
conegut és el del 2 de juny de 1985: alguns oficials pretenien eliminar
autoritats polítiques i militars, inclòs el rei,
amb un atemptat en la tribuna d’autoritats durant la desfilada de les Forces
Armades a la Corunya. L’objectiu era crear
un buit de poder que portés a la intervenció de l’exèrcit en la política
espanyola.
Un estat
dins l’estat
A grans trets, la solució del govern espanyol ha estat de no fer cap intervenció en l’exèrcit, amb la condició que els militars es mantinguessin al marge de la política. Podien fer el que volguessin a les casernes, mentre es quedessin allà sense molestar. Un estat dins l’estat.
A grans trets, la solució del govern espanyol ha estat de no fer cap intervenció en l’exèrcit, amb la condició que els militars es mantinguessin al marge de la política. Podien fer el que volguessin a les casernes, mentre es quedessin allà sense molestar. Un estat dins l’estat.
La llei d’amnistia del
1977, que incloïa gran part dels presos polítics i impedia de jutjar els crims comesos durant la guerra del 1936-39
i el franquisme, no cobria els membres
de la Unió Militar Democràtica (UMD), creada pels militars favorables a la
democràcia el 1974.
Això
va implicar una dura repressió i expulsions dels cossos. Més tard, els qui havien estat expulsats no van poder ser
readmesos per les pressions militars. Un
sector demòcrata era vetat per una part de l’exèrcit.
A més, van anar a la seva en més qüestions, com ara el consell de guerra que es va fer contra els membres
dels Joglars, autoritzada oficialment per l’estat, però que les forces armades
van considerar injurioses. Tot això
tan sols un mes després d’aprovar-se l’amnistia que anul·lava les condemnes
polítiques.
El cas és que la jurisdicció
militar s’ha mantingut fins als nostres dies. És una jurisdicció especial,
amb grans dèficits d’independència i imparcialitat. Els membres dels tribunals són oficials militars, integrats en l’estructura de les forces armades. Per tant,
depenen del ministeri en ascensos, trasllats o destitucions.
En
els tribunals militars territorials hi ha encara vocals militars, sense
formació jurídica, amb una evident parcialitat. Trobem, per exemple,
que un inferior jeràrquicament no es pot
personar en una denúncia contra un superior, sinó que resta
exclusivament en mans del fiscal i el jutge militar. La majoria de denúncies, a
més, es fan davant els superiors jeràrquics, que decideixen la via (penal o
disciplinaria) i fins i tot poden considerar-les intranscendents. Per tant, l’exèrcit té una gran capacitat de maniobra per
a tapar denúncies.
Letizia Armadas, comandant auditora de les forces armades, en excedència, diu que el reglament fa gairebé impossible de denunciar la corrupció. I afegeix que cap dels dos grans partits, ni el PP ni el PSOE, no ha tingut voluntat real de canviar-ho.
Si parlem de la memòria històrica en l’exèrcit, també veurem que
és ben lluny de la normalitat democràtica. En tenim un exemple en
l’accés a la informació i als documents secrets, especialment els militars.
Hi ha documents vetats d’ençà de fa cinc segles i es
calcula que hi ha uns deu mil documents de Defensa entre el 1936 i el 1968 que
encara no són accessibles.
La
impunitat econòmica de l’exèrcit
Un dels casos més coneguts dins l’exèrcit aquests darrers temps ha estat el del tinent Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, que va denunciar la corrupció generalitzada de les forces armades.
Un dels casos més coneguts dins l’exèrcit aquests darrers temps ha estat el del tinent Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, que va denunciar la corrupció generalitzada de les forces armades.
En
la novel·la Un paso al frente assenyalava la corrupció i abusos de poder dels alts comandaments. Apuntava que a les
casernes hi ha una comptabilitat en B que no
figura enlloc, a més de les portes
giratòries entre la cúpula de Defensa i les empreses d’armament. I ho exemplificava amb l’ex-cap
de l’estat major de l’exèrcit de terra, el
general Carlos Villar Tarrau, que va fitxar per l’empresa Santa Bárbara, quan
poc abans signava contractes amb aquesta companyia.
A tot plegat, s’hi afegeix que hi ha un deute de prop de 40.000
milions d’euros en armament inservible, com ara els avions A400M, el submarí S-80 [Son 4
submarins!], que no surava, i els tancs Leopard que no cabien en els avions de
transport i només actuaven a la
península Ibèrica, material que el tinent Segura
assenyala que va servir per a engreixar unes quantes butxaques.
Les
decisions són presses per la cúpula de Defensa d’una manera opaca. La llei de contractes del sector
públic marca que les adjudicacions es fan ordinàriament amb el procediment
obert o restringit, però
al Ministeri de Defensa trobem que la majoria es van adjudicar
per la via de negociat i sense publicitat. Concretament un 71%
dels 2.389 contractes adjudicats a Defensa el 2014 van ser
sense concurs.
Cal
parlar també de l’opacitat del pressupost de l’exèrcit espanyol. El Centre Delàs indica partides
camuflades en uns altres departaments, com la seguretat social dels militars,
l’R+D per a l’adquisició d’armes o missions a l’exterior, que augmenten d’un
250% el cost i que arriben a 18.776 milions d’euros (404 per persona) en el
pressupost del 2017. Unes dades més en consonancia amb les de l’OTAN, que va situar la despesa
d’Espanya en gairebé 14.000 milions.
Segons l’ex-tinent Segura, a més, el 40%
del material informàtic de l’exèrcit no correspon a l’inventariat. És una incògnita d’on surt el que hi ha i on van anar a
parar els diners amb què s’havien de comprar.
El
cas més destacat en la corrupció en contractacions va ser el del Yak-42. Sota responsabilitat
del ministre Frederico Trillo (PP), hi hagué un accident que causà 75
morts. L’accident anà seguit d’amenaces i
vexacions a les famílies i identificacions errònies dels cadàvers, fins al punt
que el proppassat 28 de maig Turquia informà el govern espanyol que havia
trobat una cama d’un difunt. Malgrat l’afer, el ministre no va dimitir, sinó que va
acabar recompensat com a ambaixador a Londres.
La
impunitat política i penal
El tinent Segura també ha denunciat que els oficials es protegeixen en tota la resta d’aspectes més enllà de la corrupció, en un clima d’impunitat total.
El tinent Segura també ha denunciat que els oficials es protegeixen en tota la resta d’aspectes més enllà de la corrupció, en un clima d’impunitat total.
Hi ha, per exemple, un capità condemnat per 28 agressions sexuals,
que continua al càrrec, o un tinent coronel que va assetjar sexualment una
comandant. En total hi ha més de cent oficials
condemnats per algun delicte, i continuen exercint el càrrec, perquè tenen el
privilegi de mantenir-s’hi sempre que siguin condemnats a menys de tres anys.
En canvi, en el cas del
tinent Segura i dels contraris a la línia oficial, s’actua amb contundència.
Justament el tinent general, ara retirat, Juan Enrique Aparicio, que ha signat el manifest pro-Franco, va signar també l’arrest de dos mesos contra Segura (que més tard va ser expulsat).
Trobem més casos, com el d’en Jonathan, un soldat transsexual, acomiadat
per ‘qüestions psicofísiques’, que ja es dóna per fet que serà exclòs pel
caràcter conservador de l’exèrcit.
Tampoc no hi ha hagut
cap canvi en la ideologia. Les forces armades mantenen centenars de símbols franquistes i s’han convertit en el reducte més visible, amb exaltacions al cop d’estat al pati d’armes o en les
efemèrides. El tinent Gonzalo Segura
manifesta que un 80% o un 90% de la cúpula militar
espanyola encara és d’ultradreta.
El
caporal de l’exèrcit Marco Antonio Santos és investigat com a militar en actiu
per haver signat un manifest antifranquista. Per ell, ‘el
franquisme a les forces armades és generalitzat’. Assegura que fa
dues dècades que sent ‘Arriba España’ quan rompen les files i que la ideologia franquista és generalitzada
encara entre els alts càrrecs.
Prop de set-cents
ex-alts comandants militars de l’exèrcit, que inclouen seixanta-dos generals a la
reserva, van signar el document ‘Declaració de respecte i desgreuge al general
Don Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya’, que va aparèixer el juliol,
quan es va anunciar la voluntat d’exhumar les restes de Franco i treure’l del
Valle de los Caídos.
Entre els signants d’alt rang hi ha Luis Alejandre Sintes, ex-cap de
l’estat major de l’exèrcit fins el 2004; Eduardo González-Gallarza, ex-cap
de l’exèrcit de l’aire; i Antonio González-Aller, ex-cap del quarter
militar del rei espanyol. També hi ha l’ex-cap de la missió de les
Nacions Unides al Líban, l’ex-cap del comandament militar de les
Canàries i l’ex-cap del comandament de personal de l’exèrcit.
D’aquests, ara com ara hi ha cinc reservistes que mantenen la vinculació
professional amb el Ministeri de Defensa, i que són investigats, perquè les expressions contraries a l’estat són una falta greu o
molt greu, com també infringir la neutralitat política. També és
investigat el caporal que va signar el manifest antifranquista. En ambdós casos, la major part són jubilats, ja sense
responsabilitats militars, però que cobren la pensió militar.
Una
ideologia que no canvia
El pas dels anys ha mantingut en l’exèrcit espanyol una imatge conservadora i ultranacionalista, que es referma amb algunes declaracions contra el procés català en què s’ha arribat a apel·lar a l’esperit del 23-F, i amb una certa nostàlgia del franquisme, acompanyades d’impunitat.
El pas dels anys ha mantingut en l’exèrcit espanyol una imatge conservadora i ultranacionalista, que es referma amb algunes declaracions contra el procés català en què s’ha arribat a apel·lar a l’esperit del 23-F, i amb una certa nostàlgia del franquisme, acompanyades d’impunitat.
No sorprèn que al casino militar de Madrid (Centro Cultural de los
Ejércitos), una institució militar dirigida
i gestionada per alts comandaments en la reserva, que fins el 2005 depenia del
pressupost del Ministeri de Defensa, es fes un acte d’exaltació a un neonazi
condemnat per l’atac a Blanquerna, Pedro Chaparro Velacoracho, que va ser
guardonat pel seu ‘sacrifici patriòtic’ amb el Premi Víctor Pradera del 2017.
Un
altre exemple és el del fill de Tejero, que el 2014 va convidar nombrosos
colpistes del 23-F, inclòs el seu pare, a un dinar de commemoració. Tot i ser
destituït en un primer moment, la sanció va ser revocada i, fins i tot, més
tard el van ascendir. Els
ministres de Defensa, decennis més tard, van continuar ascendint militars
colpistes del 23-F o que s’havien pronunciat a favor.
També trobem presents grups d’ultradreta i plataformes de legionaris espanyols,
que coincideixen en gran part de les
manifestacions de l’extrema dreta, cosa que mostra el vincle que
lliga les institucions actuals amb el començament de la transició.
L’exèrcit
ha mantingut una estructura, sense control, en canvi de no involucrar-se en
política. Només s’ha manifestat quan ha tingut necessitat, és a dir, quan les
decisions no els agradaven, com en el procés
català i ara amb l’exhumació de Franco. Mentre
s’ha seguit la línia desitjada, s’han mantingut a l’ombra.
La proporció encara és
d’un oficial per cada dos soldats i, com en la majoria d’estructures de l’estat
espanyol, la renovació, quaranta anys després, encara no ha arribat.
Seda
Hakobyan i Alexandre Solano
Joan A.
ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada