Benvolguts,
Publiquem aquest article de l’antic militant de l’FNC ( Front Nacional de Catalunya) on jo havia militat en els anys 50 i de Poble Lliure, Agustí Barrera i Puigví, que reforça les tesis que hem mantingut en aquest Bloc sobre la guerra del 1936-1939. Hi ha un altre article que he perdut que explica com Franco el mateix dia 18 de juliol del 1936 en una entrevista d’un corresponsal de guerra europeu digué que la guerra que estava iniciant era fonamentalment contra Catalunya. Quan trobi l’article hi afegiré l’enllaç!
Opinions: La guerra d'agressió contra
Catalunya
Agustí Barrera i Puigví
20/05/2006
S’anomena molt sovint la
guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d’agressió contra la nació catalana.
En el cas del primer
concepte, ens trobem amb la
burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i església (llevat
d’honorables excepcions), és a dir els tradicionals suports del poder, a l’altra banda, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern Català i dels partits
i organitzacions sindicals. En el segon cas podem dir que fou una guerra contra
Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat, era la voluntat uniformista
i assimiladora de l’Espanya atàvica, contra les altres nacions de la Península.
La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització. L’historiador P. Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.
Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada “Garzón es Garzón”, aquest jutge deia: lluitar contra la unitat de l’Estat, és un dels pitjors crims que es pot cometre; darrera d’aquesta formulació, hi ha, però, una raó bàsica: la de l’espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d’euros o 2,4 bilions de pessetes l’any 2003, en aquest aspecte és significativa aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya.
Després del 19 de juliol del 1936, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l’afebliment de l’Estat. És aleshores quan ultrapasssant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català asssoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714, com a exemple del que diem, anotem:
Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.
Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català, desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afiançat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval feixista, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa catalana.
Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.
Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l’independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), primer presoner de la CNT-FAI i després del maig del 1937 del PSUC, impossibilità que aquest tingués un paper significatiu en el desenvolupament de la contesa.
Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal•là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino .De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.
Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: Dialogos de la guerra de España.
Des del moment que el Govern de la República s’instal•la a Barcelona, (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys.
Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci, és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.
Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col•lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.
Agustí Barrera i Puigví és historiador
Joan A. ForèsReflexions
1 Vilar, P.- La guerra civil Espanyola. (pàg 25) editorial Crítica. Barcelona. 1986
2 Rovira i Virgili, A.- La guerra que han provocat. (pàg 69) Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1998
La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, com després es féu evident, amb la repressió posterior a l’ocupació militar, i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització. L’historiador P. Vilar escriu: El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista. Rovira i Virgili insisteix en la mateixa idea: Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.
Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol, cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses, sota el mot d’ordre de: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada “Garzón es Garzón”, aquest jutge deia: lluitar contra la unitat de l’Estat, és un dels pitjors crims que es pot cometre; darrera d’aquesta formulació, hi ha, però, una raó bàsica: la de l’espoli fiscal de les colònies interiors, en el cas de la Catalunya Principat de 14.204 milions d’euros o 2,4 bilions de pessetes l’any 2003, en aquest aspecte és significativa aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya.
Després del 19 de juliol del 1936, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l’afebliment de l’Estat. És aleshores quan ultrapasssant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern Català asssoleix el nivell més alt d’autogovern d’ençà del 1714, com a exemple del que diem, anotem:
- el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC, el decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que després per pressions del Govern Central, serà transformat en l’Exèrcit de l’Est;
- en el BOGC número 217 del 3 d’agost, un decret ordena la formació de la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d’Aragó;
- pel Decret de Col•lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari, que després serà un model per a la Iugoslàvia del mariscal Tito, per a l’Algèria independent de Ben Bella, i alguns elements del seu articulat, s’aprofitaren en el disseny econòmic dels primers anys de la Cuba revolucionària.
- La creació d’una Escola Popular de Guerra, als Escolapis de Sarrià, la formació de le Milícies Pirinenques, sota les ordres directes del Govern Català, el desenvolupament d’una important indústria de guerra (explosius, armes), situà el nivell d’autogovern molt per sobre del fixat per l’Estatut del 1932.
Seguint amb el llibre de Rovira i Virgili abans esmentat, a la pàgina 32 diu: La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península. Encara el 12 de gener del 1938, es donarà la xifra de 240.000 soldats catalans a l’Exèrcit Popular, que representa el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya, que no serà reconegut pel Govern de l’Estat, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per a reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos Governs.
Com a prova del conflicte entre els dos Governs, tenim l’exemple de Mallorca, quan el capità A. Bayo amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern Català, desembarca a Mallorca l’agost del 1936 i estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afiançat el prestigi polític i militar del Govern Català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval feixista, que permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa catalana.
Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys, s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d’esquerra, hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.
Durant la guerra, només la feblesa organitzativa, i per tant la poca influència de l’independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), primer presoner de la CNT-FAI i després del maig del 1937 del PSUC, impossibilità que aquest tingués un paper significatiu en el desenvolupament de la contesa.
Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal•là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia militant del PSOE, Diputat (1931-36) Ministre de Governació (1937-38). Exiliat a París, fou detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940. J. Zugazagoitia explica unes frases dites per J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: No estoy haciendo la guerra contra Franco- deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona, un separatismo estúpido y pueblerino .De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.
Tot un exercici de democràcia, amb unes opinions d’un nacionalisme espanyol i un anticatalanisme, que eren compartides pel president de la República, M. Azaña, i contingudes en el llibre del qual és autor: Dialogos de la guerra de España.
Des del moment que el Govern de la República s’instal•la a Barcelona, (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació Provincial. Durant el seu càrrec de Cap de Govern, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat buidant-lo de poder. Així el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar, dels proveïments, el gener del 1938, dels transports el març del 1938, i de les indústries de guerra catalanes que passaran a dependre del Govern de la República l’agost del 1938, fets que l’enfrontaran amb el Govern Català presidit per Lluís Companys.
Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci, és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra, es reberen agressions per part d’aquests darrers, quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat, o elements de la nostra identitat nacional.
Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga, és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional, i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, segueix viu en el record, la història i l’imaginari col•lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.
Agustí Barrera i Puigví és historiador
Joan A. ForèsReflexions
1 Vilar, P.- La guerra civil Espanyola. (pàg 25) editorial Crítica. Barcelona. 1986
2 Rovira i Virgili, A.- La guerra que han provocat. (pàg 69) Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1998
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada