En l’apartat de cultura, subapartat de
llengua, veiem que cal que hi hagi un context que afavoreixi en cada moment cada
una de les etapes de desenvolupament. Hi ha una frase molt potent de l’Alfons
Duran-Pich que fa:
És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels
històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme
primitiu de caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la creació i solidificació d’una
burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. es
poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”.
O sigui que a una cultura i llengua li cal tenir una “societat
civil”.
Aquesta
explicació del context podem dividir-la
en dues parts:
En la primera part (del segle X al
XV):
És
interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que
incloguin el comerç, les arts i els oficis i el capitalisme primitiu de
caràcter mercantil, estaven preparades
en el naixement de la història moderna per reeixir. Tanmateix, en
aquest context Catalunya va passar per totes les etapes prèvies però va tenir
un immens sotrac en el segles XVI-XVIII, una gran davallada deguda segons
els historiadors a les pestes, a la inquisició i a la unió (conquesta i
redistribució, por el “justo derecho de conquista”) dels territoris o nacions
medievals de la península...
En la segona part (del segle XIX
al segle XX):
Catalunya, malgrat l’ocupació des del
1714 per les tropes franquistes-felipistes, va anar evolucionant com els altres
països mediterranis. Tanmateix encara que hi havia totes les condicions per reeixir,
desenvolupament de la revolució industrial i l’acumulació de capital, la burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les
associacions cíviques, etc. mancava la normalització de la
llengua com havien fet a la mateixa època els italians, els alemanys, etc. Per tant
com que la necessitat crea l’òrgan va aparèixer en el moment adequat una
fornada de lingüistes i els seus deixebles que va fer que Catalunya es permetés el
luxe de tenir una “societat civil”, capaç de desenvolupar
totes les particularitats de la normalització de la llengua.
La primera fornada de codificadors de la
llengua catalana moderna era representada per personatges nascuts en la segona
meitat del segle XIX, Mossen Antoni Maria Alcover (1862-1932) i Pompeu Fabra (1868-1948).
En Josep Gifreu fa una introducció interessant
del context:
1.
Primera fase
(1889-1906): campanya lingüística de“l’avenç” i projecte general de
modernització i depuració del català “literari”
2.
Segona fase
(1907-1917): procés de definiciói d’institucionalització de la normativa
(normativització)
3.
Tercera fase
(1918-1931): procés d’extensiói d’unificació de la normativa a tots els
territoris del català (unificació)
Nota: Hi ha una primera
fase de reculada profunda des del
1714 (des del 1709 al País Valencià i des del 1715 a les Illes) amb els Decrets
de Nova Planta de prohibició del català a l’església, a l’escola, a la
universitat i per tot arreu. Una darrera fase,
de reculada brutal, producte de la guerra d’Espanya contra Catalunya continuada
amb la dictadura franquista, convertida en genocidi cultural a Catalunya, amb
el resultat de 40 anys sense que el català s’ensenyés a l’escola ni a la
Universitat, sense diaris, ràdios, televisions, teatre, llibres, etc.
La
irrupció progressiva de la personalitat de Fabra en l’ambient “literari” de la
que podríem anomenar “la Barcelona de l’Exposició Universal” (1888) s’ha
d’emmarcar en dos fenòmens culturals generals: d’una banda, els dos segles de “desorientació
lingüística” que sofrien les terres de parla catalana des del Decret de Nova
Planta i la pèrdua d’oficialitat del català als propis territoris històrics; i
de l’altra, el nou ambient cultural propiciat per la Renaixença catalana.
Vegem l’article d’en Jordi Renom:
11 agost 2018 2.00 h
TRIBUNA
L’enginyer Pompeu Fabra
Jordi Renom - President de l’Associació d’Enginyers Industrials de
Catalunya.
Ens podríem preguntar
per què als Enginyers Industrials de Catalunya ens agrada posar en relleu la
condició d’enginyer del Mestre Fabra.
La seva condició d’enginyer industrial químic podria semblar l’únic motiu
per justificar que l’enginyeria catalana decidís retre-li homenatge amb motiu
del 150è aniversari del naixement. Però no només ho hem fet perquè Fabra fos un
dels nostres.
Hem participat de manera entusiasta en l’Any Pompeu Fabra amb un sentit
vindicatiu, perquè considerem que la influència de la seva formació científica
i tècnica li va ser de summa importància a l’hora d’afrontar la seva magna obra
d’ordenació de la llengua catalana.
Ho explicava Josep Pla a l’“homenot” que va dedicar a Pompeu
Fabra: “Potser la claredat que tenia Fabra
d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació
positivament científica.” Destacava
així Pla fins a quin punt creia que el pas de Pompeu Fabra per les aules de l’Escola
d’Enginyeria va configurar la seva forma de pensar i, en conseqüència,
també de fer com home de lletres.
Com es descriu al llibre Pompeu Fabra i Poch, enginyer (1868-1948),
editat per l’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya
al costat d’altres entitats col·laboradores com a homenatge a Fabra, l’enginyeria va esdevenir per a Pompeu Fabra una eina
per explicar-se al món.
“No va dissenyar màquines ni va construir línies de ferrocarril, però ens
va llegar la gramàtica de la nostra llengua
No hi ha dubte que la seva metodologia analítica –hàbits adquirits de la matemàtica i l’enginyeria–,
la seva rigorositat en el tractament o la forma d’analitzar els temes
s’assemblen molt a la manera en què els enginyers executem els nostres
projectes. Així, trobem que Pompeu Fabra va
aplicar a la llengua catalana l’estudi dels antecedents, la contextualització,
el sentit comú i el sentit pràctic que són propis de la metodologia dels
enginyers.
La filosofia que se’ns ensenya a les escoles d’enginyeria marca la nostra
vida professional i configura una mentalitat universal. Enginyers de països i escoles diverses apliquem la
seqüència anàlisi-síntesi i
hipòtesi-conclusió en gairebé totes les
circumstàncies. Els enginyers responem al perfil dels “problem resolvers”: som solucionadors de problemes. No hi ha cap preferència en el mètode a utilitzar:
l’important és que el procés sigui rigorós i que la solució resolgui, de forma
satisfactòria i efectiva, el problema plantejat.
És fàcil constatar en la seva obra la presència de cada un d’aquests
elements. Primer, Fabra determina que vol
resoldre un “problema”, que defineix com
“construir el català modern tal com hauria sortit del català medieval si aquest
hagués estat normalment i lliurement cultivat pels seus parlants sense
pressions ni interferències socials i polítiques”.
Pel
que fa als antecedents i context, Fabra constata que el català medieval –i posa
com a exemple el de la Cancelleria Reial del segle XIV– és una llengua “ben
construïda, homogènia, amb solucions per a tot”, però que per raons històriques
no s’ha pogut autotransformar en paral·lel amb l’evolució de la societat. Quan Fabra hi
reflexiona per primer cop –als anys 1883-84–
La llengua és encara
viva per l’activitat dels parlants però de manera molt precària, irregular i
sovint caòtica. I, a més, només de forma oral, amb l’escriptura pràcticament
absent, després de més d’un
segle de prohibicions d’ensenyament del català.
Pel
que fa al
sentit comú i al sentit pràctic, un cop Fabra elabora una possible solució, en lloc
d’establir-la, només la proposa als parlants i als escriptors, confiant que
l’acceptació i ús de les seves propostes les reforçaran, o les invalidaran.
Gràcies a una gran
curiositat i un estudi profund, Pompeu Fabra va depurar i codificar el
català, va exposar els resultats i
propostes i, finalment, va
finalitzar el projecte resolent la incògnita de forma satisfactòria.
La magna obra de l’ordenació de la llengua catalana
va ser, sens dubte, el gran projecte d’enginyeria de Fabra, que va ser un
enginyer decidit a resoldre un problema lingüístic fent servir les eines que
l’enginyeria li havia posat a les mans.
No va dissenyar màquines ni va construir línies de ferrocarril, però ens
va llegar la gramàtica de la nostra llengua. Gràcies, Mestre Fabra.
Jordi
Renom
PRESIDENT DE LA ASSOCIACIÓ D’ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada