12/08/2018. Ponç Feliu. Bocins judicials. “La raó d’estat s’invoca per fer alguna cosa contrària a la llei i al dret. Abans no siguem engolits pel diluvi judicial que cau –i, sobretot, caurà– en relació amb “el desafío separatista”, voldria fer-ne tres breus pinzellades sobre tres persones. El primer és Jordi Sànchez, que va declarar lúcidament que “el judici serà el moment en què es podrà veure si l’Estat accepta tornar a la veritat... o se segueix imposant la raó d’estat”. El segon va referit a Pablo Llarena, el qual també va declarar que “és bo que els jutges facin valer la seva ideologia política per ‘interpretar’ les lleis”. Un rampell de sinceritat que és d’agrair atès que molts col·legues seus neguen categòricament estar influïts per cap ideologia política. El tercer personatge d’aquesta galeria jurídica el reservo per a Manuel Marchena, el president de la sala penal del Suprem, que presidirà el judici i redactarà materialment la sentència pertocant als processats per aquell “desafío”. Que Marchena és un personatge poderosíssim, amb una capacitat d’influència enorme, immensa, és de domini públic, segons unànime i pacífica apreciació del món judicial.

Benvoguts,

En Ponç Feliu, que ja el coneixen els lectors d’aquest Bloc, és jutge jubilat i les seves reflexions i explicacions acostumen a ser molt correctes. Avui repassa la situació de Jordi Sánchez, del jutge Llarena i del seu superior el jutge Marchena.

Vegem-ne ara l’article:

12 agost 2018 2.00 h

Bocins judicials

Ponç Feliu - Escriptor

“La raó d’estat s’invoca per fer alguna cosa contrària a la llei i al dret

Abans no siguem engolits pel diluvi judicial que cau –i, sobretot, caurà– en relació amb “el desafío separatista”, voldria fer-ne tres breus pinzellades sobre tres persones.

El primer és Jordi Sànchez, que va declarar lúcidament que “el judici serà el moment en què es podrà veure si l’Estat accepta tornar a la veritat... o se segueix imposant la raó d’estat”. Com que em temo que s’optarà per la segona alternativa, potser no és sobrer recordar que el Diccionari de la Llengua Espanyola defineix, en la seva segona accepció, la raó d’estat com aquella “consideració d’interès superior que s’invoca per fer alguna cosa contrària a la llei i al dret”. Pouant-ho de Maquiavel –per al qual Shakespeare va tenir sempre especial devoció– es diu a Hamlet que el Príncep ha de complir o no la seva paraula (per exemple, l’acatament del dret) “segons convingui a la salut del Regne”.

El segon va referit a Pablo Llarena, el qual també va declarar que “és bo que els jutges facin valer la seva ideologia política per ‘interpretar’ les lleis”. Un rampell de sinceritat que és d’agrair atès que molts col·legues seus neguen categòricament estar influïts per cap ideologia política. Són els que diuen menysprear “l’arena política” a la qual un jutge mai ha de “baixar”, (en el sentit més pejoratiu del verb), ja que ha de ser seràfic, pur i asexuat políticament. Amb gran sorpresa meva, Llarena, possiblement en un moment de debilitat, admet la realitat, o sigui que els jutges tenen ideologia política. I tant que en tenen! No n’he conegut ni un que no en tingui; ni un que no en tingui molta. I alguns –com és el seu cas– la tenen, no només inclinada, sinó esbiaixadíssima cap a un angle extrem que de tan obvi no falta especificar quin és.

El tercer personatge d’aquesta galeria jurídica el reservo per a Manuel Marchena, el president de la sala penal del Suprem, que presidirà el judici i redactarà materialment la sentència pertocant als processats per aquell “desafío”. Que Marchena és un personatge poderosíssim, amb una capacitat d’influència enorme, immensa, és de domini públic, segons unànime i pacífica apreciació del món judicial. Fins i tot, ja molts el col·loquen al cim del poder judicial, com a proper president del CGPJ i del mateix Suprem. I semblaria que així ho demostra el fet que una tal Sofía Marchena, filla de qui es parla, hagi aconseguit una plaça de fiscal a Madrid d’una forma absolutament insòlita, única en la història judicial espanyola. És un fet tan miraculós i extraordinari que es fa mereixedor d’un pròxim article dedicat exclusivament a la portentosa efemèride.

Ponç Feliu