Benvolguts,
Avui repassem un molt bon exemple d’article
d’opinió, d’en Jordi Graupere. Jo hi he trobat una pega. Parla molt més de la
Colau que d’altres polítics, i això és trampa perquè ell s’ha postulat per a
batlle de Barcelona i per tant és poc ètic criticar diferentment Colaus i
Riveres i Casados, etc!
Hi ha uns quants conceptes molt clars.
Dos exemples:
Tots els
homenatges a víctimes del terrorisme que recordo anaven del mateix. Després de cada atemptat de sobte sorgeix de no se sap on
un consens al voltant d'uns valors perfectament alineats amb els del
poder polític dominant en el moment, amb l'Estat en totes les seves formes, amb
el més bàsic instint de supervivència de l'statu quo.
Hi ha uns dolents, els
terroristes, unes víctimes, les víctimes, i uns bons, les autoritats, que són
allà per protegir-nos a tots. D'aquí surt la unitat: ordre
polític i víctimes es mimetitzen. I, durant el
temps que dura l'encanteri, dir una paraula discordant sobre els polítics,
sobre els seus lemes o sobre les institucions que representen, col·loca
ràpidament a qui la diu al costat dels terroristes.
Vegem l'article:
OPINIÓ
Polititzem el 17
d'agost
Jordi Graupera
Barcelona. Dijous, 16 d'agost de 2018
Tots els homenatges a víctimes del terrorisme que recordo anaven
del mateix. Després de cada atemptat de sobte sorgeix de no se sap on un
consens al voltant d'uns valors perfectament alineats amb els del poder polític
dominant en el moment, amb l'Estat en totes les seves formes, amb el més bàsic
instint de supervivència de l'statu quo.
Tots els homenatges a les víctimes són
sempre una missa dedicada a aquest consens, a aquesta ideologia oficial. "Ens odien per la nostra llibertat",
repetia Bush. "És un acte de guerra contra
els valors que defensem", va dir Hollande. "Els derrotarem amb la unitat de tots els demòcrates",
era la falca preferida dels polítics espanyols.
El mínim comú, sempre, és traçar una línia entre allò que pot
discutir-se i allò que no.
Sigui als Estats Units o a Europa, totes
les commemoracions tenen també una forma comuna. Els
polítics les lideren, en primer pla, en ordre protocol·lari però junts, tractant de dissoldre les diferències amb uns lemes
pretesament neutres, envoltats d’unes víctimes
desconegudes gairebé sempre sobrepassades per una cerimònia que no va amb
elles, que no mira els seus morts com
persones sinó com a valors de l'Estat.
El relat que es trasllada té la
complexitat mínima, per això funciona. Hi ha uns
dolents, els terroristes, unes víctimes, les víctimes, i uns bons, les
autoritats, que són allà per protegir-nos a tots. D'aquí surt la unitat: ordre polític i víctimes es
mimetitzen. I, durant el temps que dura l'encanteri, dir una paraula discordant
sobre els polítics, sobre els seus lemes o sobre les institucions que
representen, col·loca ràpidament a qui la diu al costat dels terroristes.
D'aquí surt el consens, o estàs
amb les víctimes i per tant amb els valors de l'Estat, o estàs amb els
terroristes.
Hi ha poques
coses més polítiques que els actes oficials contra el terrorisme. Per això a
tanta gent se li encén una llum d'alerta quan es parla de "despolititzar"
o de "fer neutres" aquestes cerimònies
Hi ha poques coses més polítiques que
els actes oficials contra el terrorisme. Per això a tanta gent se li encén una
llum d'alerta quan es parla de "despolititzar" o de "fer
neutres" aquestes cerimònies, usant un concepte que, per cert, amaga una
de les visions més instransigents contra el pluralisme polític que pot trobar-se
en el discurs polític d'aquests dies. Amb "homenatge
despolititzat" volen dir a que serà un acte on només s'escoltarà el que
han de dir els organitzadors de l'acte, sense acceptar torn de rèplica de ningú
més.
Potser perquè Espanya ha hagut de
suportar una violència terrorista d'especial duresa i persistència en el temps,
és a Espanya on s'han viscut els capítols més abjectes d'utilització política
del terrorisme. Són difícils d'oblidar les
mesquines acusacions que Mariano Rajoy llançava des de l'oposició contra el
govern de José Luís Rodríguez Zapatero, principalment en la primera
legislatura, només perquè els seus partits tenien posicions diferents sobre la
negociació amb ETA. Però això és
tot just una nota extravagant a peu de pàgina. La
forma amb què la majoria dels governs han utilitzat el terrorisme per
legitimar-se a si mateixos i al sistema polític en conjunt durant els últims 40
anys ha estat des de la unitat i la crida al consens.
El règim polític de la Transició és fill de les
renúncies davant la violència política que es va donar als setanta. Una època molt més
sagnant del que ha passat a la memòria col·lectiva. Gràcies
a aquest escenari d'extrema agitació, amb el
fantasma de la Guerra Civil i constant soroll de sabres, els
sectors aperturistes del franquisme i les puixants noves elits polítiques del
PSOE i el nacionalisme català van tancar un
pacte constitucional contra el qual no hi havia alternativa.
Constitució o violència. Rei o franquisme. Nacionalitats i
regions o guerra. Indissoluble unitat de la pàtria o terrorisme.
Els
barcelonins ens vam estremir —jo era tancat al cotxe amb la meva família al
carrer Aragó, escoltant la ràdio, sense saber cap on anar— i també vam sortir
en massa a donar sang
40 anys després, Barcelona torna a estar
davant l'homenatge a unes víctimes del terrorisme. Els atemptats del 17 d'agost
de 2017 al cor de Barcelona i Cambrils, en què 16 persones van perdre la vida i
més de 150 van resultar ferides, van tornar a estremir a una societat que ha
demostrat saber compaginar la reacció psicològica normal davant d’un atac amb
la crítica política, sense haver de sacrificar una cosa per l’altra. Els
barcelonins ens vam estremir —jo era tancat al cotxe amb la meva família al
carrer Aragó, escoltant la ràdio, sense saber cap on anar— i també vam sortir
en massa a donar sang, a portar aigua als cotxes que s'havien quedat atrapats a
les rondes per l'operació policial que va tancar la capital, a oferir les seves
cases i els seus cotxes per a aquells que s'havien quedat penjats. Ni la por
ens va paralitzar ni ens va tornar idiotes.
Pocs dies
després que el terror hagués solcat la Rambla, aquest mateix carrer va veure
com els barcelonins van plantar cara i van acabar expulsant una concentració
racista d'extrema dreta que volia assenyalar la comunitat islàmica
Pocs dies després que el terror hagués
solcat la Rambla, aquest mateix carrer va veure com els barcelonins van plantar
cara i van acabar expulsant una concentració racista d'extrema dreta que volia
assenyalar la comunitat islàmica. Gràcies a les xarxes de suport veïnal i
associatiu construïdes durant dècades en barris com el Raval, Sants, al
Poblenou, Sant Andreu i tantes altres, els veïns de fe musulmana van trobar
suport i van poder alçar la veu per explicar com vivien aquests dies i
reafirmar el seu compromís amb la pau. Va ser la gent de Barcelona, de manera
popular i espontània, que va marcar el camí de la resposta que el món va
escoltar: "No tenim por". Un crit que va sonar tan fort que ningú va
poder "neutralitzar" ni "despolititzar." Perquè sí que
teníem por, alguns fins i tot molta por. Dir-ho, cantar-ho, era fer política.
Significava no sucumbir al dolor i el seu folklore.
La gent va
complir. Però un any després les autoritats no han complert. L'Estat encara no
ha estat capaç d'explicar la relació entre l'imam Abdelbaki Es Satty i el CNI
La gent va complir. Però un any després
les autoritats no han complert. L'Estat encara no ha estat capaç d'explicar la
relació entre l'imam Abdelbaki Es Satty, considerat el cervell dels atacs, i
els serveis d'intel·ligència espanyols. El cap
del CNI, Félix Sanz Roldán, va acudir el març passat al Congrés per explicar la
seva versió del cas, a porta tancada. És això complir amb la transparència i veritat que les
víctimes mereixen? L'aixecament del secret de sumari, fa només unes
setmanes, no és més tranquil·litzador.
Segons es reflecteix en
els documents judicials, no es va tractar d'un contacte puntual, sinó d’almenys
quatre trobades, sostingudes en el temps, entre l'imam i el CNI. I —sempre
segons els documents judicials— posteriorment els antecedents policials d'Es
Satty haurien desaparegut de les bases de dades de la Policia Nacional i
la Guàrdia Civil.
¿Les connexions entre la intel·ligència
espanyola i l'imam no mereixen una comissió d'investigació amb llum i
taquígrafs, al Congrés, encara que només sigui per no donar corda a teories de
la conspiració? De fet, sí que hi va haver una
petició de comissió d'investigació sobre el 17-A: la va registrar Ciutadans i
pretenia aclarir si el 'Procés' havia pogut facilitar l’atac. Tot s’aprofita per mirar de sotmetre’ns: la neutralitat
és això. I així, d'aquesta manera
tan despolititzada, arribem a la commemoració del 17 d'agost un any després. Un
suposat homenatge a les víctimes organitzat per l'Ajuntament i en el qual
destacarà la presència del monarca espanyol Felip VI. L'equip de govern d'Ada
Colau ha reclamat reiteradament "deixar a part la política" perquè el
rei no hagi de sentir protestes pel malestar que la seva presència genera a la
ciutat. Tot això en nom de les víctimes i d'una
idea de neutralitat homologable a la millor tradició de l'apropiació elitista
de la política.
A la
Barcelona que va obligar els seus polítics a cridar "no tenim por"
—encara que sí que en teníem, i alguns fins i tot molta, i per això era un crit
polític i no emocional: un desig de fortalesa
A la Barcelona que va obligar els seus polítics a
cridar "no tenim por" —encara que sí que en teníem, i alguns fins i
tot molta, i per això era un crit polític i no emocional: un desig de
fortalesa—, aquest intent de censura prèvia del dret a l'expressió i a la
protesta no colarà. L’alcaldessa
i el rei es necessiten per legitimar-se com a poder inapel·lable, i perquè
aquest bescanvi es pugui produir, cal que els altres callem. No saben que en
realitat s’arrosseguen mútuament al descrèdit. Perquè la majoria de la gent de
Barcelona considera que el passeig de Felip VI no serà altra cosa que una
utilització grollera del dolor de la ciutat per intentar relegitimar la seva
monarquia a Catalunya. Perquè sota la pretesa neutralitat de l'acte es troba
una administració municipal que ha estat incapaç de convertir-se en la veu del
carrer que exigeix saber què va passar. Perquè l’alcaldessa fa setmanes que es
publicita a costa del dolor, intentant apropiar-se de la idea d’empatia,
defugint tota responsabilitat política, folkloritzant el ‘no tenim por’, mentre
ocupa el lloc central de la jearquia del poder “despolititzat”. Mentre
els seus partidaris aplaudien un article carregat de cinisme que va
publicar-li El País fa uns dies, centrat en les seves
emocions, perquè devien pensar que si alimenta la idea que només importa
mostrar-se com el vehicle del dolor, així podrà silenciar la política, els
líders polítics de Barcelona continuen sense oferir una reflexió profunda sobre
el terrorisme internacional i l’ús que en fan els Estats per imposar
l’autoritarisme. Continuen sense liderar la crítica a la vulnerabilitat manifesta i
volguda a la qual l’Estat sotmet la nostra policia. Continuen sense obrir una
conversa real sobre com pensar la diversitat per sobre de la violència. No ho
fan perquè dir la veritat és sempre un problema polític. Avui, els poders institucionals i els que no es veuen,
necessiten que no hi hagi política perquè com més política hi hagi, menys
possibilitats tenen de manar. Però si el
poder neutral i despolititzat no té interès en fer-ho, ho haurem de fer
nosaltres.
Fa 40 anys que
patim l'amenaça de la violència política, patint-la o essent assenyalats
com a instigadors. Sabem que callar i resignar-nos no és una opció per a aquest
país. Per tot això polititzem el 17 d'agost. Ningú emmordassa Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada